S’acosta el 8 de març i ens reivindiquem una vegada més en contra de les discriminacions històriques de les dones treballadores, com ara la bretxa salarial o la major vulnerabilitat a desigualtats de tota mena (en contractació, promoció, estabilitat laboral, etc.). A mesura que la societat es digitalitza de manera cada cop més àmplia i arrelada, aquestes desigualtats també es manifesten en tots els moments en què interactuen les persones i la tecnologia, i per tant, també es reflecteixen en el sector laboral de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).
Comencem per definir el fenomen de les desigualtats digitals sistemàtiques. La bretxa digital és qualsevol distribució desigual en l’accés, l’ús o l’impacte de les tecnologies digitals (ordinadors, smartphones, Internet de les coses, etc.) entre grups socials. Igualment, les desigualtats existents entre homes i dones al terreny de les noves tecnologies i Internet es coneixen com la bretxa digital de gènere, i es manifesta no només en el menor nombre de dones usuàries de les TIC, sinó també en la persistència de desigualtats estructurals específiques de gènere que constitueixen barreres per a una plena inclusió. Hi ha diverses maneres de classificar els tipus d’impediments que constitueixen la bretxa digital, així que aquí els agruparem en tres categories.
El dia 8 de març la CGT de Catalunya convoca vaga general feminista, perquè ens sobren els motius. Per denunciar la bretxa salarial de gènere; per exigir la fi de la violència de gènere; per unes mesures efectives contra l’assetjament sexual i/o per raó de gènere als centres de treball; pel repartiment i reconeixement del treball domèstic i de cures; per unes polítiques de conciliació serioses; pel repartiment de la riquesa, aquí i ara; contra l’explotació sexual, el proxenetisme i la tracta de blanques, i en defensa dels drets de les treballadores sexuals; per trobar-nos i reconèixer-nos com a feministes. Avancem cap a un futur sense masclisme!
Som essencials, però som precàries. Per les dones de CGT cada dia és 8M. Per entendre i analitzar com ha estat aquest 8M enmig una pandèmia, cal partir de la situació que aquesta crisi sanitària ens està portant.
Aprofitant la pandèmia l’Estat ha creat unes mesures més repressives per a nosaltres. Mentre ens empresonen dins de les nostres cases, condemnant-nos a la sobrecàrrega que suposa assumir totes les cures i paralitzen les nostres vides, ens obliguen a mantenir actiu el sistema capitalista mitjançant el teletreball. Vulneren els nostres drets conquistats imposant Ertes, flexibilització total d’horaris… donant així, continuïtat a l’aspiració eterna de la patronal que a poc a poc va aconseguint el seu propòsit: treballadores disponibles en un breu espai de temps, sense drets i sense protestes.
Anomenar i visibilitzar les desigualtats que sofrim és imprescindible per a prendre consciència cap aquesta transformació per un món lliure i igual.
Una vegada més, les dones ens hem autoorganitzat per a cobrir totes aquestes mancances que la classe política no ha volgut reparar. Nosaltres mateixes hem creat xarxes de suport per ajudar a les persones vulnerables, a les dones que han estat tancades amb el seu maltractador i a tot aquest gran sector feminitzat que forma part de l’economia submergida, i són oblidades pels mitjans de comunicació i els estats.
La represa gradual de l’activitat en els serveis no essencials, l’estafa del permís retribuït recuperable, el teletreball reconegut com a mesura de conciliació i no com a mesura preventiva per a evitar l’exposició al contagi de la Covid-19, l’omissió de permisos retribuïts per a conciliar, les escasses mesures de protecció en els centres de treball i la pèrdua d’ocupació que ha derivat en molts casos en la pèrdua de l’habitatge, han colpejat amb major intensitat en els sectors feminitzats i en conseqüència sobre les dones i les famílies monoparentals femenines, sotmetent-nos a l’augment de totes les bretxes que sofrim pel fet de ser dona i classe treballadora. Si la doble càrrega ja era pesada abans de la pandèmia, ara s’està fent insuportable i insostenible.
Perquè l’actual pandèmia, a més de la crisi sanitària, està agreujant la crisi política, social, laboral i de drets civils. Ha intensificat una situació crítica i estructural de desigualtats i precarietats, expressades en el conjunt de les nostres vides i que afecta de manera desigual diferents col·lectius com les dones migrants i racialitzades, les dones joves i grans, les persones diverses de gènere dissidents, les dones amb diversitats funcionals i sensorials i les treballadores sexuals.
La pandèmia ha donat més visibilitat a la precarització de les dones, especialment les migrades, i ha donat lloc també a situacions de violència de gènere i una “falsa conciliació familiar i laboral sota el paraigua del teletreball”.
Per tot això, aquest any, malgrat la situació de pandèmia que estem vivint, que no ens va permetre visibilitzar-nos juntes i multitudinàries, vam decidir no renunciar a prendre els carrers, al nostre dret democràtic de manifestar-nos, d’ocupar els carrers perquè històricament se’ns havia llevat aquest dret a les dones, i sense por, les dones de tot Catalunya, com ho han fet les feministes d’arreu del món, hem ocupat espais, carrers i places a tots els territoris amb les nostres denúncies i reivindicacions per construir una societat digna fora del sistema capitalista, heteropatriarcal i colonial, i en contra la decisió de prohibir les manifestacions pel 8-M a Madrid, vam tenir clar que no van poder amb nosaltres. I com els últims anys pel 8 de març, ens hem pogut comptar per milions. I tot i les restriccions i les mesures, vam cridar ben fort a tots els carrers i places: Aquí estem. Som un moviment imparable.
La nova situació d’emergència sanitària ens va fer pensar i repensar, noves iniciatives, fent-nos encara molt més creatives. D’aquesta manera es van plantejar fer les accions de manera descentralitzada replicades a totes les poblacions, barris i territoris, proposant concentracions estàtiques, fent soroll als balcons per protestar contra les condicions de les treballadores essencials, i una proposta més pel dia anterior, el dia 7, que es van fer passejades feministes per reivindicar el dret de passejar tranquil·les, per poder viure sense pors ni violències en espais solitaris, i reivindicar espais de salut. Aquestes passejades van ser molt nombroses i van tenir molt èxit a tot arreu, tant a les ciutats recuperant els parcs i espais, com a poblacions compartint i gaudint dels espais naturals de l’entorn.
“precisament davant aquesta crisi de la Covid-19 es va tornar absolutament necessària una convocatòria de Vaga general feminista el 8M”
I precisament davant aquesta crisi de la Covid-19 es va tornar absolutament necessària una convocatòria de Vaga general feminista el 8M, ja que en aquests moments sembla impensable arribar a un 8 de març sense la convocatòria d’una vaga general feminista. Una convocatòria de vaga feminista, que des dels últims anys tota la societat té clar que ha suposat un desenvolupament polític del moviment feminista.
Per això La CGT, juntament amb la IAC, vam fer una crida a la vaga general feminista el 8 de març, amb el suport de Sindillar i el Sindicat de Periodistes.
Un dels motius per fer-la va ser la reivindicació dels drets laborals de les dones, moltes de les quals es troben en una situació de més vulnerabilitat com les transsexuals o les racialitzades immigrants.
“No volem ser invisibles. Som essencials, però som precàries. Per això vam decidir anar a la vaga. També per les que no en poden fer”. Vam cridar a la Vaga Feminista, de cures, de feina assalariada i de consum. I amb el lema Juntes, diverses i rebels som imparables! Sempre feministes!
Com a dones de CGT, i coordinades amb la secretaria de Gènere de Catalunya, es va treballar i participar en la comissió laboral Vaga 8M, així el dia 8M, conjuntament amb les companyes de la comissió laboral, es van organitzar piquets reivindicatius i informatius amb caire de denúncia a les empreses que acomiaden a les dones. Amb els# Imparables. I Juntes som més fortes. Lliures i combatives. Rabiosament actives, radicalment feministes. Per les dones de CGT cada dia és 8M. Lluitem juntes contra l’explotació i la discriminació laboral de les dones del món!
El recorregut que vam fer durant aquests piquets, sempre assenyalant les empreses o entitats que discriminen o exploten a les dones va ser:
SOC. A l’oficina de Treball. Contra l’explotació i la precarietat. Mútua Universal. La gestió nefasta de les mútues durant la pandèmia de la Covid-19. Les mútues han estat al costat del capítol i no de les dones treballadores. Institut Català de Salut: Per les reivindicacions de les treballadores de la sanitat, cap a la vaga del 10M. El Corte Inglés: prou acomiadaments, Aturem els acomiadaments ,volen acomiadar 3000 dones durant la pandèmia. Ajuntament de Barcelona: Ajuntament externalitza! I a les dones precaritza! No a l’assetjament sexual a les dones a Parcs i Jardins. Foment del Treball. Mort a la patronal. Derogació de les reformes laborals. CCOO: Per denunciar a Comissions i UGT sindicats del poder, que venen obreres.
Al mateix temps es van intentar feminitzar les ciutats canviar noms de carrers, amb noms de dones, proposant noms de dones significatives i oblidades o silenciades. Participant després en les concentracions que es van fer a cada ciutat i població.
Per nosaltres, dones de CGT, cada dia és 8M. Som anarcofeministes, volem un món nou, però no aquesta nova normalitat. Per un món en el qual la igualtat no sigui una utopia, sinó aquesta realitat que les dones lliures lluitem per construir.
Mª Isabel Ramírez Gallardo. CGT Bellvitge Sanitat Baix Llobregat.
Vivim una situació actual on la por al desconegut ha aconseguit paralitzar la nostra manera d’organitzar-nos, la nostra acció directa i el nostre temps de resposta. És un bon moment per a poder recollir tots els nostres encerts i errades intentant mantenir-los i/o canviar-los amb una postura crítica i constructiva des d’una visió i participació assembleària.
“L’assemblearisme, és el dia a dia, el que dóna força a una organització.”
Amb molts més mitjans que les nostres companyes fa dècades no hem estat capaces de mostrar una lluita unificada davant la vulneració de drets i llibertats, l’individualisme i el benestar propi ha ennuvolat un dels grans valors de la nostra organització, la solidaritat.
Mentre moltes de nosaltres vivíem i continuem vivint situacions de des protecció social i laboral la resposta contundent organitzada esperada no ha arribat.
L’augment de pressió i repressió a la qual aquesta Pandèmia ens ha exposat ens ha de fer més fortes però alhora més humils i crítics. Ens ha de permetre visualitzar que des d’una posició de benestar respecte a una gran part de la societat, no hem estat preparats per al que podríem dir una barrera clara davant totes les injustícies que el sistema ens ha imposat i normalitzat, aprofitant-se d’un sofriment social i comunitari.
La imposició del teletreball, la jornada recuperable, la falta de proteccions a totes les companyes vulnerables, la protecció davant el període de gestació en benefici clar de les mútues, l’obligació del pagament d’impostos i rebuts davant la falta d’ingressos mitjançant prestacions que no arribaven, els desnonaments, la modificació de les pensions clarament desfavorable, precarizant una prestació pagada per nosaltres durant una vida laboral ja prou precària. Aquesta situació ens ha agredit a totes però si ho visualitzem des d’una perspectiva feminista ha estat novament una doble o triple agressió, la precarietat i la responsabilitat patriarcal que la societat ens imposa ha intentat créixer-se davant el trencament de costums no igualitaris reivindicades per moltes companyes des de fa dècades.
I llavors ens preguntem perquè la afiliació no participa? o què li impedeix aquesta participació? Normalment es deu a dues situacions; la comoditat en tenir una representació majoritària o la falta d’aquesta. Ningú és culpable però totes som responsables, hem de partir de la base, escoltar-nos totes i tots. És molt important no oblidar-nos que som i qui som.
Hem de ser realistes davant la situació que vivim, ningú és culpable però totes hem estat responsables de la falta de resposta o la falta d’organització que hem demostrat.
La realitat per la qual passa l’organització a la qual pertanyem és la poca mobilització i participació de la afiliació en conflictes laborals i el més greu també a nivell de conflictes socials.
És més podríem arribar a preguntar si ens sentim còmodes amb la nostra manera de participar i organitzar-nos en segons quines mobilitzacions, com ens ha passat a moltes companyes on la nostra escola han estat la carrers, quan hauríem de ser el reflex de la solidaritat aportant la força organitzativa que vam demostrar quan treballem enllaçant les nostres mans.
L’assemblearisme, és el dia a dia, el que dóna força a una organització, els conflictes i els seus debats des de l’empatia, el respecte, la falta de raó a través d’un consens., a través de continguts constructius i organitzatius.
Manifestacions multitudinàries per les
llibertats i els drets de les dones arreu del món
Amada Santos. Dones Llibertàries
Segons Nacions Unides encara hi ha restriccions legals que impedeixen a 2.700 milions de dones accedir a les mateixes opcions laborals que els homes. El 2019 menys del 25% dels parlamentaris eren dones, i una de cada tres dones va patir violència de gènere.
Aquest 8 de
Març dia Internacional de les Dones Treballadores, milions de dones a tot el
món vam sortir als carrers amb un únic objectiu comú: exigir els nostres drets
i reclamar la igualtat.
Aquesta data
s’ha convertit en l’acte reivindicatiu més important a nivell mundial, liderat
pel moviment feminista. Aquests darrers anys, a partir de 2017, hi ha hagut una
explosió de força al carrer, una marea de dones que ha arribat per quedar-se. A la Manifestació de
Barcelona hi van participar, 200.000 persones. Per a les feministes i
activistes “El 2020 és l’any de les dones” i cridem a totes les
dones a sortir al carrer i reclamar totes les causes històriques pendents.
El lema de la Marxa 8M ha estat: Juntes i
Diverses per una Vida Digne. Autoorganització i revoltes Feministes Contra la Precarietat i els
Fronteres. Una exigència que s’ incorpora any rere any
d’una manera transversal en els diferents col·lectius i reivindicacions del 8
de Març, és el tema de les cures. Ve ja de molt lluny l’exigència de repartir
les responsabilitats en la cura dels fills, de les persones grans, de persones
discapacitades i de la llar.
Posar la vida
al centre, reivindicació del feminisme, suposa assumir tenir-ne cura, i és un
treball que s’ha de valorar i compartir. Hi ha d’haver una educació a les
escoles des dels primers anys per conèixer la responsabilitat d’assumir al llarg
de la vida el compromís de cuidar-la. Alhora, l’obligació de la societat i els
governs de quantificar el valor econòmic que suposa, que les dones hagin
assumit i assumeixin el fer-se càrrec de les cures de la família.
Moltes dones a
Catalunya i de l’Estat Espanyol, estan treballant, conjuntament amb polítiques
responsables d’igualtat, donant idees a posar en pràctica a l’Agenda 20/30 i
portar-les a les trobades que es duen a les Nacions Unides, en el marc de
Beijing 25.
Amb la Pandèmia del Coronavirus,
sortirà a la llum la precarietat existent en aquest suposat Estat de Benestar,
a causa de les retallades dutes a terme en anys anteriors. També, s’ha de posar
en evidència, com es repartiran les cures de les persones contagiades.
“Si treball i cures ja eren dues tasques en conflicte, ara a més seran simultànies”
Mònica Grau, economista.
Xile,
Argentina i Mèxic han liderat les protestes per exigir aturar la violència
masclista, per la igualtat d’oportunitats i pel dret a l’avortament. La
situació política i social de l’Amèrica Llatina durant els últims anys ha donat
peu a les dones a organitzar-se en defensa dels seus drets. Es van pintar els
carrers de verd i morat i el crit d'”Amèrica Llatina serà tota
feminista” va ressonar arreu.
Les
manifestacions han estat marcades per un creixent descontent i la demanda als
governs llatinoamericans de millorar les condicions de vida de la meitat de la
població. Les exigències són cada vegada més fortes davant la denúncia que els
estats no han fet per augmentar la qualitat de vida de les dones.
Xile
La majoria
dels presidents llatinoamericans no tenen perspectiva de gènere per dissenyar
els seus programes de govern, i no s’han interessat en legislar en favor
d’elles. Però el Moviment feminista segueix fent
història: dos milions de dones van marxar per Santiago i altres ciutats el 8M.
Una convocatòria històrica, segons les organitzacions. Als carrers el crit cap
al President Piñeira i cap a la ministra Pla davant la repressió ha estat:
“No els tenim por”. A la convocatòria es va difondre un manifest
exigint la fi de les violacions dels Drets Humans i la formació d’una Comissió
Independent de la Veritat,
Justícia i Reparació.
També el
9 de Març va ser la segona jornada de la Vaga General
Feminista 2020. Dones de tot arreu del país es van adherir a la convocatòria
feminista. Hi van participar: Moviment pel Avortament Lliure, el MeToo, i les estudiants. Cal recordar la
lluita estudiantil contra l’abús i assetjament de 2016, així com també el 2018
i el 19. El nombre de participants ha estat superior a tots aquest
esdeveniments.
La consigna
aquest 2020 ha estat “contra el Terrorisme d’Estat”, una de les manifestacions
més importants dels últims temps, mitjançant la performance de Las Tesis, que ha donat la volta al món:
“El violador ets tu”.
Durant la
manifestació hi va haver incidents amb lesions i detencions. En acabar aquesta
històrica mobilització, la Coordinadora Feminista 8M va llegir el seu
manifest: “Exigim la fi de les violacions de Drets Humans, que mai més pretenguin
fer-nos callar amb les mutilacions, les desaparicions, les tortures, els
abusos, les violacions, els segrestos, les pallisses i la persecució”.
Van demanar la sortida de Sebastián Piñera i tot el seu Govern per haver-li declarat la guerra al poble. També la sortida de la ministra Plá pel seu silenci davant la violència política sexual. “Lluitem per una Comissió independent de Veritat, Justícia i Reparació i l’alliberament immediat de tots els i de totes les preses polítiques de la revolta”.
Mèxic
A Mèxic han
augmentat els feminicidis i la indignació de les dones. Cada dia 10 dones són
assassinades per raó de gènere. La mobilització de les dones ha anat augmentant
en els últims mesos davant la impunitat en els casos de feminicidis. A mesura
que s’ha anat coneixent la crueltat amb la qual s’han dut a terme, aquestes
morts, les convocatòries han estat més nombroses. Van convocar una aturada
nacional el 9 de Març, ja que tot i ser un 40% de la força laboral pateixen una
bretxa salarial d’un 34%. Van exigir igualtat d’oportunitats. La meitat
de la població està vivint en situació de pobresa.
Durant la gran
manifestació es van llegir eslògans “Ja n’hi ha prou”. El 2019, 1.000
dones van ser assassinades pel sol fet de ser dones, un 137% més respecte a
l’any 2015, quan van començar els registres oficials. Aquests feminicidis han
desencadenat la indignació de la societat i pressions perquè les autoritats
se’n responsabilitzin.
Argentina
A l’Argentina
les feministes van realitzar les protestes pel 9 de març sota el lema “Per l’autonomia
dels nostres cossos i contra els fonamentalismes religiosos”. Una de les
accions va ser un “pañuelazo”
el dia 8 davant de la catedral de Buenos Aires a favor de l’avortament legal,
segur i gratuït, contestant d’aquesta manera a la missa convocada en contra per
l’Església catòlica Argentina.
Aquest 2020,
la reivindicació principal dels moviments feministes és aconseguir una llei de
terminis per la interrupció voluntària de l’embaràs, i convertir-se en el primer país d’Amèrica Llatina en
legalitzar l’avortament. El president argentí, Alberto Fernández, ha
enviat aquesta setmana el projecte de llei,. Serà el novè intent de canviar el
Codi Penal vigent, on es contemplen penes de fins a quatre anys per a totes les
dones que avortin, amb excepció del cas de violació o de risc per a la salut.
Aquesta és la
primera vegada que la iniciativa parteix del Poder Executiu i no de la societat
civil. Les dones argentines van sortir al carrer el 9 per exigir mesures contra
els feminicidis. Tot i la gran mobilització social des de “Ni Una
Menys”, en el 2015, els feminicidis no han baixat. 299 dones van ser
assassinades l’any passat. Ha suposat un augment del 10% respecte al 2018.
Aquest any ja s’han registrat 68 feminicidis, entre ells alguns que han
commocionat l’opinió pública per la seva crueltat.