Marta Minguella

Obrim les escoles, infectem-nos!

21 de maig de 202021 de maig de 2020 Equip Comunicació CGT Catalunya

Marta Minguella i Jordi Martí Font, membres de la Federació d’Ensenyament de la CGT Catalunya

L’escola interessa als amos perquè guarda fills i filles de la mà d’obra mentre aquesta és explotada sense miraments amb cada dia més hores de feina

Com que sembla i és evident que no explicar les coses fa que aquestes no existeixin, ens caldrà començar a parlar d’educació en temps de coronavirus, tot dient obvietats que no són notícia, però que s’han produït mentre els carrers eren buits de gent de totes edats i les escoles i els instituts eren plens de vent pausat.

Sense cap pla per part del Departament d’Educació sobre la digitalització de l’ensenyament en aquest país, amb una formació desmuntada en època de retallades i unes instal·lacions, a nivell digital, a què caldria aplicar el prefix ‘infra’ per apropar-nos a la seva definició, des del primer moment en què es van suspendre les classes i se’ns va confinar a casa, el professorat de totes les edats de l’ensenyament a Catalunya ens hem adequat a un món que, ja ho dic ara i aquí, no és el futur i és ple de mancances bàsiques per fer una educació mínimament de qualitat, perquè la qualitat bàsica de l’ensenyament no són els lluentons que aporta la tecnologia sinó la humanitat que som capaços de donar i rebre.

Ho hem fet en un temps rècord, amb proves i errors, sovint amb equivocacions que ens han fet recomençar des de zero uns quants cops amb la consegüent pèrdua de feina feta, sense condicions a casa en molts casos… però ho hem fet, posant-hi molt més temps del laboral, moltes més hores de les que destinàvem a la nostra feina, fent jornades maratonianes i treballant sense parar, a voltes, caps de setmana, festes i quan calgués; i ho hem fet mentre la nostra motxilla es va omplint d’un pes molt angoixant, el de saber que tot i l’esforç, no arribarem a tot l’alumnat, i en perdrem del camí; i per cert, no hem demanat res a canvi. Perquè, malgrat la imatge que l’ultraliberalisme militant ha construït i estès entre la població de la professió de mestre, a les aules majoritàriament no hi ha dropos i dropes amb set de vacances i gana de fer poca feina, sinó un dels grups humans més compromesos amb l’esdevenidor del món on vivim, tant a nivell laboral com a nivell humà.

Coronavirus.- Pedagogs demanen prioritzar a alumnes que canvien d ...

L’adequació no ha estat només del professorat, dels PAS o d’altres treballadors. Perquè l’alumnat tampoc estava preparat per a aquesta situació i tant com ha pogut s’hi ha adequat.

“Obriu les escoles”

Fa dies que sentim diverses propostes sobre el món de l’educació que venen d’àmbits diversos que alguns cops havíem identificat com a propers a la defensa de l’escola pública per a tothom. Ara, els han fet cas, però només en la part que més s’assemblava a la part del seu discurs equiparable al que personatges com Donald Trump han popularitzat aquestes darreres setmanes. “Obriu les escoles”, deien. I per dir-ho, en el cas dels nostrats, utilitzaven un argumentari que no era de l’extrema dreta ni de la dreta sinó tot el contrari. Calen munts de mestres i professors més, calen canvis en els espais docents, calen gran inversions en educació i… que s’obrin les escoles ja! El poderet catalunyès els ha fet cas: “Que s’obrin les escoles ja!”, però la resta d’argumentari ja l’aplicarem un altre any. Ja ho sabíem els que dèiem que no, però, i això és el més trist, també ho sabien els que ho demanaven. Esperem, asseguts per no cansar-nos, els seus articles indignats perquè només els han fet cas en el titular…

Què ha passat? Per què és així? Doncs perquè del que es tracta és de simular una falsa normalitat en què les escoles-magatzem facin aquesta feina mentre pares i mares tornin a la feina, tornin a produir. Cal que sigui així perquè la despossessió dels darrers decennis ha portat a una reducció dràstica de les possibilitats d’estalvi de les famílies i és impossible aguantar més confinats sense ingressos producte del treball.

O ho expliquem clar o ens estem fent trampes al solitari. L’escola interessa als amos perquè guarda fills i filles de la mà d’obra mentre aquesta és explotada sense miraments amb cada dia més hores de feina. I força paraules de moda, i força tecnologia secreta (se’n parla, però pocs la veuen) i sempre a punt la privatització. Perquè tenen ben a punt quin és el canvi radical que cal a l’educació d’aquest país i aquests canvis tenen només el camí d’externalitzacions, treballadores fora de conveni i privatitzacions directes.

“Quan és evident que l’educació mai no ha estat una prioritat en aquest país, no podem reclamar solucions a cop de titular”

Els principals arguments de la crida a obrir les escoles se sostenien, d’una banda, en la necessitat de la conciliació familiar, i d’una altra, en l’agreujament de les desigualtats si es mantenia el tancament. I sí, no negarem que són aspectes que haurien d’ajudar a posar damunt de la taula el debat sobre la conveniència d’obrir els centres. Ara bé, aquestes problemàtiques són noves? Doncs ni són noves, ni l’escola pot ser l’únic agent que ha d’intervenir en trobar-hi una solució. Des de sectors implicats en la defensa de l’ensenyament públic fa molts anys que es fan crides a mobilitzar-nos per exigir que els governs de torn prioritzin polítiques educatives que beneficiïn tothom, però sobretot qui menys té. Ja fa massa temps que la resposta a aquestes crides ha estat escassa i han evidenciat que la millora educativa no interpel·la la majoria. Per això el govern ha pogut continuar desfent a l’ample. Siguem rigoroses, de veritat pensem que el problema de la conciliació no existia? Com hem pogut ignorar fins ara el fet que pares i mares hagin de treballar dobles jornades (bé, en el cas de les mares, triples) per poder fer front a les despeses bàsiques sense que ningú s’hagi preocupat per la seva conciliació?

Quan és evident que l’educació mai no ha estat una prioritat en aquest país, no podem reclamar solucions a cop de titular si no ens volem trobar en un debat dicotòmic que només facilitarà que el Departament carregui directament cap al col·lectiu docent i cap als centres, i així ho constata la intervenció del director general de Centre Públics a la televisió pública catalana dissabte 12 de maig, on es va evidenciar la falta de planificació quan va tirar pilotes fora apel·lant al Decret d’Autonomia de Centres, un articulat de la LEC fet a mida perquè no els calgui assumir responsabilitats i que ajuda a perpetuar la segregació escolar, ja que no tots els centres tenen les mateixes condicions d’autonomia.

També sobta que el reclam de l’obertura se centri bàsicament en Primària i Secundària. Si de veritat el que ens preocupa són les desigualtats, no podem obviar com la crisi actual està afectant l’educació d’adults en tots els seus vessants: aprenentatge de la llengua oficial a les Escoles Oficials d’Idiomes, educació a les presons, títol de l’ESO, accés a cicles i universitat, una formació que també afavoreix la reducció de les desigualtats. Sincerament, ens dona la impressió que aquest sector no compta perquè està en el grup de mà d’obra barata, tan necessària per mantenir el sistema, i en canvi el que ens interessa és que pares i mares puguin continuar amb la producció com si res estigués passant.

Una tornada atípica marcada per la distància i la higiene a l'aula ...

I dit això, i tant que el col·lectiu docent, en la seva totalitat, volem tornar als centres. Ho faríem de grat si no haguéssim experimentat de primera mà com les compareixences mediàtiques s’allunyen sempre d’explicar la realitat. Hem viscut l’anunci de l’enviament d’ordinadors i connexions a “totes” les llars, i això no ha estat així, tot i que és clar que se n’han fet “moltes”. Hem viscut com la Conselleria tenia intenció de deixar milers d’infants sense docent perquè va decidir aturar les substitucions —cal recordar que el professorat som persones, ens posem malaltes, no som immunes a la COVID-19 i tenim les mateixes afectacions que la resta d’humans— i si no arriba ser un cop més per la lluita, no s’haurien tornat a activar. Hem viscut com el contracte que el Departament d’Educació va fer amb Telefònica no ha funcionat, i la subcontracta que aquesta gran empresa va fer ha provocat que a dia d’avui encara hi hagi molts nens i nenes sense connexió. Hem viscut el desconcert, les informacions contradictòries, l’haver de donar la cara davant famílies que també necessitaven respostes. Hem viscut com ha costat que s’organitzés el procés de pre-inscripció, com les persones de direcció assignades per dur-lo a terme s’han passat dies als centres esperant els EPI promesos. I enmig d’aquesta angoixa, arriba el reclam per obrir escoles i la resposta somrient del Departament dient que sí, que ja va. Som-hi doncs, obertes les escoles, infectem-nos!, i somrieu…

Article publicat a Crític

Com el capitalisme engrandeix l’ombra de la condició humana

2 de maig de 20202 de maig de 2020 Equip Comunicació CGT Catalunya

Noemi Simarro i Marta Minguella. Federació CGT Ensenyament

Per una educació pública!

Encara que pugui semblar una paradoxa, l’esclat del Covid19 ens va portar inicialment un indici d’esperança, una il·lusió amagada que ens va fer imaginar que tots els sistemes de producció caurien. Una innocència efímera que ens obriria el camí a repensar les nostres necessitats i convertir-les en “deseidades”. El virus ens permetria apropar-nos al postulat de l’Amaya Pérez Orozco: una societat que desbanqués el valor monetari pel de la vida, on es valorés realment els treballs essencials i el sistema públic, en definitiva, un camí cap al benestar comú.

En canvi, la realitat impera, i l’esperança s’esvaeix mentre observem com el capitalisme es continua reforçant: ni s’ha posat proposat el control públic de la sanitat privada, ni s’ha plantejat la seva nacionalització. Els estats es barallen per les mercaderies, els fons voltors estan a l’ordre del dia i la tornada al treball preval per damunt de la salut de la població. I en el sector que a mi em pertoca, en matèria educativa, es fa molt més evident la desigualtat de recursos entre els i les estudiants de l’escola privada i concertada i els de la pública.

El teletreball s’ha imposat en el sistema educatiu, tot i l’evidència que les classes telemàtiques accentuen acusadament les desigualtats econòmica i social. En els 35 dies que portem de confinament, moltes de les estudiants no han pogut rebre contingut acadèmic per manca d’ordinador i/o internet a casa. Ara que sembla que els governs donaran sistemes informàtics per pal·liar les bretxes digitals em pregunto quins recursos es destinaran per cobrir les necessitats econòmiques i socials, realment a mi em genera una desconfiança profunda aquesta almoina.

Esperem que aquesta distribució del material informàtic no s’interpreti en lògica mercantilista i el govern l’intenti vendre com un senyal d’igualtat entre l’alumnat. Els dispositius no poden cobrir les desigualtats en termes d’habitatge, d’alimentació, de suport familiar, etc. És evident que la majoria de famílies que trien concertada i privada tenen molts més recursos per continuar la vida acadèmica. Les conseqüències d’això són realment preocupants, un jovent que creixerà pensant que gràcies a la seva feina ha pogut arribar als objectius acadèmics, i creurà que és mèrit propi, i que els que no han triat aquest camí, mereixen ser carn d’explotació.

En l’àmbit de l’educació pública, el desconcert és total. Encetem un 3r trimestre sense instruccions i amb informacions contradictòries pel que fa la seguiment de l’alumnat, a la seva avaluació, a l’atenció psicosocial necessària en aquesta situació, etc. És escandalosa la despreocupació per la manca de recursos humans per atendre les necessitats de l’alumnat, ja que mentre queda desatès, una decisió política ha deixat molt professorat substitut sense feina i sense possibilitat d’aconseguir-la. Professorat que podria ser clau per combatre en certa manera les desigualtats que estan patint les persones de classe treballadora.

Formar persones amb esperit crític i implicació social i comunitària és una de les motivacions de la nostra professionalització com a docent. S’enfonsa la condició humana quan, fins i tot en temps de crisi sanitària i confinament, aquest objectiu docent s’allunya, ja que des dels poder públics es prioritzen els continguts, s’imposa el treball telemàtic que acusa les desigualtats, i no es cobreixen baixes per poder donar suport a tot l’alumnat que té mancances socials, familiars, culturals i emocionals. Arriba l’ombra capitalista quan novament les polítiques afavoreixen les classes privilegiades, i l’educació pública queda relegada, ara sí, a grans esforços de professorat i alumnat que poques vegades seran valorats.

Així mateix, com a professores de formació i orientació laboral d’un centre públic, avui des de casa posem un excel·lent a tot el nostre alumnat, una nota per respondre amb justícia a les classes populars. Assignem aquesta qualificació per sanejar l’esquinçament i la vergonya que em fa haver explicat les deduccions de les nòmines destinades a cobrir, entre d’altres, les despeses de la sanitat. I, per contra, que ara el nostre alumnat visqui en pell pròpia que la classe a la qual pertany queda afectada per la insuficiència de places d’UCI, de respiradors, de tests, etc. Un excel·lent per la impotència que avui vivim per no donar-los una formació i orientació laboral que els valori i els tingui en compte. Una nota que va carregada de força per portar a terme, ara més que mai, una real lluita de classes. Suport per subvertir des de les aules les desigualtats imperants i construir un sistema educatiu totalment públic.

Així mateix qualifico d’excel·lents a totes les persones, famílies, organitzacions i sindicats combatius compromesos en aconseguir una societat més justa i equitativa.

I ànims a les companyes substitutes en lluita!!!

La vaga del 8 de març, en diumenge, dia laborable

28 de febrer de 202028 de febrer de 2020 Equip Comunicació CGT Catalunya

Aquest és el segon mes de març en què la Revista Catalunya està escrita íntegrament per dones. Ara bé, mes rere mes la revista fa ressò de les veus, opinions, crítiques i propostes que també signen les nostres companyes. No sabem si aquests paràmetres s’haguessin tingut en compte a l’hora d’editar-la sense l’esclat de l’onada feminista generat per les convocatòries de Vaga General dels últims anys. Sospito que, si més no, el procés hagués estat més lent.

La publicació arriba de la ma d’una nova convocatòria de vaga per part de la CGT de Catalunya, decisió que van prendre els sindicats al Ple celebrat a Valls el 22 de febrer després d’haver fet les assemblees amb les seves afiliades.

Sembla que el fet que el Dia Internacional de la Dona Treballadora coincideixi en diumenge ha abonat el terreny per intentar desmobilitzar un moviment que ja es demostra imparable. Des dels sectors que obvien que diumenge és un dia laborable per a moltes, i justament és quan es fan les feines més feminitzades i precaritzades, fins a d’altres que opinen que s’està utilitzant l’eina de la vaga de forma sacrílega i fins i tot se’ns retreu no haver estat capaces de revertir les condicions laborals, ni tampoc aturar la producció de forma massiva. Cal tenir barra per exigir al moviment feminista que en 2 anys faci el que el moviment obrer no ha aconseguit amb dècades.

Caldrà obrir mires i entendre que aquesta onada feminista potser no atura la producció, però és innegable com cada vegada més trobem dones generant conflictes sindicals no menors, i que benvinguda sigui la vaga si, com s’està demostrant, està sorgint un moviment feminista de classe, que repta a l’estat, repta el feixisme i el racisme, repta el capitalisme, repta el patriarcat i posa la vida digna al centre.

Els articles d’aquesta edició formen part d’aquesta lluita, esperem que gaudiu de la Revista Catalunya i…

Visca la lluita feminista!

L’explosió d’IQOXE: la història d’un accident anunciat

7 de febrer de 20206 d'abril de 2020 Equip Comunicació CGT Catalunya

Marta Minguella. Afiliada CGT Baix Camp-Priorat

@marta_minguella

A les 18.41h del 14 de gener la població del Camp de Tarragona patia un dels pitjors efectes que comporta viure al costat d’un complex on es produeix el 25% de tota la indústria química de l’estat espanyol (el més gran dins d’aquest territori, i 5è dins de l’àmbit europeu) i l’1% de la fabricació mundial. L’errada d’un reactor d’òxid d’etilè va provocar l’explosió de l’empresa que el fabrica, Industrias Químicas del Óxido de Etileno S.A. (IQOXE), situada a la banda sud del polígon químic del Camp de Tarragona, a la població de La Canonja. Fruit de l’accident, 3 persones van morir (2 n’eren treballadores), 8 en van quedar ferides, i multitud de veïns i veïnes es troben amb vivendes i vides afectades.

El sòl del camp… dels conreus fèrtils a la indústria química

Corrien temps franquistes, cap a finals dels anys 60 i principis dels 70, quan es va iniciar el procés d’industrialització de la terra més rica i fèrtil del Camp de Tarragona. A la banda del sud, les empreses s’instal·larien en terrenys agrícoles molt plans i a prop del mar; a la banda nord es van ubicar a la llera del Riu Francolí.

En aquell moment, el canvi de model socioeconòmic, geogràfic i ambiental es va percebre com un símbol de progrés. Per a la pagesia, la venda dels terrenys va representar una entrada de diners ràpida. Primer, s’hi van instal·lar indústries químiques, afavorint d’aquesta manera que al 1971 s’hi construís la refineria. L’expansió des d’aleshores ha estat tan gran que ara mateix, a banda de la refineria, s’hi troben 46 indústries de producció variada. Aquest fet provoca que l’espectre de compostos químics sigui molt més ampli del que es pot trobar en un nucli urbà.

No van caler massa anys per adonar-se que les promeses de progrés eren un regal enverinat que ha hipotecat els veïns i veïnes de la zona a viure sota fums, olors i sorolls i supeditats a un model econòmic que precisament no ha enriquit la població, sinó que l’ha fet més vulnerable i depenent d’unes empreses poderoses que s’enriqueixen a costa de la desprotecció de qui hi treballa i de qui hi conviu.

El mantra de la no toxicitat…

Les persones tenim instint de supervivència. Seria inviable viure en sensació de pànic constant i seria insofrible pensar que la fumera que un veu quan aixeca la persiana a primera hora del matí és la que l’acabarà matant. És bastant habitual passejar-se per pobles de l’entorn de la petroquímica i escoltar que en realitat, a ells no els afecta, perquè el vent bufa en direcció contrària i evita que els tòxics hi arribin.

Aquest seria un primer factor que ha afavorit que hagi costat molt d’esforç que les veus crítiques tinguessin altaveu. Però no és l’únic, n’hi ha d’altres que són molt més perversos i molt més nocius.

Són conegudes les quantitats suculentes de diners que reben els ajuntaments on està ubicada la química, a més, molts dels que ocupen cadires, alhora treballen en aquestes empreses. Això fa que durant molts anys, aquests lobbies que hi són amb la finalitat d’augmentar els seus ingressos, hagin comprat el silenci i hagin fet que al Camp hi ressoni com un mantra que no cal patir pel fum que s’hi veu, que si s’hi veu, és que no és tòxic.

“Són conegudes les quantitats suculentes de diners que reben els ajuntaments on està ubicada la química”

El cas és que a hores d’ara encara no se sap què s’hi respira. Les relacions clientelars entre empreses, Ajuntaments i Generalitat han impedit que es fessin les anàlisis que permetrien conèixer-ho.

Davant la desinformació, més pressió

En els últims anys s’han produït alguns canvis. Les veus i accions d’entitats com GEPEC, Canonja 3 i la Plataforma Cel Net han posat en qüestió el fals concepte de nivell segur que tan s’ha volgut repetir des de tots els altaveus possibles. La producció de documentals com La Vall del Francolí, l’alè del Camp, de Produccions Saurines, que van poder tirar endavant gràcies a un micromecenatge i És a l’Aire, de Un Capricho Producciones han fet visible el contrast entre la versió de l’administració, que assegura tenir-ho tot controlat i sota nivells permesos, i la versió dels tècnics de la Universitat Politècnica de Catalunya, que són els qui s’han encarregat de dur a terme l’estudi de la qualitat de l’aire del Polígon Nord. Des del Laboratori del Centre de Medi Ambient de la UPF es posen en qüestió els paràmetres amb què treballa la Generalitat. D’entrada, aquesta administració tan sols analitza el benzè i ignora les emissions del 1,3-butadiè, un contaminant també carcinogen i genotòxic. I no és que no ho faci perquè no existeixin els mitjans tècnics, al contrari, aquest compost s’està analitzant a diari des de fa més de 12 anys en zones d’altres països que comparteixen les mateixes característiques. No fer-ho, és una decisió política.

D’altra banda, els límits amb què treballa la Generalitat per determinar si les emissions són contaminants i afecten la salut de la població estan per damunt dels que marquen els criteris de qualitat de la Unió Europea. Cal tenir en compte però, que l’afectació a la salut hi és sempre, tant si els nivells que s’hi detecten estan per damunt, com si estan per sota dels recomanats. També hi és quan els fums no són visibles.

L’estudi de la qualitat de l’aire del Polígon Nord, que finalment es va aconseguir gràcies a la pressió exercida per Cel Net, s’ha realitzat en diferents fases. La primera, el 2014, va evidenciar l’alt nivell de 1,3-butadiè que es respira a les poblacions del Morell i de Puigdelfí i també es va detectar la presència de benzè a Constantí. Les anàlisis de 2015 i 2016 van mostrar una disminució d’aquest compost, en canvi, el 2017 va tornar a repuntar.

Malauradament, l’aire que es respira al Polígon Sud continua sent una incògnita. Fins ara, l’Ajuntament de Tarragona, ha aturat tots els intents per fer-ho possible. Fins a dia d’avui, no hi ha cap govern que hagi vetllat per tenir informada la població, forçar que les empreses redueixin les emissions i fer prevaldre la vida dels veïns i veïnes davant els interessos de la petroquímica.

Els culpables i els seus còmplices

Els primers a assenyalar quan parlem de responsables serien els que de la precarietat, tant laboral com mediambiental, en treuen beneficis. Aquests són els empresaris, els inversors i directors generals de les empreses que s’agrupen a l’Associació d’Empreses Químiques de Tarragona i que de ben segur no viuen a prop del complex, doncs aquesta zona la guarden per a la gent més empobrida.

Ara bé, això no ho poden fer sols. Per poder mantenir-se en la impunitat requereixen d’una xarxa que els ajudi a reforçar la falsedat que tot està sota control. Es tracta dels seus còmplices, i per tant corresponsables del que està passant. I en aquest grup hi trobaríem els consistoris municipals, la Generalitat, els mitjans de comunicació, universitats, i sindicats afins al poder que signant reformes laborals provoquen l’augment de la precarietat laboral. A través de les relacions clientelars que s’estableixen entre ells, els lobbies químics tenen via lliure per precaritzar, contaminar i saltar-se qualsevol normativa que els podria fer afluixar el ritme d’ingressos.

Per tal de fer justícia, cal posar en valor la feina de mitjans independents com Porta Enrere, que amb el periodista Rafa Marrasé al davant, ha fet que l’opacitat existent amb tot allò relacionat amb les irregularitats que es cometen en aquestes empreses es redueixi.

A tall d’exemple, l’elaboració de l’estudi de la qualitat de l’aire del Polígon Nord comptava inicialment amb la col·laboració de quatre ajuntaments, el del Morell, el de Vilallonga, el de Perafort i el de Puigdelfí (el de La Pobla de Mafumet se’n va desmarcar per decisió del seu alcalde). En la segona i posteriors fases només hi va participar l’ajuntament del Morell. Les pressions que van rebre van fer que els altres no continuessin.

Els treballadors, els més afectats

Tenint en compte que el nivell d’afectació pot variar depenent de diversos factors com poden ser les hores d’exposició, la proximitat geogràfica, la climatologia, si el contacte que s’hi ha tingut és inhalat o ingerit, etc., és deduïble que treballar en un complex químic té conseqüències per se i per tant és als treballadors a qui més cal protegir per minimitzar els riscos a què estan sotmesos.

La realitat però, és ben diferent. Les legislacions permissives, les reformes laborals que han comportat una flagrant precarització s’han aprofitat a les químiques per reduir les seves plantilles, per augmentar la temporalitat, a deixar-les subjectes a condicions laborals d’estrès. Quan la lògica empresarial és fer diners a costa del que sigui, hi ha d’haver una administració que aboqui els recursos humans necessaris per fer complir la normativa. Això seria de mínims, tenint en compte fer només això, de ben poc serviria, ja que les sancions estan fetes perquè les empreses, o bé les puguin assumir, o bé les ignorin, sense que en pateixin cap conseqüència. Forçar la inversió en formació i que aquesta sigui adequada al lloc de treball que s’ha d’ocupar, prohibir els contractes de pràctiques, no permetre les subcontractacions, que han demostrat ser de facto, cessions legals de treballadors, o dit d’altra manera, mecanismes de precarització de les condicions de treball i de salut laboral.

Malgrat es vulgui desmentir, els accidents al complex químic no són fets aïllats. El maig del 2019 una explosió a l’empresa Carburos Metálicos, de La Pobla de Mafumet, causava la mort d’un treballador i 13 ferits. Aquesta empresa, tot just un any abans de l’accident havia rebut el reconeixement de FEIQUE (Federació Empresarial de la Indústria Química Espanyola) atorgant-li el premi especial de seguretat 2018. Afortunadament, la sinistralitat laboral no sempre implica la pèrdua de la vida. Els incidents són constants i variats, des de baixes per estrès laboral, accidents, etc. Un cas flagrant que s’ha pogut demostrar gràcies a una sentència que ha fallat a favor d’un treballador de REPSOL Petróleo S.A. acreditant que el càncer que pateix (un limfoma funicular) va venir originat per l’exposició als compostos químics presents a l’empresa i per tant es tractava d’una malaltia laboral. Les traves que el treballador s’ha trobat per acreditar la categoria d’aquesta malaltia són immesurables. L’empresa fins i tot va intentar oferir-li diners per no haver d’anar a judici. La seva sentència ha causat jurisprudència.

IQOXE no n’era una excepció

La informació que es destapa arran de l’explosió d’IQOXE posa en evidència que les irregularitats que es cometen en les empreses químiques i que posen en risc la vida de qui hi treballa, així com la dels veïns i veïnes, estan basades en fets reals. Les pràctiques d’aquesta empresa són representatives de tot el que les veus crítiques alertaven sobre la situació del complex químic.

A IQOXE hi coincidia tot: un empresari ric (entre els 200 més rics de l’estat espanyol) i precarització dels treballadors i exposició a situacions de risc. Arran de l’explosió molta més gent s’ha atrevit a parlar i s’ha pogut saber que aquesta empresa ha acumulat 73 incidents i accidents en 5 anys.

Les veus dels treballadors finalment han ressonat, i han explicat les condicions en què els feien dur a terme la seva tasca. Un recull de declaracions recollides per diferents mitjans durant els darrers dies ens fa un retrat del que s’hi cou. Destaquen que a partir del 2014, amb l’entrada del grup empresarial Cristian Lay, van augmentar les retallades, es va reduir la inversió en manteniment i en personal qualificat. Alhora, prioritzant la producció i l’estalvi en despeses es compraven els materials més econòmics. Els treballs de manteniment es treien a subhasta, sempre escollint l’oferta més barata; l’increment dels acomiadaments provocava un nivell d’estrès laboral insuportable. L’acomiadament del bomber de planta es va poder evitar perquè la normativa no els ho va permetre.

Farts de callar, també assenyalen els responsables: Ricardo Leal, l’amo; José Luís Morlanes, el conseller delegat i Juan Manuel Rodríguez Prats, director.

“IQOXE havia acumulat 73 incidents i accidents en 5 anys”

D’altra banda, és arran de l’accident que s’ha publicat que l’empresa havia estat sancionada fins a quatre vegades per d’Inspecció de Treball de la Generalitat. D’aquestes, tres estaven relacionades amb la salut i el medi ambient, i l’última, amb les condicions de treballs dels seus treballadors. Val a dir, que aquestes sancions es van saldar amb multes d’entre 2.000 i 8.000€, quantitats insignificants per aquest tipus de negocis.

L’empresa també ha estat assenyalada per incompliments en matèria mediambiental, els informes d’inspecció d’aquesta matèria que s’han fet a IQOXE els últims 6 anys, certifiquen que s’han produït incompliments pel que fa a la contaminació atmosfèrica, funcionament de l’activitat i residus. Aquesta informació es troba publicada a la pàgina de medi ambient de la Generalitat. I, quines conseqüències ha tingut? Cap.

L’explosió d’IQOXE ha fet evident que ni l’empresa ni la Generalitat treballen amb un pla de minimització de riscos. No van sonar les alarmes, van negar la toxicitat de l’òxid d’etilè. En resum, ells s’emporten els beneficis, nosaltres els morts. I això cal revertir-ho.

Activar l’organització, solidaritat entre territoris

La distribució territorial que ja es va començar a dissenyar en temps de pujolisme va atorgar a Tarragona la tasca de producció d’energia i de recollida de residus. Els i les habitants de més avall de Barcelona porten molts anys batallant contra els monstres que representen les centrals nuclears, cementiris nuclears, la central elèctrica ENRON, les centrals eòliques, el transvasament de l’Ebre, el Castor, la petroquímica, els abocadors de Tivissa i de Ribaroja d’Ebre, la construcció Barcelona World… I normalment, tot i que amb algunes excepcions, han batallat soles.

L’explosió d’IQOXE hauria de ser el detonant per activar la solidaritat entre els territoris, generar el debat necessari per respondre contundentment davant de tanta ignomínia. La Plataforma en Defensa de l’Ebre ho va aconseguir i ara cal tornar-hi.

Fins ara, mai cap concentració de denúncia a la situació del complex químic havia aplegat més de 50 persones. El dia 15, això va canviar. La gent va trencar el silenci i no va fallar a les crides, a la Plaça de la Font se’n van ajuntar més de 3.000. Les associacions de veïns també han reaccionat convocant una manifestació i una marxa pel dia 28 de gener. Esperem que cap temporal s’emporti les ganes de lluitar i de fer justícia. Cal estar a l’alçada i treballar conjuntament perquè sindicats combatius i plataformes facin que els empresaris i responsables dels lobbies sentin l’alè de lluita al seu clatell.