Categoria: Marta Minguella

Marta Minguella. Afiliada CGT Baix Camp-Priorat

@marta_minguella

A les 18.41h del 14 de gener la població del Camp de Tarragona patia un dels pitjors efectes que comporta viure al costat d’un complex on es produeix el 25% de tota la indústria química de l’estat espanyol (el més gran dins d’aquest territori, i 5è dins de l’àmbit europeu) i l’1% de la fabricació mundial. L’errada d’un reactor d’òxid d’etilè va provocar l’explosió de l’empresa que el fabrica, Industrias Químicas del Óxido de Etileno S.A. (IQOXE), situada a la banda sud del polígon químic del Camp de Tarragona, a la població de La Canonja. Fruit de l’accident, 3 persones van morir (2 n’eren treballadores), 8 en van quedar ferides, i multitud de veïns i veïnes es troben amb vivendes i vides afectades.

El sòl del camp… dels conreus fèrtils a la indústria química

Corrien temps franquistes, cap a finals dels anys 60 i principis dels 70, quan es va iniciar el procés d’industrialització de la terra més rica i fèrtil del Camp de Tarragona. A la banda del sud, les empreses s’instal·larien en terrenys agrícoles molt plans i a prop del mar; a la banda nord es van ubicar a la llera del  Riu Francolí.

En aquell moment, el canvi de model socioeconòmic, geogràfic i ambiental es va percebre com un símbol de progrés. Per a la pagesia, la venda dels terrenys va representar una entrada de diners ràpida. Primer, s’hi van instal·lar indústries químiques, afavorint d’aquesta manera que al 1971 s’hi construís la refineria. L’expansió des d’aleshores ha estat tan gran que ara mateix, a banda de la refineria, s’hi troben 46 indústries de producció variada. Aquest fet provoca que l’espectre de compostos químics sigui molt més ampli del que es pot trobar en un nucli urbà.

No van caler massa anys per adonar-se que les promeses de progrés eren un regal enverinat que ha hipotecat els veïns i veïnes de la zona a viure sota fums, olors i sorolls i supeditats a un model econòmic que precisament no ha enriquit la població, sinó que l’ha fet més vulnerable i depenent d’unes empreses poderoses que s’enriqueixen a costa de la desprotecció de qui hi treballa i de qui hi conviu.

El mantra de la no toxicitat…

Les persones tenim instint de supervivència. Seria inviable viure en sensació de pànic constant i seria insofrible pensar que la fumera que un veu quan aixeca la persiana a primera hora del matí és la que l’acabarà matant. És bastant habitual passejar-se per pobles de l’entorn de la petroquímica i escoltar que en realitat, a ells no els afecta, perquè el vent bufa en direcció contrària i evita que els tòxics hi arribin.

Aquest seria un primer factor que ha afavorit que hagi costat molt d’esforç que les veus crítiques tinguessin altaveu. Però no és l’únic, n’hi ha d’altres que són molt més perversos i molt més nocius.

Són conegudes les quantitats suculentes de diners que reben els ajuntaments on està ubicada la química, a més, molts dels que ocupen cadires, alhora treballen en aquestes empreses. Això fa que durant molts anys, aquests lobbies que hi són amb la finalitat d’augmentar els seus ingressos, hagin comprat el silenci i hagin fet que al Camp hi ressoni com un mantra que no cal patir pel fum que s’hi veu, que si s’hi veu, és que no és tòxic.

“Són conegudes les quantitats suculentes de diners que reben els ajuntaments on està ubicada la química”

El cas és que a hores d’ara encara no se sap què s’hi respira. Les relacions clientelars entre empreses, Ajuntaments i Generalitat han impedit que es fessin les anàlisis que permetrien conèixer-ho.

Davant la desinformació, més pressió

En els últims anys s’han produït alguns canvis. Les veus i accions d’entitats com GEPEC, Canonja 3 i la Plataforma Cel Net han posat en qüestió el fals concepte de nivell segur que tan s’ha volgut repetir des de tots els altaveus possibles. La producció de documentals com La Vall del Francolí, l’alè del Camp, de Produccions Saurines, que van poder tirar endavant gràcies a un micromecenatge i És a l’Aire, de Un Capricho Producciones han fet visible el contrast entre la versió de l’administració, que assegura tenir-ho tot controlat i sota nivells permesos, i la versió dels tècnics de la Universitat Politècnica de Catalunya, que són els qui s’han encarregat de dur a terme l’estudi de la qualitat de l’aire del Polígon Nord. Des del Laboratori del Centre de Medi Ambient de la UPF es posen en qüestió els paràmetres amb què treballa la Generalitat. D’entrada, aquesta administració tan sols analitza el benzè i ignora les emissions del 1,3-butadiè, un contaminant també carcinogen i genotòxic. I no és que no ho faci perquè no existeixin els mitjans tècnics, al contrari, aquest compost s’està analitzant a diari des de fa més de 12 anys en zones d’altres països que comparteixen les mateixes característiques. No fer-ho, és una decisió política.

D’altra banda, els límits amb què treballa la Generalitat per determinar si les emissions són contaminants i afecten la salut de la població estan per damunt dels que marquen els criteris de qualitat de la Unió Europea. Cal tenir en compte però, que l’afectació a la salut hi és sempre, tant si els nivells que s’hi detecten estan per damunt, com si estan per sota dels recomanats. També hi és quan els fums no són visibles.

L’estudi de la qualitat de l’aire del Polígon Nord, que finalment es va aconseguir gràcies a la pressió exercida per Cel Net, s’ha realitzat en diferents fases. La primera, el 2014, va evidenciar l’alt nivell de 1,3-butadiè que es respira a les poblacions del Morell i de Puigdelfí i també es va detectar la presència de benzè a Constantí. Les anàlisis de 2015 i 2016 van mostrar una disminució d’aquest compost, en canvi, el 2017 va tornar a repuntar.

Malauradament, l’aire que es respira al Polígon Sud continua sent una incògnita. Fins ara, l’Ajuntament de Tarragona, ha aturat tots els intents per fer-ho possible. Fins a dia d’avui, no hi ha cap govern que hagi vetllat per tenir informada la població, forçar que les empreses redueixin les emissions i fer prevaldre la vida dels veïns i veïnes davant els interessos de la petroquímica.

Els culpables i els seus còmplices

Els primers a assenyalar quan parlem de responsables serien els que de la precarietat, tant laboral com mediambiental, en treuen beneficis. Aquests són els empresaris, els inversors i directors generals de les empreses que s’agrupen a l’Associació d’Empreses Químiques de Tarragona i que de ben segur no viuen a prop del complex, doncs aquesta zona la guarden per a la gent més empobrida.

Ara bé, això no ho poden fer sols. Per poder mantenir-se en la impunitat requereixen d’una xarxa que els ajudi a reforçar la falsedat que tot està sota control. Es tracta dels seus còmplices, i per tant corresponsables del que està passant. I en aquest grup hi trobaríem els consistoris municipals, la Generalitat, els mitjans de comunicació, universitats, i sindicats afins al poder que signant reformes laborals provoquen l’augment de la precarietat laboral. A través de les relacions clientelars que s’estableixen entre ells, els lobbies químics tenen via lliure per precaritzar, contaminar i saltar-se qualsevol normativa que els podria fer afluixar el ritme d’ingressos.

Per tal de fer justícia, cal posar en valor la feina de mitjans independents com Porta Enrere, que amb el periodista Rafa Marrasé al davant, ha fet que l’opacitat existent amb tot allò relacionat amb les irregularitats que es cometen en aquestes empreses es redueixi.

A tall d’exemple, l’elaboració de l’estudi de la qualitat de l’aire del Polígon Nord comptava inicialment amb la col·laboració de quatre ajuntaments, el del Morell, el de Vilallonga, el de Perafort i el de Puigdelfí (el de La Pobla de Mafumet se’n va desmarcar per decisió del seu alcalde). En la segona i posteriors fases només hi va participar l’ajuntament del Morell. Les pressions que van rebre van fer que els altres no continuessin.

Els treballadors, els més afectats

Tenint en compte que el nivell d’afectació pot variar depenent de diversos factors com poden ser les hores d’exposició, la proximitat geogràfica, la climatologia, si el contacte que s’hi ha tingut és inhalat o ingerit, etc., és deduïble que treballar en un complex químic té conseqüències per se i per tant és als treballadors a qui més cal protegir per minimitzar els riscos a què estan sotmesos.

La realitat però, és ben diferent. Les legislacions permissives, les reformes laborals que han comportat una flagrant precarització s’han aprofitat a les químiques per reduir les seves plantilles, per augmentar la temporalitat, a deixar-les subjectes a condicions laborals d’estrès. Quan la lògica empresarial és fer diners a costa del que sigui, hi ha d’haver una administració que aboqui els recursos humans necessaris per fer complir la normativa. Això seria de mínims, tenint en compte fer només això, de ben poc serviria, ja que les sancions estan fetes perquè les empreses, o bé les puguin assumir, o bé les ignorin, sense que en pateixin cap conseqüència. Forçar la inversió en formació i que aquesta sigui adequada al lloc de treball que s’ha d’ocupar, prohibir els contractes de pràctiques, no permetre les subcontractacions, que han demostrat ser de facto, cessions legals de treballadors, o dit d’altra manera, mecanismes de precarització de les condicions de treball i de salut laboral.

Malgrat es vulgui desmentir, els accidents al complex químic no són fets aïllats. El maig del 2019 una explosió a l’empresa Carburos Metálicos, de La Pobla de Mafumet, causava la mort d’un treballador i 13 ferits. Aquesta empresa, tot just un any abans de l’accident havia rebut el reconeixement de FEIQUE (Federació Empresarial de la Indústria Química Espanyola) atorgant-li el premi especial de seguretat 2018. Afortunadament, la sinistralitat laboral no sempre implica la pèrdua de la vida. Els incidents són constants i variats, des de baixes per estrès laboral, accidents, etc. Un cas flagrant que s’ha pogut demostrar gràcies a una sentència que ha fallat a favor d’un treballador de REPSOL Petróleo S.A. acreditant que el càncer que pateix (un limfoma funicular) va venir originat per l’exposició als compostos químics presents a l’empresa i per tant es tractava d’una malaltia laboral. Les traves que el treballador s’ha trobat per acreditar la categoria d’aquesta malaltia són immesurables. L’empresa fins i tot va intentar oferir-li diners per no haver d’anar a judici. La seva sentència ha causat jurisprudència.

IQOXE no n’era una excepció

La informació que es destapa arran de l’explosió d’IQOXE posa en evidència que les irregularitats que es cometen en les empreses químiques i que posen en risc la vida de qui hi treballa, així com la dels veïns i veïnes, estan basades en fets reals. Les pràctiques d’aquesta empresa són representatives de tot el que les veus crítiques alertaven sobre la situació del complex químic.

 A IQOXE hi coincidia tot: un empresari ric (entre els 200 més rics de l’estat espanyol) i precarització dels treballadors i exposició a situacions de risc. Arran de l’explosió molta més gent s’ha atrevit a parlar i s’ha pogut saber que aquesta empresa ha acumulat 73 incidents i accidents en 5 anys.

Les veus dels treballadors finalment han ressonat, i han explicat les condicions en què els feien dur a terme la seva tasca. Un recull de declaracions recollides per diferents mitjans durant els darrers dies ens fa un retrat del que s’hi cou. Destaquen que a partir del 2014, amb l’entrada del grup empresarial Cristian Lay, van augmentar les retallades, es va reduir la inversió en manteniment i en personal qualificat. Alhora, prioritzant la producció i l’estalvi en despeses es compraven els materials més econòmics. Els treballs de manteniment es treien a subhasta, sempre escollint l’oferta més barata; l’increment dels acomiadaments provocava un nivell d’estrès laboral insuportable. L’acomiadament del bomber de planta es va poder evitar perquè la normativa no els ho va permetre.

Farts de callar, també assenyalen els responsables: Ricardo Leal, l’amo; José Luís Morlanes, el conseller delegat i Juan Manuel Rodríguez Prats, director.

“IQOXE havia acumulat 73 incidents i accidents en 5 anys”

D’altra banda, és arran de l’accident que s’ha publicat que l’empresa havia estat sancionada fins a quatre vegades per d’Inspecció de Treball de la Generalitat. D’aquestes, tres estaven relacionades amb la salut i el medi ambient, i l’última, amb les condicions de treballs dels seus treballadors. Val a dir, que aquestes sancions es van saldar amb multes d’entre 2.000 i 8.000€, quantitats insignificants per aquest tipus de negocis.

L’empresa també ha estat assenyalada per incompliments en matèria mediambiental, els informes d’inspecció d’aquesta matèria que s’han fet a IQOXE els últims 6 anys, certifiquen que s’han produït incompliments pel que fa a la contaminació atmosfèrica, funcionament de l’activitat i residus. Aquesta informació es troba publicada a la pàgina de medi ambient de la Generalitat. I, quines conseqüències ha tingut? Cap.

L’explosió d’IQOXE ha fet evident que ni l’empresa ni la Generalitat treballen amb un pla de minimització de riscos. No van sonar les alarmes, van negar la toxicitat de l’òxid d’etilè. En resum, ells s’emporten els beneficis, nosaltres els morts. I això cal revertir-ho.

Activar l’organització, solidaritat entre territoris

La distribució territorial que ja es va començar a dissenyar en temps de pujolisme va atorgar a Tarragona la tasca de producció d’energia i de recollida de residus. Els i les habitants de més avall de Barcelona porten molts anys batallant contra els monstres que representen les centrals nuclears, cementiris nuclears, la central elèctrica ENRON, les centrals eòliques, el transvasament de l’Ebre, el Castor, la petroquímica, els abocadors de Tivissa i de Ribaroja d’Ebre, la construcció Barcelona World… I normalment, tot i que amb algunes excepcions, han batallat soles.

L’explosió d’IQOXE hauria de ser el detonant  per activar la solidaritat entre els territoris, generar el debat necessari per respondre contundentment davant de tanta ignomínia. La Plataforma en Defensa de l’Ebre ho va aconseguir i ara cal tornar-hi.

Fins ara, mai cap concentració de denúncia a la situació del complex químic havia aplegat més de 50 persones. El dia 15, això va canviar. La gent va trencar el silenci i no va fallar a les crides, a la Plaça de la Font se’n van ajuntar més de 3.000. Les associacions de veïns també han reaccionat convocant una manifestació i una marxa pel dia 28 de gener. Esperem que cap temporal s’emporti les ganes de lluitar i de fer justícia. Cal estar a l’alçada i treballar conjuntament perquè sindicats combatius i plataformes facin que els empresaris i responsables dels lobbies sentin l’alè de lluita al seu clatell.