COVID-19 – Revista Catalunya

Una mirada feminista a la Covid-19

14 de maig de 202014 de maig de 2020 Equip Comunicació CGT Catalunya

Georgina Monge. Politòloga, militant feminista i afiliada al sindicat d’Adminisitració Pública de CGT Barcelona

La pandèmia global provocada per la Covid19 està venint de la mà d’una crisi que té efectes presents, però que tindrà efectes futurs devastadors en l’economia. No ens podem permetre una aproximació a aquesta pandèmia, que sigui neutra al gènere i a la classe.

La pandèmia global provocada per la Covid19 està venint de la mà d’una crisi que té efectes presents, però que tindrà efectes futurs devastadors en l’economia.

Els impactes d’aquesta crisi s’han vist agreujats per un històric de quatre dècades de neoliberalisme, que han comportat una desinversió sistemàtica en el sectors relacionats amb els treballs de reproducció social, i per una crisi econòmica recent que va imposar a la població greus retallades en el sistema públic sota el pretext de l’austeritat. Aquestes retallades van acarnissar-se especialment en sectors com la sanitat, l’educació o la dependència. Tots ells sectors molt feminitzats i molt precaris. I tots ells cabdals en la crisi actual de la Covid19.

No ens podem permetre una aproximació a aquesta pandèmia, i a la crisi social i econòmica que hi va associada, que sigui neutra al gènere i a la classe.

Els treballs de reproducció social al centre de la pandèmia

Els treballs de reproducció social són aquelles activitats i capacitats de la societat necessàries per reproduir tots els éssers humans. En aquest sentit, no només inclouen les tasques més evidents que són les que es dirigeixen a qualsevol persona amb cert grau de dependència (infància, gent gran, persones amb diversitat funcional…) sinó que incorporen tots els treballs imprescindibles per reproduir qualsevol persona. Tots els éssers humans requerim de cures i afectes. El grau o la intensitat d’aquests pot variar en funció del període vital. Però no hi ha cap moment en què no necessitem del treball de reproducció social per sobreviure. No existeix el miratge liberal de l’ésser adult i autònom: som sempre i necessàriament interdependents.

Tal com apunta l’autora Nancy Fraser, els treballs de reproducció social inclouen tot el treball que té a veure amb la reproducció biològica, però també aquells orientats al benestar de la població (és a dir, totes les tasques de cures i afectes de totes les persones, en especial les més dependents) i les de reposició social (és a dir, totes les tasques necessàries perquè les persones adultes tinguin les condicions mínimes per poder ser força de treball en les millors facultats).

La paradoxa de tot plegat és que malgrat ser un treball del qual depenem cada dia per la nostra pròpia subsistència, tant a nivell individual com col·lectiu, ha estat el treball més devaluat pel sistema capitalista, ja que s’ha pressuposat que ni que no es pagui o es pagui malament, se seguirà fent. Tal com exposa Amaia Pérez Orozco no s’ha donat una responsabilitat social en el sosteniment de la vida. La responsabilitat d’aquest sosteniment de la vida s’ha traslladat a les dones, feminitzant-se, invisibilitzant-se i privatitzant-se. Davant d’aquesta situació, l’única solució que han proveït les polítiques neoliberals ha estat la mercantilització dels treballs de cura com a via per pal·liar la sobrecàrrega de treball de les dones.

A més de tot plegat, també cal tenir present que, tal com exposen autores com Silvia Federici, sota el sistema econòmic capitalista, la producció del treball material s’ha separat del treball de reproducció social. Aquesta divisió no es dona en societats precapitalistes ni en societats on el capitalisme no s’ha desenvolupat extensament. En paraules de Vandana Shiva «l’economia es basa en una visió fragmentada i estreta creada pel patriarcat capitalista, [que] defineix la realitat d’una manera molt limitada. […] Si produeixes el que consumeixes, no produeixes». Així doncs, aquesta divisió entre producció i reproducció social té unes bases irracionals que fa que s’entengui que una dona cuidant a la seva mare no està treballant ni sent productiva, però si ho fa cuidant a altres mares a residències de gent gran sí que ho està sent.

Tot el treball que s’ha visibilitat és o bé el productiu, o bé el treball de reproducció social que s’ha traslladat al sector privat, on el que ha primat són les bases de l’acumulació

A la vegada, també és un tret característic exclusivament del capitalisme el fet que tot el treball que s’ha visibilitat és o bé el productiu, o bé el treball de reproducció social que s’ha traslladat al sector privat, on el que ha primat són les bases de l’acumulació. Un exemple molt clar d’això és el que està passant amb les residències de gent gran: moltes d’elles estan sent comprades per fons voltors tant nacionals com estrangers, amb la cerca exclusiva de la rendibilitat. I cal recordar que a les residències catalanes ja han mort més de 7.097 persones des que va esclatar la crisi del Covid19 segons el Departament de Sanitat de la Generalitat de Catalunya. I també cal no perdre de vista que és un sector on la gran majoria de treballadores són dones, que treballen en condicions molt precàries. De fet, s’estan donant moltes baixes laborals en aquest sector, i no s’està trobant gent per substituir-les ja que, òbviament, no hi ha masses persones disposades a exposar-se tant al risc de contagi (són llocs de focus d’infecció de coronavirus molt alt, on el personal sovint no té els equips de protecció mínim necessaris) per un salari que es mou entre els 600 i 850 euros de salari mitjà. Caldrà veure si la crisi econòmica que detonarà amb aquesta pandèmia engreixarà l’exèrcit de reserva del qual parlava Karl Marx i abocarà a la gent a haver de sotmetre’s necessàriament a aquest tipus de relacions laborals absolutament precàries.

Noves configuracions de la classe treballadora

Un fenomen característic d’aquesta crisi sanitària i social és que s’està donant una nova estratificació de la classe treballadora. Per una banda, hi ha totes les persones que poden treballar des de casa i rebre algun tipus de salari. Per l’altra, hi ha totes aquelles persones que no poden treballar des de casa. D’entre aquestes, existeixen dos subtipus. En primer lloc, es troben les que han de seguir treballant presencialment. Són totes i tots els treballadors de serveis essencials: caixeres de supermercat, dependentes de farmàcia, treballadores de sanitat de primera línia… Molts d’aquests treballs estan molt feminitzats[i]. I són persones que s’estan exposant més que ningú al virus. I, el que és molt important, són treballs que mai havien tingut un reconeixement ampli i que, en canvi, ara tothom se n’adona del valor fonamental que tenen. Nancy Fraser ho expressa en els següents termes: «sota condicions de coronavirus tothom entén per què el seu treball és tan essencial i per què hem de fer el que calgui per assegurar que poden treballar».

Dins del grup de persones que no poden treballar des de casa hi ha un segon subtipus, conformat per tothom qui no està estan sent pagat i ha d’estar a casa. A la vegada, dins d’aquest grup de persones hi ha totes aquelles persones que treballen al sector informal, les quals no estant rebent ni salaris ni prestacions derivades de mesures com els ERTOS o altres ajudes que sí que reben les persones que han estat al mercat laboral formal. I moltes d’elles són dones, de classe obrera i sovint migrades. Això inclouria les treballadores de la llar que treballen sense contracte (i que, per tant, no poden rebre el subsidi especial que s’ha establert per les que treballen en el Sistema Especial d’Empleades de la Llar de la Seguretat Social, i el qual també presenta mancances, tal com han exposat des del Col·lectiu Ronda), persones que cuiden criatures per hores, prostitutes…

En qualsevol cas, enmig d’aquesta pandèmia, la capacitat de resistir i tirar endavant dependrà, principalment, de la classe, el gènere i la raça.

El treball de reproducció social, més visible que mai

Amb la pandèmia del Covid19, més que mai, s’ha visibilitat la importància del sector públic i del seu paper a l’hora de donar suport, creant i proveint reproducció social. Ara estem sols/es cuidant i educant les nostres filles i fills (no tenim recolzament d’escoles, ni d’àvies, ni de cangurs…); ningú pot comptar amb una ajuda a l’hora de realitzar totes les tasques de neteja de la llar que podien estar proveint les treballadores de la llar; moltes malalties s’han de passar a casa perquè les urgències estan col·lapsades; s’ha de gestionar aïlladament el patiment que et pot provocar tenir una àvia que està sola; hem d’anar a comprar al supermercat el menjar per la nostra mare i deixar-li a la porta… Tots aquests treballs de reproducció social han canviat dràsticament i en la situació actual s’ha fet més visible que mai com constantment els necessitem per sobreviure.

L’Estat ha de tenir un paper cabdal en la socialització dels treballs de reproducció

Alhora, està quedant palès com la família com a institució econòmica encarregada de proveir tots aquests treballs no és suficient per arribar a tot, i com d’important és l’Estat en la provisió de treballs de reproducció social. Per començar, en paraules de Pérez Orozco, les llars són institucions econòmiques profundament desiguals. I si no es promouen polítiques de foment de la conciliació i la coresponsabilitat entre homes i dones, seran les dones qui les acabaran assumint (tal com mostren les enquestes d’usos del temps), veient incrementat el seu volum total de treball i empitjorant el seu benestar i la seva salut. La major part de les tasques de reproducció social poden ser cobertes per part de l’Estat i les institucions públiques. Però no totes: les més evidents són aquelles que tenen a veure amb els afectes, l’acompanyament i el suport psicològic de les persones amb qui tenim un vincle emocional. S’han de buscar fórmules perquè totes les tasques de cures que no es poden traslladar al sector públic siguin assumides per la col·lectivitat, i que quan són realitzades dins del nucli familiar, hi hagi una coresponsabilitat entre els membres.

Alhora, l’Estat ha de tenir un paper cabdal en la socialització dels treballs de reproducció. Per això pren tot el sentit la frase d’Engels que cal «abolir la condició de la família individual de ser la unitat econòmica de la societat», a través del canvi de rol de la dona respecte l’economia. Perquè hi ha una part de totes aquestes tasques que abans les cobria l’Estat (malgrat que les retallades en sanitat i educació de la crisi del 2008 ja van afectar molt aquests sectors), com per exemple l’educació de les criatures, i que en canvi, arran d’aquesta pandèmia, es cobreixen quasi exclusivament des de casa i en condicions precàries. Això implica un augment de la càrrega de treball de cures, que si ens guiem pel que ha passat en crisis anteriors, acabaran assumint les dones pràcticament en solitari. També s’ha posat sobre la taula com el sistema públic de sanitat forma part de la cura. I com quan es desinverteix sistemàticament en sanitat o educació, inevitablement es deterioren les cures.

En qualsevol cas, durant aquesta pandèmia el caràcter essencial dels treballs de cura i reproducció social s’ha mostrat més evident que mai.

No hi ha producció sense reproducció… Però tampoc hi ha reproducció sense producció

Així doncs, la crisi sanitària per la Covid-19 ha mostrat el valor de la cura i s’ha vist reforçat el clàssic lema feminista que sense els treballs de reproducció social, no hi ha producció possible. Està més clar que mai com la societat arriba a dependre d’aquestes tasques de cura.

Però, com apunta Nancy Fraser, al mateix temps, podem veure el revers d’aquest lema, i és com la reproducció social depèn de la producció. Per poder cuinar cal que hi hagi menjar al supermercat i cal que algú l’hagi conreat. Per poder cuidar les persones infectades pel virus cal que algú produeixi el desinfectant, les màscares i els guants protectors. Alhora, necessitem infraestructures (hospitals, escoles…) per poder fer cures. Si no es disposa de tots aquests recursos i mitjans el treball de reproducció social no és possible. Així doncs, sense l’organització i la distribució d’aquesta producció, no hi ha reproducció possible.

En aquest sentit, queda clara la imbricació mútua entre producció i reproducció social. Cap dels dos sistemes pot funcionar sense l’altre, ja que es dona una relació d’interdependència entre ambdós. I per tant,la divisió capitalista de treball productiu versus reproductiu té unes bases absurdes.

El sector productiu segueix sent central, però agafen protagonisme els treballadors i treballadores de la distribució i de treballs de reproducció social.

Es fa més necessari que mai organitzar la reproducció social per tal que encaixi de manera coherent amb la producció.

Els treballs de reproducció social, la punta de llança de la política de classes

La crisi per la Covid19 ha fet evident que el capitalisme no se sosté sense el treball de les dones. Si el sistema s’ha mantingut és perquè aquest treball o bé no es paga, o bé es paga molt per sota del cost de reproducció social (en aquest sentit, no es paga el preu real del treball, no es paga el cost de reproducció del treballador/a i encara menys el cost de reproducció de la família).

Així doncs, es pot afirmar que el treball de reproducció social és expropiat per part del capitalisme, tal com exposa Nancy Fraser quan explica com el capital sempre ha intentat evitar pagar per aquest treball de cures absolutament necessari quan paral·lelament s’ha apropiat dels seus fruits.

Després de dècades d’expropiació dels treballs de cures, de privatització del sector públic i de desinversió en aquests àmbits per part de l’estat, amb la crisi actual se n’ha pogut veure la importància i l’essencialitat dels mateixos perquè la vida funcioni. I tots aquests treballs de reproducció social (sanitat, alimentació, residències de gent gran, serveis bàsics per abordar la violència masclista des de les institucions[ii]…) que s’han declarat essencials i que, com s’ha dit anteriorment, estan molt feminitzats, estan esdevenint la punta de llança de la política de classes. Perquè com ja s’ha exposat, el sector productiu segueix sent central, però agafen protagonisme els treballadors i treballadores de la distribució i de treballs de reproducció social.

El capitalisme és incapaç de resoldre aquesta crisi sanitària de manera satisfactòria

Un sistema econòmic com aquest és incapaç de resoldre la present crisi sanitària i social de manera satisfactòria. El neoliberalisme, en la seva història, no ha mostrat tenir una forma d’organització que satisfaci les necessitats de les persones, ja que sempre ha avantposat els interessos del capital als de la vida. I amb aquesta crisi s’ha visibilitat més que mai.

És moment també d’imaginar-se un futur més feminista i més socialista, que desplaci els interessos privats i d’acumulació

Per tant, és un moment clau perquè l’esquerra imposi agenda i mostri com de necessari és reestructurar l’ordre econòmic i social. S’ha d’aprofitar aquesta crisi per pensar en un sistema que proveeixi més benestar i que no es centri en les necessitats d’acumulació del capital sinó en les necessitats de vida de les persones.

Conclusions

La crisi econòmica i de cures és anterior a l’esclat d’aquesta crisi sanitària. És una crisi sistèmica, basada en una permanent desinversió i en una no socialització (per part de l’Estat) ni co-responsabilització (per part dels homes) dels treballs de reproducció social. Però amb la crisi provocada pel coronavirus s’ha vist clarament com d’essencials són tots els treballs de reproducció social. Cal posar en valor (simbòlic, però sobretot material) totes les tasques de reproducció social, i reconèixer la centralitat que tenen en la creació i reproducció de vida i de benestar entre les persones. I per fer-ho, és necessari socialitzar, nacionalitzar, planificar i dotar d’inversió tots els treballs que tenen a veure amb la producció i reproducció de vida.

Citant de nou a Engels, només passant d’uns mitjans de producció privats a la propietat comú «la família individual deixa de ser la unitat econòmica de la societat. Els afers domèstics es converteixen en una indústria social. La cura i l’educació dels fills es converteixen en un assumpte públic». En la mateixa línia, tal com va expressar Inessa Armand al 1919, calen serveis comunitaris que es facin càrrec de moltes de les tasques que ara fan individualment les dones a les llars. Ella va exposar com«mentre les velles formes de la família, la vida domèstica, l’educació i la cura dels fills no siguin abolides, serà impossible acabar amb l’explotació i l’esclavitud, serà impossible crear la nova persona, impossible construir el socialisme». I va sostenir que per tal que es doni una igualtat real cal una reestructuració de la família i de les relacions socials, amb l’ajuda de l’estat. Amb la crisi provocada per la pandèmia de la Covid-19 s’ha posat de manifest la importància de planificar l’economia al servei les necessitats vitals per a la supervivència i el benestar del conjunt dels membres de la nostra societat.

És un moment de crisi global i massiva molt oportuna per desfer-se del capitalisme. I és moment també d’imaginar-se un futur més feminista i més socialista, que desplaci els interessos privats i d’acumulació, i s’orienti a construir societats basades en la cura de les persones i el medi ambient, en la interdependència, en la solidaritat i en la igualtat.

——————————————————-

[i] Per posar tres exemples, les dones són el 84,2% del personal d’infermeria, el 67,41% del d’educació i el 83,54% d’assistència en establiments residencials a nivell estatal (2018. Font: Ine).

[ii] En aquest punt es fa necessari recordar el confinament ha replegat la població a les llars, i cal tenir present que aquestes no sempre són espais segurs per les dones. De fet, a l’Estat Espanyol han augmentat un 47,3% les trucades al 016.

Article publicat a Catarsi Magazine

Què hi ha de nou en la Covid-19? Reptes per a un futur de pandèmies globalitzades

13 de maig de 202013 de maig de 2020 Equip Comunicació CGT Catalunya

David Garcia. Arqueòleg i afiliat al Sindicat d’Activitats Diverses de CGT Sabadell

Entre la gran quantitat de notícies que rebem sobre l’actual pandèmia Covid-19 sovint s’omet que, com totes les epidèmies, existeixen uns components biològics però la seva transmissió i afectació depenen de com s’organitzen i es governen les comunitats i el món on vivim. De fet podríem distingir la malaltia com a fenomen biològic, de l’epidèmia que s’ha d’entendre com un factor social. En aquest article intentaré explicar què hi ha de nou i què hi ha de vell en la situació actual que estem vivint i quines lliçons en podem extreure per encarar un futur on probablement vindran catàstrofes semblants.

Tot i que els virus i els bacteris han existit sempre a la natura, l’aparició de les epidèmies corre paral·lel a tres factors principals: El primer és la pràctica de la ramaderia, que transmet microorganismes de diferents espècies animals a humans. El segon és el desenvolupament dels intercanvis i el comerç que traspassa els virus entre comunitats que viuen allunyades i el tercer és l’aparició i creixement de les ciutats, espais on persones i animals conviuen en una alta densitat que afavoreix el contagi. Abans que existís la medicina moderna, els mètodes per tractar els pacients eren poc eficaços i la principal eina per evitar la seva propagació era aïllar les poblacions impedint l’entrada i sortida de persones. Històricament, aquestes epidèmies eren molt més catastròfiques que a l’actualitat, podem mencionar la Pesta Negra de 1348 que alguns historiadors afirmen que va matar a la tercera part de la població europea, la Pesta de Marsella de 1720 o la grip mal anomenada espanyola de 1918, les seves taxes de mortalitat van ser molt més elevades que en l’actual pandèmia anomenada Covid-19.

“el capitalisme mundial genera beneficis astronòmics a una minoria molt reduïda mentre que els efectes negatius (…) se socialitzen a escala planetària”

La diferència en el nombre de morts es pot explicar, en part, pels avenços en la medicina del segle passat. Però seria insuficient. Actualment existeixen sistemes públics de salut que en garanteixen l’accés a tota o a la major part de la població. No em posaré en la manera de comptar els infectats però la taxa de mortalitat segons el país no depèn de factors biològics del virus sinó de la capacitat dels hospitals per tractar simultàniament grans quantitats de malalts. Com més llits hospitalaris existeixen per habitant, més places d’UCI i més personal mèdic, més pacients poden ser tractats simultàniament. Quan aquests recursos són insuficients la mortalitat es comença a disparar. Per contra, en els països amb sistemes sanitaris privats la mortalitat és molt més elevada entre la població que no hi té accés i els hospitals col·lapsen ràpidament per la poca preparació dels centres sanitaris privats quan es tracta d’atendre a grans quantitats de pacients. Els avenços mèdics i els sistemes públics de salut són per tant dos dels elements que fan que, malgrat tot, la mortalitat sigui baixa en comparació amb altres epidèmies històriques.

Una altra de les diferències en la Covid-19 és la velocitat amb la que s’expandeix, si bé el virus SARS-CoV-2 pot presentar característiques que faciliten la seva propagació, la seva velocitat només s’explica pel fet que ens trobem en un món globalitzat amb un flux constant de mercaderies i persones sense precedents en quantitat i rapidesa. Aquesta immediatesa és una de les novetats de la pandèmia actual i un dels tants problemes de la globalització en la seva fase actual. El capitalisme mundial genera beneficis astronòmics a una minoria molt reduïda mentre que els efectes negatius com les pandèmies se socialitzen a escala planetària.

Qué diferencia hay entre pandemia, epidemia y endemia

De cara al futur caldrà lluitar per conservar i ampliar els sistemes públics de salut invertint la tendència dels últims anys. Són una eina per evitar mortalitats catastròfiques. Però es tracta de l’últim escut, les causes que poden desencadenar noves pandèmies són globals i la seva prevenció i contenció també ho han de ser. A més, no són les úniques amenaces del futur. Tenim també, com a mínim, les possibles catàstrofes de diversa índole provocades directament o indirectament pel canvi climàtic amb uns efectes que es globalitzaran a velocitat rècord. En aquest sentit, la investigació científica no és una opció sinó una necessitat per al conjunt de la societat.

L’èxit a l’hora d’afrontar els problemes del futur dependrà en gran part del paper de la ciència en la societat i de que sigui realment pública i universal. De la mateixa manera que les taxes de mortalitat de les pandèmies estan relacionades amb l’accés als sistemes públics de salut també la predicció i contenció de futures catàstrofes víriques i ambientals dependrà de com la societat en el seu conjunt pugui accedir i beneficiar-se de la investigació científica. Una de les batalles col·lectives en el futur serà decidir si els avenços tecnològics i científics sense precedents se segueixen utilitzant en una competició autodestructiva o es dirigeixen a millorar les condicions de vida de les persones recuperant les nocions de bé comú i progrés col·lectiu en un ecosistema socialment sostenible, com no pot ser d’altra manera.

El seguit d’accions que es podrien emprendre en aquest sentit és enorme. De moment cal fugir del campi qui pugui perquè ja sabem que aquest “pugui” no som la majoria. I preparar-se des d’ara mateix per la batalla pel planeta que es lliurarà en les pròximes dècades.

Que no ens torni a agafar amb la guàrdia baixa.

La baixa per coronavirus pot ser declarada malaltia professional?

8 de maig de 20208 de maig de 2020 Equip Comunicació CGT Catalunya

Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a CGT

No només és possible que el canvi de contingència de les baixes per coronavirus siguin declarades derivades de malaltia professional o accident de treball, no només és possible, sinó que en alguns casos és el pas imprescindible per poder percebre els complements de Conveni o reclamar per les actuacions infractores de l’empresa.

Molts treballadors han estat i estan de baixa mèdica per la incapacitat temporal «excepcional», en el marc de l’estat d’alarma, per a «aquellos periodos de aislamiento o contagio de las personas trabajadoras provocado por el virus COVID-19». El Real Decret Llei 6/2020, va establir una baixa «nova» i mai vista anteriorment, que és de contingència comuna (no es considera derivada de la feina), però que a únics efectes de la prestació, es calcula com si fos derivada d’accident de treball.

Per tant, els treballadors que han estat de baixa pel coronavirus, se’ls considera afectats d’una contingència comuna, malgrat potser haver-se contagiat a causa de la seva feina, però alhora la prestació econòmica s’abona com si fos una Incapacitat Temporal derivada d’accident de treball, amb tots els privilegis que comporta.

Perjudicis de que la baixa sigui comuna

Però, el fet de que la baixa sigui declarada formalment comuna (malgrat percebre la prestació com si fos professional) també comporta perjudicis als treballadors afectats. Principalment dos:

1.- No es perceben els complements establerts a Convenis Col·lectius fins al 100% de les baixes professionals. Múltiples convenis i acords obliguen a l’empresa a complementar fins al 100% del salari durant les baixes determinades com a accident de treball o malaltia professional. Per tant, els treballadors de baixa per coronavirus no tenen dret a percebre aquest complement fins al 100% del salari.

2.- No es pot responsabilitzar a les empreses infractores en matèria preventiva dels danys causats als treballadors durant la baixa, doncs aquesta és declarada formalment comuna. Això comporta que en els casos de que el coronavirus ha estat causat als treballadors per infraccions empresarials en matèria de prevenció de riscos laborals (manca de mascaretes, roba inadequada, procediments de treball sense el protocol establert,…), no es pot imposar a l’empresa el recàrrec per manca de mesures de seguretat (un augment del 30% al 50% de la prestació a càrrec de l’empresari infractor) ni se li poden reclamar pels danys i perjudicis causats, ja que formalment la baixa és comuna i no professional

Procediment de canvi de contingència

Per tant, en alguns casos serà important pels treballadors afectats reclamar el canvi de contingència per a que la baixa sigui declarada a tots els efectes professional.

El canvi de contingència, doncs, serà el primer pas pel reconeixement de que la baixa ha estat causada a la feina i per causa de la feina. I hi ha dos possibles contingències: malaltia professional o accident de treball.

– Les malalties professionals són jurídicament les establertes al Quadre de Malalties Professionals (RD 1299/2006), que determina la relació entre una sèrie de professions i exposicions laborals, amb una sèrie de malalties. Per exemple, si un miner pateix silicosis, no cal que demostri la relació de causalitat entre feina i malaltia, sinó que hi ha una presumpció legal de que la malaltia és professional.

En el cas del coronavirus, podria estar inclòs al Quadre de Malalties Professionals al GRUP 3, AGENT A, SUBAGENT 01, amb el títol «Enfermedades infecciosas causadas por el trabajo de las personas que se ocupan de la prevención, asistencia médica y actividades en las que se ha probado un riesgo de infección (excluidos aquellos microorganismos incluidos en el grupo 1 del R.D. 664/1997», apartat en el que el «Coronaviridae» és relacionat amb feines com personal sanitari, treballadors de centres assistencials i de cura de malalts, entre d’altres.

Per tant, aquests col·lectius de treballadors podrien reclamar que la seva baixa per coronavirus fos declarada derivada de malaltia professional.

– Accident de treball és jurídicament «toda lesión corporal que el trabajador sufra con ocasión o por consecuencia del trabajo que ejecute por cuenta ajena». Per tant, fins i tot si el coronavirus no pogués ser inclòs dins les presumpcions de la malaltia professional, si ha estat causat a la feina o a conseqüència de la feina (i es pot demostrar), ha de ser considerat accident de treball.

Per l’exposat, el canvi de contingència de les baixes per coronavirus, per a que siguin declarades derivades de Malaltia Professional o Accident de Treball, no només és possible, sinó que en alguns casos és el pas imprescindible per poder percebre els complements de Conveni o reclamar per les actuacions infractores de l’empresa.

“el despertar d’aquesta solidaritat ja és un triomf de les classes populars”

7 de maig de 20207 de maig de 2020 Equip Comunicació CGT Catalunya

Redacció Catalunya

Arreu del territori han proliferat les xarxes de suport per a fer front a la crisi generada per la pandèmia de la Covid19. Avui, parlem amb membres de la Xarxa de Suport de Nou Barris. La Joanna Ruiz i l’Albert Villacampa, veïns del barri de Porta i membres de l’Associació de Veïnes i Veïns i del Grup de Dones Portenyes, i l’Esther Ardit, veïna de La Guineueta (Nou Barris), sòcia del Casal Popular 3 Voltes Rebel i afiliada a CGT Transports, també participa de la Xarxa de Teixidores de Nou Barris.

Bon dia. Expliqueu-nos com i quan van sorgir les xarxes de suport a Nou Barris i quina va ser la vostra motivació personal per engegar el projecte.

Albert: Podem dir que les Xarxes de Suport al Districte neixen amb l’objectiu de donar resposta a les necessitats més quotidianes derivades de la crisi de la COVID-19. Les primeres Xarxes apareixen a l’inici de la declaració de l’Estat d’Alarma de la mà d’algunes entitats. Poc a poc entitats i veïnes d’altres barris van identificar les mateixes problemàtiques i la necessitat d’organització va ser evident. Llavors es van anar compartint recursos ja existents entre les diferents veïnes i entitats (formularis, cartells, processos, contactes, et.c) i, això, ha facilitat l’impuls de 9 xarxes als 13 barris del districte de 9B, interconnectades a partir d’estructures de coordinació telemàtiques.

Esther: La motivació personal crec que és la mateixa en totes nosaltres: el saber que teixint xarxes comunitàries és com podem arribar a donar respostes immediates a les necessitats de les persones que el sistema no contempla o arriba massa tard.

Com heu organitzat la xarxa? (procés de coordinació de voluntaris, recollida de les necessitats i resposta a les demandes)

Joanna: No podem dir que totes les Xarxes funcionem igual, però segurament tenim procediments similars. Tant a la Xarxa de Porta com a la del Casal Popular es van generar uns formularis i un compte de mail, des d’on s’han recollit les demandes i la informació de les veïnes que volen aportar el seu temps solidàriament. Per tal de gestionar i informar al voluntariat s’han generat grups de Whatsapp i/o Telegram. Els casos més urgents que arriben es gestionen en coordinació amb serveis especialitzats, com Serves Socials i el CAP. Quan entra una demanda normalment es busca una voluntària que visqui a prop i li derivem el cas. De cada cas es fa seguiment per confirmar que s’ha pogut resoldre la necessitat.

Esther: En el cas del grup de Teixidores de Nou Barris, la finalitat, ara per ara, és fer mascaretes d’ús no sanitari i ens hem organitzat via grup de Whatsapp amb un enllaç que hem fet córrer per xarxes. Tenim un petit grup de coordinació i en col·laboració amb les voluntàries de les altres xarxes de suport fem la recollida i entrega del material a les cosidores, tot i que també es coordinen entre elles en funció de la proximitat. Al principi la prioritat era aconseguir roba per poder cosir i tot era mitjançant roba de cotó que teníem les del grup o s’aconseguia entre el veïnatge. Fins ara hem intentat cobrir els serveis del barri més urgents i també vam fer una entrega de 800 mascaretes per pacients a l’Hospital de Sant Pau, que ens ho va demanar. Hem de dir també que vam rebre una donació d’unes 300 mascaretes hidròfugues d’una empresa tèxtil de Sevilla i una donació de material hidròfug per part de l’ANC per fer 1500 mascaretes. L’objectiu és poder fer-les arribar al major nombre de veïnes de Nou Barris que encara no en tenen, per exemple repartint-ne als Mercats i ara també ens n’han demanat del Banc d’aliments de Porta per donar-ne a les seves usuàries.

En el cas de la Xarxa de Suport 3 Voltes Rebel, us en parlaré jo una mica perquè em sembla important fer-ho i perquè dues de les persones que la van engegar i que havien de fer aquesta entrevista, per les circumstàncies excepcionals que estem vivint no han tingut temps de fer-la, com són en Carles Miró i en Jordi Gutiérrez.

La Xarxa sorgeix des de persones del mateix Casal i alhora que funciona com a xarxa de suport per a les veïnes que ho necessiten, també fa de centre logístic de Nou Barris, per exemple a l’hora de fer donacions grans de mascaretes o com a lloc on centralitzar la recollida d’àpats preparats per diferents restaurants que després venen a recollir les entitats que ho fan arribar a les persones que ho necessiten.

Una altra iniciativa molt important és que va gestionar la creació d’una Caixa de Solidaritat a disposició de totes les xarxes de suport de Nou Barris per cobrir les necessitats arran la crisi de la Covid-19, mitjançant un compte corrent on poder fer donacions.

Quin és el perfil de les persones voluntàries? I de les demandants? Quines són les demandes més habituals?

Albert: Entre les voluntàries segurament identifiquem diversos perfils i diferents actituds. Trobem persones d’entitats, veïnes a títol individual, mestres, personal sanitari, jubilades, etc.; algunes més actives als espais de coordinació i d’altres esperant de forma latent a rebre una necessitat que gestionar. El perfil de les demandes, així de qui demanda, també és divers; tot i que predominen les gestions de demandes de famílies i gent gran. Algunes demandes habituals estan relacionades amb fer la compra o anar a buscar medicaments a la farmàcia. Entre les demandes de les persones més vulnerables trobem recurrentment necessitats vinculades a l’alimentació i l’habitatge.

Esther: En el cas de les Teixidores, hem de dir que totes les que cusen són dones a títol individual, la majoria d’edat avançada amb moltes ganes d’ajudar i sentir-se útils. El què també constata l’assignació de rols de gènere en la vida quotidiana.

Com heu arribat a les persones que no tenen accés a les xarxes socials? Us heu coordinat amb altres xarxes, entitats o comerços del barri?

Joanna: Des del primer moment vam saber que l’activitat de la Xarxa no podia estar desconnectada de la tasca que fan altres agents del nostre entorn. Per això hem generat sistemes de detecció i derivació de necessitats amb el comerç de proximitat i les farmàcies, així com amb els Serveis Socials i el CAP. Evidentment la xarxa veïnal a la que tenen accés les entitats també facilita que la informació arribi a la gent, a banda dels cartells i la publicitat a les Xarxes Socials. Com s’ha dit anteriorment, la interacció entre les Xarxes també ha fet possible el seu creixement i desenvolupament.

Esther: Tot i que el confinament fa que tota aquesta tasca de coordinació i servei comunitari no sigui gens fàcil.

Quin impacte creus que ha tingut la xarxa al barri?

Albert: la primera resposta del veïnat va ser molt ràpida, a l’alçada de la situació. A Porta en poc temps vam arribar a les 100 voluntàries per exemple. Tot i que les Xarxes segurament no arribem a cobrir la majoria de necessitats, i que el seu funcionament a distància és complex de gestionar, el despertar d’aquesta solidaritat i la ràpida resposta organitzativa ja és un triomf de les classes populars i, per tant, podem dir que la conjuntura ha tingut un impacte positiu en la (re)politització d’alguns temes entre el veïnat i les entitats. Aquest context s’havia d’aprofitar.

“a Porta en poc temps vam arribar a les 100 voluntàries”

Esther: Estic d’acord amb l’Albert. En el cas de la Xarxa de Teixidores hi ha unes 40 cosidores que alhora estan fent vincles i teixint xarxa fora del grup arran de la seva activitat i això sempre és positiu.

D’altra banda les xarxes també fem d’altaveu de denúncia, per exemple quan es va aixecar el confinament i la gent havia de tornar a treballar i Nou Barris, sent el territori on hi ha més infectats de Barcelona, no teníem punts de repartiment a les parades de Metro. Cosa que vam aconseguir que es rectifiqués al dia següent.

Més enllà de les evidents parts positives, creus que aquestes xarxes tenen algun aspecte negatiu?

Joanna: Evidentment tot aquest procés té zones més obscures. El Districte no està posant gaires facilitats i molts serveis/farmàcies estan treballant amb altres projectes de voluntariat (Creu Roja, per exemple), fet que dificulta la derivació de casos a les Xarxes Veïnals. També, no tothom s’està implicant de la mateixa manera i no sempre és compartida la detecció de les limitacions implícites a l’Estat. El debat constant per justificar iniciatives que esdevenen una evidència desgasta, sobretot quan la resposta ha de ser ràpida.

Sabeu si des de les institucions s’ha desenvolupat algun projecte similar? Què en penseu?

Albert: Igual, igual segur que no. Però hi ha coses que s’han reproduït des de la institució, o simplement ja existien. Per exemple, el projecte Radars ja comptava amb una xarxa de persones que estaven alerta de la gent gran que viu aïllada. També sabem que, amb les hores lliures de tècnics que no fan res a l’Ajuntament, s’ha creat una Xarxa de voluntàries que ajuden a desenvolupar tasques dels Serveis Socials als barris. Com sempre… treballant comunitàriament. Els Districtes podrien estar més atents a què passa al seu voltant i reforçar el seu paper comunitari oferint més suport a les Xarxes.

A nivell polític i social, quina creieu que és la repercussió de les xarxes? Creieu que tenen futur més enllà d’aquesta crisi?

Joanna: Com es comentava abans, pot ser un bon moment perquè les esquerres espavilin ara que s’està posant a l’agenda popular el debat sobre les evidències i contradiccions del sistema que ha fet més visible aquesta nova crisi. Les Xarxes són petits nodes d’autoorganització que ens permeten treballar un discurs de transformació. L’objectiu, doncs, és generar espais de resistència des d’on consolidar pràctiques comunitàries basades en la solidaritat.

Per últim, molt probablement hi ha alguna pregunta que us agradaria que us haguéssim fet i no se’ns ha acudit. Feu la vosaltres mateixos i contesteu amb llibertat.

Esther: Jo més que una pregunta voldria fer constar que aquesta entrevista l’hem fet tres persones però que hi ha molta gent darrera les xarxes de suport i encara en necessitem més.

Xarxa Suport 3VR (Nou Barris) on Twitter: "Les #Xarxes de Suport ...

Pandèmia i organització popular a l’Argentina

3 de maig de 20203 de maig de 2020 Equip Comunicació CGT Catalunya

Andrés Ruggeri. Antropòleg social i professor de la Universitat de Buenos Aires

La pandèmia del COVID-19 ha afectat a tot el món i l’impacte sobre els països d’Amèrica Llatina s’està començant a notar. A l’Argentina, el govern va decretar la quarantena obligatòria (excepte sectors declarats essencials, com tots el vinculats al sistema de salut i a la producció d’aliments) el 20 de març, quan ja hi havia unes desenes de casos.

El tancament sobtat de l’activitat econòmica va enfrontar des del primer moment la resistència de les grans corporacions i un consens entre la major part de la població, però molt aviat va començar a entrar en zona de conflicte. D’un costat, la pressió dels grans capitalistes, que van començar amb els acomiadaments i a pressionar al govern per a l’aixecament de les restriccions, almenys les que els impedien seguir amb els seus negocis. De l’altre, l’angoixa dels sectors populars davant la desaparició, d’un dia per l’altre, de les seves fonts de recursos, especialment per a aquells que estan fora del sistema salarial formal, que depenen d’activitats quotidianes i altament precaritzades.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és imagen-21.png

Del costat de les grans corporacions, es va començar a veure una sort de “rebel·lió capitalista” que, com sempre, cerca passar-li el cost a la classe treballadora. L’objectiu és preservar la rendibilitat de les seves empreses evitant l’aïllament obligatori o flexibilitzant-lo prou com perquè no afecti la seva capacitat d’acumular guanys. Si el cost són milers de vides, estan segurs que no seran les dels magnats, refugiats en les seves mansions. Però, si no aconsegueixen aquest objectiu, el Pla B de l’empresariat local és minimitzar el cost de la quarantena i traslladar-l’hi a la classe treballadora.

Així, Paolo Rocca, l’empresari més poderós del país i amo del consorci italoargentí Techint, va acomiadar a gairebé 1.500 obrers i va ser la punta de llança de la rebel·lia dels poderosos, que van continuar altres grans empreses industrials, les cadenes de menjar ràpid, els hipermercats i la gran indústria exportadora de carns. El joc de pressions que despleguen les corporacions i el bloc de poder mediàtic-polític que l’expressa no es dóna en el buit sinó sobre una economia i una societat devastada i tensionada, que arrossega problemes històrics aprofundits per l’experiment macrista i les seves devastadores conseqüències.

“malgrat la dificultat que provoca la situació, les organitzacions i moviments socials han tingut una resposta activa”

A la societat argentina, amb la seva enorme població precaritzada –com va mostrar el devessall d’11 milions de persones que es va anotar a un abonament per a la població de menors ingressos– i que viu de tota mena d’activitats de subsistència en el dia a dia, la quarantena obligatòria lliurada a la sola presència del mercat és una condemna a la inanició i una porta oberta a l’esclat social. El mercat capitalista no pot oferir solució a la supervivència de part de la majoria de la societat que viu del seu treball, com tampoc pot acumular sense treballadors, sense consumidors i sense precaritzats que garanteixin la viabilitat de tots els seus circuits de comercialització.

Enfront d’això, i malgrat la dificultat que provoca la situació, les organitzacions i moviments socials han tingut una resposta activa i no passiva. D’una banda, exigint respostes del govern per a suplantar els ingressos que deixen de percebre per la impossibilitat de sortir a treballar, però, especialment, activant tots els mecanismes de solidaritat comunitària que van desenvolupar tots aquests anys de polítiques regressives. Menjadors populars, distribució d’aliments i productes de primera necessitat als barris populars, fabricació d’elements de protecció sanitària (tapaboques, gel hidroalcohòlic), reconversió d’empreses recuperades per a aquests productes, van ser algunes de les respostes que l’organització popular està donant a la pandèmia. També, la denúncia i la resistència sindical (encara que no són pocs els grans sindicats que prefereixen transigir amb les patronals) dels incompliments per les grans empreses dels decrets que prohibeixen acomiadaments, suspensions i reduccions de salaris. La resposta dels moviments demostra que aquí no solament està en joc la salut de la població sinó també la possibilitat de començar a construir una societat basada en la lògica del benestar del poble i no de l’acumulació del capital.