El llegat sindical de Salvador Seguí Rubinat

Emili Cortavitarte Carral

Com bé sabeu, enguany commemorem el centenari de l’assassinat del Noi del Sucre, sens dubte el sindicalista de la CNT i del moviment obrer més significatiu i reconegut per les classes populars de fa cent anys.

De la seva trajectòria podem destacar: la defensa de la unitat d’acció sindical amb la UGT i la convocatòria de les vagues generals conjuntes de 1916 i 1917; el model de sindicat únic de branca o sector com a instrument confederal de lluita i solidaritat de la classe treballadora, per a superar l’etapa dels sindicats d’ofici i les petites societats obreres que dividien i afeblien les reivindicacions i enfrontar-se amb més força i cohesió a les organitzacions patronals; la seva intervenció en el míting de Las Arenas de Barcelona que va propiciar l’acceptació dels acords (entre els quals, la jornada de 8 hores per llei) després de 44 dies de vaga de la Canadenca; la resolució sobre el caràcter sociopolític de la CNT en la Conferència Sindical de Saragossa de 1922; les crítiques a la violència individual i la defensa de les accions de masses; el seu internacionalisme, etc.

La revisió i reedició del pensament de Seguí (Antología, editat per la CGT i la Fundació Salvador Seguí) em permet escriure, de manera succinta, sobre el seu llegat i sobre aquells aspectes del mateix que considero que interpel·len l’anarcosindicalisme actual.

Llegeix més

La influència de La Commune al moviment anarquista espanyol

Fundació Salvador Seguí

El propòsit d’aquest article no és el d’explicar els fets de la Commune de París, hi ha literatura abundant al respecte, però el millor testimoni, al nostre parer, és el llibre de Louise Michel, que va viure en carn pròpia els esdeveniments i que ens va deixar la seva experiència i les seves reflexions. La nostra intenció és reflectir d’alguna manera la influència que aquests fets revolucionaris que van atemorir les burgesies europees van tenir al desenvolupament del moviment obrer a Espanya. Per tal d’explicar-ho cal contextualitzar la situació espanyola dels anys previs i posteriors a mil vuit-cents setanta-un.

A finals de la dècada de 1860 es produïren a Espanya diferents esdeveniments que van cloure en un procés polític conegut com la “revolució Gloriosa” de setembre de 1868. La monarquia borbònica enfonsada en una crisi profunda deguda a la seva manifesta incapacitat per fer front als problemes de la nació i als nombrosos escàndols de corrupció en què es va veure embolicada Isabel II, va forçar l’exili de la reina i de la seva família des de Sant Sebastià rumb a París, on va gaudir d’un exili daurat amb el botí que es va endur, fins a la seva mort l’any 1904.

En aquest context arribà a Espanya Giusseppe Fanelli, que va venir a propagar l’ideari anarquista. El mes de desembre de 1868 es creà a Madrid una secció de la Internacional i al llarg de 1869 van sorgir noves seccions a Barcelona, Cadis, Valladolid, i Xerès de la Frontera. El 19 de juliol de 1870 va tenir lloc el Teatre Círculo de Barcelona un Congrés al qual van anar representants de 36 localitats que agrupaven un total aproximat de 40.000 membres, i on va constituir-se una organització nacional, la Federació Regional Espanyola de l’AIT, el Congrés va decidir la no participació de la FRE en política.

La Commune va espantar les classes dirigents i conservadores de tota Europa, la capacitat d’organització i resistència del poble de París davant un exèrcit regular armat i equipat va aconseguir resistir el setge de la ciutat durant més de dos mesos. Va ser un crit d’alarma per la burgesia per l’amenaça que representava per llurs interessos de classe el perill de subversió social que representava la Internacional.

Tanmateix va aprofundir la separació entre obrerisme i republicanisme, pels internacionalistes, els esdeveniments de París van demostrar clarament que la burgesia i el proletariat eren classes antagòniques amb interessos radicalment oposats. La Internacional va relacionar causes i efectes i va decidir que si la burgesia republicana assassinava als obrers i s’oposava al federalisme i la llibertat volia dir que la república burgesa era tan enemiga de la classe obrera com la monarquia.

“la Commune va espantar les classes dirigents i conservadores de tota Europa”

Del 10 al 18 de setembre de 1871 es va celebrar a València una conferència secreta on es va definir la posició de la Internacional davant la República en aquests termes: “la veritable república democràtica federal és la propietat col·lectiva, l’anarquia i la federació econòmica, o sigui, la lliure federació universal de lliures associacions obreres, agrícoles i industrials, fórmula que s’accepta a tot arreu”. En aquesta conferència es va designar a Anselmo Lorenzo com a delegat per representar la secció espanyola de la Internacional al Congrés que s’havia de celebrar a Londres el mes de setembre.

En finalitzar la conferència de Londres es va dividir la Internacional entre els partidaris de Marx i els de Bakunin, això també va generar la divisió del moviment obrer a Espanya, resultant d’una banda la Nueva Federación Madrileña, que va ser reconeguda per Engels en nom del Consell General de l’AIT i que va marcar la divisió del moviment obrer espanyol, d’una banda la facció marxista donaria lloc a la fundació el mes de maig de 1879 del Partido Socialista Obrero Español, i d’altra banda les organitzacions del proletariat internacionalista que van culminar l’any 1910 en la fundació de la Confederació Regional del Treball que va tenir lloc a Barcelona.

L’impacte de la Commune va calar al moviment obrer espanyol i va ser un exemple d’organització i de subversió contra l’ordre burgès, tant és així que durant els primers mesos de la Revolució social i la Guerra Civil, l’oficina de propaganda de la CNT-FAI va publicar un text de Federica Montseny sota el títol: La Commune, primera revolució conscient. La incorporació de les masses populars a la història, on s’establia un paral·lelisme entre la revolució espanyola i la de París de 1871 i cito textualment: “han passat seixanta-sis anys d’ençà que al Commune, amb els seus Consells comunals i associacions de productors organitzats, va ser vençuda entre dos focs. Seixanta-sis anys de lluita en què les idees han anat germinant. No eren comunistes, perquè no es podien anomenar com a tal, eren comunalistes. Aquell moviment fou precisament el que ha estat sempre a Espanya el moviment federalista i llibertari”.


Podem afirmar que l’exemple revolucionari de la Commune va ser un referent pel moviment anarquista a Espanya, on de manera clara el model d’organització anarcosindicalista de la CNT fou majoritari dins del moviment obrer, tant en potència organitzativa com en nombre d’afiliats, arribant al milió de cenetistes els anys trenta. El model autogestionari va ser una constant de la CNT que va impulsar les col·lectivitzacions agràries i industrials dins la revolució social de 1936 i durant la Guerra Civil, especialment a Catalunya, Aragó i Llevant.

La influència de la Commune al moviment anarquista espanyol

Fundació Salvador Seguí

El propòsit d’aquest article no és el d’explicar els fets de la Commune de París, hi ha literatura abundant al respecte, però el millor testimoni, al nostre parer, és el llibre de Louise Michel, que va viure en carn pròpia els esdeveniments i que ens va deixar la seva experiència i les seves reflexions. La nostra intenció és reflectir d’alguna manera la influència que aquests fets revolucionaris que van atemorir les burgesies europees van tenir al desenvolupament del moviment obrer a Espanya. Per tal d’explicar-ho cal contextualitzar la situació espanyola dels anys previs i posteriors a mil vuit-cents setanta-un.

A finals de la dècada de 1860 es produïren a Espanya diferents esdeveniments que van cloure en un procés polític conegut com la “revolució Gloriosa” de setembre de 1868. La monarquia borbònica enfonsada en una crisi profunda deguda a la seva manifesta incapacitat per fer front als problemes de la nació i als nombrosos escàndols de corrupció en què es va veure embolicada Isabel II, va forçar l’exili de la reina i de la seva família des de Sant Sebastià rumb a París, on va gaudir d’un exili daurat amb el botí que es va endur, fins a la seva mort l’any 1904.

En aquest context arribà a Espanya Giusseppe Fanelli, que va venir a propagar l’ideari anarquista. El mes de desembre de 1868 es creà a Madrid una secció de la Internacional i al llarg de 1869 van sorgir noves seccions a Barcelona, Cadis, Valladolid, i Xerès de la Frontera. El 19 de juliol de 1870 va tenir lloc el Teatre Círculo de Barcelona un Congrés al qual van anar representants de 36 localitats que agrupaven un total aproximat de 40.000 membres, i on va constituir-se una organització nacional, la Federació Regional Espanyola de l’AIT, el Congrés va decidir la no participació de la FRE en política.

“la Commune va espantar les classes dirigents i conservadores de tota Europa”

La Commune va espantar les classes dirigents i conservadores de tota Europa, la capacitat d’organització i resistència del poble de París davant un exèrcit regular armat i equipat va aconseguir resistir el setge de la ciutat durant més de dos mesos. Va ser un crit d’alarma per la burgesia per l’amenaça que representava per llurs interessos de classe el perill de subversió social que representava la Internacional.

Tanmateix va aprofundir la separació entre obrerisme i republicanisme, pels internacionalistes, els esdeveniments de París van demostrar clarament que la burgesia i el proletariat eren classes antagòniques amb interessos radicalment oposats. La Internacional va relacionar causes i efectes i va decidir que si la burgesia republicana assassinava als obrers i s’oposava al federalisme i la llibertat volia dir que la república burgesa era tan enemiga de la classe obrera com la monarquia.

Del 10 al 18 de setembre de 1871 es va celebrar a València una conferència secreta on es va definir la posició de la Internacional davant la República en aquests termes: “la veritable república democràtica federal és la propietat col·lectiva, l’anarquia i la federació econòmica, o sigui, la lliure federació universal de lliures associacions obreres, agrícoles i industrials, fórmula que s’accepta a tot arreu”. En aquesta conferència es va designar a Anselmo Lorenzo com a delegat per representar la secció espanyola de la Internacional al Congrés que s’havia de celebrar a Londres el mes de setembre.

Comuna de París - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure


En finalitzar la conferència de Londres es va dividir la Internacional entre els partidaris de Marx i els de Bakunin, això també va generar la divisió del moviment obrer a Espanya, resultant d’una banda la Nueva Federación Madrileña, que va ser reconeguda per Engels en nom del Consell General de l’AIT i que va marcar la divisió del moviment obrer espanyol, d’una banda la facció marxista donaria lloc a la fundació el mes de maig de 1879 del Partido Socialista Obrero Español, i d’altra banda les organitzacions del proletariat internacionalista que van culminar l’any 1910 en la fundació de la Confederació Regional del Treball que va tenir lloc a Barcelona

L’impacte de la Commune va calar al moviment obrer espanyol i va ser un exemple d’organització i de subversió contra l’ordre burgès, tant és així que durant els primers mesos de la Revolució social i la Guerra Civil, l’oficina de propaganda de la CNT-FAI va publicar un text de Federica Montseny sota el títol: La Commune, primera revolució conscient. La incorporació de les masses populars a la història, on s’establia un paral·lelisme entre la revolució espanyola i la de París de 1871 i cito textualment: “han passat seixanta-sis anys d’ençà que al Commune, amb els seus Consells comunals i associacions de productors organitzats, va ser vençuda entre dos focs. Seixanta-sis anys de lluita en què les idees han anat germinant. No eren comunistes, perquè no es podien anomenar com a tal, eren comunalistes. Aquell moviment fou precisament el que ha estat sempre a Espanya el moviment federalista i llibertari”.

Podem afirmar que l’exemple revolucionari de la Commune va ser un referent pel moviment anarquista a Espanya, on de manera clara el model d’organització anarcosindicalista de la CNT fou majoritari dins del moviment obrer, tant en potència organitzativa com en nombre d’afiliats, arribant al milió de cenetistes els anys trenta. El model autogestionari va ser una constant de la CNT que va impulsar les col·lectivitzacions agràries i industrials dins la revolució social de 1936 i durant la Guerra Civil, especialment a Catalunya, Aragó i Llevant.

Archivo de La Comuna de Paris

Salvador Seguí Rubinat, “el Noi del Sucre”

Fundació Salvador Seguí

Recordant la figura del Noi del sucre i la seva empremta en el moviment anarcosindicalista i la CNT cal ressaltar la capacitat organitzativa i de lideratge d’aquell home que va dedicar tota la seva vida a l’emancipació de la classe obrera.

Seguí, nascut el 14 d’abril de 1886 a Tornabous (Lleida) va passar la seva infantessa al barri xino (ara el Raval), bastió de la classe treballadora, que vivia en unes condicions miserables, de ben jove ja va implicar-se en la lluita dels treballadors i va mostrar els seus dots d’orador i polemista.

Encara que va anar poc temps a l’escola era un gran lector i acudia amb freqüència a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i a la Biblioteca Arús on va entrar en contacte amb el pensament anarquista. El Noi del Sucre fou autodidacta com tants d’altres líders sindicals, com el pensament àcrata responia al seu propi temperament, va acceptar de bon grat els postulats anarquistes.

L’any 1908, Seguí ja s’havia incorporat als grups anarquistes que actuaven dintre de Solidaritat Obrera participant en totes les accions importants de l’organització. El 3 de juliol de 1909 va intervenir en la constitució de l’Ateneu Sindicalista de Barcelona, la finalitat d’aquest Ateneu era la formació de quadres dirigents del sindicalisme, cal tenir present que en aquell moment l’anarco-sindicalisme era encara un moviment minoritari, frenat per les discussions doctrinals i una rèmora d’individus contraris a qualsevol classe d’organització i molt influenciats per l’anarquisme individualista.

Els anys 1910 i 1911 és quan Salvador Seguí, que ja ha passat de la vintena d’anys s’incorpora de ple en les tasques directives del moviment obrer català. Aquests dos anys van ser decisius pel proletariat; els dirigents obrers seguint el ritme que s’havien marcat amb la Solidaritat Obrera i després de l’amarga experiència de la Setmana Tràgica i el procés de Montjuïc van constituir primer la Confederació Regional del Treball el 1910 i a l’any següent, la Confederació Nacional del Treball.

“l’anarquisme és l’esperit, i el sindicalisme la matèria”

Aquests joves formen part de la generació que eren infants a finals del segle XIX i que s’han incorporat a la lluita proletària amb un nou impuls i amb un nou sentiment. El seu propòsit era crear noves tàctiques de lluita i d’organització. Un dels capdavanters d’aquesta nova generació va ser el Noi del Sucre, allò que havia de canviar la trajectòria del proletariat fou la transformació de la Solidaritat Obrera en la Confederació Nacional del Treball, en un moment en què la burgesia catalana s’estava transformant a causa, principalment, de la guerra europea de 1914-1918. Els obrers catalans troben una nova eina de lluita, d’acció i de projecció amb el seu nou sindicalisme en un moment en què era possible pressionar a la burgesia que vivia una eufòria econòmica i una urgent necessitat de producció. La burgesia catalana davant de la possibilitat de guanys immediats va atendre algunes demandes reivindicatives del proletariat, fet que va donar força i prestigi al nou sindicat.

Amb la constitució de la CNT l’anarquisme va deixar de ser només una actitud únicament personal o una acció de tipus individual per esdevenir una força orgànica i trobava el camí per esdevenir una gran organització al servei de la classe obrera. Del 30 d’octubre a l’1 de novembre de 1910 se celebrà el Congrés constitutiu de la CRT de Catalunya, al qual hi havia representades 96 unions sindicals i 43 adhesions d’altres societats. S’hi va decidir, que donat el cas la vaga general hauria de ser revolucionària i fou elegit secretari general Josep Negre. En aquest Congrés es van posar les bases del sindicalisme revolucionari considerat com el mitjà per poder assolir el comunisme llibertari.

A COPS: SALVADOR SEGUÍ, BREU BIOGRAFIA I LES CIRCUMSTÀNCIES DEL SEU  ASSASSINAT

L’any 1918, durant els dies 28 de juny a l’1 de juliol, va tenir lloc a l’Ateneu racionalista del carrer Vallespir, a Sants, el Congrés de la CNT que havia de donar un empenta definitiu a l’organització sindical. Es van tractar diversos temes com l’acció directa, l’apoliticisme de l’anarcosindicalisme o l’educació dels obrers, però l’acord més important que es va prendre i que va originar més debat va ser la creació del Sindicat Únic o d’indústria. La proposta de Seguí, va ser la implantació del sindicat únic com a mitjà més eficaç per a poder respondre al moment històric actual i fer prevaler la personalitat del proletariat davant la burgesia, en acabar la guerra.

Pocs mesos després la prova de foc del nou sistema organitzatiu es faria realitat amb la vaga de La Canadenca (Riegos y Fuerzas del Ebro), que tindria el seu origen en un conflicte menor entre 8 empleats d’oficines de la companyia als que l’empresa havia decidit reduir el sou amb l’excusa del fet que deixaven de ser temporals i passaven a fixos. El dia 5 de febrer, els empleats es declararen en vaga i plantejaren a la direcció el seu dret a sindicar-se. El conflicte es va estendre fins a arribar a esdevenir una vaga general que paralitzà Barcelona i moltes poblacions del voltant, ja que la indústria, mancada d’energia, va deixar de funcionar. Després de quaranta-quatre dies de vaga es va arribar a un acord que va ser ratificat per més de 20.000 obrers que assistiren al míting de Les Arenes on s’havia d’aprovar en assemblea de treballadors l’acord al qual s’havia arribat amb les autoritats i amb l’empresa.

Per a Seguí, anarquisme i sindicalisme són dos elements complementaris, el sindicalisme és l’orientació econòmica i la plasmació real dels principis anarquistes, l’un és l’esperit i l’altre la matèria. No s’entén l’un sense l’altre i es necessiten mútuament. L’anarquisme sense el sindicalisme és pura especulació filosòfica i el sindicalisme sense anarquisme és només organització sense ànima, vida sense objectius.

Als temps actuals en què el capitalisme mostra la seva faceta més salvatge, hem de reprendre el pensament de Seguí, que no ha perdut la seva vigència, i tenir clar que l’objectiu de l’acció sindical i social ha de ser l’emancipació de classe treballadora i l’enderroc de l’estructura capitalista.

El Noi del Sucre

Fundació Salvador Seguí

El passat dia 10 de març es va retre un petit homenatge a la memòria de Salvador Seguí, al lloc on va ser assassinat el mateix dia de l’any 1923. Recordant la figura del Noi del sucre i la seva empremta en el moviment anarcosindicalista i la CNT cal ressaltar la capacitat organitzativa i de lideratge d’aquell home que va dedicar tota la seva vida a la emancipació de la classe obrera.

Seguí, nascut el 14 d’abril de 1886 a Tornabous (Lleida) va passar la seva infantessa al barri xino (ara el Raval), bastió de la classe treballadora, en unes condicions miserables. De ben jove ja va implicar-se en la lluita dels treballadors i va mostrar les seves dots d’orador i polemista. Encara que va anar poc temps a l’escola, era un gran lector i acudia amb freqüència a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i a la Biblioteca Arús, on va entrar en contacte amb el pensament anarquista. El Noi del Sucre fou autodidacta com tants d’altres líders sindicals, com el pensament àcrata responia al seu propi temperament, va acceptar de bon grat els postulats anarquistes.

L’any 1908, Seguí ja s’havia incorporat als grups anarquistes que actuaven dintre de Solidaritat Obrera participant en totes les accions importants de l’organització. El 3 de juliol de 1909 va intervenir en la constitució de l’Ateneu Sindicalista de Barcelona. Cal tenir present que en aquell moment l’anarcosindicalisme era encara un moviment minoritari, frenat per les discussions doctrinals i una rèmora d’individus contraris a qualsevol tipus d’organització i molt influenciats per l’anarquisme individualista.

Els anys 1910 i 1911 Salvador Seguí, que ja ha passat de la vintena d’anys s’incorpora de ple a les tasques directives del moviment obrer català. Aquets dos anys van ser decisius pel proletariat: els dirigents obrers, seguint el ritme que s’havien marcat amb Solidaritat Obrera i desprès de l’amarga experiència de la Setmana Tràgica i el procés de Montjuic, van constituir primer la Confederació Regional del Treball el 1910 i, l’any següent, la Confederació Nacional del Treball.

Salvador Seguí - Wikipedia, la enciclopedia libre

Aquests joves formen part de la generació que eren infants a finals del segle XIX i que s’havien incorporat a la lluita proletària amb un nou impuls i amb un nou sentiment. El seu propòsit era crear noves tàctiques de lluita i d’organització. Un dels capdavanters d’aquesta nova generació va ser el Noi del Sucre. Allò que havia de canviar la trajectòria del proletariat fou la transformació de la Solidaritat Obrera a la CNT, moment en que la burgesia catalana s’estava transformant a causa, principalment, de la guerra europea de 1914-1918. Els obrers catalans troben una nova eina de lluita, d’acció i de projecció amb el seu nou sindicalisme en un moment en que era possible pressionar la burgesia que vivia una eufòria econòmica i una urgent necessitat de producció. La burgesia catalana davant de la possibilitat de guanys immediats va atendre algunes demandes reivindicatives del proletariat, fet que va donar força i prestigi al nou sindicat.

Amb la constitució de la CNT l’anarquisme va deixar de ser només una actitud personal o una acció de tipus individual per esdevenir una força orgànica i trobava el camí per esdevenir una gran organització al servei de la classe obrera. Del 30 d’octubre a l’1 de novembre de 1910 es celebrà el Congrés constitutiu de la CRT de Catalunya, al qual hi havia representades 96 unions sindicals i 43 adhesions d’altres societats. S’hi va decidir que, donat el cas, la vaga general hauria de ser revolucionària i fou elegit secretari general Josep Negre. En aquest Congrés es van posar les bases del sindicalisme revolucionari, el mitjà per poder assolir el comunisme llibertari.

L’any 1918, durant els dies 28 de juny al 1 de juliol, va tenir lloc al’Ateneu racionalista del carrer Vallespir, a Sants, el Congrés de la CNT que havia de donar una empenta definitiva a l’organització sindical. Es van tractar diversos temes com l’acció directa, l’apoliticisme del anarcosindicalisme o l’educació dels obrers, però l’acord més important que es va prendre i que va originar més debat va ser la creació del Sindicat Únic o d’indústria. Laproposta de Seguí, va ser la implantació del sindicat únic com a mitjà més eficaç per a poder respondre al moment històric actual i fer prevaldre la personalitat del proletariat davant la burgesia, en acabar la guerra.

“per a Seguí, anarquisme i sindicalisme eren dos elements complementaris (…) l’un és l’esperit i l’altre la matèria”

Pocs mesos desprès la prova de foc del nou sistema organitzatiu es faria realitat amb la vaga de la Canadenca (Riegos y Fuerzas del Ebro), que tindria el seu origen en un conflicte menor entre 8 empleats d’oficines de la companyia als qui l’empresa havia decidit reduir el sou amb l’excusa de que deixaven de ser temporals i passaven a fixos. El 5 de febrer de 1919, els empleats es declararen en vaga i plantejaren a la direcció el seu dret a sindicar-se. El conflicte es va estendre fins a arribar a esdevenir una vaga general que paralitzà Barcelona i moltes poblacions del voltant, doncs la indústria, mancada d’energia, va deixar de funcionar. Desprès de 44 dies de vaga es va arribar a un acord que va ser ratificat per mes de 20.000 obrers que assistiren al míting de Les Arenes, on s’havia de aprovar en assemblea de treballadors l’acord al que s’havia arribat amb les autoritats i amb l’empresa.

Per a Seguí, anarquisme i sindicalisme eren dos elements complementaris, el sindicalisme és l’orientació econòmica i la plasmació real dels principis anarquistes, l’un és l’esperit i l’altre la matèria. No s’entén l’un sense l’altre i es necessiten mútuament. L’anarquisme sense sindicalisme és pura especulació filosòfica i el sindicalisme sense anarquisme es nomes organització sense ànima, vida sense objectius.

Als temps actuals, en que el capitalisme mostra la seva faceta mes salvatge, hem de reprendre el pensament de Seguí, que no ha perdut la seva vigència, i tenir clar que l’objectiu de l’acció sindical i social ha de ser la emancipació de classe i l’enderroc de l’estructura capitalista.