La influència de La Commune al moviment anarquista espanyol

Fundació Salvador Seguí

El propòsit d’aquest article no és el d’explicar els fets de la Commune de París, hi ha literatura abundant al respecte, però el millor testimoni, al nostre parer, és el llibre de Louise Michel, que va viure en carn pròpia els esdeveniments i que ens va deixar la seva experiència i les seves reflexions. La nostra intenció és reflectir d’alguna manera la influència que aquests fets revolucionaris que van atemorir les burgesies europees van tenir al desenvolupament del moviment obrer a Espanya. Per tal d’explicar-ho cal contextualitzar la situació espanyola dels anys previs i posteriors a mil vuit-cents setanta-un.

A finals de la dècada de 1860 es produïren a Espanya diferents esdeveniments que van cloure en un procés polític conegut com la “revolució Gloriosa” de setembre de 1868. La monarquia borbònica enfonsada en una crisi profunda deguda a la seva manifesta incapacitat per fer front als problemes de la nació i als nombrosos escàndols de corrupció en què es va veure embolicada Isabel II, va forçar l’exili de la reina i de la seva família des de Sant Sebastià rumb a París, on va gaudir d’un exili daurat amb el botí que es va endur, fins a la seva mort l’any 1904.

En aquest context arribà a Espanya Giusseppe Fanelli, que va venir a propagar l’ideari anarquista. El mes de desembre de 1868 es creà a Madrid una secció de la Internacional i al llarg de 1869 van sorgir noves seccions a Barcelona, Cadis, Valladolid, i Xerès de la Frontera. El 19 de juliol de 1870 va tenir lloc el Teatre Círculo de Barcelona un Congrés al qual van anar representants de 36 localitats que agrupaven un total aproximat de 40.000 membres, i on va constituir-se una organització nacional, la Federació Regional Espanyola de l’AIT, el Congrés va decidir la no participació de la FRE en política.

La Commune va espantar les classes dirigents i conservadores de tota Europa, la capacitat d’organització i resistència del poble de París davant un exèrcit regular armat i equipat va aconseguir resistir el setge de la ciutat durant més de dos mesos. Va ser un crit d’alarma per la burgesia per l’amenaça que representava per llurs interessos de classe el perill de subversió social que representava la Internacional.

Tanmateix va aprofundir la separació entre obrerisme i republicanisme, pels internacionalistes, els esdeveniments de París van demostrar clarament que la burgesia i el proletariat eren classes antagòniques amb interessos radicalment oposats. La Internacional va relacionar causes i efectes i va decidir que si la burgesia republicana assassinava als obrers i s’oposava al federalisme i la llibertat volia dir que la república burgesa era tan enemiga de la classe obrera com la monarquia.

“la Commune va espantar les classes dirigents i conservadores de tota Europa”

Del 10 al 18 de setembre de 1871 es va celebrar a València una conferència secreta on es va definir la posició de la Internacional davant la República en aquests termes: “la veritable república democràtica federal és la propietat col·lectiva, l’anarquia i la federació econòmica, o sigui, la lliure federació universal de lliures associacions obreres, agrícoles i industrials, fórmula que s’accepta a tot arreu”. En aquesta conferència es va designar a Anselmo Lorenzo com a delegat per representar la secció espanyola de la Internacional al Congrés que s’havia de celebrar a Londres el mes de setembre.

En finalitzar la conferència de Londres es va dividir la Internacional entre els partidaris de Marx i els de Bakunin, això també va generar la divisió del moviment obrer a Espanya, resultant d’una banda la Nueva Federación Madrileña, que va ser reconeguda per Engels en nom del Consell General de l’AIT i que va marcar la divisió del moviment obrer espanyol, d’una banda la facció marxista donaria lloc a la fundació el mes de maig de 1879 del Partido Socialista Obrero Español, i d’altra banda les organitzacions del proletariat internacionalista que van culminar l’any 1910 en la fundació de la Confederació Regional del Treball que va tenir lloc a Barcelona.

L’impacte de la Commune va calar al moviment obrer espanyol i va ser un exemple d’organització i de subversió contra l’ordre burgès, tant és així que durant els primers mesos de la Revolució social i la Guerra Civil, l’oficina de propaganda de la CNT-FAI va publicar un text de Federica Montseny sota el títol: La Commune, primera revolució conscient. La incorporació de les masses populars a la història, on s’establia un paral·lelisme entre la revolució espanyola i la de París de 1871 i cito textualment: “han passat seixanta-sis anys d’ençà que al Commune, amb els seus Consells comunals i associacions de productors organitzats, va ser vençuda entre dos focs. Seixanta-sis anys de lluita en què les idees han anat germinant. No eren comunistes, perquè no es podien anomenar com a tal, eren comunalistes. Aquell moviment fou precisament el que ha estat sempre a Espanya el moviment federalista i llibertari”.


Podem afirmar que l’exemple revolucionari de la Commune va ser un referent pel moviment anarquista a Espanya, on de manera clara el model d’organització anarcosindicalista de la CNT fou majoritari dins del moviment obrer, tant en potència organitzativa com en nombre d’afiliats, arribant al milió de cenetistes els anys trenta. El model autogestionari va ser una constant de la CNT que va impulsar les col·lectivitzacions agràries i industrials dins la revolució social de 1936 i durant la Guerra Civil, especialment a Catalunya, Aragó i Llevant.

La influència de la Commune al moviment anarquista espanyol

Fundació Salvador Seguí

El propòsit d’aquest article no és el d’explicar els fets de la Commune de París, hi ha literatura abundant al respecte, però el millor testimoni, al nostre parer, és el llibre de Louise Michel, que va viure en carn pròpia els esdeveniments i que ens va deixar la seva experiència i les seves reflexions. La nostra intenció és reflectir d’alguna manera la influència que aquests fets revolucionaris que van atemorir les burgesies europees van tenir al desenvolupament del moviment obrer a Espanya. Per tal d’explicar-ho cal contextualitzar la situació espanyola dels anys previs i posteriors a mil vuit-cents setanta-un.

A finals de la dècada de 1860 es produïren a Espanya diferents esdeveniments que van cloure en un procés polític conegut com la “revolució Gloriosa” de setembre de 1868. La monarquia borbònica enfonsada en una crisi profunda deguda a la seva manifesta incapacitat per fer front als problemes de la nació i als nombrosos escàndols de corrupció en què es va veure embolicada Isabel II, va forçar l’exili de la reina i de la seva família des de Sant Sebastià rumb a París, on va gaudir d’un exili daurat amb el botí que es va endur, fins a la seva mort l’any 1904.

En aquest context arribà a Espanya Giusseppe Fanelli, que va venir a propagar l’ideari anarquista. El mes de desembre de 1868 es creà a Madrid una secció de la Internacional i al llarg de 1869 van sorgir noves seccions a Barcelona, Cadis, Valladolid, i Xerès de la Frontera. El 19 de juliol de 1870 va tenir lloc el Teatre Círculo de Barcelona un Congrés al qual van anar representants de 36 localitats que agrupaven un total aproximat de 40.000 membres, i on va constituir-se una organització nacional, la Federació Regional Espanyola de l’AIT, el Congrés va decidir la no participació de la FRE en política.

“la Commune va espantar les classes dirigents i conservadores de tota Europa”

La Commune va espantar les classes dirigents i conservadores de tota Europa, la capacitat d’organització i resistència del poble de París davant un exèrcit regular armat i equipat va aconseguir resistir el setge de la ciutat durant més de dos mesos. Va ser un crit d’alarma per la burgesia per l’amenaça que representava per llurs interessos de classe el perill de subversió social que representava la Internacional.

Tanmateix va aprofundir la separació entre obrerisme i republicanisme, pels internacionalistes, els esdeveniments de París van demostrar clarament que la burgesia i el proletariat eren classes antagòniques amb interessos radicalment oposats. La Internacional va relacionar causes i efectes i va decidir que si la burgesia republicana assassinava als obrers i s’oposava al federalisme i la llibertat volia dir que la república burgesa era tan enemiga de la classe obrera com la monarquia.

Del 10 al 18 de setembre de 1871 es va celebrar a València una conferència secreta on es va definir la posició de la Internacional davant la República en aquests termes: “la veritable república democràtica federal és la propietat col·lectiva, l’anarquia i la federació econòmica, o sigui, la lliure federació universal de lliures associacions obreres, agrícoles i industrials, fórmula que s’accepta a tot arreu”. En aquesta conferència es va designar a Anselmo Lorenzo com a delegat per representar la secció espanyola de la Internacional al Congrés que s’havia de celebrar a Londres el mes de setembre.

Comuna de París - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure


En finalitzar la conferència de Londres es va dividir la Internacional entre els partidaris de Marx i els de Bakunin, això també va generar la divisió del moviment obrer a Espanya, resultant d’una banda la Nueva Federación Madrileña, que va ser reconeguda per Engels en nom del Consell General de l’AIT i que va marcar la divisió del moviment obrer espanyol, d’una banda la facció marxista donaria lloc a la fundació el mes de maig de 1879 del Partido Socialista Obrero Español, i d’altra banda les organitzacions del proletariat internacionalista que van culminar l’any 1910 en la fundació de la Confederació Regional del Treball que va tenir lloc a Barcelona

L’impacte de la Commune va calar al moviment obrer espanyol i va ser un exemple d’organització i de subversió contra l’ordre burgès, tant és així que durant els primers mesos de la Revolució social i la Guerra Civil, l’oficina de propaganda de la CNT-FAI va publicar un text de Federica Montseny sota el títol: La Commune, primera revolució conscient. La incorporació de les masses populars a la història, on s’establia un paral·lelisme entre la revolució espanyola i la de París de 1871 i cito textualment: “han passat seixanta-sis anys d’ençà que al Commune, amb els seus Consells comunals i associacions de productors organitzats, va ser vençuda entre dos focs. Seixanta-sis anys de lluita en què les idees han anat germinant. No eren comunistes, perquè no es podien anomenar com a tal, eren comunalistes. Aquell moviment fou precisament el que ha estat sempre a Espanya el moviment federalista i llibertari”.

Podem afirmar que l’exemple revolucionari de la Commune va ser un referent pel moviment anarquista a Espanya, on de manera clara el model d’organització anarcosindicalista de la CNT fou majoritari dins del moviment obrer, tant en potència organitzativa com en nombre d’afiliats, arribant al milió de cenetistes els anys trenta. El model autogestionari va ser una constant de la CNT que va impulsar les col·lectivitzacions agràries i industrials dins la revolució social de 1936 i durant la Guerra Civil, especialment a Catalunya, Aragó i Llevant.

Archivo de La Comuna de Paris

Salvador Seguí Rubinat, “el Noi del Sucre”

Fundació Salvador Seguí

Recordant la figura del Noi del sucre i la seva empremta en el moviment anarcosindicalista i la CNT cal ressaltar la capacitat organitzativa i de lideratge d’aquell home que va dedicar tota la seva vida a l’emancipació de la classe obrera.

Seguí, nascut el 14 d’abril de 1886 a Tornabous (Lleida) va passar la seva infantessa al barri xino (ara el Raval), bastió de la classe treballadora, que vivia en unes condicions miserables, de ben jove ja va implicar-se en la lluita dels treballadors i va mostrar els seus dots d’orador i polemista.

Encara que va anar poc temps a l’escola era un gran lector i acudia amb freqüència a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i a la Biblioteca Arús on va entrar en contacte amb el pensament anarquista. El Noi del Sucre fou autodidacta com tants d’altres líders sindicals, com el pensament àcrata responia al seu propi temperament, va acceptar de bon grat els postulats anarquistes.

L’any 1908, Seguí ja s’havia incorporat als grups anarquistes que actuaven dintre de Solidaritat Obrera participant en totes les accions importants de l’organització. El 3 de juliol de 1909 va intervenir en la constitució de l’Ateneu Sindicalista de Barcelona, la finalitat d’aquest Ateneu era la formació de quadres dirigents del sindicalisme, cal tenir present que en aquell moment l’anarco-sindicalisme era encara un moviment minoritari, frenat per les discussions doctrinals i una rèmora d’individus contraris a qualsevol classe d’organització i molt influenciats per l’anarquisme individualista.

Els anys 1910 i 1911 és quan Salvador Seguí, que ja ha passat de la vintena d’anys s’incorpora de ple en les tasques directives del moviment obrer català. Aquests dos anys van ser decisius pel proletariat; els dirigents obrers seguint el ritme que s’havien marcat amb la Solidaritat Obrera i després de l’amarga experiència de la Setmana Tràgica i el procés de Montjuïc van constituir primer la Confederació Regional del Treball el 1910 i a l’any següent, la Confederació Nacional del Treball.

“l’anarquisme és l’esperit, i el sindicalisme la matèria”

Aquests joves formen part de la generació que eren infants a finals del segle XIX i que s’han incorporat a la lluita proletària amb un nou impuls i amb un nou sentiment. El seu propòsit era crear noves tàctiques de lluita i d’organització. Un dels capdavanters d’aquesta nova generació va ser el Noi del Sucre, allò que havia de canviar la trajectòria del proletariat fou la transformació de la Solidaritat Obrera en la Confederació Nacional del Treball, en un moment en què la burgesia catalana s’estava transformant a causa, principalment, de la guerra europea de 1914-1918. Els obrers catalans troben una nova eina de lluita, d’acció i de projecció amb el seu nou sindicalisme en un moment en què era possible pressionar a la burgesia que vivia una eufòria econòmica i una urgent necessitat de producció. La burgesia catalana davant de la possibilitat de guanys immediats va atendre algunes demandes reivindicatives del proletariat, fet que va donar força i prestigi al nou sindicat.

Amb la constitució de la CNT l’anarquisme va deixar de ser només una actitud únicament personal o una acció de tipus individual per esdevenir una força orgànica i trobava el camí per esdevenir una gran organització al servei de la classe obrera. Del 30 d’octubre a l’1 de novembre de 1910 se celebrà el Congrés constitutiu de la CRT de Catalunya, al qual hi havia representades 96 unions sindicals i 43 adhesions d’altres societats. S’hi va decidir, que donat el cas la vaga general hauria de ser revolucionària i fou elegit secretari general Josep Negre. En aquest Congrés es van posar les bases del sindicalisme revolucionari considerat com el mitjà per poder assolir el comunisme llibertari.

A COPS: SALVADOR SEGUÍ, BREU BIOGRAFIA I LES CIRCUMSTÀNCIES DEL SEU  ASSASSINAT

L’any 1918, durant els dies 28 de juny a l’1 de juliol, va tenir lloc a l’Ateneu racionalista del carrer Vallespir, a Sants, el Congrés de la CNT que havia de donar un empenta definitiu a l’organització sindical. Es van tractar diversos temes com l’acció directa, l’apoliticisme de l’anarcosindicalisme o l’educació dels obrers, però l’acord més important que es va prendre i que va originar més debat va ser la creació del Sindicat Únic o d’indústria. La proposta de Seguí, va ser la implantació del sindicat únic com a mitjà més eficaç per a poder respondre al moment històric actual i fer prevaler la personalitat del proletariat davant la burgesia, en acabar la guerra.

Pocs mesos després la prova de foc del nou sistema organitzatiu es faria realitat amb la vaga de La Canadenca (Riegos y Fuerzas del Ebro), que tindria el seu origen en un conflicte menor entre 8 empleats d’oficines de la companyia als que l’empresa havia decidit reduir el sou amb l’excusa del fet que deixaven de ser temporals i passaven a fixos. El dia 5 de febrer, els empleats es declararen en vaga i plantejaren a la direcció el seu dret a sindicar-se. El conflicte es va estendre fins a arribar a esdevenir una vaga general que paralitzà Barcelona i moltes poblacions del voltant, ja que la indústria, mancada d’energia, va deixar de funcionar. Després de quaranta-quatre dies de vaga es va arribar a un acord que va ser ratificat per més de 20.000 obrers que assistiren al míting de Les Arenes on s’havia d’aprovar en assemblea de treballadors l’acord al qual s’havia arribat amb les autoritats i amb l’empresa.

Per a Seguí, anarquisme i sindicalisme són dos elements complementaris, el sindicalisme és l’orientació econòmica i la plasmació real dels principis anarquistes, l’un és l’esperit i l’altre la matèria. No s’entén l’un sense l’altre i es necessiten mútuament. L’anarquisme sense el sindicalisme és pura especulació filosòfica i el sindicalisme sense anarquisme és només organització sense ànima, vida sense objectius.

Als temps actuals en què el capitalisme mostra la seva faceta més salvatge, hem de reprendre el pensament de Seguí, que no ha perdut la seva vigència, i tenir clar que l’objectiu de l’acció sindical i social ha de ser l’emancipació de classe treballadora i l’enderroc de l’estructura capitalista.

El Noi del Sucre

Fundació Salvador Seguí

El passat dia 10 de març es va retre un petit homenatge a la memòria de Salvador Seguí, al lloc on va ser assassinat el mateix dia de l’any 1923. Recordant la figura del Noi del sucre i la seva empremta en el moviment anarcosindicalista i la CNT cal ressaltar la capacitat organitzativa i de lideratge d’aquell home que va dedicar tota la seva vida a la emancipació de la classe obrera.

Seguí, nascut el 14 d’abril de 1886 a Tornabous (Lleida) va passar la seva infantessa al barri xino (ara el Raval), bastió de la classe treballadora, en unes condicions miserables. De ben jove ja va implicar-se en la lluita dels treballadors i va mostrar les seves dots d’orador i polemista. Encara que va anar poc temps a l’escola, era un gran lector i acudia amb freqüència a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i a la Biblioteca Arús, on va entrar en contacte amb el pensament anarquista. El Noi del Sucre fou autodidacta com tants d’altres líders sindicals, com el pensament àcrata responia al seu propi temperament, va acceptar de bon grat els postulats anarquistes.

L’any 1908, Seguí ja s’havia incorporat als grups anarquistes que actuaven dintre de Solidaritat Obrera participant en totes les accions importants de l’organització. El 3 de juliol de 1909 va intervenir en la constitució de l’Ateneu Sindicalista de Barcelona. Cal tenir present que en aquell moment l’anarcosindicalisme era encara un moviment minoritari, frenat per les discussions doctrinals i una rèmora d’individus contraris a qualsevol tipus d’organització i molt influenciats per l’anarquisme individualista.

Els anys 1910 i 1911 Salvador Seguí, que ja ha passat de la vintena d’anys s’incorpora de ple a les tasques directives del moviment obrer català. Aquets dos anys van ser decisius pel proletariat: els dirigents obrers, seguint el ritme que s’havien marcat amb Solidaritat Obrera i desprès de l’amarga experiència de la Setmana Tràgica i el procés de Montjuic, van constituir primer la Confederació Regional del Treball el 1910 i, l’any següent, la Confederació Nacional del Treball.

Salvador Seguí - Wikipedia, la enciclopedia libre

Aquests joves formen part de la generació que eren infants a finals del segle XIX i que s’havien incorporat a la lluita proletària amb un nou impuls i amb un nou sentiment. El seu propòsit era crear noves tàctiques de lluita i d’organització. Un dels capdavanters d’aquesta nova generació va ser el Noi del Sucre. Allò que havia de canviar la trajectòria del proletariat fou la transformació de la Solidaritat Obrera a la CNT, moment en que la burgesia catalana s’estava transformant a causa, principalment, de la guerra europea de 1914-1918. Els obrers catalans troben una nova eina de lluita, d’acció i de projecció amb el seu nou sindicalisme en un moment en que era possible pressionar la burgesia que vivia una eufòria econòmica i una urgent necessitat de producció. La burgesia catalana davant de la possibilitat de guanys immediats va atendre algunes demandes reivindicatives del proletariat, fet que va donar força i prestigi al nou sindicat.

Amb la constitució de la CNT l’anarquisme va deixar de ser només una actitud personal o una acció de tipus individual per esdevenir una força orgànica i trobava el camí per esdevenir una gran organització al servei de la classe obrera. Del 30 d’octubre a l’1 de novembre de 1910 es celebrà el Congrés constitutiu de la CRT de Catalunya, al qual hi havia representades 96 unions sindicals i 43 adhesions d’altres societats. S’hi va decidir que, donat el cas, la vaga general hauria de ser revolucionària i fou elegit secretari general Josep Negre. En aquest Congrés es van posar les bases del sindicalisme revolucionari, el mitjà per poder assolir el comunisme llibertari.

L’any 1918, durant els dies 28 de juny al 1 de juliol, va tenir lloc al’Ateneu racionalista del carrer Vallespir, a Sants, el Congrés de la CNT que havia de donar una empenta definitiva a l’organització sindical. Es van tractar diversos temes com l’acció directa, l’apoliticisme del anarcosindicalisme o l’educació dels obrers, però l’acord més important que es va prendre i que va originar més debat va ser la creació del Sindicat Únic o d’indústria. Laproposta de Seguí, va ser la implantació del sindicat únic com a mitjà més eficaç per a poder respondre al moment històric actual i fer prevaldre la personalitat del proletariat davant la burgesia, en acabar la guerra.

“per a Seguí, anarquisme i sindicalisme eren dos elements complementaris (…) l’un és l’esperit i l’altre la matèria”

Pocs mesos desprès la prova de foc del nou sistema organitzatiu es faria realitat amb la vaga de la Canadenca (Riegos y Fuerzas del Ebro), que tindria el seu origen en un conflicte menor entre 8 empleats d’oficines de la companyia als qui l’empresa havia decidit reduir el sou amb l’excusa de que deixaven de ser temporals i passaven a fixos. El 5 de febrer de 1919, els empleats es declararen en vaga i plantejaren a la direcció el seu dret a sindicar-se. El conflicte es va estendre fins a arribar a esdevenir una vaga general que paralitzà Barcelona i moltes poblacions del voltant, doncs la indústria, mancada d’energia, va deixar de funcionar. Desprès de 44 dies de vaga es va arribar a un acord que va ser ratificat per mes de 20.000 obrers que assistiren al míting de Les Arenes, on s’havia de aprovar en assemblea de treballadors l’acord al que s’havia arribat amb les autoritats i amb l’empresa.

Per a Seguí, anarquisme i sindicalisme eren dos elements complementaris, el sindicalisme és l’orientació econòmica i la plasmació real dels principis anarquistes, l’un és l’esperit i l’altre la matèria. No s’entén l’un sense l’altre i es necessiten mútuament. L’anarquisme sense sindicalisme és pura especulació filosòfica i el sindicalisme sense anarquisme es nomes organització sense ànima, vida sense objectius.

Als temps actuals, en que el capitalisme mostra la seva faceta mes salvatge, hem de reprendre el pensament de Seguí, que no ha perdut la seva vigència, i tenir clar que l’objectiu de l’acció sindical i social ha de ser la emancipació de classe i l’enderroc de l’estructura capitalista.

“Hem de fugir de singularitzacions i mitificacions”

Redacció Catalunya

Parlem amb Emili Cortavitarte, militant de CGT i professor d’història a secundària. Gran conegut dins la CGT Catalunya, l’Emili porta anys al peu de la barricada. Llicenciat en Història Moderna i Contemporània, ha estat Secretari General de la CGT de Catalunya, Secretari General de la Federació d’Ensenyament de Catalunya, Secretari de d’Acció Sindical i Relacions Internacionals d’aquesta federació i ha participat en multitud de publicacions sobre història del moviment llibertari. Ara ja jubilat, parlem amb el que és l’actual president de la Fundació Salvador Seguí (FSS).

Bon dia, Emili. Ets un dels membres fundacionals de la FSS?. D’on sorgeix la idea? Què us porta a constituir una entitat com aquesta?

No, jo no vaig ser membre fundacional, però em vaig incorporar com a soci ben aviat. De les fundadores, algunes ja no són entre nosaltres com Maria Àngels Rodríguez i Luís Altable i cal reconèixer la seva dedicació.

La Fundació Salvador Seguí va sorgir el 1986. Els objectius foren constituir una fundació que recuperés la memòria històrica de l’anarcosindicalisme i de l’anarquisme i, també, documentació de la CNT renovada (després CGT) i dels moviments socials.

La singularitat fou que no és va constituir una fundació a l’ús, depenent de l’organització, es volia que es mantingués al marge de les fluctuacions i disputes internes, d’aquí la seva autonomia de funcionament i, alhora, estreta col·laboració amb la Confederació des del començament.

Es van constituir delegacions a Madrid, València, Granada i Catalunya.

Per què penseu que és important recuperar la Memòria Històrica?

D’entrada, perquè les classes populars i el moviment llibertari cal que coneguin la seva història, en general ocultada, quan no deformada, per les versions del sistema o dels grans corrents acadèmics. En el cas de l’Estat espanyol,  hem de sumar la brutal repressió, oblit i deformació patida durant  les etapes franquistes i de la Transició.

En aquest punt, durant anys la centralitat de la recuperació de la memòria en la FSS es va focalitzar en la revolució social (1936-39) i l’exili. Sense tancar aquestes etapes, en els darrers anys, hem treballat més la Transició i les efemèrides centenàries (Congressos de la CNT de 1910 i 1911, Congrés de Sants de 1918, Vaga de la Canadenca de 1919).

La vostra tasca es centra doncs, en la difusió de les idees llibertàries? O en la història del moviment llibertari?

Totes dues coses. Recuperar, difondre i reflexionar sobre  la història i el pensament llibertari és una de les nostres claus. Però, no només des d’una perspectiva ancorada en el passat, també intentem contribuir a les reflexions i propostes actuals de l’anarquisme, l’anarcosindicalisme i el moviments llibertari o d’altres experiències properes (okupes, sindicalisme alternatiu, repressió, zapatisme, confederalisme democràtic…).

En els actes del centenari del Congrés de Sants vàrem considerar que, a més de recordar i reivindicar el passat (llibre, mural i faristol a Sants),  era important reflexionar sobre la realitat actual de l’anarcosindicalisme (debat amb CGT, CNT, Solidaridad Obrera, FAC i Embat) i les seves relacions amb els moviments socials (taula rodona amb Assemblea Groga, feminisme, associacions de veïns i veïnes, pensionistes…).

Salvador Seguí, el Noi del Sucre, fou un dels més destacats militants de l’anarcosindicalisme durant principis de segle. Per què escolliu aquest nom per la fundació?

Per sort per a l’anarcosindicalisme hi ha una gran quantitat de militants històriques a reivindicar (Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Lola Iturbe, Horacio Prieto, Lucía Sánchez Saornil, José Peirats…).

Sens dubte, Salvador Seguí és probablement la figura més coneguda de totes a nivell popular. Es va considerar que era prou referencial i la més adequada.

Com funciona la vostra entitat?

A Catalunya, tenim una base de socis i sòcies, que ens agradaria molt ampliar (la gent interessada es pot inscriure a http://fundacionssegui.org/barcelona/ca/collabora/), que contribueixen amb una aportació mínima de 30 € anuals. També rebem col·laboracions econòmiques d’alguns ens de la CGT de Catalunya. L’única font dels nostres arxius són els materials en donació, abans dels avis (ja no en queden) i ara de persones que ens aporten fotografies i documents del període de final de franquisme i transició i, en menor mesura, d’alguna secció sindical o sindicat que ens passa els seus butlletins, cartells  o dossiers de lluites.

Fem una assemblea a l’any, com a mínim, per fer balanç econòmic i d’activitats del curs anterior i presentar i debatre les línies d’actuació pel següent.

Hi ha una nucli de col·laboradors (sis, també ens agradaria ampliar-lo!) que portem el dia a dia de la Fundació i ens reunim com a mínim un cop a la setmana on resolem consultes, proposem actuacions, revisem les activitats programades, classifiquem materials, busquem un espai adequat per als nostres arxius  (més de 60 palès dipositats  provisionalment en un espai de l’Ajuntament de Barcelona i milers de cartells en els locals de CGT Rubí) …

A nivell confederal, tot i que hi ha un funcionament molt autònom, fem una reunió del Patronat  (dos membres de cada delegació i el secretari general de la CGT) a l’any en la qual donem solució a les qüestions més burocràtiques (cal presentar pla d’actuació i situació econòmica al Protectorat de Fundacions del Ministeri de Justícia), ens passem informació  d’activitats i cerquem vies de col·laboració entre les delegacions i amb la CGT.

En la darrera reunió vàrem concretar una exposició sobre el paper cultural del moviment llibertari a l’exili que s’inaugurarà a València en el darrer trimestre i després serà a disposició dels ens confederals per recórrer la península.

Quina relació té la FSS amb la CGT de Catalunya?

La relació és manifestament millorable per les dues parts. De la nostra part, segurament explicar millor quina és la nostra feina, no donar per fet que tothom a la CGT de Catalunya  sap què fem. Estar encara més oberts a la col·laboració i fer propostes que puguin ser valorades en els sindicats i les federacions.

Hem establert relacions de col·laboració amb l’SP de la CGT de Catalunya per publicar el llibre sobre el Congrés de Sants o per l’exposició i actes de difusió de la Vaga de la Canadenca. I, resta oberta la nostra participació en temes de formació i de memòria històrica llibertària.

Com he dit abans, hi ha sindicats i federacions que ens aporten econòmicament, i amb els mateixos i altres tenim col·laboracions freqüents: xerrades, passi de documentals, presentacions de llibres propis o aliens…

Amb altres no ho hem aconseguit i esperem millorar. Sempre restarem oberts al treball en comú.

“si deixem de costat els «grans actes públics», com a FSS vam treballar directament amb moltes militants de la CNT del 36”

Vau publicar, en motiu del centenari del Congrés de Sants, un llibre sobre aquest comici, recuperant gran part de les actes i documents del congrés. Això és una feinada. Com ho feu?

Vàrem observar que les darreres publicacions serioses sobre el Congrés s’havien fet als anys 70 del segle passat i estaven descatalogades. Consideràvem que un fet succeït feia 100 anys, amb poc material gràfic recuperable, podia quedar molt llastat i reduït a un públic molt concret.

Vàrem dubtar si tornar a publicar el llibre de Manuel Lladonosa (posteriorment, ho faria Descontrol), però les nostres investigacions ens van menar a les actes del congrés i del míting i vàrem coincidir en què tenien una força brutal, que llegir-les era com ser-hi present o veure un   documental «impossible».

Vàrem estirar del fil i vàrem trobar altres  documents relacionats (estatuts de la CNT catalana, proposta d’agrupacions de sindicats d’ofici en sindicats únics, estatuts i reglament de funcionament d’un sindicat únic nou…). En fi, un autèntic botí.

Després d’ordenar-lo per fer-ho més intel·ligible a lectores actuals, vàrem afegir un glossari de participants, una presentació i una introducció.

Opino que ara mateix és un llibre de referència per apropar-se al fet històric.

Una pregunta incisiva. Fa poc vau participar de l’homenatge de Joan Peiró. Sembla difícil no caure en homenatjar sempre als grans militants de l’anarcosindicalisme, darrere d’aquests hi havia, en paraules de Seguí “una immensa falange obrera” que tot sovint queda en segon terme. Com posar en valor tota aquesta gent anònima?

En el cas de Peiró no és gaire complicat perquè, des del començament (1989),  la família i les entitats organitzadores (entre elles la Fundació i la CGT del Maresme) hem tingut clar que Peiró no va estar sol, ni en la seva trajectòria ni en la seva mort. De fet, l’acte final de l’homenatge és sempre un recordatori als altres set membres de la CNT assassinats a Paterna, junt a Peiró.

Hem de fugir de singularitzacions o mitificacions, especialment en un moviment com el nostre basat en el suport mutu, la solidaritat, l’organicitat i l’aportació de cadascú en funció de les seves capacitats i voluntats.

Si deixem de costat els «grans actes públics», com a FSS vam treballar directament amb moltes militants de la «CNT del 36» i hem organitzat tres actes d’homenatge a l’exili, sense distincions (dos al sud de França i un a l’estat espanyol). Hem fet xerrades i/o llibres sobre la pedagogia llibertària o les col·lectivitzacions industrials on fem esment de persones gairebé anònimes. Tenim ben present que hi ha un teixit social llibertari inesgotable, sempre actiu i gairebé mai reconegut. I ells i elles són el 90% de la nostra memòria.

Continuem classificant i digitalitzant documents de militants poc conegudes que, tant de bo, algun dia podrem posar en accés públic i aquesta és justament la nostra principal dedicació, tot i que es veu molt menys publicitada.

Finalment, teniu previst realitzar properament algun acte o publicació?

Després del llibre sobre el Congrés de Sants de 1918, hem publicat «Anarquistas…¡Y orgullosos de serlo!» (per cert, tenim exemplars per vendre) una antologia  d’articles d’Amedeo Bertolo  i una entrevista amb ell. La selecció l’han feta Àngel Bosqued i Tomás Ibáñez i conté pròlegs d’Eduardo Colombo i Tomás Ibáñez.

Aquest llibre respondria més a la voluntat de contribuir al debat més actual de l’anarquisme i del moviment llibertari. Amedeo Bertolo, a més de militant i pensador anarquista contemporani (1941-2016), fou un actiu col·laborador de les revistes A/Rivista Anarchica i Volontà i fundador de l’editorial Elhèutera.

D’altra banda, els dies 11, 12 i 13 d’octubre  (en col·laboració amb un grup d’historiadors d’universitats catalanes) celebrarem el II Congrés Altres Protagonistes de la Transició (Els moviments socials i l’esquerra radical) a l’Ateneu Popular de Nou Barris, continuïtat del I Congrés celebrat a Madrid i de la Jornada de testimonis feta a la Biblioteca de Sant Andreu en 2017.