Suport mutu o caritat?

Rebeca Alonso. CGT Ensenyament – Sector Social

Feia temps que el poble no s’unia sense més objectiu que el suport entre veïnes, deixant de banda les diferències, afinitats o ideologia política, construint-se, doncs, les Xarxes de Suport Mutu (XSM).

El pacte entre Patronal, Govern, CCOO i UGT van provocar una allau d’ERTOs com a “solució” amb prestacions que no arriben. En canvi, tots els pagaments continuen: lloguers, subministraments bàsics, aliments, Internet per teletreballar, etc. Tot continua, excepte el sou. Les XSM van evolucionant però una necessitat que està present a gairebé totes les llars és la necessitat d’aliments i productes d’higiene.

Fa setmanes que les xarxes ho diem: Serveis Socials Bàsics (SSB) i els bancs d’aliments (els que fins ara gestionaven aquesta necessitat) estan saturats. Els SSB, com a institució que ha d’atendre les necessitats bàsiques de la ciutadania, actualment, està derivant persones a les Xarxes de Suport Mutu. És a dir, la institució pública està responsabilitzant al poble de cercar solucions mentre, paral·lelament, pels grans mitjans de comunicació, els diferents governs presumeixen de l’elevat pressupost que han perdut amb la COVID-19.

Moltes veïnes, tot i saber que la responsabilitat és de l’Estat, no podem despreocupar-nos veient les cues que es formen per recollir aliments. Però, el que estem fent, realment és suport mutu o caritat? Des de l’inici existeixen els dubtes i moltes no sabem si la Xarxa d’Aliments és la solució ideal a tot el que està passant, de fet, a St. Andreu de Palomar som conscients que no, però continuem veient la fam i la necessitat al nostre voltant. Espais llibertaris i autogestionats mai s’haurien imaginat recollint i entregant aliments, però hem arribat a aquest punt, som aquí.

“la línia entre el suport mutu i la caritat és massa fina per a obviar-la”

A la Xarxa de Suport Mutu de St. Andreu tenim por a caure en l’assistencialisme i intentem trencar amb aquesta idea, però costa. Totes nosaltres hem estat educades en el fet que l’Estat ens doni les preguntes i les respostes, i moltes persones fa anys que en situació de precarietat amb la necessitat que Serveis Socials o el Banc d’Aliments els hi donin resposta.
Davant la urgència cal que totes les xarxes ens plantegem si realment estem reproduint l’assistencialisme crònic que genera l’Estat a través de Serveis Socials. Necessitem espais assemblearis per replantejar com hem d’actuar, ja que la nostra acció pot comportar encara més desigualtat i distància entre persones que s’organitzen i persones que necessiten que les organitzin. La línia entre el suport mutu i la caritat és massa fina per a obviar-la. Encara que faci mal o ens faci qüestionar-nos, cal que, en col·lectiu, les persones que esperen donar i les que esperen rebre trenquem amb la distància que ens separa entre unes i altres i comencem a practicar el veritable suport mutu.

A moltes xarxes ja ho estem posant sobre la taula. Les companyes de Sants han fet un cartell que evidencia que totes som vàlides per formar part de la Xarxa. Potser a algunes us sembla obvi però arriba molta gent demanant permís per veure què pot fer i dubtant de la seves pròpies habilitats. Moltes persones veuen en altres la capacitat d’organització, d’autogestió, de decisió, però no ho veuen en elles mateixes. Seria hipòcrita si ho negués, hi ha distància que ens separa. No ens enganyem, si després de setmanes les persones que necessiten aliments no participen de la Xarxa estem reproduint l’assistencialisme. Però ara, més que mai, tenim l’oportunitat de combatre-la mitjançant les XSM. És el moment d’obrir les portes dels espais llibertaris i xarxes, i entre totes, de manera assembleària, organitzar-nos fins que arribi un moment on les protagonistes de la gestió de la Xarxa d’Aliments siguin les mateixes que fins ara assistien a un Banc d’Aliments.

A les Xarxes convivim dia rere dia amb la frustració de veure com les institucions es renten les mans amb la situació d’excepcionalitat. Tanmateix, sembla que no hi ha una alarma social. Després d’anys treballant per altres, invertint el teu temps de vida pel benefici dels altres, hem d’acceptar quedar-nos sense feina, que l’empresa no ens pagui el sou i l’Estat no ens garanteixi unes necessitats bàsiques cobertes? La consciència de classe ha d’arribar també a aquestes Xarxes. Els sindicats combatius i espais llibertaris dels diferents territoris hem de posar sobre la taula dia rere dia a totes les xarxes que només l’autogestió entre el poble ens podrà salvar.

Xarxa Suport Mutu Trinitat Vella (@MutuXarxa) | Twitter

Ara, més que mai, hem d’evidenciar totes les deficiències d’aquest sistema capitalista, no només a les xarxes socials sinó també als carrers, a les xarxes d’aliments, a les parets, al mercat, a tot arreu. Per aquest motiu, és essencial que les Xarxes d’Aliments no perdin el contacte amb tota la resta de comissions i gent activa al territori, sinó perdrem la mirada sobre tot el que està passant: l’autogestió del poble com a resposta. Les persones que no poden pagar el lloguer o les que necessiten aliments són les mateixes que han de sentir-se cridades a organitzar-se, plantejar accions al territori a través de la xarxa, assenyalar als responsables de tota aquesta crisi social i sanitària i exigir solucions.

Tot i la repressió que estem vivint i viurem, és el moment d’apropar-nos, baixar a les places i crear comissions d’acció obertes a tothom per tal que totes siguem protagonistes de la lluita veïnal a les Xarxes de Suport Mutu.

Solidaritat entre el poble davant la crisi del COVID-19

Rebeca Alonso. CGT Sector Social

D’on sorgeix el naixement de les xarxes de suport mutu als barris i pobles? Què ha succeït durant aquests anys per tal que, de cop i volta, la solidaritat entre veïnes fossi l’esclat d’aquests últims dies?

Als nostres barris i pobles portem anys teixint llaços entre col·lectius i moviments que van néixer amb la crisi econòmica el 2008, la qual mai vam arribar a superar, sinó tot el contrari, la classe treballadora va haver d’assumir i patir les conseqüències.

El Govern Espanyol liderat pel PP ens va ensenyar que era la ciutadania la que havia de rescatar a la banca amb la famosa nacionalització de Bankia el 2012 per un cost de 100 milions d’euros. «Austeritat» era el gran lema per un govern que culpabilitzava i responsabilitzava el poble mentre aquest patia desnonaments a les seves llars i acomiadaments als seus centres de treball. La classe treballadora va haver d’assumir que això era el que tocava: pagar la crisi que havia generat el poder polític i la banca.

Més de 10 anys més tard, encara seguim aquí, patint desnonaments i observant com les condicions laborals als centres de treball van empitjorant.

Tanmateix, en aquests últims anys hem viscut un ressorgiment de les lluites als nostres barris. En aquesta última dècada el feminisme s’ha anat posant al front de les reivindicacions socials i ha trencat amb el que suposadament era «normal», posant de manifest quelcom nou: deixar de normalitzar la violència i reivindicar una vida digna lliure de qualsevol opressió.

“el discurs d’extrema dreta deixa pas al sorgiment d’un discurs comunitari i solidari”

S’han generat nous espais autogestionats i sindicats que també anhelaven un benestar comú: sindicats d’habitatge, les Plataformes de Persones Afectades per la Hipoteca (PAH’s), cooperatives de consum, entre d’altres. Gent organitzada que, de manera assembleària i horitzontal, han planificat i creat accions per aturar desnonaments, exigir un habitatge digne o regular els preus del lloguer. Un dels objectius d’aquests últims anys ha estat aturar a empreses i persones propietàries que, amb la massificació turística descontrolada, han provocat migracions demogràfiques de la classe treballadora. També a nivell laboral, els sindicats combatius s’han mantingut ferms durant tota aquesta dècada convençuts que una feina digna és una vida digna.

Va arribar el 8 de març del 2020, vaga general feminista, on els diferents pobles es van organitzar en xarxa durant mesos per sortir als carrers, ocupar carreteres, fer piquets i, en definitiva, tornar a cridar que estem fartes. I sense dies de reflexió apareix a Catalunya el Co-Vid19 que sacsejarà tant al poder polític com al poble.

Quan a Catalunya i a l’Estat Espanyol es va fer evident el contagi, el poder polític, sense haver pres anteriorment mesures preventives, va optar per mostrar el seu poder imposant el tancament dels establiments i, posteriorment, imposant el confinament de tota la població (a excepció que vagis a treballar, és clar).

Benvingudes al caos. Esclaten els dubtes: “Qui cuidarà a les meves filles i fills mentre jo he d’anar a treballar? Si l’ empresa tanca què passa amb el meu sou? Si he tingut contacte amb alguna persona afectada pel Co-vid 19 què he de fer?’’

Com ni els governs ni les autoritats van preparar res per una situació que, òbviament,  havia d’arribar, ens trobem en canvi constant. Informacions al BOE, declaracions del Consell de Ministres i mitjans de comunicació que exposen informacions no contrastades. Cada matí hem d’encendre el mòbil per entendre què està succeint allà fora.

CONFINATS A BELLATERRA: Il·lustracions que mostren temps de ...

És en aquest precís moment on neixen les Xarxes de Suport Mutu entre veïnats. Després de la “ressaca emocional” del 8 de març la solidaritat entre nosaltres esclata en un moment on el poder polític no dóna resposta i el suport mutu comença a estructurar-se. El 15 de març ja ens trobàvem amb mil cartells rulant per les xarxes socials, on la gent es començava a organitzar rere el nom de “Xarxa de Suport Mutu”. No havíem viscut abans les assemblees a partir de videotrucades compartides ni prendre decisions de manera on-line, tot era nou.

Comença a néixer la relació entre veïnes i és només a partir del diàleg que s’ha anat construint totes i cadascuna de les xarxes, sempre localment i sense cap altre interès que no sigui oferir ajuda. En alguns barris aposten per oferir la selva ajuda mitjançant comunicats escrits a les escales dels edificis, els petits comerços implementen el lliurament a domicili adaptant-se a totes les necessitats i d’altres impulsem, amb altres organitzacions, una crida col·lectiva al Govern per tal d’exigir que s’implementi el Pla de Xoc per garantir un salari i un habitatge digne durant aquest estat d’alerta.

La població comença a veure com el Govern arriba tard a una situació límit, imposa mesures amenaçant amb multes econòmiques i, paral•lelament, la Monarquia Borbònica es torna a retratar entre versos rapers “Los Borbones son unos ladrones”. Però el poble respon i surt als balcons amb cassoles per demostrar el rebuig a la monarquia espanyola.

Finalment, hem de reconèixer la gran funció que des dels diferents àmbits d’atenció a les persones es segueixen desenvolupant i que, una vegada més, la situació de crisi deixa veure que formen part del pilar fonamental de qualsevol societat. Personal sanitari, treballadores de l’àmbit social, personal de neteja, transports, abastiment de recursos bàsics, comerç, etc. Totes elles cada dia reben aplaudiments als balcons i agraïments per les xarxes socials pel seu sacrifici.

És així com, de mica en mica, el discurs d’extrema dreta, abans imperant en una societat fràgil, ha perdut territori deixant pas al sorgiment d’un discurs comunitari i solidari entre pobles, proclamant la necessitat que el Govern Espanyol assumeixi la responsabilitat per tal que no sigui la classe treballadora la que una vegada més pagui la crisi.

Tornem a aprendre que no serà l’Estat qui ens cuidi o ens protegeixi. Sols el poble salva el poble.