El dret a la paralització de l’activitat productiva dels Delegats de Prevenció

Anàlisi jurídic d’aquesta facultat tan desconeguda com poc utilitzada

Àlex Titzminetsky. Advocat laboralista i afiliat a CGT.

Els Delegats de Prevenció, representants unitaris dels treballadors amb funcions específiques en matèria de prevenció de riscos laborals, tenen un ampli ventall de drets i facultats que desgraciadament són força desconegudes en àmplies capes de la classe treballadora, o no es fan servir de forma generalitzada (dret a informació, dret a consulta,…). Malgrat el seu poc ús real sindical a moltes empreses, la llei privilegia el dret a la salut laboral dels treballadors, i a la participació dels seus representants en aquesta matèria, per sobre fins i tot de la «sagrada» propietat privada de l’empresari.

Per tant, tenint aquesta escletxa legal en la legislació sindical, és important que es conegui, difongui i apliqui.

La normativa en aquest àmbit és clara i de fàcil enteniment. Concretament, la «Ley 31/1995, de 8 de noviembre, de prevención de Riesgos Laborales», LPRL, determina literalment:

“Artículo 21. Riesgo grave e inminente.

(…) 3. Cuando en el caso a que se refiere el apartado 1 de este artículo el empresario no adopte o no permita la adopción de las medidas necesarias para garantizar la seguridad y la salud de los trabajadores, los representantes legales de éstos podrán acordar, por mayoría de sus miembros, la paralización de la actividad de los trabajadores afectados por dicho riesgo. Tal acuerdo será comunicado de inmediato a la empresa y a la autoridad laboral, la cual, en el plazo de veinticuatro horas, anulará o ratificará la paralización acordada.

El acuerdo a que se refiere el párrafo anterior podrá ser adoptado por decisión mayoritaria de los Delegados de Prevención cuando no resulte posible reunir con la urgencia requerida al órgano de representación del personal.”

“Artículo 36. Competencias y facultades de los Delegados de Prevención.

(…) 2. En el ejercicio de las competencias atribuidas a los Delegados de Prevención, éstos estarán facultados para:

(…) g) Proponer al órgano de representación de los trabajadores la adopción del acuerdo de paralización de actividades a que se refiere el apartado 3 del artículo 21”

Aquesta capacitat dels Delegats de Prevenció també ve recollida a l’article 19.5 de l’Estatut dels Treballadors (Real Decreto Legislativo 2/2015, de 23 de octubre, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley del Estatuto de los Trabajadores), que literalment determina:  

“Artículo 19. Seguridad y salud en el trabajo.

(…) Si el riesgo de accidente fuera inminente, la paralización de las actividades podrá ser acordada por los representantes de los trabajadores, por mayoría de sus miembros. Tal acuerdo podrá ser adoptado por decisión mayoritaria de los delegados de prevención cuando no resulte posible reunir con la urgencia requerida al órgano de representación del personal. El acuerdo será comunicado de inmediato a la empresa y a la autoridad laboral, la cual, en veinticuatro horas, anulará o ratificará la paralización acordada”

Per tant, en el que en alguns àmbits sindicals es coneix com «fer un article 21», els Delegats de Prevenció, estan facultats per a paralitzar la activitat dels treballadors afectats per un «risc greu i imminent» a causa d’una infracció preventiva de l’empresa. Poden realitzar aquesta actuació proposant-ho a l’òrgan de representació unitària, o (en cas d’urgència) per decisió majoritària dels propis Delegats de Prevenció.

Tal com determina la norma, un cop els Delegats de Prevenció han pres la decisió de paralització, es comunica de forma immediata a l’empresa, i s’haurà de comunicar a la Inspecció de Treball, per a que en un termini màxim de 24 hores determini per informe si aquesta actuació preventiva ha estat adequada o no.

Aquest dret ha suscitat algunes preguntes, que intentaré contestar:

Què significa la la paralització de l’activitat?

Aquesta paralització de l’activitat dels treballadors afectats pot tenir múltiples expressions; potser la més fàcil d’apreciar és la suspensió d’activitat d’una maquinària defectuosa que posi en perill (greu i imminent) als treballadors (risc de cops, atrapaments o lesions físiques), i es pot aplicar també a tota una cadena de muntatge, grup de màquines o instal·lacions defectuoses. Per tant, si els Delegats de Prevenció detecten una màquina, eina o cadena de muntatge que  pot provocar un un «risc greu i imminent» poden paralitzar-la.

Però hi ha altres expressions productives que es poden veure afectades, com per exemple llocs de treball tancats amb temperatures extremes (de calor o fred), situacions d’estrès per l’elevació d’exigències d’atenció al públic, … És per tant aplicable a qualsevol activitat productiva que posi en perill (greu i imminent) als treballadors.

Què és un «risc greu i imminent»?

Per a que existeixi aquesta situació, cal que es compleixi el requisit de que es donin indicis racionals de que la continuació de la situació de risc pugui produir danys greus als treballadors, tant de forma immediata com a llarg termini.

El primer qualificatiu de «greu» no té cap dificultat d’interpretació, i és literal; la gravetat del risc ha de ser real i demostrable (no pot ser una mera suposició o no determinable), podent produir un dany que ha de ser qualificat de «greu» per a la salut o integritat física dels treballadors.

El segon requisit del risc, «imminent» té una aplicació més complexa: pot ser un risc que pugui causar immediatament un dany als treballadors (per exemple una màquina que pot produir atrapaments o cops), però també s’inclouen aquells riscos actuals que, malgrat no poder provocar un dany immediat, podria causar un dany greu a llarg o mig termini. Per exemple, en el cas d’una exposició actual a amiant sense les mesures preventives legals, que després d’anys de latència podrà causar greus patologies als treballadors exposats, s’entén que estem davant d’un risc greu i imminent a afectes del compliment dels requisits per a la paralització per evitar l’exposició. Aquesta mateixa situació es pot donar en exposicions a altres substàncies, com agents biològics, cancerígens, o químics. 

Aquesta definició ve recollida a l’article 4.4 de la LPRL:

«Artículo 4. Definiciones.

(…) 4.º Se entenderá como «riesgo laboral grave e inminente» aquel que resulte probable racionalmente que se materialice en un futuro inmediato y pueda suponer un daño grave para la salud de los trabajadores.

En el caso de exposición a agentes susceptibles de causar daños graves a la salud de los trabajadores, se considerará que existe un riesgo grave e inminente cuando sea probable racionalmente que se materialice en un futuro inmediato una exposición a dichos agentes de la que puedan derivarse daños graves para la salud, aun cuando éstos no se manifiesten de forma inmediata.»

Qui pot prendre la decisió de la paralització?

Sempre és aconsellable que la decisió sigui de la majoria dels Delegats de Prevenció o del Comitè d’Empresa, com a representants dels treballadors. Aquestes persones tenen una protecció legal que els permet realitzar l’actuació amb més possibilitats reals d’èxit i sense haver de patir represàlies empresarials. A la pràctica, davant de situacions concretes a l’empresa, i davant la impossibilitat de reunir el Comitè d’Empresa d’urgència, solen ser els Delegats de Prevenció els que l’apliquen en la majoria de casos.

La norma ens informa que teòricament també podria ser decidida pels treballadors afectats, però és una opció no recomanable, i que només es podria portar a terme en casos molt extrems i en que no puguin actuar ni Delegats de Prevenció ni Comitè d’Empresa. La paralització per part dels treballadors pot comportar sancions i represàlies empresarials (fins i tot l’acomiadament), atenent a que no compten amb la protecció legal de ser representants, deixant la seva resolució final als jutjats, amb un resultat final sempre difícil de predir a priori.  

Que fer un cop aplicada paralització?

Es comunica immediatament a l’empresa, i es dona trasllat a la Inspecció de Treball, que en el termini de 24 hores haurà d’emetre informe sobre el risc, i si es complien els requisits de «greu i imminent» per a poder aplicar la paralització. Si la Inspecció de Treball valida la paralització, és evident que no es podrà reanudar l’activitat productiva paralitzada fins que el risc hagi desaparegut.

Qui és el responsable de la paralització?

Els responsables en aquest cas seran els Delegats de Prevenció (o membres del Comitè d’Empresa) que ho han acordat, i no els treballadors que hagin acatat la paralització decidida. Els Delegats de Prevenció no poden patir cap perjudici derivat d’aquesta actuació preventiva al servei de la salut laboral dels seus companys, a menys que es demostrés la seva actuació amb «mala fe» o «negligència greu», o la inexistència del risc (només en aquest cas podria demandar-los l’empresari pels danys i perjudicis causats). Però a la pràctica en els casos en que s’aplica la paralització es fa perquè es donen situacions greus i riscos especialment severs en matèria de salut laboral.  Per tant, si es dona aquesta situació real de risc greu i imminent els Delegats de Prevenció no han de tenir por d’aplicar la paralització. 

Què passa a Catalunya?

Sobre la revolta popular, el paper del la joventut i la violència estructural d’un sistema que ens nega un futur digne.

Rubén Páez, afiliat al sindicat de Transports i Telecomunicacions de Barcelona

Ara, de cop i volta, tothom sembla tenir una anàlisi propi de com i perquè a Catalunya, en relació amb el moviment sobiranista, hem passat del més escrupolós dels pacifismes a imatges constants a la televisió que ens feien pensar més en la Barcelona de la setmana tràgica que no pas en la de les últimes diades de l’11 de Setembre. Tractaré de donar la meva visió de com hem arribat fins aquí, i la meva opinió d’allò que com anarquistes penso que hauríem de fer. Però anem a pams.

Molts es pregunten i ens pregunten què ha passat a Catalunya aquests últims dies. El que ha passat és evident i malgrat tota la intoxicació i males praxis periodístiques a les quals lamentablement estem ja tan acostumats, ve a ser el que amb un exagerat dramatisme s’ha pogut veure en tots els mitjans: disturbis en tota Catalunya, barricades i foc als carrers i enfrontaments amb la policia que s’ha vist desbordada per la virulència de les protestes. Al centre de Barcelona, mentre amb pics uns arrencaven llambordes per llançar-les, a pocs metres de la policia i rere barricades fetes amb mobiliari urbà la gent feia retrocedir la policia i tancava els carrers adjacents calant foc a tot allò que pogués cremar-se i estigues a mà. Alguns portaven ulleres, escuts i proteccions, i guants per retornar els gasos que tirava la policia sense cremar-se les mans. D’altres ni tan sols es tapaven la cara. Tot plegat un caos prou organitzat, si se’m permet la llicència poètica.

Això és el que ha passat, i el que he vist. Però no és això el més important, ho és el perquè i sobretot el qui. Qui era aquests dies al carrer? Qui són els protagonistes dels aldarulls?

Molt s’ha parlat d’infiltrats i de grups antisistema (hi ha qui diu que estrangers, els famosos 300 anarquistes italians que ningú ha vist) i sí, una mica d’això hi ha hagut, però els autèntics protagonistes de l’acció directa aquests dies eren majoritàriament xavals molt joves, alguns menors, i dels quals molt pocs pertanyien a alguna organització política. Ells eren els que defensaven i aixecaven les barricades, ells els que encenien els focs.

“aquesta última sentència obre la porta a la criminalització salvatge de qualsevol moviment social que protesti”

El perquè, com tots sabem, són les sentències del “judici”. Però en realitat pensar que es tracta només d’això és un error. Seria com dir que el que està passant a Xile és conseqüència d’una pujada dels preus del transport. El rerefons ho és tot, l’espurna no pren si no hi ha benzina. Els que ja no som tan joves hem crescut a l’ombra del mal anomenat estat del benestar, de la socialdemocràcia, del capitalisme de la pastanaga i el pal. Els nois que aquests dies ocupaven els carrers pertanyen a una altra generació i només han conegut el neoliberalisme més salvatge, a les pastanagues ni se les veu ni se les espera. El futur que se’ls hi dibuixa és d’atur o precarietat, habitatges de misèria a preus desorbitats i saben que l’ascensor social està sempre avariat. Estan molt cabrejats i amb raó, i fa anys que, veuen i participen en actes i manifestacions tant multitudinàries com pacífiques i presenciant la indiferència, quan no és la repressió, com a única resposta per part de l’estat. Un xaval que no tenia ni divuit anys em deia fa poc “si em ficaran a la presó per terrorista per no haver fet res, almenys que m’agafin per haver fet alguna cosa”. Fa pensar. Les presons espanyoles estan plenes de presos polítics, els mediàtics del Procés i els centenars més o menys anònims dels que no parlen els mitjans, i aquesta última sentència obre la porta a la criminalització salvatge de qualsevol moviment social que protesti. Qualsevol. No només l’independentisme. Era per això pel que cremaven els carrers, però també per tota la resta. Era per la socialització de la misèria, la pèrdua de drets laborals, individuals i col·lectius, el desmantellament del poc que ens queda de públic, la degradació d’un sistema democràtic que cada vegada és més un estat totalitari encobert on les multinacionals manen i els polítics obeeixen. Ja ni dissimulen la seva convivència amb règims genocides com amb el de la Turquia d’Erdogan… Fa temps que això ja no va únicament d’independència. És molt més gran. És l’insuportable i insostenible estat actual de les coses. La generació més preparada de la història ha sortit aquests dies a prendre els carrers i sembla que li estan agafant gust.

No perdré el temps discutint sobre violència, és una discussió pervertida ja des de la semàntica que m’irrita molt i que només convé al Poder, però sí que diré que l’única violència que he vist és la mateixa que porto veient tota la meva vida, la de la repressió de l’estat contra els que protesten, és a dir, la de les seves mal anomenades forces de l’ordre. Avui dia cinc persones han perdut un ull, i els ferits (dos molt greus) es compten ja amb tres xifres, el mateix que els detinguts, dels quals un de cada quatre es troba a la presó preventiva únicament per protestar. De l’altre costat només he vist legítima defensa contra els que disparen pilotes de goma, gasos lacrimògens i donen cops de porra i puntades, la majoria de les vegades contra ciutadans pacífics. I dels contenidors que no se’n parli més si us plau, els he vist cremar i us asseguro que ni xisclen ni es retorcen. Els contenidors no sofreixen, cremar-los no és violència, vandalisme com a màxim i ni amb això estic d’acord. Vandalisme no és que paguem entre tots uns quants contenidors, vandalisme són els milions de diners públics que s’ha embutxacat Florentino per El Castor, per posar un dels milers d’exemples que em vénen al cap.

“els anarquistes hem de ser-hi (…) sense renunciar a res, sense canviar qui som, però hem de ser-hi”

A ningú no se li escapa que són els néts de les àvies que van ser apallissades l’1 d’Octubre els que lluiten avui al carrer, i que ho fan contra la mateixa policia que està dirigida per un govern que es diu sobiranista, però que envia als seus gossos a reprimir al poble mentre des de les seves tribunes els arenga a resistir. L’esquizofrènia del govern de Catalunya, o més aviat la seva hipocresia mai ha estat tan evident ni tan vergonyosa. I a l’altre costat, que hi ha? Els mals anomenats partits constitucionalistes i la seva falta de visió a mitjà termini, incapaços de veure més enllà de la següent enquesta, que han reprimit com a única resposta i no han volgut mai buscar cap sortida al problema polític de Catalunya per por a perdre algun escó. Tot això ha estat el clima en què han crescut els que ara prenen els carrers. I tenen una altra cultura política, una de nova i que encara està evolucionant. Però tenen clar que ”sols el poble salva el poble”. I els crits d’independència s’encavalquen amb els de Catalunya antifeixista o “puta policia”. No veuen la tele ni escolten la ràdio. Només es comuniquen i s’informen a través de les xarxes socials dels seus mòbils. Tenen uns altres codis. I saben que són el futur, però també el present.

Havent arribat a aquest punt, que hem de fer doncs avui els anarquistes a Catalunya?

Hi ha molta dignitat, molt coratge i moltes raons per aplaudir la lluita que a Catalunya s’està desfermant aquests dies, i a tots aquells que diuen que estem defensant un govern nacionalista i neoliberal els hi diré sempre el mateix: que si, que hi ha moltes contradiccions i moltes coses que grinyolen en tot això que està passant. Però viure és conviure amb les contradiccions que ens envolten, les personals i les col·lectives, que el paper ho aguanta tot, però al carrer la vida no és en blanc i negre, i sobretot, que mai hem convenceran de quedar-me a casa davant una injustícia, i uns abusos com aquests, i encara menys perquè aquesta lluita no és anarquista. Un anarquista per definició és qui lluita contra la injustícia (aquesta frase no és meva, és de Durruti). I a Catalunya hem tingut injustícies a cabassos aquest últims tres anys. Els anarquistes han de ser i estar amb el poble i mai teoritzant en torres de marbre. Jo almenys ho veig així. Mentre col·lectius anarquistes de tota mena, de tot l’estat espanyol inclús de l’estranger, mostren la seva solidaritat amb Catalunya, moltes persones a la nostra organització semblen no poder (o no voler) entendre el moment polític actual. Mentre la CGT es queda al marge (almenys les sigles, perquè moltes afiliades érem allà), un sindicat que es declara interclassista i que sembla més interessat en organitzar aturades patronals que vagues generals, creix i tensiona el moviment sobiranista cap a posicions més properes al nacionalisme que al de la lluita de classes. Si els anarquistes no hi som, altres hi seran i la possibilitat que aquesta inèrcia de lluita als carrers desaparegui o sigui instrumentalitzada per aquells que només veuen en tot el que està passant una manera de guanyar vots es fa cada cop més patent. Crec que ens hem equivocat en ser més presents en aquesta lluita fermament i braç a braç amb el poble organitzat i empoderat. Amb un discurs propi i diferenciat, sense renunciar a res, sense canviar qui som i sense cap renúncia ideològica ni de cap mena. Però hem de ser-hi. No estar és, a parer meu, un error. Hem de ser-hi i ser nosaltres, el que volem és un canvi estructural, volem eliminar el poder de les elits, volem un socialisme descentralitzat, on les necessitats i la vida digne estiguin com a eix central de la societat. I la única manera d’explicar-ho i d’encomanar-ho es estant. Els corcons de twitter o biblioteca no els escolta ningú més que els seus amics corcons.

Però passi el que passi, ningú ens traurà l’experiència d’aquests dies, que han estat tan intensos. Per primera vegada en la meva vida he vist als antidisturbis passar por i això, es miri per on es miri, és molt gran. Hi ha hagut un salt qualitatiu en les protestes relacionades amb el mal anomenat “procés català”. Finalment l’estat ha descobert que allò que cridàvem que “qui sembra la misèria, recull la ràbia” era cert.

No sabem quant durarà això ni on ens condueix, però sí que sabem d’on venim i on no estem disposats a tornar. Quan em pregunten què està passant a Catalunya l’únic que em surt dir és que fa molt de temps que cridem això de “ni un pas enrere”, el que passa és que aquesta vegada ho diem molt de debò.

“…Y que mis hermanos puedan hacer de nuevo el amor y la revolución”

Editorial

Deixem enrere un mes d’octubre que serà recordat durant molt de temps. Un mes d’octubre en que hem vist com la policia treia ulls a manifestants, com apallissava gent indefensa, com cridaven com bojos i amb burla des d’una furgona policial. Un mes d’octubre que, com el setembre, hem vist com la policia s’enduia les nostres companyes, les humiliava i les empresonava. Un mes d’octubre que, mirat fredament, condemna a activistes per haver vetllat per la marxa pacífica de les mobilitzacions de fa dos anys.

Però també hem viscut un mes d’octubre de dignitat. De xavals valents i valentes que s’enfronten a la brutalitat policial. Que responen amb barricades i foc als intents d’atropellament de les furgones policials. Que responen amb ulleres de protecció i pedres a les bales de goma i de FOAM. Que responen amb autodefensa i fan prevaldre la dignitat popular davant la infàmia de la repressió. Són els nostres fills i filles, companys i companyes, germans i germanes, heterogènies com el poble, que amb ràbia s’alcen, contra la repressió i contra aquest sistema trist i criminal, mostrant-nos, un cop més, que tenim molt a aprendre d’ells i elles.

Un octubre de sentències. Com la que afirma que es pot acomiadar treballadors per faltar al lloc de treball de forma justificada en l’enèsim atac que patim els que no tenim més que les nostres mans per guanyar-nos la vida. Un octubre de lluita, com la dels companys i companyes del Stradivarius, o el de les companyes d’Iberboard, on la dignitat té forma de barricada i piquet i d’uns somriures a les sis de la matinada que són l’expressió de la certesa de la victòria.

Des de la redacció de la Revista Catalunya no podem dir altra cosa que endavant, endavant companys i companyes, endavant joventut digne, endavant amb les pedres, amb les barricades, amb els piquets, amb el colze a colze al carrer. Que com deia aquell poeta estimat, que los justos avancen aunque estén imperfectos y heridos.

Porque el cielo està de nuevo torvo, con helicóptero, y sin dios.

La col·lectivització del ferrocarril metropolità de Barcelona

Josep Pimentel

La nostra revolució és la més profunda dels dos últims segles, aquí s’ha plasmat en realitats pràctiques, teòriques, utòpiques sense que l’autoritarisme ho hagi pogut impedir” (Abel Paz).

El col·lectivisme va ser una tradició arrelada en l’anarquisme i anarcosindicalisme peninsular organitzat i recollit a través dels seus congressos. L’obra constructiva de la revolució van ser les col·lectivitats que van tenir lloc tant en el camp com a la ciutat.

A Barcelona es col·lectivitzaren la construcció, la indústria metal·lúrgica, els escorxadors, els serveis públics, els transports, els serveis de salut, els cinemes, els teatres, les perruqueries, els hotels i les pensions, la distribució d’aliments… Com apunta Agustín Souchy, es van igualar els sous.

L’ocupació de la indústria es va produir de manera sorprenentment ràpida. Després dels primers dies i amb la majoria de quadres directius fora de les empreses, calia reorganitzar la producció. Els obrers van prendre el control de les fàbriques, passant la vida econòmica de les mateixes a les mans dels empleats que les ocupaven.

El primer testimoni documental de les col·lectivitzacions va ser el Ple Regional de Grups Anarquistes de Catalunya celebrat el 21 d’agost de 1936 en el qual es va aprovar la confiscació i la col·lectivització dels establiments abandonats pels seus propietaris i el control sindical obrer de les indústries explotades en règim d’empresa privada. La Generalitat de Catalunya va trigar a donar cobertura legal a les col·lectivitzacions. No va promulgar el Decret de Col·lectivitzacions fins al mes d’octubre de 1936, una vegada incorporats al seu govern a membres de la CNT.

No obstant, el 24 de juliol de 1936 i després de quatre dies sense transport, es va reprendre el servei dels ferrocarrils metropolitans de Barcelona, fent-se càrrec d’aquest servei el Sindicat Únic del Ram del Transport de Barcelona de la CNT. Es va constituir un Comitè Obrer de control format per treballadors del ferrocarril per controlar l’empresa col·lectivitzada i prendre les primeres mesures.

La primera d’aquestes mesures va ser l’acomiadament de 56 empleats i càrrecs de l’empresa, entre els quals figuraven el director gerent, els seus assistents i individus que cobraven a final de mes sense cap ocupació en l’empresa. Amb aquesta mesura l’empresa col·lectivitzada es va estalviar 30.000 pessetes al mes. Tenint en compte que el salari mensual de conductor rondava les 250-300 pessetes, ens podem fer una idea de la magnitud de la retallada. Els quinze afiliats que comptava la UGT van demanar voluntàriament integrar-se en la CNT, central sindical on estaven afiliats els 407 treballador que van constituir la col·lectivitat del Metro.

En el Comitè de la col·lectivització en una assemblea del dia 4 de setembre de 1936, va informar del treball realitzat durant aquests primers mesos. En aquesta assemblea es va informar del balafiament dut a terme per la companyia durant el període 1932 fins a 18 de juliol de 1936 equivalent a 1.300.000 pessetes, entre subvencions a la premsa i la ràdio, viatges a Madrid i pagaments a banquers, polítics i periodistes.

Abans de la revolució, les companyies de tramvia, metro i autobusos eren privades, cadascuna d’elles dirigides per diferents empreses. El sindicat de la CNT va acordar integrar-les en una única empresa col·lectivitzada sota un únic sistema més eficient i sense malversacions. Aquesta millora va ser viscuda pels usuaris del transport públic d’una forma molt favorable degut a que simplificava i millorava la mobilitat a la ciutat i la seva àrea d’influència. Es va determinar una tarifa de 0,15 pessetes per trajecte i es va acordar estudiar la baixada del preu del viatge a 0,10 pessetes, i un sistema d’utilització únic per a tota la xarxa de transport públic. Una altra mesura va ser la d’oferir transport gratuït per a escolars, persones majors, accidentats en el treball, milicians ferits i persones amb algun tipus de minusvalidesa.

Per facilitar el canvi al públic quan el paper moneda de l’Estat era escàs, es va posar en circulació el 20 de novembre de 1937 l’emissió de vals-moneda de 0,15 i de 0,05 pessetes.

Es va millorar la jornada dels treballadors de la col·lectivitat, de les 8 hores abans de juliol de 1936 van passar a realitzar 6,40 hores diaries. No obstant i finalitzat el curt estiu de l’anarquia, el 6 de novembre de 1936 es va acordar l’ampliació de la jornada a 9 hores diàries excepte pels treballs de nit a l’interior dels túnels. Decisió motivada per la situació de guerra i acordada per unanimitat.

Van experimentar una equiparació salarial de les diferents professions que agrupen els treballadors del metro (ferrocarril transversal), experimentant una pujada salarial. Aquesta equiparació salarial va implicar la puja d’un 15% del salari de mitjana.

Per a més informació:

Mintz, Frank (1977). La autogestión en la España revolucionaria. Madrid: Las Ediciones de La Piqueta.

Obra colectiva (1973). Colectivizaciones. La obra constructiva de la revolución española. Ensayos, documentos, reportajes. Toulouse: CNT de España en el exilio.

Paz, Abel (2002). Viaje al pasado (1936-1939). Madrid: Fundación Anselmo Lorenzo.

Memòria 1936 del Ferrocarril Metropolitano de Barcelona (Transversal), colectivización CNT-AIT (1937). Barcelona, 6 de gener.

Memòria 1937 del Ferrocarril Metropolitano de Barcelona (Transversal), colectivización CNT-AIT (1937). Barcelona, 31 de desembre.

Diari Solidaridad Obrera, Barcelona, 1936-1937.

Catalunya 212 (novembre 2019)

Catalunya 212 (novembre 2019)

– EDITORIAL: “…Y que mis hermanos puedan hacer de nuevo el amor y la revolución”

– TEMA DEL MES: Què passa a Catalunya?

– SINDICAL: Unísono: repressió sindical al telemàrqueting

Victòria a la vaga d’Stradivarius

Monserveis i l’esclavitud moderna

Victòria de la vaga indefinida a Iberboard

Perill: espai confinat

Notícies sindicals

– OPINIÓ: J. Cara Rincón (Afiliat al Sindicat d’Activitats Diverses de Berga): Hores sindicals i alliberats

Mireia Bazaga (Advocada i afiliada a la CGT): Prendre partit

– EL DOCUMENT: El dret a la paralització de l’activitat productiva dels Delegats de Prevenció

L’ENTREVISTA: Union Communiste Libertaire de França: “La unificació fa que siguem una alternativa creïble”

SOCIAL: Qui està cremant Catalunya?

Caravaneres cegeteres a la caravana Abriendo Fronteras

CGT a les Festes Alternatives de Sants

– LES NOSTRES VEUS LLIBERTÀRIES I FEMINISTES: La lluita feminista per l’avortament

INTERNACIONAL: Aturem la guerra i el genocidi. Defensem la revolució
de Rojava.

DINAMITA DE CERVELL: La reorganització Cenetista a Catalunya

La col·lectivització del ferrocarril metropolità de Barcelona

AL TINTER: Txell Valls, membre del Grup de Suport de l’Andrea i del Centre Social l’Obrera de Sabadell: “Tot suport és benvingut i l’Andrea ho agrairà molt”

Descarregar en format PDF