“l’acció sindical ha d’estar en mans de les pròpies afectades”

Redacció Catalunya

Aquest mes de maig parlem amb Óscar Murciano, secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya. Terrassenc d’adopció, l’Óscar treballa a DXC Technology com a informàtic i és membre de la secció sindical de CGT i de la Coordinadora d’Informàtica de la CGT. Poques persones coneixen millor l’estat sindical de la Confederació i del món sindical català actualment. Com el mes passat, realitzem l’entrevista de forma telemàtica.

Bon dia Òscar. Ets secretari d’acció sindical de la CGT de Catalunya. Ens pots dir breument què és l’acció sindical?

Segurament moltes persones o sindicats tindran la seva pròpia definició. Per mi seria l’organització i execució de fets concrets que aixequin el poder obrer enfront del nostre enemic. En el cas d’una central anarcosindicalista aquesta acció és indestriable del concepte d’acció directa, és a dir, ha d’estar en mans de les pròpies afectades i sense intermediaris.

En un context de canvis legislatius cada vegada més restrictiu (reformes laborals, de les pensions, lleis mordasses, etc.), de fragmentació dels centres de treball, de precarietat creixent, d’individualització de les persones… quin marge té l’acció sindical?

El marge és el mateix de sempre: el que decidim els i les treballadores. És a dir, els límits legals que pretenen ofegar-nos només tenen èxit si acceptes que els teus límits són aquests. Nosaltres farem servir la llei quan ens convingui, però la classe treballadora seguirà fent sabotatges, aturant la producció com considerem, fent crides al boicot o exercint la pressió i la coacció per contrarestar la coacció quotidiana de què disposen legalment empreses i governs. I el dia que ho deixem de fer, que s’anomeni d’una altra forma, no serà sindicalisme sinó poc més que gestió domesticada de recursos humans.

Dels problemes que indiqueu, per mi el més preocupant és el que genera fragmentació entre la mateixa classe treballadora, bé per les seves condicions de treball, artificials divisions per subcontractació o per les noves economies de plataforma. Davant d’això crec que hauríem de trobar i repensar noves formes d’evitar-ho, tal com fa un segle es va fer per superar les fragmentacions en l’organització sindical per ofici.

Gestió domesticada de recursos humans. De vegades us hem sentit parlar també de sindicalisme de lluita oposat al sindicalisme de concertació. A què et refereixes amb això?

No descobrim res de nou si, a banda de funcionaments ideològics propis, el ‘fet sindical’ ha tingut històricament dues posicions maximalistes: Una és la d’aquells que col·laboren amb el poder (empresarial o governamental) a canvi dels beneficis que suposa estar amb els que guanyen i les petites concessions atorgades per mostrar una certa utilitat. L’altra és la dels que sabem que res és guanyat fora dels límits del corral sense oposició i força real, lleials a la nostra classe i les aspiracions que tenim a curt, mig i llarg termini.

En aquest sentit a les empreses (terreny quotidià on s’enfronten ambdós models) veiem com pugnen uns i altres. Els uns amb tots els favors possibles de Direcció mentre els altres aixequem barreres a la cobdícia, amb pressió real i honesta.

El que podem observar arran dels diferents retrocessos legals, és que el model de la concertació i la rendició social ha entrat en crisi. La seva percepció d’utilitat i mal menor va quedar profundament tocada, doncs ja no produeix ni molles. Les patronals no necessiten cedir en res per assolir els seus objectius a curt termini. Per altra banda, especialment el darrer any, veiem com la via de la pressió decidida és la que està assolint resultats i avenços reals: més de 10 vagues guanyades completament el 2019 per seccions de la CGT de Catalunya. I percebo que cada cop més part de la classe treballadora ho està veient també, només cal revisar els rècords d’afiliació any rere any que estem tenint.

“els límits legals que pretenen ofergar-nos només tenen èxit si acceptes que els teus límits són aquests”

Sí, però fins i tot les lluites sindicals llargues i contundents acostumen a tancar-se amb pactes entre els/les treballadores i l’empresari. En quins contexts arribar a aquests pactes és un avenç i no una mostra d’aquest sindicalisme de concertació que critiqueu?

El sindicalisme es debat entre la temptació de millorar les condicions de la classe treballadora i la seva aspiració revolucionària, és a dir agafar la taula de la realitat actual i tombar-la per aspirar a una de nova. Mentre no estem en el segon escenari, seguirem pactant.

Ara bé, els nostres pactes són els que s’assoleixen en escenaris com el de directius de Cacaolat enxampats pels nostres piquets en intentar passar productes en cotxes particulars, els de negociacions com la de la vaga indefinida d’Iberboard amb el nostre comitè de vaga prenent el sol mentre l’empresa suava a una habitació per accedir a les reivindicacions, el de l’alcaldessa de Girona valorant tenir una ciutat plena de merda durant la vaga de neteges la setmana de ‘temps de flors’ o Ada Colau cedint després de vint-i-set dies de vaga a Metro pel cost polític que li estava suposant el conflicte.

En definitiva, mentre els nostres pactes neixin de posicions d’avantatge per la via de la força no tindran res a veure amb aquells als que arriben altres en situació de feblesa i als despatxos.

Canviant de temàtica, com veus l’apropament al sindicat de la gent jove amb contractes precaris? I de les treballadores migrants?

És obvi que hem de millorar però també cal tenir en compte que el percentatge de noves afiliacions per sota dels trenta-cinc anys que estem tenint és superior al que suposa respecte a la població assalariada catalana. Cal tenir en compte una idea: és molt difícil prendre el pèl amb promeses de futur a tota una generació que ha crescut encadenant crisis des de la seva infantesa. Ja saben que ningú regala res i és probablement un dels factors pels quals estem veient cada cop més gent jove al sindicat i a les accions on participem.

Respecte a la migració, un altre punt a tenir en compte és que s’ha produït una estabilització de les diferents arribades de companys i companyes. En l’àmbit de les empreses no percebem que hi hagi un biaix per l’origen respecte si una persona pren la decisió d’organitzar-se o no, sinó que aquesta diferenciació es produeix de facto pel tipus de feina que es realitza. Molt sovint les més dures i precàries recauen amb aquesta discriminació a la qual se sumen altres com la feminització.

Ja abans de l’actual crisi, la proliferació d’empreses de multiserveis i de l’anomenada economia de plataforma planteja un repte al sindicalisme entès com a forma d’organització de la classe treballadora. Teniu pensat com afrontar-ho?

El capital es fa més fort no només per la via d’una major explotació, sinó especialment per l’atomització i aïllament de les relacions de treball. El que vull dir és que el problema no és ni serà mai la precarietat o ultra explotació laboral, que et paguin una merda, que el teu contracte no doni cap mena de seguretat, doncs al final sempre ens organitzem i hi fem front.

El problema és quan el model d’aquest nou capitalisme busca que no puguem respondre col·lectivament, com qui no vol la cosa. I és obvi que fragmentacions portades a l’extrem d’un algoritme que et dóna feina o no, no es poden resoldre amb fórmules d’organització sindical fordista.

Cal interioritzar que els nostres mètodes sindicals no van ser escrits amb un llamp en una pedra pels déus i, per tant, si no serveixen en nous escenaris, hem de fer servir altres. Personalment estic convençut que la canalització ha de trobar nous camins que complementin la clàssica via de la secció sindical d’empresa i centre de treball i trobar-nos més en els terrenys purs de l’acció i la unió.

Perquè creus que moltes treballadores precàries prefereixen organitzar-se en sindicats més aviat d’ofici (Kellys, manters, Riders, etc.) que no pas transversals de classe?

Per què no estem donant respostes adequades. Ni més ni menys. No podem dir a aquests col·lectius ‘Ei, la resposta és que penseu que la vostra situació és equiparable a la de la SEAT’. No crec que la realitat no tingui altra cosa a fer que adaptar-se als estatuts de la CGT.

Els i les companyes es reconeixen en ells mateixos per patir un mateix context, un mateix patiment, unes mateixes ganes de què es posi fre a aquesta injustícia. El sentiment “d’ofici” que els uneix no és més que una crida als sindicats de classe. Mentre no donem una resposta adequada, la lluita obrera en aquests entorns se seguirà donant, però autònomament, el que no em sembla tan malament si l’alternativa ha de ser el derrotisme i competitivitat.

I finalment, no podem deixar de preguntar-te per quins creus que seran els reptes immediats, en l’àmbit sindical, per quan sortim de l’estat d’alarma?

Que ningú dubti que ens ve a sobre una crisi amb característiques pròpies però semblant a la del 2008, amb percentatges d’atur per sobre del 20% durant molts mesos o anys. Em fan por dues coses: que s’incrementi la por a perdre el lloc de feina, autèntica profecia autocomplerta que permet una major agressivitat de la fastigosa casta empresarial que suportem en no trobar resistències dures.

L’altra inquietud és l’ús de la pandèmia com a ‘shock’ per implementar les regles del nou món neoliberal, crec que els anuncis de ‘nous pactes de la Moncloa’ van en aquest sentit i en el d’oferir un nou mite per noves generacions que no van viure la manipulació de la transició.

Esperança? El sindicalisme servil està en una profunda crisi de legitimitat. Tenim una oportunitat per créixer i respondre contundentment en nom de la nostra classe. Dediquem prou energies i ja veurem.

1r de maig, primer les nostres vides

Comunicat del Secretariat Permanent de la CGT de Catalunya

Arriba un altre primer de maig. Aquest any serà diferent. L’estat d’alarma i el confinament obligatori ha canviat la manera en què podrem recordar aquest dia, un dia que és de lluita de la classe treballadora a tot el món. És una peça més d’aquest episodi que, diuen, ho canviarà tot per sempre. Que hem de ser optimistes, confiar en científics i polítics, quedar-nos a casa i seguir les instruccions. Que estem tots i totes en el mateix vaixell i que ens en sortirem.

La veritat és que els polítics i els mitjans de comunicació que els hi fan el joc ens tornen a prendre el pèl. No estem totes ni tots en el mateix vaixell. Enmig de la pandèmia els de sempre hem d’anar a treballar. Alguns/es de nosaltres hem tornat a les fàbriques i a les oficines, o seguim conduint un metro o bus, o una bici repartint compres on-line. D’altres hem de fer jornades maratonianes i sense horaris de teletreball, sempre a disposició del jefe. Totes i tots, moltes vegades, en pisos minúsculs pels quals paguem un lloguer astronòmic, que molt sovint compartim per poder pagar. I on els nostres fills/es ja no saben què fer per aguantar tanta clausura. A totes i tots ens fan posar la nostra vida al seu servei. Si som útils és perquè ens poden fer treballar, perquè quan treballem és quan ells obtenen guanys. Quan no, quan ja tenim certa edat, podem anar a acabar els nostres dies en uns hospitals saturats sense tots els equips que caldrien després d’anys de retallades.

A l’altre costat, hi ha els que no van dins del nostre vaixell. Tenen segones residències o cases amb jardí. Fa setmanes que no els veiem als centres de treball, encara que ells siguin els que es queden amb els beneficis de les empreses. Dicten decrets per a que tornem a la feina o fer que siguem nosaltres qui en el fons paguem la crisi, perquè saben que quan acabin el seu pas per la política cobraran una jubilació daurada a una gran empresa. A una elèctrica, d’aquestes que ens tallen la llum, o a un d’aquests bancs que ens desnona i especula amb les pensions.

Nosaltres volem viure. Ells ens volen per viure. Ho hem vist aquestes setmanes de forma clara. Però també és ben cert que portem molts anys patint-ho. Tants com anys tenim. És per això que sabem que la sortida de l’estat d’alarma no resoldrà res. Els empresaris i la classe política que ens governa, tant a l’Estat espanyol com a Catalunya, és la mateixa que ens va portar a la crisi de l’any 2008. I la mateixa que la va gestionar, que va regalar desenes de milers de milions d’euros a aquesta mateixa banca que especula amb les nostres vides, que va facilitar les reformes laborals que ens han destrossat una part dels pocs drets que teníem, que ha promogut que els nostres salaris siguin ara més baixos que fa 10 o 12 anys i que ens reprimeix cada dia amb més força al carrer.

Sabem que no estem en el mateix vaixell, per molt que ens ho vulguin fer creure. Sabem que ara mateix, el poder econòmic pressiona per a recuperar l’activitat econòmica i per intentar que la crisi surti dels nostres salaris i dels impostos que paguem principalment els i les treballadores. Sabem que els governs han estat assajant mesures d’excepció i de control massiu: la por ha estat la seva major aliada per limitar, com mai, allò que podem i que no podem fer. Sobretot, sabem que una bona part d’aquestes prerrogatives que han anat decretant durant l’estat d’alarma les faran servir, quan tot passi en contra de nosaltres i de les nostres vides. Novament, volen que el capital torni a guanyar.

Nosaltres tenim clar que no els deixarem. Que seguirem organitzant-nos per enfortir la resistència contra el que ara mateix és la pitjor amenaça contra la nostra vida: la cobdícia del capitalisme i la complicitat de les institucions polítiques. Ho farem construint el sindicat al nostre lloc de treball i als llocs on vivim. Tant si tenim contractes estables com si som precàries o, simplement, estem a l’atur. Ho farem enfortint la lluita per l’habitatge i reclamant drets per a tothom. Ho farem lluitant contra el patriarcat i defensant que no podem hipotecar el planeta per seguir creixent indefinidament.

Aquest primer de maig defensarem el nostre dret a construir el futur, de forma autònoma i col·lectiva. Treballem per viure i fem funcionar el món. I no volem morir treballant per produir beneficis pel capital.

Des de la CGT de Catalunya fem una crida a construir la resistència. A enfortir-nos col·lectivament. A construir amb força el sindicat, no només per defensar-nos, sinó per canviar el món. De manera immediata exigim salaris que ens permetin viure dignament i feines que ens deixin temps per viure i que no ens destrossin la salut. Exigim que l’habitatge sigui un dret i no una mercaderia. Exigim que no es reprimeixi qualsevol forma de protesta al carrer.

Aquest primer de maig, no ens resignarem a passar-lo als balcons. Aprofitem per recuperar l’esperit de lluita que el 1er de maig, dia internacional de la classe treballadora, mai hauria d’haver perdut. I això ha de ser, només, el principi.