Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a CGT
El passat 24 d’agost de 2021 el govern espanyol va enviar al Congrés de Madrid el primer paquet d’una nova proposta de llei de Reforma de les Pensions, que principalment té l’objectiu d’allargar la vida laboral dels treballadors, intentant que les jubilacions es donin el més tard possible, que per a la gran majoria de treballadors serà als 67 anys. La proposta intenta consolidar i portar més enllà les retallades de la Seguretat Social que ja van dur a terme els anteriors governs de Zapatero, al 2011, i Rajoy, al 2013, complint a més amb la rebaixa de la despesa pública promesa a la UE per tal d’accedir als fons comunitaris.
Desgraciadament, aquesta nova retallada de les pensions no només compta amb el suport de la patronal i la UE, sinó també de «l’esquerra institucional» actualment al govern de coalició, i els «sindicats oficials», CCOO i UGT, que en una campanya vergonyosa intenten amagar que el resultat per a la gran majoria de la classe treballadora serà treballar més anys per obtenir pensions més baixes.
Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a CGT
«Treballar més anys, jubilar-se més tard i amb pensions més petites». Aquesta és l’objectiu estratègic sobre el que s’ha reformat i retallat el sistema de pensions a l’Estat espanyol des de 2007, i sembla que en els propers mesos viurem un pas més en la mateixa línia. L’anomenat «Pacte de Toledo» ha publicat el seu quart i darrer informe (els anteriors van ser de 1995, 2003 i 2011), i com en els anteriors marca el camí de les reformes legals que de ben segur en els propers mesos es convertirà en llei al Parlament espanyol.
Un breu repàs de les reformes des de 2007
La Seguretat Social és un terreny especialment sensible, que després de molts anys de lluites populars ha aconseguit donar cobertura a les situacions de risc dels treballadors. Fa no tant poques dècades els treballadors no tenien cap ingrés en cas de malaltia, maternitat, accident de treball, manca de feina o simple edat avançada, restant per a grans capes de la població la única sortida de la indigència i la caritat.
Però els avenços aconseguits en dècades de lluita obrera, estan retrocedint acceleradament: els darrers anys, amb un continu degoteig de reformes legals que han disminuït considerablement els càlculs de les pensions.
L’executiu de Zapatero va obrir la veda al 2007, amb el suport dels sindicats CCOO i UGT, rebaixant les pensions d’invalidesa, dificultant la jubilació parcial i obrint el gran meló de la reforma de la jubilació, la gran partida pressupostària que anhelen les entitats financeres per a engrandir les pensions privades.
Però la primera gran reforma va ser aprovada al 2011, novament pel president Zapatero del PSOE, i novament amb el suport dels sindicats CCOO i UGT, en forma d’augment de l’edat de jubilació ordinària de 65 a 67 anys, i amb nous càlculs que reduïen les pensions pràcticament al 20%, segons estudis de la pròpia CEOE.
Malgrat la contundent rebaixa de la jubilació del PSOE, el nou executiu del PP de Rajoy no en va tenir prou, i en entrar a la Moncloa a l’abril del 2013 va aprovar dificultar la jubilació anticipada, fent-la de difícil accés per gran part de la població, sobretot a les dones i col·lectius precaris i amb carreres de cotització curtes.
Dificultar les jubilacions anticipades abans dels 67 anys.
El document presentat pels representants d’aquest acord parlamentari (que inclou la gran majoria dels partits polítics) presenta 20 propostes per a reformar el sistema de pensions, que haurien de servir de «consens» per a aprovar al Parlament una reforma amb un ampli suport dels grups polítics.
L’extens document, malgrat intentar confondre amb eufemismes i paraules genèriques, es fonamenta principalment en intentar dificultar al màxim (i encara més del que ho han fet les anteriors reformes de 2011 i 2013) les jubilacions anticipades a l’edat ordinària de jubilació, que les darreres reformes ha augmentat a 67 anys. L’objectiu és que cada vegada menys treballadors es jubilin abans dels 67 anys.
Les darreres reformes de 2011 i 2013 han anat augmentat l’edat de jubilació ordinària de 65 a 67 anys (un augment que va pujant cada any), permetent mantenir la jubilació ordinària respecte als 65 anys només als treballadors que hagin cotitzat 38 anys i mig, una petita minoria del conjunt de la classe treballadora. I es permet jubilar-se anticipadament a aquesta edat ordinària en dos supòsits, als 61 anys (només si s’ha patit un acomiadament per causa de la crisi, ERO,… i es compta amb 33 anys cotitzats) o als 63 anys (només els que tinguin 35 anys cotitzats).
Amb la normativa actual, la gran majoria de treballadors (si no tenen 35 anys cotitzats o no venen d’un acomiadament d’ERO, objectiu o de situació de crisi) hauran de jubilar-se als 67 anys. I la proposta del «Pacte de Toledo» és que aquests requisits s’endureixin encara més.
Per tant, és esperable una proposta de reforma en els propers mesos que faci encara més difícil la jubilació abans dels 67 anys per a la gran majoria de la classe treballadora (sobretot dones, precaris,…), permetent-la anticipadament només per a un molt reduït col·lectiu de treballadors amb carreres de cotització molt llargues i ingressos alts.
Plans privats de pensions
Alhora, el «Pacte de Toledo» proposa facilitar la creació de plans privats de pensions, creant un «régimen fiscal y jurídico adecuado y diferenciado» per a que siguin més «atractius».
El discurs és tant clar com terrible: les pensions públiques cada cop seran més petites, així que si vols tenir una pensió digna, i te la pots pagar, t’has de fer un pla de pensions privat, pagat per tu mateix o per la teva empresa. El problema és que només se’l podran pagar col·lectius molt minoritaris de la classe treballadora, o en unes poques empreses, i la gran majoria de la població restarà amb les pensions públiques i cada cop més paupèrrimes.
Però a pesar de la propaganda estatal i privada, la gran majoria dels treballadors segueixen sense voler (i/o poder) fer-se plans privats de pensions, i el govern espanyol ha decidit incentivar-los cada cop més, per privatitzar el sistema de pensions, i donar la gestió de grans quantitats de diners a bancs i caixes, en el que podria ser el gran negoci del segle.
Altres propostes
No podem deixar de mencionar, encara que breument, altres de recomanacions del document, també prou importants.
Un important apartat que mereix atenció especial és la revalorització de les pensions, que porten perdent poder adquisitiu des de 2011, amb augments molt per sota de l’IPC. Concretament, des de 2011 a 2014 es van congelar des dels diferents executius espanyols de PSOE i PP (cada any amb la promesa de que seria l’últim). I davant de l’escassa resposta popular, el govern del PP va aprovar al 2014 congelar per llei, amb un complicat càlcul que intenta amagar que les pensions han augmentat des de 2015 al 2020 només al 0,25%, mentre la realitat del carrer crida que molt més han pujat els productes de primera necessitat (gas, llum, aliments,…). Cada any, des de 2011, els pensionistes han pogut comprar menys amb pensions cada cop més devaluades.
La recomanació del «Pacte de Toledo» inclou literalment «la revalorización anual de las pensiones en base al IPC real», però el govern espanyol ja ha fet públic que la llei intentarà un nou càlcul diferent a l’IPC que encara està per concretar. Per tant, haurem d’estar alerta a la lletra petita de la reforma per comprovar si s’aplica un dels apartats que podrien suposar una millora en les pensions, la seva actualització anual segons l’IPC,
Respecte a les prestacions de viduïtat, es proposa «acomodar la configuración de la pensión a las nuevas realidades sociales y familiares». Malgrat no dir-ho de forma clara, és possible (i desgraciadament probable) que es proposi incloure en els matrimonis el requisit de la dependència econòmica entre el beneficiari de la pensió i el causant, com la normativa actual només aplica a les parelles de fet. Aquesta reforma deixaria sense prestació de viudetat a milers de persones que amb la llei actual hi tindrien accés.
Finalment, i malgrat no es menciona explícitament a les recomanacions del document del «Pacte de Toledo», l’executiu espanyol ha fet pública la seva intenció d’augmentar de 25 a 35 anys el període de càlcul de la prestació de jubilació, una reforma que, segons un diari tan oficilista com «El Pais», suposarà una rebaixa immediata del 5,5% de les noves pensions.
Crònica d’una nova reforma anunciada
El resultat d’aquest quart i darrer informe del «Pacte de Toledo» està més que clar: l’aprovació els propers mesos d’una nova llei de reforma i retallada de les pensions. I novament, tal com va passar al 2011 i 2013, mentre redueix les pensions, precaritza la vida de la classe treballadora i beneficia als bancs i caixes, comptarà amb un molt ampli suport dels partits polítics, i possiblement fins i tot de CCOO i UGT.
Només la lluita als centres de treball, barris i pobles podrà aturar aquest degoteig constant de reformes que van reduint les pensions públiques.
Aquest mes de març entrevistem a la Maribel,treballadora tècnica en cures auxiliars d’infermeria. Entrem a l’hospital on ràpid es fan evidents les conseqüències de les retallades: grans cues d’usuàries, falta de recursos per atendre’ls… La sanitat és un dels sectors que més ha patit les retallades per part de la Generalitat i del Govern. Afegit a la privatització que s’està duent a terme al sector sanitari, on cada vegada s’estan externalitzant més serveis deixant sense recursos al sector sanitari públic. Elles, com altres companyes, representen a un dels col·lectius més feminitzats de l’economia i, a més, dels més precaritzats, sobretot pel que fa a les condicions laborals de les dones. Els seus horaris, on no existeixen festius, caps de setmana, nits, etc. dificulten encara més la conciliació de la vida laboral i familiar.
Bon dia Maribel.
Bon
dia.
Per
començar ens agradaria saber com repercuteix en les vostres feines les
retallades que es fan i s’han fet a la Sanitat pública?
Podem fer dues diferències.
Per una banda la que repercuteix al pacient i una altra que influeix a la
qualitat de vida laboral i personal. Per una banda considerem
que el pacient esta rebent una assistència més lenta i això fa que sigui de
pitjor qualitat. Per exemple, pacients a urgències esperant durant dies un llit
d’hospitalització, o les llistes d’espera per a intervencions quirúrgiques o
proves diagnòstiques que impedeixen, en alguns casos, que la gent no pugui dur
a terme una vida normal.
En quant al tema de les
treballadores, estem sent sotmeses a més pressió per falta de recursos
materials, logístics i de personal. La falta de personal fix, per la manca
aquests anys d’una sèrie de concursos públics a la sanitat, ha fet que el que
nosaltres anomenem “equips d’infermeria” no estiguessin consolidats. Pot ser
que a una altra feina això no sigui important però al món sanitari i en moments
d’urgència has de saber què necessita el teu company només amb una
mirada.
Quines
dificultats comporta aquesta massificació de pacients?
És molt complicat. Les
treballadores estem fent un esforç sobrehumà perquè la manca de recursos
repercuteixi el menys possible sobre el pacient. Encara que no estem pitjor que al pic més fort de les
retallades, ens trobem que no s’han revertit totes les maldats que es van fer a
la sanitat pública durant molts anys.
Quin
recursos trobeu a faltar i quines demandes feu?
Més recolzament per part de
les institucions encarregades de vetllar per la sanitat pública que tant ens ha
costat arribar a tenir i aconseguir el que no ens cansarem mai de demanar: “Revertir
al 100% les retallades”. Estem veient que cada
vegada més es fan polítiques a favor del sistema concertat i privat, amb un
lucre clar d’algunes empreses i empresaris. Demanem
una inversió i uns pressupostos clars, però
no volem que ens facin promeses com: “la Generalitat invertirà
milions a la sanitat dels catalans”. Volem que els diners públics reverteixin pel sistema públic.
Com
podeu treballar amb aquesta manca de recursos tan gran?
Amb molta paciència, bon
humor i lluita. L’Hospital de Bellvitge va ser un del hospitals més perjudicats
al temps de la falsa crisi. Tan treballadores com agents socials vam mantenir
durant any i mig els talls a la
Gran Via entre d’altres reivindicacions.
La sanitat pública s’ha
mantingut gràcies a les treballadors i la ciutadania, que tan dins del
centre com als carrers, vam denunciar i vam intentar minimitzar el
desmantellament de la nostra sanitat que vol ser engolida per empreses
privades.
Des de fa molt de temps
faig una reflexió, amb tothom que parlo del sistema sanitari, molt visual. Si la sanitat és deficitària, al nostre país, tenim uns
empresaris molt “ineptes”, doncs inverteixen a un negoci amb pèrdues
garantides. De veritat els diferents polítics han fet una molt bona propaganda
que la població s’ha cregut?
Una ciutadania sana mai es deficitària. Fer despesa pública de manera preventiva tant des dels CAPs com de manera urgent als hospitals és una inversió per la població. Per tant, caldria que es plantegessin treballar en la prevenció.
Com
repercuteix a la vostra salut aquestes condicions laborals esdevingudes arrel
de les retallades? Angoixes, estrès…
Personalment crec és molt
dur per totes les companyes l’angoixa de no saber si tindràs contracte el mes
següent. Quan van començar les retallades van ser molts, els companys, que
d’una manera directa o indirecta van rebre pressions per part de càrrecs entremitjos
quan participàvem a les reivindicacions, va ser tal la brutalitat que volien
fer, que la por es va perdre, la Gran Via
era de totes. A la vegada, vam ser víctimes d’agressions verbals i físiques per
part de pacients i familiars sobrepassats per les situacions. Tot això va ser
molt difícil, davant d’algunes situacions penses “jo no sé si aguantaria
aquesta presa de pèl per part del sistema”. Algunes malalties o patologies
podrien tenir una solució més ràpida si no fos per les llargues i interminables
llistes d’espera. Tots aquest factors i d’altres donen com a resultat moltes
companyes amb trastorns emocionals que repercuteixen a l’hora de desenvolupar
correctament la nostra feina i, fins i tot, el funcionament del seu dia a dia.
Nosaltres no treballem als despatxos, treballem amb persones, som allà quan una
família veu com el seu ser estimat es cura, però també quan una mare rep la
noticia que el seu fill ha mort, i alguns moments no els oblides mai.
En aquest moments, com a
mare, deixes de barallar-te uns dies amb el teu fill, copses la fragilitat de
tot plegat.
Quins
horaris teniu?
Quan treballes a un servei d’atenció
continuada, 24 hores els 365 dies de l’any, assumeixes que no podràs fer
un horari com les persones del teu voltant, incloses la família. Amb bona
gestió i organització la conciliació familiar podria ser millor. Si hagués voluntat per part de les institucions, les treballadores
podríem arribar a tenir una jornada laboral anual de menys hores.
Així,
com es concilia la vida laboral i familiar en aquest context?
Està tant mal
organitzat que has d’escollir entre tenir més temps personal o sacrificar
el 100% del teu sou. No existeix cap solució real que no acabi perjudicant la
teva economia. Quan ets jove
i comences a treballar a un hospital, assumeixes que treballaràs tots els
caps de setmana i festius, però quan portes molts anys assumeixes que si vols
passar temps amb la teva família t’has de reduir la jornada laboral i per tant
el teu salari. La conciliació familiar de les treballadores a peu de llit queda
més reflectida als papers que a la realitat diària.
Teniu
conflictes amb les vostres famílies, filles i fills degut als vostres horaris i
festius?Com
ho podeu gestionar?
Sí, és clar. És dur no
poder estar als moments que a tots ens agrada gaudir. No poder assistir a
les cloendes escolars de les teves filles i fills, no ser a la rua de carnaval,
no passar un cap d’any a casa amb els teus éssers estimats o simplement no
poder fer l’estiu amb la família perquè la roda de vacances no et tocava a
l’agost. Cadascú ho gestiona com
pot, algunes situacions són més complexes que altres.
Penseu
que hi ha discriminació laboral de les dones respecte als homes?
Sí, i posaré un exemple. Un fet tan important que només podem dur a terme les dones, com és portar vida al món, si no tens un contracte mínim d’interinitat quan finalitza el teu contracte vas al carrer. Deixes de puntuar a la borsa de treball en la que es basen per fer les contractacions. Quedes fora temporalment de la vida laboral i surts malmesa de cara a un futur pròxim.
Constateu
que hi ha bretxa salarial entre les dones?
També. En un gremi on les
dones som majoria, es pot constatar que els càrrecs entremitjos són homes en un
percentatge que no correspondria.
Fa poc
heu estat concentrant-vos demanant millores en les condicions per a les
treballadores embarassades. Ens podeu explicar quina és la problemàtica amb la
que es troben les companyes gestants?
Des de fa un temps les
mútues es regeixen per uns ítems en perjudici de les embarassades. Les
avaluacions de riscos fetes per part de l’empresa no contempla tots els riscos
al que estan sotmeses o no queden reflectits correctament. Algunes lleis de
riscos laborals es passen per alt, no es compleixen. Quan una treballadora gestant no pot fer part de la seva
feina, aquesta ha de ser assumida per un company, llavors la treballadora no
pot estar en aquest lloc per la seva situació temporal. O es canvia de lloc o
s’ha de donar la prestació per incapacitat temporal per embaràs.
Un exemple és que una dona
gestant no pot fer l’exercici de reanimació en un moment de emergència,
per l’esforç físic que comporta i la prensió de la situació en sí. I
moltes altres situacions més.
Demanem la dignitat de la
treballadora gestant. Que es recullin oficialment
els riscos físics i emocionals que posen en perill tant a la mare com al fill.
Que no sigui aleatori segons qui et faci l’avaluació de riscos, la mútua o la contractada
per l’Institut Català de la Salut. No volem que una situació
tan bonica com portar vida al món sigui tractada com una malaltia comuna de cara
al sistema, d’aquí la frase que portem a les pancartes: “No estem malaltes
estem embarassades”.
Considerem que l’empresa es
renta les mans amb aquest tema i es fa una despesa a la seguretat social que no
tindria que ser assumida per aquesta. Obliguen de manera indirecta a
les futures mares a caure en la desesperació d’agafar la baixa per
malaltia comuna, per por a fer mal al fetus, quan aquestes dones tenen el dret
a una incapacitat temporal per risc a l’embaràs. Hem viscut molts casos de moltes dones embarassades amb
aquesta problemàtica i cada vegada són més les companyes que lluitem per aconseguir
aquest dret i cada vegada hi ha més companys que ens donen suport en aquesta
causa ja que veuen el perill que patim.
Continuarem lluitant per aconseguir
unes millores laborals i una veritable sanitat pública en condicions per a
totes.
