“Tot suport és benvingut i l’Andrea ho agrairà molt”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció

L’Andrea és una sabadellenca que actualment està privada de llibertat a la presó Wad Ras. Va ser detinguda el 16 d’octubre durant les manifestacions que es realitzaren aquella setmana arreu de Catalunya. Parlem amb Txell Valls, membre del Grup de Suport de l’Andrea i del Centre Social l’Obrera de Sabadell.

Bon dia Txell, ens trobem a l’Obrera, un centre social de Sabadell okupat ara fa més de dos anys. Quina vinculació té l’Andrea amb l’Obrera?

L’Andrea és una jove que, com tantes altres, participa d’aquest espai i el fa un lloc millor amb el seu esforç, les seves ganes i seu compromís. Ella participa a diferents activitats que s’hi duen a terme dins d’aquest petit espai que hem arribat a sentir com casa nostra. Per exemple, a la Sobirana, una xarxa solidària d’aliments i roba del sud de Sabadell, s’encarrega d’anar a buscar els aliments juntament amb altres companyes per poder-lo repartir els dissabtes al matí. També participa del gimnàs Rukeli on hi va a fer boxa, on aprèn envoltada de companys i companyes que treballen i entrenen juntes. A la Madrasseta, l’escola popular del sud, hi anava a aprendre llengua de signes i, cada dues setmanes, anava a les converses en francès. És membre del Grup de Dones de l’Obrera i, a tot això, se li ha de sumar les hores incomptables d’assemblees, de jornades d’adequació de l’espai, d’actes i campanyes que s’han preparat i realitzat. En definitiva, és una noia molt estimada per totes nosaltres i bolcada 100% en el que creu.

Com assumiu el seu entorn militant la detenció i posterior empresonament de la companya?

Nosaltres creiem que es tracta d’una detenció molt injusta i totalment arbitrària. Des de l’Obrera es troba molt a faltar la seva presència, dia sí i dia també, entre les quatre parets que formen aquest espai. No podem fer una altra cosa que lluitar des dels moviments socials tirant endavant aquest projecte tant gran que tenim a les nostres mans. El grup de suport, juntament amb la família, és el que va tirant del carro en tot aquest procés, i nosaltres, com a Obrera, ens adherim a les accions que proposa, ja sigui en compartir per les xarxes socials, enviant cartes de suport o ajudant en el que faci falta.

Quines accions teniu previstes?

Tenim una campanya per enviar cartes de suport a la nostra companya, per poder-li enviar tot el suport, estima i força des d’aquí fora. Perquè sàpiga que pensem en ella i lluitem per ella i totes les altres preses polítiques cada dia. Qui vulgui, pot fer arribar la seva carta al correu següent:  cartesawadras@gmail.com . Tot suport és benvingut i l’Andrea ho agrairà molt, ja que allà dins, el simple fet de rebre cartes de persones conegudes o desconegudes, la fa desconnectar unes mil·lèsimes de segon de la realitat que està vivint ara mateix. A aquest correu també ens podeu enviar vídeos que li podem fer arribar des del Youtube, ja que des de la biblioteca de la presó es pot connectar a internet una vegada al dia i pot veure els vídeos penjats des del nostre compte. Li encanta veure aquests vídeos siguin del que siguin.

A part, justament pel 16 de novembre, aquest pròxim dissabte, estem preparant un esdeveniment on hi haurà diverses xerrades, concerts i paradetes del grup de suport tant de l’Andrea, com de la Xènia i de la Paula, les companyes ja alliberades de Wad-Ras. Trobareu més infirmació a les nostres xarxes socials d’Instagram o Twitter: @andreallibertat.  Tret d’aquest esdeveniment no en tenim cap més amb data establerta, però estem treballant per altres accions que més endavant es comunicaran. 

Hi ha alguna previsió judicial de llibertat condicional?

Ara per ara, no podem fer gaire cosa més ja que restem a l’espera de la resolució de l’últim recurs interposat a l’Audiència Provincial.

“és important reivindicar tots els cassos de les companyes presses”

Què penseu de la “Revolta Catalana”?

L’Obrera és un espai apartidista, on hi ha gent amb ideologies i sensibilitats molt diferents, però totes tenim un front comú. En aquest cas és que totes estem a favor de la lluita pels drets i les llibertats fonamentals, especialment les de la classe obrera.  És per això que no estem d’acord amb aquests empresonaments i no pararem de lluitar en contra de tota repressió i fins que l’Andrea i les altres detingudes siguin lliures.

Digueu-nos què podem fer des de la Revista Catalunya.

Com us he dit anteriorment, tot suport i ajuda és benvinguda. Considerem que el fet de difondre el cas és imprescindible i ajuda moltíssim perquè pugui arribar al major nombre de persones possible i sàpiguen què és el que verdaderament està passant. Creiem que és important que no només reivindiquem el cas de la nostra companya i amiga Andrea, sinó també tots els cassos de les altres companyes presses.

També creiem que és molt important respectar el silenci de les famílies de totes les preses, i deixar-los el seu espai per poder expressar-se lliurement, si és que ho volen fer en qualsevol moment. Això, no només va dirigit a tots els mitjans de comunicació, sinó que també fa referència a totes les persones a títol individual.

Contra la seva repressió, la nostra solidaritat.

La reorganització cenetista a Catalunya

Equip Comunicació CGT Catalunya

El Far

Ferran Aisa

La CNT i el Moviment Llibertari a Catalunya van tenir moltes dificultats a organitzar-se, doncs la majoria dels seus militants s’havien dispersat per l’exili o eren a les presons. La repressió contra el Moviment Llibertari va ser la més dura que va aplicar el franquisme contra els seus opositors.  El nombre de llibertaris afusellats fou realment escalabrant, però malgrat el terror d’aquells primers temps del franquisme, els cenetistes i els faistes van començar a reorganitzar-se a la presó Model i als camps de treball. Poc després l’Organització ja era una realitat a algunes fàbriques i centres de treball de Barcelona i de la seva zona industrial.

La reorganització definitiva es va realitzar a finals de 1942 quan es va celebrar el Ple de la Regional Catalana de la CNT a les Planes. En aquest Ple va ser nomenat secretari general del Comitè Regional (CR), Eliseu Melis; però ben aviat altres militants confederals que desconfiaven de les actuacions d’aquest individu van crear un altre CR paral·lel del qual fou secretari Joan Saña. Poc després, en una nova reunió confederal, s’unificava l’Organització i era elegit secretari Miralles, del Sindicat de la Construcció. Les detencions de cenetistes no s’aturaven, la caiguda dels comitès feia trontollà l’Organització i, enmig de la tempesta, persones vingudes de França es posaren al capdavant de la Confederació. Molts d’ells crearen tensió que provocà una crisi interna amb la seva actuació al voler crear el Partit Sindicalista primer i, després, el Partit Laborista. Aquestes persones que venien de l’exili eren ex membres del Partit Sindicalista fundat per Àngel Pestaña, destacaven en aquest grup reformista antics militants com Ricard Fornells, Pere Corrons i Josep Corbella. La crisi se saldà amb la constitució d’un nou CR de Catalunya del qual fou secretari general Mas Valois, un dels integrants de les secretaries del CR era Generoso Grau. Aquests militants una vegada detinguts, segons afirma Juan Manuel Molina, a El Movimiento clandestino en España, van voler connectar amb les autoritats franquistes: “cuando llegan a la prisión Modelo de Barcelona solicitan una entrevista con el Secretario Provincial de la CNS (sindicato falangista) y con mr. Modrego, obispo de Barcelona, proponiéndoles actuar de conjunto con las juventudes de Acción Católica y con la mencionada CNS. Las maniobras de Melis y del Partido Laboralista hacían su obra de disgregación. Ni que decir tiene que esos individuos fuerons expulsados immediatamente de la Organización, la cual, desemberazada de esos personajes, pudo reanudar su marcha”.

Malgrat tots els entrebancs la CNT catalana va viure moments d’esplendor clandestina durant els anys quaranta, sobretot quan els nazis anaven perdent la guerra i hi havia una certa moral de victòria entre els republicans. Sí, tothom creia que les forces aliades, una vegada vençut feixisme europeu, no permetrien que hagués a l’Europa Occidental un país dominat pel totalitarisme feixista. Però això només eren il·lusions que no es van fer realitat, doncs els mandataris del món Churchill, Truman i Stalin van girar-se d’esquena als republicans espanyols. Les conseqüències de la no intervenció aliada en els afers espanyols foren el desencís dels republicans i l’augment de la repressió franquista.

La CNT d’aquests anys, però, augmentà el seu nombre d’afiliats, publicava Solidaridad Obrera, butlletins de sindicats barcelonins i arribaven a Barcelona els òrgans d’expressió d’altres regionals espanyoles. Per aquesta època ja s’havien constituït clandestinament les Federacions Locals, Provincials i Comarcals; i una plèiade d’antics i nous militants s’integraven a la lluita antifranquista des dels diversos sindicats: Construcció, Productes Químics, Metall, Alimentació, Espectacles Públics, Sanitat, Distribució-Mercantil, Arts Gràfiques, Transport, Pesca, Llum i Força, Comunicacions i Professions Lliberals. En total tots plegats sumaven més de vint afiliats només a la ciutat de Barcelona. La cotització confederal era 1,50 pessetes setmanals, dels quals els cinquanta cèntims eren Pro-Presos i es feia directament al comitè de fàbrica i els delegats i secretaris locals i regionals es reunien en alguns bars de Barcelona.

La CNT reapareix també amb inusitada força a les poblacions catalanes industrials: Mataró, Granollers, Baix Llobregat, Vilanova i la Geltrú, Igualada, Vilafranca del Penedès, Badalona, Sabadell, Rubí, Terrassa, Lleida, Tarragona, Girona… Solidaridad Obrera llança sis mil exemplars mensuals que són repartits als centres de treball. L’editorial del número 6 de juny de 1945 de la Soli se centra en la idea de l’alliberament d’Espanya: “La paz de Europa ha sido un nuevo desencanto para el pueblo español. “España no festejó la victoria porque el Estado no lo quiso y Falange no lo permitió.” Dice un manifiesto del Comitè Nacional de la CNT. Añadamos también que nuestro pueblo confiaba excesivamente en que el triunfo de las potencias aliadas había de repercutir práctica e immediatamente en la liberación de nuestra patria. Ausentes del entusiasmo universal, ahogada con violencia en nuestro país toda manifestación de ilusión o esperanza, caeríamos en una tristeza débil y claudicante ante el abandono absoluto de nuestra casa, si nuevos arrestos no surgieran de cada pueba a que se nos somete”.

El règim franquista no solament no va caure sinó que s’afiançà. La repressió continuava caient contra els opositors a Franco, entre els quals hi havia nombrosos militants cenetistes. Després de la caiguda dels darrers comitès i de militants de diversos sindicats es va descobrir el pastís: Eliseu Melis, l’ex secretari del Comitè Regional, era un traïdor o millor dit un infiltrat de la Jefatura Superior de Policia a les línies confederals. La CNT va actuar contra la persona que havia causat tantes baixes a l’Organització aplicant la “justícia” contra l’ex anarquista Eliseu Melis, els fets es van produir a la plaça Bonsuccés. La Soli núm 31, agost de 1947, donava la notícia amb el títol Eliseo Melis muerto a tiros en Barcelona: “(…) El sábado día 12 de julio de 1947, el traïdor y confidente de la policía Eliseo Melis terminó su miserable y cobarde existencia. (…) Eliseo Melis no era un simple confidente. Su influencia en los medios policiacos; su cinismo, su descaro y su habilidad le habían convertido en el símbolo de la confidencia. Su muerte es la de un traïdor cualquiera. Es un ejemplo y una advertencia amenazadora. Los demás traïdores y confidentes no deben olvidar esta advertencia amenazadora. Deben saber que tarde o temprano el fin de los traïdores es inexorablemente la muerte infamante. Con CNT no se juega impunement”. Al mateix número del periòdic confederal es feia una crida a la militància perquè davant les ràtzies de la policia tothom estigués al seu lloc: “La policía ha vuelto a clavar sus garras en la CNT. Otro Comité Regional de Catalunya, la Federación Local de Barcelona, varios Comités de Sindicatos y numerosos militantes de nuestras Federaciones Provinciales han sido víctimas del terror policiaco. (…) Estamos en nuestros puestos de combate. Ni detenciones de Comités, ni crimenes policiacos, ni tratos inhumanos, ni el terror ni la muerte nos harán retroceder. Nuestra consigna es esta: ¡guerra sin cuartel contra el fascismo! Lo cumpliremos cueste lo que cueste y caiga quien caiga. ¡Trabajadores! La CNT os llama a la lucha contra Franco y la Falange”.

Monserveis i l’esclavitud moderna

Equip Comunicació CGT Catalunya
CGT Berguedà

L’empresa Monserveis utilitza mà d’obra en unes condicions de semi esclavatge, una situació que la CGT de Berga ve denunciant de fa mesos.

Durant l’estiu de 2018 una dona migrant que havia treballat dos mesos a Monserveis (Solubages SL), empresa de servei d’atenció domiciliària, es va posar en contacte amb el sindicat perquè suposadament l’empresa li havia quedat a deure 200 euros. La companya treballava 60 hores setmanals, cobrava 350 euros al mes i ni tan sols l’havien donat d’alta a la seguretat social malgrat tenir permís de treball.

Davant d’aquesta situació des del sindicat es va procedir de la manera habitual i vam acompanyar a la treballadora a veure el senyor Xavier Pubill, gerent de l’empresa, per exigir-li els 1.200 euros que segons normativa li tocaven a la companya. Un cop pagat el que se li devia vam advertir que molt probablement l’explotació laboral més salvatge era la principal font de riquesa d’aquesta empresa. Monserveis se servia de dones migrants, en situació irregular i sota amenaça les obligava a treballar sense contracte jornades de fins a 120 hores setmanals per sous que no arribaven al salari mínim interprofessional. Gràcies a la llei d’estrangeria que deixa en situació d’indefensió total a part de la població l’empresa del senyor Pubill, amb seu a Manresa i a Berga, tenia mà d’obra extremadament barata i submisa.

Aquest extrem va ser demostrat per l’informe que va fer inspecció de treball arran de la nostra denúncia presentada a l’agost del 2018: 52 treballadores de Monserveis no estaven donades d’alta a la seguretat social de les quals 30 no tenien autorització administrativa per residir ni treballar a l’Estat espanyol. La inspectora proposà una sanció de 750.000 euros i portà el cas a fiscalia. També, i abans de la publicació de l’informe, es van fer dos escratxes a la seu de l’empresa a Berga, un per l’1 de maig i un altre pel 8 de març per denunciar la manera de fer de Monserveis.

” Monserveis és una catifa que amaga molta merda de l’empresa, de la societat i dels sindicats majoritaris”

Un cop la inspectora va fer-nos arribar l’informe vam fer una nota pública per tal de que les persones treballadores de Monserveis amb una antiguitat de més de 6 mesos, i que apareixien al document d’inspecció, poguessin beneficiar-se de la possibilitat de regularitzar la seva situació per mitjà de l’arrelament laboral. És a partir d’aquí que una desena de persones, tant treballadores com extreballadores es posen en contacte amb el sindicat i hem pogut comprovar com l’empresa no ha canviat la seva manera de fer. De les treballadores actuals amb que hem pogut contactar només tres treballen donades d’alta a la Seguretat Social, però solament per 10 hores a la setmana (en fan moltes més) i amb una categoria laboral diferent a la tasca que desenvolupen. Tres treballen sense estar donades d’alta a la seguretat i sense autorització administrativa per residir ni treballar a l’Estat espanyol. Hem descobert horaris encara més bèsties (algunes internes a les cases sis dies a la setmana) i sous encara més ridículs. Cada una cobra diferent que les altres (entre 300 i 800 euros). Les amenaces són també habituals i mentre va durar la inspecció de treball els hi van fer canviar de telèfon, etc.

Monserveis contracta sobretot dones, immigrants, sense papers i lògicament pobres i se n’aprofita tant com pot justament perquè són les persones molt vulnerables i difícilment es queixaran. Per fer-ho compten amb una llei d’estrangeria que afavoreix aquesta situació i amb un pensament dominant essencialment racista, patriarcal i contrari als pobres. Però algunes treballadores han perdut la por i s’han organitzat en secció sindical de CGT dins l’empresa. Des de la secció ja s’han presentat 5 denuncies més a inspecció de treball i s’està treballant en una campanya de denúncia que també inclourà accions de protesta on esperem que hi col·labori tota la confederació.

Sabem que la UGT i l’empresa han pactat unes eleccions sindicals per novembre que naturalment impugnarem ja que declaren 11 treballadores en una empresa que probablement en té més de 100. Monserveis té 144 serveis només a Manresa ciutat (i els treballadors localitzats per nosaltres no són de Manresa sinó de pobles. En tot cas algunes de les nostres afiliades no apareixen al cens, ho sabem perquè treballen de manera irregular tal i com hem denunciat. Cal també denunciar la UGT públicament i com calgui. Sabent que l’empresa ha estat denunciada i multada amb 750.000 euros per aquestes pràctiques i que passen el cas a fiscalia accepta fer eleccions sindicals fraudulentes a totes llums. I com és que l’empresa segueix i ho fa de la mateixa manera que fins ara? Doncs perquè el negoci és més que rodó.

Monserveis és una catifa que amaga molta merda de l’empresa, de la societat i dels sindicats majoritaris.

Contra l’explotació, autoorganització i acció directa.

Victòria a la vaga d’Stradivarius

Equip Comunicació CGT Catalunya

El comitè d’empresa, amb una forta presència de CGT, desconvoca la vaga després d’aconseguir l’equiparació salarial amb altres centres d’Inditex.

Redacció

Aquest mes tenim un nou capítol de “les vagues no serveixen”. Els companys i companyes de Sallent han demostrat, altre cop, que la vaga continua sent una eina imprescindible per a la millora de les condicions laborals de la classe treballadora.

Feia mesos que el Comitè d’Empresa es reunia amb la direcció de l’empresa per tal de negociar el nou conveni sense cap acord. L’empresa del Bages, que compta amb una plantilla de gairebé 350 treballadores, de les quals 230 són indefinides, paga 19.000 euros bruts a l’any als seus treballadors. La secció sindical de CGT a Stradivarius de Sallent portava denunciant la situació fa temps “per exemple, els treballadors de Massimo Dutti a Tordera arriben als 25.000 euros, per la mateixa feina i encara tenint més processos automatitzats”.

En un primer moment el comitè d’empresa es va aixecar de la taula de negociació del conveni després que l’empresa s’estanqués en un augment del 14,5% dels salaris, fins a poc més de 21.700 euros anuals. “Els treballadors de l’empresa estan més units que mai i la vaga serà secundada per una immensa majoria”, assenyalaven fonts sindicals, que comptaven també amb els suport de companys i companyes d’altres centres d’Inditex del país.

Les demandes de la plantilla passaven per un augment salarial que equiparés el sou al d’altres centres d’Inditex i més contractació indefinida. Unes reclamacions que l’empresa no ha tingut més remei que acceptar en veure la unitat i la decisió de la plantilla d’anar a la vaga. Els treballadors reclamaven un conveni únic en tots els centres de distribució. Així, en la negociació del conveni col·lectiu, exigien que es garantís el mateix salari, la mateixa jornada, les mateixes ajudes i els mateixos beneficis socials a la planta de Manresa que a les de la resta del Grup Inditex.

La vaga, que havia estat convocada pels dies 4, 5 i 6 de novembre, per reclamar l’equiparació salarial amb els treballadors d’altres centres logístics que el grup Inditex té a Catalunya, va ser el detonant per a que l’empesa accedís davant la pressió dels i les treballadores.

La pujada salarial acordada ha estat de 19,77% per a tres anys, 50 nous contractes indefinits i una nova programació dels festius obligats, abonats amb 140 euros.

La lluita feminista per l’avortament lliure

Equip Comunicació CGT Catalunya

La dreta intenta arrabassar el nostre dret a avortar i apoderar-se dels nostres cossos per cobrar-nos la seva crisi.

Natàlia Renzi, Rosalia Molina i Amada Santos. Dones Llibertàries

Les declaracions que va fer el líder del PP, Pablo Casado “si volem finançar les pensions i la salut hem de pensar en com tenir més nens i no en com els avortem“, sorprenen per la impunitat per assegurar que també ara el pla de la dreta per pal·liar la crisi és que els costos els paguem les dones treballadores, amb els nostres cossos, les nostres vides i la nostra llibertat.

Malgrat tot, aquestes declaracions no són cap novetat, ja l’any 2013, el seu company de partit, el llavors ministre “d’injustícia” Alberto Ruiz Gallardón, va intentar eliminar els nostres drets en voler derogar l’actual llei de terminis aprovada el 2010 per retornar a la de 1985, que només permetia l’avortament segons tres supòsits. Multitudinàries manifestacions a tot l’estat el van obligar a cancel·lar el projecte i a abandonar la seva carrera política.

Sembla però, que Casado no aprèn ni dels seus, i prefereix fer declaracions provocadores, competint en dir brutalitats amb VOX i Ciutadans, per amagar que les pensions dels i les treballadores no es poden garantir perquè el seu partit, en connivència amb el PSOE i altres forces patronals van lliurar els fons al banc europeu per al rescat de la banca privada a un robatori flagrant a la butxaca de la classe treballadora; robatori que es repeteix a cada retallada a la sanitat, l’educació i els serveis públics per pagar el deute. Les declaracions de Casado demostren que si es deneguen els nostres drets en una part del planeta, són els drets de totes les que estan sent amenaçats.

Casado vol seguir l’exemple de la dreta a l’Argentina on l’avortament és clandestí i d’on cada dia ens arriben les notícies d’alguna dona morta per haver intentat avortar sense els recursos sanitaris adequats. En molts casos les víctimes són menors d’edat i els embarassos solen ser el resultat de violacions comeses al seu entorn familiar o de confiança.

L’any passat el feminisme va prendre els carrers a Argentina i va imposar el debat a les llars, als mitjans i va aconseguir mitja sanció en diputats per la legalització de l’avortament segur i gratuït, però el senat va rebutjar la llei amb només tretze vots de diferència. Malgrat que el senat va votar en contra de la despenalització, la intensa mobilització social és vista com el començament d’una lluita per a legalitzar l’avortament.

Marea Verda Barcelona porta un any acompanyant el projecte de llei i sobretot a les companyes de la Campanya Nacional pel Dret a l’Avortament legal, Segur i Gratuït d’Argentina i d’altres països d’Amèrica Llatina i del món que repliquen l’experiència de la Marea verd i se sumen a la lluita per aconseguir aquest dret que tenim denegat.

Aquí a Barcelona som més d’un centenar de companyes llatinoamericanes, gallegues, basques, andorranes, valencianes i catalanes que realitzem activitats, assemblees, plenàries, manifestacions i «pañuelazos», ressonant als carrers de Barcelona, a la catedral, en pobles de Catalunya i en el Consolat Argentí, i a totes les xarxes socials. És necessària més que mai la visibilització d’altres realitats, com les d’Ecuador i  la d’Andorra on l’avortament no és legal sota cap supòsit.

Actualment, l’avortament està molt limitat i la majoria d’estats llatinoamericans tenen una legislació molt restrictiva que el tipifica gairebé en tots els casos com a crim, i el limita principalment als tres supòsits bàsics. A la majoria d’estats europeus, l’avortament és legal per terminis, o per supòsits molt amplis. Els únics estats  de la Unió Europea on l’avortament és prohibit són Malta, que penalitza l’avortament fins a tres anys de presó, el Vaticà i Andorra.

Les mobilitzacions a Andorra reclamen un dret al que mai han tingut accés les dones del Principat: el d’interrompre el seu embaràs de manera legal, segura i gratuïta.

“La dreta intenta arrabassar el nostre dret a avortar i apoderar-se dels nostres cossos per cobrar-nos la seva crisi”

A Andorra, l’avortament està restringit per l’article vuitè de la Constitució de 1993, que reconeix el dret a la vida “i la protegeix plenament en les seves diferents fases”. La prohibició va fer-se més explícita al Codi Penal de 2005, que recull els “delictes contra la vida humana prenatal”, i que imposa penes de tres mesos a tres anys de presó a aquelles qui produeixin l’avortament d’una dona amb el seu consentiment, a més d’una “inhabilitació per exercir qualsevol professió sanitària per un període fins a cinc anys”. A més, el codi expressa que les dones que produeixin el seu avortament o l’hagin consentit seran castigades amb una pena d’arrest, sense especificar-ne el temps de durada d’aquesta sanció. La conseqüència més directa de les prohibicions per poder avortar a tot el món són les maternitats forçades. Moltes dones acaben tenint fills que no volen. Si estaves en una situació de precarietat econòmica, això encara empobreix més les dones. Una altra conseqüència del fet que avortar estigui prohibit és la clandestinitat. Tot i que no hi ha dades dels avortaments clandestins, des d’Stop Violències afirmen creure que aquesta pràctica s’està instaurant  arreu és “el pitjor escenari”, pels riscos físics i psíquics que comporten a les dones, per la manca de recursos sanitaris adients.

Amb totes les lluites feministes el que hem aconseguit és una consciència que la maternitat ha de ser triada, i desitjada. Perquè quan parlem d’avortament, també parlem de maternitat.

Les morts per avortaments insegurs són feminicidis d’estat”

Extraoficialment avorten cada any entre 350.000 i 450.000 dones a cada país, de les qual gairebé 50.000 tenen complicacions derivades de les interrupcions clandestines i algunes inclús moren. L’avortament no segur, està inclòs dins de les principals causes de mortalitat materna, tot i ser totalment prevenible.

L’avortament induït és segur a nivell mèdic quan es duu a terme per persones capacitades que fan servir mètodes recomanats per l’Organització Mundial de la Salut, però menys segur quan només un d’aquests dos criteris es compleix, i gens segur quan cap dels criteris es compleix. Moltes dones recorren a procediments insegurs (és a dir, menys segurs o gens segurs) que posen en risc el seu benestar, la seva salut i fins i tot la seva pròpia vida. És molt  important tenir clara la distinció entre avortament segur i avortament no segur, també l’especificació de les dues condicions que fan que sigui segur: personal qualificat i mètodes segurs.

Tot això ens ha de fer plantejar la necessitat de formació específica del personal sanitari, la implicació que han de tenir les institucions estatals i l’exigència d’una planificació governamental, però sobretot cal posar en primer lloc el paper fonamental que tenen les treballadores del sector sanitari. Segons un estudi realitzat per l’OMS, hi ha 55.700.000 d’avortaments que s’efectuen cada any des de 2010. El 50% van ser avortaments no segurs, és a dir, més de 25 milions.

Les conseqüències per a les dones en molts casos són irreversibles i poden causar la mort. Segons Metges sense Fronteres, les dones quan no tenen serveis accessibles segurs per avortar, recorren a altres mètodes considerats de risc, una pràctica en molts casos letals i conseqüències irreversibles. A Amèrica Llatina i el Carib, l’estimació elaborada en el període en 2010-2014 és d’uns 6,5 milions d’avortaments induïts, un augment respecte als 4,4 milions ocorreguts durant 1990-1994.

El percentatge de taxa anual aproximada, és de 44 avortaments per 1.000 dones que estan en  edat reproductiva (de 15-44 anys). Aquestes xifres han experimentat un petit augment respecte els 40 per 1.000 del període 1990-1994. La taxa d’avortament és aproximadament de 48 per 1.000 per a les dones casades i 29 per 1.000 per a les dones solteres.

Per tot això des de totes les lluites feministes continuarem treballant pel dret a l’avortament i acompanyant les lluites de tots els països on l’avortament no és legal per poder aconseguir:

Dret a decidir sobre els nostres cossos.

Dret a l’avortament lliure, gratuït i en condicions