Mª Isabel Ramírez Gallardo. CGT Bellvitge Sanitat Baix Llobregat.
Vivim una situació actual on la por al desconegut ha aconseguit paralitzar la nostra manera d’organitzar-nos, la nostra acció directa i el nostre temps de resposta. És un bon moment per a poder recollir tots els nostres encerts i errades intentant mantenir-los i/o canviar-los amb una postura crítica i constructiva des d’una visió i participació assembleària.
“L’assemblearisme, és el dia a dia, el que dóna força a una organització.”
Amb molts més mitjans que les nostres companyes fa dècades no hem estat capaces de mostrar una lluita unificada davant la vulneració de drets i llibertats, l’individualisme i el benestar propi ha ennuvolat un dels grans valors de la nostra organització, la solidaritat.
Mentre moltes de nosaltres vivíem i continuem vivint situacions de des protecció social i laboral la resposta contundent organitzada esperada no ha arribat.
L’augment de pressió i repressió a la qual aquesta Pandèmia ens ha exposat ens ha de fer més fortes però alhora més humils i crítics. Ens ha de permetre visualitzar que des d’una posició de benestar respecte a una gran part de la societat, no hem estat preparats per al que podríem dir una barrera clara davant totes les injustícies que el sistema ens ha imposat i normalitzat, aprofitant-se d’un sofriment social i comunitari.
La imposició del teletreball, la jornada recuperable, la falta de proteccions a totes les companyes vulnerables, la protecció davant el període de gestació en benefici clar de les mútues, l’obligació del pagament d’impostos i rebuts davant la falta d’ingressos mitjançant prestacions que no arribaven, els desnonaments, la modificació de les pensions clarament desfavorable, precarizant una prestació pagada per nosaltres durant una vida laboral ja prou precària. Aquesta situació ens ha agredit a totes però si ho visualitzem des d’una perspectiva feminista ha estat novament una doble o triple agressió, la precarietat i la responsabilitat patriarcal que la societat ens imposa ha intentat créixer-se davant el trencament de costums no igualitaris reivindicades per moltes companyes des de fa dècades.
I llavors ens preguntem perquè la afiliació no participa? o què li impedeix aquesta participació? Normalment es deu a dues situacions; la comoditat en tenir una representació majoritària o la falta d’aquesta. Ningú és culpable però totes som responsables, hem de partir de la base, escoltar-nos totes i tots. És molt important no oblidar-nos que som i qui som.
Hem de ser realistes davant la situació que vivim, ningú és culpable però totes hem estat responsables de la falta de resposta o la falta d’organització que hem demostrat.
La realitat per la qual passa l’organització a la qual pertanyem és la poca mobilització i participació de la afiliació en conflictes laborals i el més greu també a nivell de conflictes socials.
És més podríem arribar a preguntar si ens sentim còmodes amb la nostra manera de participar i organitzar-nos en segons quines mobilitzacions, com ens ha passat a moltes companyes on la nostra escola han estat la carrers, quan hauríem de ser el reflex de la solidaritat aportant la força organitzativa que vam demostrar quan treballem enllaçant les nostres mans.
L’assemblearisme, és el dia a dia, el que dóna força a una organització, els conflictes i els seus debats des de l’empatia, el respecte, la falta de raó a través d’un consens., a través de continguts constructius i organitzatius.
Aquest mes de març entrevistem a la Maribel,treballadora tècnica en cures auxiliars d’infermeria. Entrem a l’hospital on ràpid es fan evidents les conseqüències de les retallades: grans cues d’usuàries, falta de recursos per atendre’ls… La sanitat és un dels sectors que més ha patit les retallades per part de la Generalitat i del Govern. Afegit a la privatització que s’està duent a terme al sector sanitari, on cada vegada s’estan externalitzant més serveis deixant sense recursos al sector sanitari públic. Elles, com altres companyes, representen a un dels col·lectius més feminitzats de l’economia i, a més, dels més precaritzats, sobretot pel que fa a les condicions laborals de les dones. Els seus horaris, on no existeixen festius, caps de setmana, nits, etc. dificulten encara més la conciliació de la vida laboral i familiar.
Bon dia Maribel.
Bon
dia.
Per
començar ens agradaria saber com repercuteix en les vostres feines les
retallades que es fan i s’han fet a la Sanitat pública?
Podem fer dues diferències.
Per una banda la que repercuteix al pacient i una altra que influeix a la
qualitat de vida laboral i personal. Per una banda considerem
que el pacient esta rebent una assistència més lenta i això fa que sigui de
pitjor qualitat. Per exemple, pacients a urgències esperant durant dies un llit
d’hospitalització, o les llistes d’espera per a intervencions quirúrgiques o
proves diagnòstiques que impedeixen, en alguns casos, que la gent no pugui dur
a terme una vida normal.
En quant al tema de les
treballadores, estem sent sotmeses a més pressió per falta de recursos
materials, logístics i de personal. La falta de personal fix, per la manca
aquests anys d’una sèrie de concursos públics a la sanitat, ha fet que el que
nosaltres anomenem “equips d’infermeria” no estiguessin consolidats. Pot ser
que a una altra feina això no sigui important però al món sanitari i en moments
d’urgència has de saber què necessita el teu company només amb una
mirada.
Quines
dificultats comporta aquesta massificació de pacients?
És molt complicat. Les
treballadores estem fent un esforç sobrehumà perquè la manca de recursos
repercuteixi el menys possible sobre el pacient. Encara que no estem pitjor que al pic més fort de les
retallades, ens trobem que no s’han revertit totes les maldats que es van fer a
la sanitat pública durant molts anys.
Quin
recursos trobeu a faltar i quines demandes feu?
Més recolzament per part de
les institucions encarregades de vetllar per la sanitat pública que tant ens ha
costat arribar a tenir i aconseguir el que no ens cansarem mai de demanar: “Revertir
al 100% les retallades”. Estem veient que cada
vegada més es fan polítiques a favor del sistema concertat i privat, amb un
lucre clar d’algunes empreses i empresaris. Demanem
una inversió i uns pressupostos clars, però
no volem que ens facin promeses com: “la Generalitat invertirà
milions a la sanitat dels catalans”. Volem que els diners públics reverteixin pel sistema públic.
Com
podeu treballar amb aquesta manca de recursos tan gran?
Amb molta paciència, bon
humor i lluita. L’Hospital de Bellvitge va ser un del hospitals més perjudicats
al temps de la falsa crisi. Tan treballadores com agents socials vam mantenir
durant any i mig els talls a la
Gran Via entre d’altres reivindicacions.
La sanitat pública s’ha
mantingut gràcies a les treballadors i la ciutadania, que tan dins del
centre com als carrers, vam denunciar i vam intentar minimitzar el
desmantellament de la nostra sanitat que vol ser engolida per empreses
privades.
Des de fa molt de temps
faig una reflexió, amb tothom que parlo del sistema sanitari, molt visual. Si la sanitat és deficitària, al nostre país, tenim uns
empresaris molt “ineptes”, doncs inverteixen a un negoci amb pèrdues
garantides. De veritat els diferents polítics han fet una molt bona propaganda
que la població s’ha cregut?
Una ciutadania sana mai es deficitària. Fer despesa pública de manera preventiva tant des dels CAPs com de manera urgent als hospitals és una inversió per la població. Per tant, caldria que es plantegessin treballar en la prevenció.
Com
repercuteix a la vostra salut aquestes condicions laborals esdevingudes arrel
de les retallades? Angoixes, estrès…
Personalment crec és molt
dur per totes les companyes l’angoixa de no saber si tindràs contracte el mes
següent. Quan van començar les retallades van ser molts, els companys, que
d’una manera directa o indirecta van rebre pressions per part de càrrecs entremitjos
quan participàvem a les reivindicacions, va ser tal la brutalitat que volien
fer, que la por es va perdre, la Gran Via
era de totes. A la vegada, vam ser víctimes d’agressions verbals i físiques per
part de pacients i familiars sobrepassats per les situacions. Tot això va ser
molt difícil, davant d’algunes situacions penses “jo no sé si aguantaria
aquesta presa de pèl per part del sistema”. Algunes malalties o patologies
podrien tenir una solució més ràpida si no fos per les llargues i interminables
llistes d’espera. Tots aquest factors i d’altres donen com a resultat moltes
companyes amb trastorns emocionals que repercuteixen a l’hora de desenvolupar
correctament la nostra feina i, fins i tot, el funcionament del seu dia a dia.
Nosaltres no treballem als despatxos, treballem amb persones, som allà quan una
família veu com el seu ser estimat es cura, però també quan una mare rep la
noticia que el seu fill ha mort, i alguns moments no els oblides mai.
En aquest moments, com a
mare, deixes de barallar-te uns dies amb el teu fill, copses la fragilitat de
tot plegat.
Quins
horaris teniu?
Quan treballes a un servei d’atenció
continuada, 24 hores els 365 dies de l’any, assumeixes que no podràs fer
un horari com les persones del teu voltant, incloses la família. Amb bona
gestió i organització la conciliació familiar podria ser millor. Si hagués voluntat per part de les institucions, les treballadores
podríem arribar a tenir una jornada laboral anual de menys hores.
Així,
com es concilia la vida laboral i familiar en aquest context?
Està tant mal
organitzat que has d’escollir entre tenir més temps personal o sacrificar
el 100% del teu sou. No existeix cap solució real que no acabi perjudicant la
teva economia. Quan ets jove
i comences a treballar a un hospital, assumeixes que treballaràs tots els
caps de setmana i festius, però quan portes molts anys assumeixes que si vols
passar temps amb la teva família t’has de reduir la jornada laboral i per tant
el teu salari. La conciliació familiar de les treballadores a peu de llit queda
més reflectida als papers que a la realitat diària.
Teniu
conflictes amb les vostres famílies, filles i fills degut als vostres horaris i
festius?Com
ho podeu gestionar?
Sí, és clar. És dur no
poder estar als moments que a tots ens agrada gaudir. No poder assistir a
les cloendes escolars de les teves filles i fills, no ser a la rua de carnaval,
no passar un cap d’any a casa amb els teus éssers estimats o simplement no
poder fer l’estiu amb la família perquè la roda de vacances no et tocava a
l’agost. Cadascú ho gestiona com
pot, algunes situacions són més complexes que altres.
Penseu
que hi ha discriminació laboral de les dones respecte als homes?
Sí, i posaré un exemple. Un fet tan important que només podem dur a terme les dones, com és portar vida al món, si no tens un contracte mínim d’interinitat quan finalitza el teu contracte vas al carrer. Deixes de puntuar a la borsa de treball en la que es basen per fer les contractacions. Quedes fora temporalment de la vida laboral i surts malmesa de cara a un futur pròxim.
Constateu
que hi ha bretxa salarial entre les dones?
També. En un gremi on les
dones som majoria, es pot constatar que els càrrecs entremitjos són homes en un
percentatge que no correspondria.
Fa poc
heu estat concentrant-vos demanant millores en les condicions per a les
treballadores embarassades. Ens podeu explicar quina és la problemàtica amb la
que es troben les companyes gestants?
Des de fa un temps les
mútues es regeixen per uns ítems en perjudici de les embarassades. Les
avaluacions de riscos fetes per part de l’empresa no contempla tots els riscos
al que estan sotmeses o no queden reflectits correctament. Algunes lleis de
riscos laborals es passen per alt, no es compleixen. Quan una treballadora gestant no pot fer part de la seva
feina, aquesta ha de ser assumida per un company, llavors la treballadora no
pot estar en aquest lloc per la seva situació temporal. O es canvia de lloc o
s’ha de donar la prestació per incapacitat temporal per embaràs.
Un exemple és que una dona
gestant no pot fer l’exercici de reanimació en un moment de emergència,
per l’esforç físic que comporta i la prensió de la situació en sí. I
moltes altres situacions més.
Demanem la dignitat de la
treballadora gestant. Que es recullin oficialment
els riscos físics i emocionals que posen en perill tant a la mare com al fill.
Que no sigui aleatori segons qui et faci l’avaluació de riscos, la mútua o la contractada
per l’Institut Català de la Salut. No volem que una situació
tan bonica com portar vida al món sigui tractada com una malaltia comuna de cara
al sistema, d’aquí la frase que portem a les pancartes: “No estem malaltes
estem embarassades”.
Considerem que l’empresa es
renta les mans amb aquest tema i es fa una despesa a la seguretat social que no
tindria que ser assumida per aquesta. Obliguen de manera indirecta a
les futures mares a caure en la desesperació d’agafar la baixa per
malaltia comuna, per por a fer mal al fetus, quan aquestes dones tenen el dret
a una incapacitat temporal per risc a l’embaràs. Hem viscut molts casos de moltes dones embarassades amb
aquesta problemàtica i cada vegada són més les companyes que lluitem per aconseguir
aquest dret i cada vegada hi ha més companys que ens donen suport en aquesta
causa ja que veuen el perill que patim.
Continuarem lluitant per aconseguir
unes millores laborals i una veritable sanitat pública en condicions per a
totes.
Maribel Ramírez. Secció sindical CGT Hospital de Bellvitge
@galiextrelana
Aquests dies parlant entre companyes, teníem molt clar el nostre punt de vista: volíem fer vaga laboral feminista el 8 de Març. Sempre que fos la consigna del moviment feminista, i aquest així es pronunciés.
A moltes de les lluites
que s’han dut a terme al llarg de la història, segurament, les companyes no pensàvem
o no sentíem el mateix. Les lluites no són perfectes, sí necessàries. Algunes
vegades es guanyen i d’altres es perden però l’única opció que tenim es
provar-ho.
Tots els 8 de Març, a totes nosaltres, se’ns omple el cap d’ aquelles dones que ens van
obrir el camí, i van ser capces de deixar enrere les seves diferencies. No nomenaré
noms concrets, crec que unes eren la cara visible però la lluita era de moltes.
I és així com treballem les dones que volem canviar el món: deixem de banda les
nostres diferències i lluitem per la igualtat de totes.
Aquest any, el dia
internacional de la dona treballadora cau en diumenge. L’únic dia de descans
que ens queda a moltes en tota la setmana. Però, descans per a qui? Dies que
prenen valor amb l’escalf de la família
i els amics, i que comencen a ser utòpics. Penseu: quanta gent del vostre
entorn treballa dissabtes o fins i tot els diumenges?
Aquesta és la nostra realitat, qui ens portaria la
cerveseta a una terrassa? Qui cuidaria de les nostres malaltes i de la nostra
gent gran? El descans i l’oci d’una part de la societat, ens ha abocat a
jornades laborals poc conciliadores d’un nombre molt elevat de companyes. Els
dies en família per aquestes companyes són tresors anuals, ja que quan elles
treballen els seus fills, parelles i amics descansen.
Voldria compartir un
pensament que cada vegada em ronda més sovint pel cap. Els diumenges ja no són
dies de descans, són dies de consum. El dia a dia ens deixa poc temps de lleure.
La societat ha transformat l’únic dia de
descans, d’unes jornades laborals
maratonianes, en dies de consum, no us sembla? Som nosaltres qui creem aquestes
necessitats, formem part d’aquesta societat i de la demanda que aquesta fa. Aquest
és un dels motius més importants d’aquest any: la visibilitat d’aquelles
companyes que, per necessitat, només
tenen l’opció de treballar quan tothom descansa.
Els motius esmentats haurien de fer enfocar la nostra força el diumenge. Entrar en un debat de si la vaga tindrà seguiment o no, per caure en diumenge, fa que les nostres forces es dispersin. Perquè no obrir el debat de quina seria la millor manera d’acompanyar a les nostres companyes un dia com aquest? Seria un repte més de la lluita de totes
“proposar un altre dia de vaga precipitadament pot fer que aquestes es sentin menyspreades”
Al sector de l’hostaleria,
potser no facin vaga, potser no tinguin la força per lluitar contra
l’empresari; però imagineu, per un moment, tots aquests negocis buits. Imagineu
que a l’empresari li sortís més car romandre obert aquell dia, que fer vaga a
les mateixes companyes que treballen en precari? Com diu una companya meva de
feina; lo gozaríamos!!!
Aquest mateix pensament
es podria compartir amb els sectors d’espectacles i de comunicació. Sectors on la
conciliació només queda reflectida als convenis, als plans d’igualtat i protocols
de les empreses, però no al dia a dia de les treballadores. Al sector sanitari
seria encara més complex, els diumenges es treballa sota mínims. Podríem entrar
en un conflicte on es vulnerés el dret de fer vaga?
Un dia tan internacional de lluita feminista on la consigna és tant clara, en un sector tan feminitzat on els diumenges entren dintre de la teva jornada laboral, les treballadores no tindrien l’opció d’adherir-se a una vaga. Tornaríem una vegada més a demostrar que les llibertats no són un dret de totes, que el sistema capitalista i autoritari que ens pertoca sembla com les religions: parlen molt i prohibeixen més.
Fem una ullada als
nostres propis privilegis i utilitzem-los per fer visible aquelles companyes
que cada dia de l’any, fins i tot el 8 de Març són silenciades pel patró i
oblidades per les lluites. No totes podem cridar, sindicar-nos i porta la
nostra lluita als carrers. Això només es pot aconseguir conscienciant a la gent
de fer una gran vaga laboral, de consum i de cures, els tres grans eixos per
portar a endavant qualsevol canvi a la societat.
Està tant normalitzada la
poca conciliació familiar de les companyes, treballadores els caps de setmana, que
no ens parem a rumiar que proposar un altre dia de vaga precipitadament pot fer
que aquestes es sentin menyspreades.
Una gran majoria
treballem de dilluns a divendres, i no som conscients del que suposen jornades contràries a tothom. Crec que aquest
any més que mai, i fent referència a la sororitat entre nosaltres, hauríem d’enfocar
la nostra lluita a acompanyar aquelles treballadores que malgrat ser diumenge
han d’anar als seus llocs de feina.
El 8 de Març no és un dia
qualsevol, fa referència a totes aquelles dones que van ser represaliades per un empresari. En uns moments laborals molt
precaris de les seves vides van decidir organitzar-se i lluitar contra tota
mena d’abusos als quals estaven sotmeses. Aquest any més que mai, la lluita
s’ha d’enfocar en denunciar la precarietat de les treballadores més precàries.
Per elles, per les que cuiden, les migrades, les que no tenen papers i per
tant, no tenen drets en aquesta societat. Per una sororitat interseccional on
totes tinguem un espai segur i un àmbit laboral digne.
La meva opinió del que
produeix el moviment feminista la vull relacionar amb una dita molt castellana,
dedicada a aquella part de la societat que intenta que les dones ens esfumem
dels llocs de reunió i de crítica a la societat a tots els àmbits: “Quien se pica ajos come”
Sortim al carrer el 8
Març, però lluitem tots els dies a tots el àmbits per un món feminista.
