Yolanda

Gioconda Belli. Rebel·lions i revelacions.
“Si ets una dona forta preparat per a la batalla:
aprèn a estar sola
a dormir en la més absoluta foscor sense por
a que ningú et llenci cordes quan brami la tempesta
a nedar contracorrent.”

Li agrada fer-se fotos, vestida tota elegant, amb posat i esperit captivador. Les envia per wasap a la seva família: àvia, fill, filla i netes, que estan molt lluny, com a demostració que està bé i que malgrat tots els diners que els envia encara li’n queden per ella. És feliç en aquesta terra d’acollida.

Yolanda va néixer a Chinandega, Nicaragua, fa 54 anys.

L’he coneguda en un poblet de la comarca del Camp Belchite. Treballava com a cuidadora d’una veïna del barri, la Manuela, que havia tingut una tenda de queviures i, encara que està molt bé del cap i ens coneix quan arribem de Barcelona, li manquen les forces per caminar i fer les obligacions diàries per cuidar-se, com el dinar, la higiene personal, etc. Per això té la Yolanda que viu amb ella. A canvi del sou, casa i menjar, la cuida i fa tota la feina.

La contractació de dones per a la llar és una opció molt estesa en aquests poblets on no hi ha a prop una residència per a gent gran on viure o, simplement, no els agrada l’opció d’abandonar la casa i marxar lluny de família i amistats. La majoria d’aquestes dones que venen a fer aquest servei de cura de persones són joves emigrants llatinoamericanes o de països de l’est.

Yolanda m’explica la seva odissea fins arribar a aquell poblet perdut entre grans extensions de camps de cereals.

La mare l’havia abandonada de petita i quan morí el seu pare en fer els 12 anys es quedà a viure amb l’àvia paterna, l’Anastàsia López, doctora en medicina. Anà a l’escola fins a secundaria. Quan compleix els 14 anys fins els 23, juntament amb altres noies del poble van i venen a Costa Rica on treballen en feines de la llar per a famílies jueves, alemanyes i ticos, nom pel qual es coneix als costa-riquenys.

Els esdeveniments s’amunteguen en els anys següents amb molts canvis en la seva vida. És mare d’un fill i una filla als quals deixa amb l’avia Anastàsia quan decideix marxar amb el pare a provar fortuna a El Salvador. Hi viuen dos anys i des d’aquest país intenten creuar Mèxic per entrar als EEUU. No s’estén en explicar-me el perillós procés migratori, acompanyats de coiots, que resulta infructuós i retornen a Chinandega.

Dono per suposats els moments dolorosos que no agraden de recordar.

L’any 2009, amb 43 anys, vista la penúria econòmica, sorgeix l’oportunitat de viatjar a Saragossa. Unes amigues li presten els diners per comprar el bitllet d’avió i 2000 euros de moneder per poder entrar al país. Després les haurà de tornar amb el producte del seu treball. El fill i la filla de nou es queden amb l’àvia Anastàsia.

El viatge és llarg a través de Nicaragua, Costa Rica, Veneçuela, París i Saragossa.

A Saragossa s’hi està dos mesos treballant de substituta en hospitals com a companyia de gent gran i discapacitada. Moment en què una amiga li ofereix anar a Moyuela per tenir cura de la Manuela. Yolanda l’accepta.

Els estalvis que recull els envia a l’Anastàsia i als seus fills que es fan una casa a Chinandega i tenen la possibilitat de tenir una vida digna i formar-se.

A Moyuela va per les cases, neteja, planxa, renta i cuina.

Yolanda coneix a Mateo, un solter del poble que viu amb la seva mare. S’agraden i sorgeix l’amor. Comencen la relació de parella i després de conviure 8 anys decideixen casar-se celebrant una boda esplèndida a la qual no falta la família nicaragüenca.

Breu procés històric:

Yolanda neix el 1966 en plena decadència de la dictadura somocista. L’any 1962 s’havia fundat el Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) i començà el procés revolucionari a Nicaragua.

En el anys 70 per l’expansió del cultiu del cafè i el cotó,  les terres s’acumulen en mans dels terratinents amb la conseqüent pèrdua de terrenys de cultiu dels camperols i l’augment de la pobresa. L’any 1972 un terratrèmol destrueix Managua i entre 1974 i 1978 a causa de la repressió política creix la tensió social i la crisi econòmica.

Dels anys 1977 al 1979 se concentra l’etapa insurreccional del procés revolucionari que finalitza el 19 de juliol de 1979 amb l’entrada del FSLN a Managua.

Yolanda compleix els 14 anys quan la coalició del Front Sandinista arriba al poder i el país es troba immers en una extrema pobresa després del procés revolucionari i de quatre dècades de dictadura somocista.    

L’any 2009,  Roberto Arana González, en Nicaragua. Dictadura y revolución. Revista digital de Historia y Arqueología desde el Caribe, conclou:

“Desafortunadament, avui després de 30 anys només resten cendres de l’aconseguit en aquella revolució i el nou sandinisme liderat per l’etern dirigent Daniel Ortega (avuí novament president) sembla com un vaixell sense destí obstinat en romandre en el poder a tota costa. Mentre la majoria de la població es manté oblidada i condemnada a  “otros cien años de soledad” com en els anys de la dictadura somicista, ja que les transformacions socials dels primers anys de la revolució s’han anat diluint…”

I Yolanda emigra a Saragossa.


Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

Territoris buidats

RELATS EN FEMENÍ

L’estat d’alarma ha cessat i hem pogut bellugar-nos pels territoris abans que, com diuen, s’agreugi la pandèmia i ens tornin a confinar. L’escapada fou a un poblet on encara tenim referents: Moyuela, a l’Aragó, província de Saragossa, en la comarca del Camp de Belchite.

Els habitants d’aquest poble van ser protagonistes del procés de col·lectivització agrària dels anys 1936 al 1938 i han deixat testimonis de les seves vivències.  

Terra de secà i conreu de cereals: civada, ordi, blat són actualment les úniques fonts de l’economia del poble.

Anys enrere hi havia altres fonts de riquesa com el cultiu del safrà, desaparegut per manca de braços per treballar en aquella complexa producció: es plantaven les cebes o bulbs; d’ells sortien flors blavoses amb sis tèpals i tres estigmes que es collien a diari abans que sortís el sol i s’esbrinaven en arribar a casa. Un cop acabada la collita, que podia durar vàries setmanes, es torrava el safrà i de quatre lliures de tendre en quedava una, que es guardava entre llençols de lli esperant a vendre’l. Era l’or que donava la terra. 

També hi havia camps de vinyes però es van arrencar tots els ceps per interessos de l’UE. Calia fer monopolis del cultiu de la vinya on fos més productiu i per això pagaven per cada cep arrencat. Antigament a les cases es collia el raïm per la verema, es bolcava al trull per trepitjar-lo, fer vi per tot l’any i omplir els tonells. El vi acompanyava els dinars, els berenars a les bodegues i s’oferia amb orgull als visitants. Hi ha cases antigues que encara conserven els trulls, alguns soterrats.

Ara ja no veiem clapes verdes;  en l’horitzó, grans extensions de terres daurades pel sol de la tarda.

És juliol i els homes estan en plena recol·lecció; són dies de forta pressió de treball. Miren el cel. Cal tenir cura. Les pluges d’aquest any han caigut a deshora i ha malmès molt cereal.

La feina de centenars de braços la fan enormes màquines segadores-recol·lectores –ja no es té la fals al vol, com diu el refrany català- i els agricultors remolquen els cereals en grans tractors fins els dipòsits i graners o els amunteguen en les eres, a l’aire lliure, en grans piràmides  de color torrat, a l’espera del seu transport final. 

Per la seva banda, les dones estan enfeinades en l’abastiment dels treballadors, la cura dels infants ( per la pandèmia les escoles estan tancades i no fan activitats d’estiu) i de les persones dependents que cada cop són més al poble.

La manca de braços pel cultiu i la mecanització dels conreus ha fet canviar l’estampa d’aquestes terres.

Assistim a la nova pressió sobre el territori ja que es una zona que pot ser productiva en energia eòlica quan bufa el vent del NO: el “cierzo”. Les companyies energètiques van a la recerca de terres idònies per instal·lar aquesta nova forma d’extracció productiva: l’energia eòlica dels molins de vent. I els agricultors resten a l’espera que siguin els seus camps els escollits, ja que rebran compensació econòmica i  sota els molins podran continuar el conreu de cereal.

De viatge pel territori ens creuem amb grans extensions de camps de molins en funcionament, la major part prop de Fuendetodos, on podem veure la casa natal de Goya convertida en casa-museu.

Els molins de vent s’instal·len en aquestes grans àrees rurals, lluny de les zones urbanes i industrials on es consumirà la producció. Per aquesta causa l’electricitat produïda es transporta per cables gruixuts i enormes torres  d’alta tensió que cobreixen el territori fins arribar a les plantes d’acumulació de l’electricitat.  

¿Quin panorama ens espera d’aquí uns anys quan s’acabi d’implementar la nova explotació eòlica i solar en aquesta gran extensió de terra? Ens imaginem un mar de molins de vent, torres d’alta tensió, cables i plantes acumuladores de l’energia que serà un altre focus de contaminació ambiental.  

¿Tornarem a sacrificar el camp per continuar consumint?


Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries
@karmalva

Memòria històrica

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

De la saga Elvira

Des de la cova estant, la mirada es perd per la finestra esculpida a la pedra. Lluny s’albiren dos marrecs que corren pels camins entre camps i matolls, són Manuel i José. Amb la imatge aflora un guèiser d’emocions i recupero la història familiar: 

L’any 1939, en acabar la devastadora guerra, Manuel es reuneix a Madrid amb la seva muller i veu amb desesperança que la seva mare Elvira no hi és amb la família. Ha de tornar a treballar i quan sol·licita la incorporació al seu lloc de marmitó en el restaurant de la Companyia  ferroviària de vagons llits es troba que, supervisades per la Prefectura Militar de Ferrocarrils, estant fent depuracions entre els seus treballadors. Li afecta molt directament. En represàlia pel seu servei a intendència en el front republicà el traslladen del seu lloc de treball a l’exprés Hendaia-Lisboa a fer la ruta de l’exprés Barcelona – Port-Bou. L’any 1940, Manuel i Boni, després de casar-se de bell nou ja que els matrimonis de la República no es consideren vàlids, agafen rumb cap a Barcelona on viuran al barri de la Ribera, prop de l’estació de França. 

¿Què havia passat amb José, el fill que  l’Elvira havia somiat tantes vegades abraçar?

  • De petites, José ens contava que combatia en la zona nord quan el feren presoner les tropes franquistes. Va restar amuntegat en un camp de concentració i ja l’anaven a afusellar quan arribà l’ordre d’aturar les sentències de mort. En la batalla de l’Ebre s’havien produït moltes baixes i per cobrir-les van enviar molts presoners a  primera fila de combat. Posava èmfasi quan ens explicava que no va fer mai cap tret contra els seus. Va suportar un fred aterridor; deambulava  pels camps i dormia al ras a l’abric de cossos abandonats en les terres on es lliuraven les darreres batalles.

La recerca d’aquests fets m’adreçaren a la web “Asturias Republicana” on vaig ampliar informació més detallada de la història:

Pel  Camp de Concentració de Camposancos, situat a La Guardia (Pontevedra), van passar milers de presoners de les captures a les tropes republicanes que eren, en la seva majoria, naturals o veïns d’Astúries, del nord de les províncies de Palència i Lleó com també de Galícia, Cantàbria i País Basc. En aquest camp de concentració actuava el Tribunal Militar Permanent núm. 1 i durant els mesos de juny, juliol i agost de 1938 es van celebrar nombrosos consells de guerra. Segons dades dels supervivents, cada dia es feien sis consell de guerra, tres pel matí i tres per la tarda, amb tandes de vint presos cadascú. En aquesta web es relacionen els noms dels presoners que van passar pels consells de guerra. I en el del  24.6.1938 hi consta: “José Alvarez Fernández. Condena: pena de muerte. Conmutada el 3.1.1939” 

També tinc informació a través dels documents oficials que conservo que detallen que el 29 de setembre de 1938  van enganxar-lo al tercer terç de la Legió, banderí Talavera. 

En acabar la guerra el traslladen a Larache, al nord-oest del Marroc,  on treballà de marmitó per les tropes de la legió. Un any després, el 14 d’agost de 1940 el llicencien per “inútil físic”. Havia contret el paludisme. Amb aquesta malaltia latent li concedeixen el passaport de sortida de la legió. A Barcelona l’acull l’única família que li resta: en Manuel i la Boni. 

Així comença la història de José en terres catalanes: viure sota el jou del control franquista no va impedir la seva militància en l’organització clandestina “Liberación Nacional Republicana”, fundada per Elios Gómez Rodríguez amb la finalitat d’implantar la Tercera república federal a Espanya. A partir del juny de 1945 la policia militar va desarticular l’organització i va detenir els seus membres. Amb l’auto final d’11 de febrer de 1947 es confirma la presó condicional pels delictes d’associació i propaganda il·legal per a tots ells. José va viure la resta de la seva vida en llibertat condicional.

———————————————–

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

Las Palancas – El Santuari

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

De la saga Elvira

No paro de donar-li voltes, crec que la resposta a tot plegat la trobaré a Las Palancas. 

Amb la idea de recórrer aquells paratges en solitud, agafo de nou el camí cap als prats. Les fermes petjades entre el matolls fa que m’envoltin aromes de romaní i farigola i amb un gran respir m’envaeix tot el cos l’aire pur d’aquelles muntanyes tan anhelades.

Imagino les avantpassades, les dones que em van precedir, i les seves cuites: havien de compaginar les tasques pròpies de les dones a la llar,  amb la cura del bestiar i el conreu del camp en una economia de subsistència, on l’espelta, anomenada “escanda”, és el cereal més cultivat. 

Absorbida pels pensaments, pujo pels senders de la suau pendent i, de sobte, el cos s’allibera del seu pes i com gronxada per núvols protectors llisco per un forat i, sense cap aturador, descendeixo suaument tot serpentejant pels codolells. En arribar a una petita cavitat el cos s’atura recolzat sobre el costat esquerre. Recupero l’alè i poc a poc prenc consciencia de la situació; en el fons, més enllà dels peus, s’albirava  una cova tota il·luminada. Em remoc en el forat i embadalida contemplo una estança esculpida en la roca que rep llum pels forats d’unes finestres gòtiques. És un santuari!! 

Emocionada, faig un salt i  baixo a la cambra que es troba sota meu. Baguls, calaixeres, una petita taula i dos cadires són al meu abast. Obro els mobles que estan plens d’estris de cuina, roba de la llar, llençols, mantes de llana i manuscrits.  

Qui havia acumulat tot aquell llegat?  Sens dubte algun secret amaga aquest descobriment i estic disposada a esbrinar-ho.  Apassionada en la recerca trobo un lligall; en obrir-lo contemplo les figures arabesques que l’adornen i sorpresa descobreixo que l’escriptura és intel·ligible: parla dels personatges de la mitologia asturiana com El Trasgu, el que ho escombra tot.  Entra a les cases quan els habitants no hi són i s’emporta tot allò que està fora de lloc: pintes, roba de vestir, mantes, eines de cuina, petits aparells del camp, lligalls. Vaig posar-me en situació; sens dubte el forat pel qual jo havia lliscat li servia Al Trasgu per escapolir-se en les seves fugides. En aquella capella gòtica recollia tot el que escombrava de les cases i en ella convivia amb  La Ixana

Segueixo llegint que El Nubero, El Trasgu i La Ixana són personatges fruit de legendes asturianes, càntabres i fins i tot gallegues. Encara que ningú els ha vist s’expliquen històries sobre ells. Els Nuberos dominen els núvols i són els culpables de totes les inclemències del temps. Sobre el Trasgu, la gent es posa d’acord en descriure’l com un nan; un ésser petit i de llargues mans i cames amb les que més que caminar salta. Porta un barret vermell al cap i una capa negra que vola al seu pas. Té unes petites banyes i borrissol per tot el cos. La Ixana és una dona morena que va ser abandonada pel seu poble i està destinada a sobreviure robant el menjar per a ella i el seu fill petit. 

Sens dubte, la capella és plena de vestigis on puc retrobar-me amb el passat.

————————————————

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

8 de març i el poder del Matriarcat

Les dones a través de l’educació de filles i fills estem transmetent, sense adonar-nos, el poder patriarcal.

El patriarcat està tan arrelat a la nostra societat que no ens adonem. Les dones tenim el repte de ser fortes per educar en igualtat els nostres fills i filles i detectar els gèrmens de domini.

En la meva infantesa l’aparent domini de la dona a la llar era supervisat pel cap de família. I la violència patriarcal estructural patida per les dones es transmetia a través d’elles cap a les filles i fills: ,”el teu pare diu….. el teu pare creu… al teu pare no li agraden…. el teu pare vol….” ¿Era el pare déu per excel·lència del qual brollava la veritat universal i les dones les submises executores?

Avui en dia poden ser altres els canals que serveixen al patriarcat per mantenir-se: “és que les dones són més espavilades… aprenen ràpid totes les tasques domèstiques….  a les escoles i universitats tenen molt bons resultats…” Sempre fent distincions

És una percepció general  i en tot cas ha de ser un debat dins el feminisme:  ¿som les transmissores del patriarcat?  Sense nosaltres, les dones, és impossible acabar amb ell. Tenim les eines per fer-ho, però: hi ha l’oportunitat? ¿Ens deixem arrossegar pels esdeveniments i la cultura establerta?

La manifestació del 8 de març d’enguany continua plena de dones joves que reivindiquen, reclamen, que se les tingui en compte, que tenen drets!! Tan a nivell social, cultural, laboral i de vida!

Però ¿sabem realment els mitjans de transmissió d’aquests valors patriarcals que volem destruir?? És aquesta la qüestió: la transmissió patriarcal continua a casa, a les escoles, en les relacions humanes, a la societat que ens ha construït el sistema, a través dels seus mitjans econòmics, eclesiàstics, estatals, de comunicació i difusió.

Les dones som les transmissores de la vida i del destí!!

Una companya de 98 anys, que el 8 de març va okupar amb nosaltres el carrer Aragó de Barcelona, en aquest acte simbòlic d’obrir els carrers a la ciutadania, cridava amb força: “Les dones som fortes”  i reivindicava la necessitat que les famílies siguin un nucli unit per tenir cura dels seus membres i no patir la soledat!  

Aquest és un altre punt de debat en el feminisme:  ¿com construïm les ciutats i els espais de convivència i cura? ¡Aquells dels quals les dones sempre hem estat la força de domini!!

Infants, adolescents, adultes, treballadores i  en la maduresa de les nostres vides. Com ens volem en totes elles? Construïm un món nou des del feminisme!

———————

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries