S’acosta el 8 de març i ens reivindiquem una vegada més en contra de les discriminacions històriques de les dones treballadores, com ara la bretxa salarial o la major vulnerabilitat a desigualtats de tota mena (en contractació, promoció, estabilitat laboral, etc.). A mesura que la societat es digitalitza de manera cada cop més àmplia i arrelada, aquestes desigualtats també es manifesten en tots els moments en què interactuen les persones i la tecnologia, i per tant, també es reflecteixen en el sector laboral de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).
Comencem per definir el fenomen de les desigualtats digitals sistemàtiques. La bretxa digital és qualsevol distribució desigual en l’accés, l’ús o l’impacte de les tecnologies digitals (ordinadors, smartphones, Internet de les coses, etc.) entre grups socials. Igualment, les desigualtats existents entre homes i dones al terreny de les noves tecnologies i Internet es coneixen com la bretxa digital de gènere, i es manifesta no només en el menor nombre de dones usuàries de les TIC, sinó també en la persistència de desigualtats estructurals específiques de gènere que constitueixen barreres per a una plena inclusió. Hi ha diverses maneres de classificar els tipus d’impediments que constitueixen la bretxa digital, així que aquí els agruparem en tres categories.
El dia 8 de març la CGT de Catalunya convoca vaga general feminista, perquè ens sobren els motius. Per denunciar la bretxa salarial de gènere; per exigir la fi de la violència de gènere; per unes mesures efectives contra l’assetjament sexual i/o per raó de gènere als centres de treball; pel repartiment i reconeixement del treball domèstic i de cures; per unes polítiques de conciliació serioses; pel repartiment de la riquesa, aquí i ara; contra l’explotació sexual, el proxenetisme i la tracta de blanques, i en defensa dels drets de les treballadores sexuals; per trobar-nos i reconèixer-nos com a feministes. Avancem cap a un futur sense masclisme!
Som essencials, però som precàries. Per les dones de CGT cada dia és 8M. Per entendre i analitzar com ha estat aquest 8M enmig una pandèmia, cal partir de la situació que aquesta crisi sanitària ens està portant.
Aprofitant la pandèmia l’Estat ha creat unes mesures més repressives per a nosaltres. Mentre ens empresonen dins de les nostres cases, condemnant-nos a la sobrecàrrega que suposa assumir totes les cures i paralitzen les nostres vides, ens obliguen a mantenir actiu el sistema capitalista mitjançant el teletreball. Vulneren els nostres drets conquistats imposant Ertes, flexibilització total d’horaris… donant així, continuïtat a l’aspiració eterna de la patronal que a poc a poc va aconseguint el seu propòsit: treballadores disponibles en un breu espai de temps, sense drets i sense protestes.
Anomenar i visibilitzar les desigualtats que sofrim és imprescindible per a prendre consciència cap aquesta transformació per un món lliure i igual.
Una vegada més, les dones ens hem autoorganitzat per a cobrir totes aquestes mancances que la classe política no ha volgut reparar. Nosaltres mateixes hem creat xarxes de suport per ajudar a les persones vulnerables, a les dones que han estat tancades amb el seu maltractador i a tot aquest gran sector feminitzat que forma part de l’economia submergida, i són oblidades pels mitjans de comunicació i els estats.
La represa gradual de l’activitat en els serveis no essencials, l’estafa del permís retribuït recuperable, el teletreball reconegut com a mesura de conciliació i no com a mesura preventiva per a evitar l’exposició al contagi de la Covid-19, l’omissió de permisos retribuïts per a conciliar, les escasses mesures de protecció en els centres de treball i la pèrdua d’ocupació que ha derivat en molts casos en la pèrdua de l’habitatge, han colpejat amb major intensitat en els sectors feminitzats i en conseqüència sobre les dones i les famílies monoparentals femenines, sotmetent-nos a l’augment de totes les bretxes que sofrim pel fet de ser dona i classe treballadora. Si la doble càrrega ja era pesada abans de la pandèmia, ara s’està fent insuportable i insostenible.
Perquè l’actual pandèmia, a més de la crisi sanitària, està agreujant la crisi política, social, laboral i de drets civils. Ha intensificat una situació crítica i estructural de desigualtats i precarietats, expressades en el conjunt de les nostres vides i que afecta de manera desigual diferents col·lectius com les dones migrants i racialitzades, les dones joves i grans, les persones diverses de gènere dissidents, les dones amb diversitats funcionals i sensorials i les treballadores sexuals.
La pandèmia ha donat més visibilitat a la precarització de les dones, especialment les migrades, i ha donat lloc també a situacions de violència de gènere i una “falsa conciliació familiar i laboral sota el paraigua del teletreball”.
Per tot això, aquest any, malgrat la situació de pandèmia que estem vivint, que no ens va permetre visibilitzar-nos juntes i multitudinàries, vam decidir no renunciar a prendre els carrers, al nostre dret democràtic de manifestar-nos, d’ocupar els carrers perquè històricament se’ns havia llevat aquest dret a les dones, i sense por, les dones de tot Catalunya, com ho han fet les feministes d’arreu del món, hem ocupat espais, carrers i places a tots els territoris amb les nostres denúncies i reivindicacions per construir una societat digna fora del sistema capitalista, heteropatriarcal i colonial, i en contra la decisió de prohibir les manifestacions pel 8-M a Madrid, vam tenir clar que no van poder amb nosaltres. I com els últims anys pel 8 de març, ens hem pogut comptar per milions. I tot i les restriccions i les mesures, vam cridar ben fort a tots els carrers i places: Aquí estem. Som un moviment imparable.
La nova situació d’emergència sanitària ens va fer pensar i repensar, noves iniciatives, fent-nos encara molt més creatives. D’aquesta manera es van plantejar fer les accions de manera descentralitzada replicades a totes les poblacions, barris i territoris, proposant concentracions estàtiques, fent soroll als balcons per protestar contra les condicions de les treballadores essencials, i una proposta més pel dia anterior, el dia 7, que es van fer passejades feministes per reivindicar el dret de passejar tranquil·les, per poder viure sense pors ni violències en espais solitaris, i reivindicar espais de salut. Aquestes passejades van ser molt nombroses i van tenir molt èxit a tot arreu, tant a les ciutats recuperant els parcs i espais, com a poblacions compartint i gaudint dels espais naturals de l’entorn.
“precisament davant aquesta crisi de la Covid-19 es va tornar absolutament necessària una convocatòria de Vaga general feminista el 8M”
I precisament davant aquesta crisi de la Covid-19 es va tornar absolutament necessària una convocatòria de Vaga general feminista el 8M, ja que en aquests moments sembla impensable arribar a un 8 de març sense la convocatòria d’una vaga general feminista. Una convocatòria de vaga feminista, que des dels últims anys tota la societat té clar que ha suposat un desenvolupament polític del moviment feminista.
Per això La CGT, juntament amb la IAC, vam fer una crida a la vaga general feminista el 8 de març, amb el suport de Sindillar i el Sindicat de Periodistes.
Un dels motius per fer-la va ser la reivindicació dels drets laborals de les dones, moltes de les quals es troben en una situació de més vulnerabilitat com les transsexuals o les racialitzades immigrants.
“No volem ser invisibles. Som essencials, però som precàries. Per això vam decidir anar a la vaga. També per les que no en poden fer”. Vam cridar a la Vaga Feminista, de cures, de feina assalariada i de consum. I amb el lema Juntes, diverses i rebels som imparables! Sempre feministes!
Com a dones de CGT, i coordinades amb la secretaria de Gènere de Catalunya, es va treballar i participar en la comissió laboral Vaga 8M, així el dia 8M, conjuntament amb les companyes de la comissió laboral, es van organitzar piquets reivindicatius i informatius amb caire de denúncia a les empreses que acomiaden a les dones. Amb els# Imparables. I Juntes som més fortes. Lliures i combatives. Rabiosament actives, radicalment feministes. Per les dones de CGT cada dia és 8M. Lluitem juntes contra l’explotació i la discriminació laboral de les dones del món!
El recorregut que vam fer durant aquests piquets, sempre assenyalant les empreses o entitats que discriminen o exploten a les dones va ser:
SOC. A l’oficina de Treball. Contra l’explotació i la precarietat. Mútua Universal. La gestió nefasta de les mútues durant la pandèmia de la Covid-19. Les mútues han estat al costat del capítol i no de les dones treballadores. Institut Català de Salut: Per les reivindicacions de les treballadores de la sanitat, cap a la vaga del 10M. El Corte Inglés: prou acomiadaments, Aturem els acomiadaments ,volen acomiadar 3000 dones durant la pandèmia. Ajuntament de Barcelona: Ajuntament externalitza! I a les dones precaritza! No a l’assetjament sexual a les dones a Parcs i Jardins. Foment del Treball. Mort a la patronal. Derogació de les reformes laborals. CCOO: Per denunciar a Comissions i UGT sindicats del poder, que venen obreres.
Al mateix temps es van intentar feminitzar les ciutats canviar noms de carrers, amb noms de dones, proposant noms de dones significatives i oblidades o silenciades. Participant després en les concentracions que es van fer a cada ciutat i població.
Per nosaltres, dones de CGT, cada dia és 8M. Som anarcofeministes, volem un món nou, però no aquesta nova normalitat. Per un món en el qual la igualtat no sigui una utopia, sinó aquesta realitat que les dones lliures lluitem per construir.
Mª Isabel Ramírez Gallardo. CGT Bellvitge Sanitat Baix Llobregat.
Vivim una situació actual on la por al desconegut ha aconseguit paralitzar la nostra manera d’organitzar-nos, la nostra acció directa i el nostre temps de resposta. És un bon moment per a poder recollir tots els nostres encerts i errades intentant mantenir-los i/o canviar-los amb una postura crítica i constructiva des d’una visió i participació assembleària.
“L’assemblearisme, és el dia a dia, el que dóna força a una organització.”
Amb molts més mitjans que les nostres companyes fa dècades no hem estat capaces de mostrar una lluita unificada davant la vulneració de drets i llibertats, l’individualisme i el benestar propi ha ennuvolat un dels grans valors de la nostra organització, la solidaritat.
Mentre moltes de nosaltres vivíem i continuem vivint situacions de des protecció social i laboral la resposta contundent organitzada esperada no ha arribat.
L’augment de pressió i repressió a la qual aquesta Pandèmia ens ha exposat ens ha de fer més fortes però alhora més humils i crítics. Ens ha de permetre visualitzar que des d’una posició de benestar respecte a una gran part de la societat, no hem estat preparats per al que podríem dir una barrera clara davant totes les injustícies que el sistema ens ha imposat i normalitzat, aprofitant-se d’un sofriment social i comunitari.
La imposició del teletreball, la jornada recuperable, la falta de proteccions a totes les companyes vulnerables, la protecció davant el període de gestació en benefici clar de les mútues, l’obligació del pagament d’impostos i rebuts davant la falta d’ingressos mitjançant prestacions que no arribaven, els desnonaments, la modificació de les pensions clarament desfavorable, precarizant una prestació pagada per nosaltres durant una vida laboral ja prou precària. Aquesta situació ens ha agredit a totes però si ho visualitzem des d’una perspectiva feminista ha estat novament una doble o triple agressió, la precarietat i la responsabilitat patriarcal que la societat ens imposa ha intentat créixer-se davant el trencament de costums no igualitaris reivindicades per moltes companyes des de fa dècades.
I llavors ens preguntem perquè la afiliació no participa? o què li impedeix aquesta participació? Normalment es deu a dues situacions; la comoditat en tenir una representació majoritària o la falta d’aquesta. Ningú és culpable però totes som responsables, hem de partir de la base, escoltar-nos totes i tots. És molt important no oblidar-nos que som i qui som.
Hem de ser realistes davant la situació que vivim, ningú és culpable però totes hem estat responsables de la falta de resposta o la falta d’organització que hem demostrat.
La realitat per la qual passa l’organització a la qual pertanyem és la poca mobilització i participació de la afiliació en conflictes laborals i el més greu també a nivell de conflictes socials.
És més podríem arribar a preguntar si ens sentim còmodes amb la nostra manera de participar i organitzar-nos en segons quines mobilitzacions, com ens ha passat a moltes companyes on la nostra escola han estat la carrers, quan hauríem de ser el reflex de la solidaritat aportant la força organitzativa que vam demostrar quan treballem enllaçant les nostres mans.
L’assemblearisme, és el dia a dia, el que dóna força a una organització, els conflictes i els seus debats des de l’empatia, el respecte, la falta de raó a través d’un consens., a través de continguts constructius i organitzatius.
Porto treballant a l’hostaleria des dels 16 anys i he treballat tant en hotels, com en restaurants i cafeteries. I realment, la precarietat d’aquest sector era enorme ja abans de la pandèmia. Era habitual treballar en jornades de moltes hores, podies estar treballant més de 10 dies seguits sense descans, i els salaris sempre són molt baixos, i sovint no es paguen les hores extres. A més, els horaris són dolentíssims, no et permeten conciliar la feina amb la vida social, els estudis o la vida familiar.
“A l’hosteleria la precarietat existeix abans de la Covid”
Com a dona migrant i racialitzada tota aquesta situació de precarietat és molt pitjor. Jo estic vivint aquí des dels 12 anys, i tinc la nacionalitat des dels 17. Si bé jo no he sofert tant el problema dels papers, igualment he viscut molta discriminació per la meva procedència i per ser negra. A segons quines feines no t’accepten pel teu color de pell, i també pel nostre tipus de cabell afro. De fet a una entrevista de feina que vaig fer en un hotel em van vetar directament per aquest tema, tractant el meu cabell com si fos “poc higiènic”. El cabell afro en general no està ben vist per treballar de cara el públic i et discriminen molt per aquest tema.
Per altra banda, quan estàs treballant, com que ets negra, pressuposen que ets més “forta”, i et demanen que facis aquelles tasques més feixugues i que altres persones no volen fer. I ni parlar de totes aquelles dones immigrants sense papers, com per exemple les treballadores de la llar, que moltes s’han quedat a l’atur, i sense rebre cap tipus d’ajuda.
Amb el tancament de bars i restaurants aquesta situació s’ha vist greument afectada deixant a milers de treballadores i treballadors del sector sense feina. Penso que l’actual crisi està sent molt pitjor que la del 2008. Jo estic en ERTO des del març. I realment es va fer tot molt malament a la meva feina. Després de l’anterior confinament quan es va tornar a reobrir el restaurant a la majoria de treballadors ni ens van avisar, jo em vaig assabentar per les xarxes socials que s’obria. Van obrir amb molt menys personal, i ens van prometre que mica en mica ens anirien reincorporant. Però no ens donaven cap altre possibilitat de buscar una altra feina, o de sortir de la ciutat en aquell moment, perquè havíem d’estar 100% disponibles per quan ens avisessin per tornar.
No obstant, ja veus, ara tots tornem a estar a l’ERTO. En aquell moment sols van reincorporar a pocs companys i a més la majoria estaven a mitja jornada, i amb condicions empitjorades, les hores extres els hi pagaven pitjor i tampoc els hi garantien les mesures de protecció adequades. De fet, les mascaretes que portaven se les havien de pagar de la seva butxaca, i l’únic gel hidroalcohòlic que podien fer servir era el mateix que hi havia a l’entrada del bar pels clients. I evidentment, aquesta situació encara ha empitjorat més, estem cobrant només un 70% del salari, que amb prou feines m’arriba per pagar el menjar i les factures. Si el salari dels cambrers i cambreres ja era precari d’abans, imagina’t ara. I això sense parlar que una gran part dels treballadores i treballadors del sector encara seguien cobrant una part o la totalitat de la seva jornada en negre, és a dir, que ara no tenen pràcticament cap ajuda.
Sobre la gestió que ha fet el govern central del PSOE y Unidas Podemos sobre la qüestió dels ERTOs, penso que ho han fet molt malament, hi ha moltíssimes persones que van estar molt de temps sense cobrar o que segueixen sense cobrar l’ERTO. En el seu moment ho van vendre com una mesura social amb la qual suposadament ningú es quedaria sense subsidi, i després hem vist que no va ser així. Els que “millor” ho van passar són els que, com a mínim, no van cobrar fins després de dos mesos. I l’excusa per aplicar tot tipus de mesures restrictives és perquè no se saturi el sistema sanitari, però mentre ens estan deixant a tots els treballadors i treballadores de l’hostaleria i d’altres sectors al carrer, no han reforçat la Sanitat Pública.
És indispensable que ens organitzem perquè s’acabin els ERTOs, no pot ser que aquests hagin de sortir de les nostres pròpies butxaques i amb els nostres impostos, mentre les grans cadenes de restaurants, com per exemple, les de menjar ràpid sempre s’han enriquit a costa de la nostra explotació i precarietat.
És per això, que ens estem organitzant des de la Xarxa de precaris i precàries en diverses ciutats de l’Estat espanyol, com Barcelona, Madrid, Saragossa, Bilbao o Burgos. Estem farts que sempre siguem els mateixos els que paguem i sofrim les conseqüències de la crisi!
Volem posar fi a la precarietat en l’hostaleria i del delivery, però també amb la dels altres sectors. Cal organitzar-nos perquè aquesta crisi la paguen els capitalistes!