Óscar Murciano. Secretari d’acció sindical de la CGT de Catalunya @UnNouMon
Fa unes setmanes es va fer públic el creixement en afiliació que estan experimentant els sindicats de la CGT de Catalunya, i podem dir que mai havia estat tan elevat. Amb gairebé 3.000 altes en un any es dupliquen les que teníem només dos anys enrere. Si es manté la tendència de 2018 i 2019, en algun moment dels propers dos anys el sindicat superarà les 20.000 persones afiliades. Una extensió que pot significar un canvi en la capacitat de la CGT per a mobilitzacions cada cop més rellevants.
Això és inevitable si seguim mantenint una
referencialitat en les lluites (10 vagues guanyades completament per seccions
de la CGT l’any passat), defensa activa dels drets socials i als centres de
treball. No podem estar guanyant prestigi entre la classe treballadora,
mostrant amb fets la utilitat del conflicte per guanyar, i alhora sorprendre’ns
que cada cop més persones vegin en la CGT el model sindical que dóna respostes
a la seva situació de precarietat i patiment. Simplement, és normal que estigui
passant això.
No és preocupant, doncs, aquest canvi en el número
d’incorporacions, ni hem de mirar com una situació preocupant que cada cop més
persones vulguin organitzar-se amb nosaltres. El repte, per tant, no està en desconfiar
dels fulls d’afiliació pendents de registrar, sinó trencar-nos el cap per
redoblar la seva integració el més aviat possible en els valors i funcionament
anarcosindicalista i la pròpia vida del sindicat. L’èxit o fracàs en aquesta
integració té una única responsabilitat: la de tots nosaltres, la dels que ja
hi som.
No m’agrada portar automàticament contextos socials del
36 al 2020 però, de tant en tant, va bé per comprovar que moltes reflexions i
situacions actuals ja es donaven llavors, i se seguiran donant.
“La nostra resposta (…) ha de ser molt més activa en afavorir la participació concreta i tangible”
Rellegint el ‘Manual del militante de la CNT-FAI’, editat
per l’oficina de propaganda el 1937, no deixa de sobtar-me com en la qüestió
del proselitisme no s’estaven per romanços, descrivint mètodes d’actuació com
trobades ‘casuals’ amb la persona a convèncer a bars, o converses sense ‘que éste no se dé cuenta de que pretendéis
catequizarle’. L’objectiu era incorporar obrers de forma activa i integrar-los
dins el funcionament de la CNT. Aquest paràgraf també és molt descriptiu:
“Muchos idealistas,
por no conocer bien la misión que les compete, como tales y militantes, sufren
no pocas decepciones. Un vegetariano que machaca exclusivamente su tema ante personas
enamoradas exclusivamente de la alimentación carnívora, fracasará
estrepitosamente. Al anarquista puede ocurrirle otro tanto, si sus oyentes no
están preparados para recibir los efluvios del ideal.”
La CNT al 36 no afiliava anarquistes, afiliava obrers en
una organització anarcosindicalista. La CGT i la CNT al 2020 fan el mateix. I
és des d’aquesta organització que es pot construir objectius i funcionaments
comuns, davant la vida i front els nostres enemics de classe.
El repte que tenien els companys i companyes aleshores
era, també, equivalent al nostre. Indiscutiblement el nivell de consciència
obrera i d’influència del sindicat a barris i viles era infinitament més
omnipresent que el nostre actualment, però el risc també hi era. Ningú neix
anarcosindicalista sinó que és un procés d’aprenentatge i assimilació de les
idees i mètodes anarquistes combinades amb la practicitat del conflicte
quotidià capital-explotades. Aquest camí es recorre més ràpid com més a prop sigui
el punt de partida previ de cadascú. Però més lluny o més a prop, tothom el pot
fer. És feina nostra, de tots i totes, redoblar esforços i repensar estratègies
territorials i sindicals per a que aquest procés sigui el més àgil possible.
Essent evident que la formació és clau, ho és també
focalitzar la participació, creació i potenciament a nivell territorial d’espais
de militància directa i socialització del sindicat. Sempre he observat que
s’adquireix més consciència amb una setmana de lluita i conflicte assembleari
que amb un any de teoria matxacona. Cal passar per la decisiva cadena d’errors
i encerts personals i col·lectius per poder afavorir una militància autònoma i
no infantilitzada ‘pels que saben molt’. Això no té recorregut i només aporta
cotitzants dependents i militants cremats.
El 2018 es van incorporar al sindicat 2.150 persones,
l’any passat 2.918 més. La nostra resposta com a organització davant la
inevitabilitat de forts creixements ha de ser molt més activa en afavorir la
participació concreta i tangible, la socialització del sindicat i la
imprescindible formació mitjançant diversos canals.
Seguirà plovent amb intensitat i el riu s’obrirà camí
igualment, de nosaltres depèn el com. Pense-m’hi però, especialment, actuem amb
iniciatives concretes sense esperar massa perquè el temps no s’atura.
Manuel Quesada. Coordinador de la Revista Catalunya
@cienfuegosbd
En el temps de les barricades i la metralla, el temps de les col·lectivitzacions i les cartes de racionament, naixia la nostra publicació, la Revista Catalunya, òrgan d’expressió de la regional catalana de la Confederació, la CNT Catalunya.
Portada del primer número del diari confederal Catalunya, 22 de febrer de 1937
El primer número sortí a la llum un 22 de febrer de 1937, a penes uns mesos abans dels famosos fets de maig del 37, en que la dualitat de poders imperants a la conjuntura del bàndol republicà, especialment a Catalunya, implosionà donant lloc a lluites intestines entre les faccions CNT-FAI-POUM i ERC-PSUC-Generalitat.
La impremta que el va veure néixer foren els tallers on
s’editava fins abans de juliol de 1936 La Veu de Catalunya, una publicació
d’ordre, dretana, molt vinculada a la Lliga Regionalista, aquell partit del
Francesc Cambó que, tot i la seva suposada catalanitat i aversió contra el
centralisme estatal, no dubtà en donar suport a l’alçament feixista i
posteriorment al mateix franquisme. Doncs fou aquesta impremta que fou
confiscada i col·lectivitzada pels mateixos treballadors.
Fou la primera publicació obrera íntegrament en català, i la
segona gran publicació de la CNT, però no gaudí mai de l’audiència del seu
homònim Solidaridad Obrera, que
estava escrita en castellà. El títol de la nova publicació havia de ser en un
primer moment “Catalunya Lliure”, a imitació de l’homònima Castilla Libre, però l’adjectiu es va eliminar per evitar
suspicàcies en relació al nacionalisme de l’època. La voluntat de la publicació
no era altra que arribar a aquella població que no dominava prou bé el
castellà.
La seva primera època fou accidentada i poc transcendent,
amb continguts sense pretensions ideològiques. Fins i tot alguns treballadors
es queixaven de la pèssima qualitat de la publicació. La revista gaudí de poca
vitalitat, el sindicat edità pocs exemplars, molt per sota de la Soli, i la difusió i penetració social
fou molt menor. A partir del desembre del mateix 1937 la revista deixà de
distribuir-se a Girona, Lleida i Tarragona, quedant només rescindida a la
ciutat comtal.
Durant uns mesos Joan Peiró dirigirà la publicació, millorant-ne
els seus continguts, però les penúries de l’època i la predilecció de la CNT
per la Soli farà que la publicació no
arribi a superar les llacunes que l’havien de convertir en una publicació
atractiva. Finalment, el 28 de maig de 1938 el Catalunya deixà de publicar-se.
Durant la llarga nit del franquisme el Catalunya continuarà desaparegut, fins que l’octubre de 1976 reapareix en la seva segona època, que durarà fins el maig de 1977. El subtítol llavors serà “Revista d’opinió confederal”, i en aquesta es publicaran, ara sí, textos d’indubtable interès, a més de les notícies relacionades de l’època.
Primer número de la segona època, octubre 1976
El 15 de març de 1978 torna a aparèixer com a Òrgan Regional
de la CNT, i dirigida per Ramón Barnils, que tornà a impulsar la publicació tot
i les resistències internes. Serà editada fins el 2001, amb la pretensió, poc
exitosa, de convertir-se en diari. De fet, a partir del número 4 d’aquesta IV
època, es repartirà dins de Solidaritat Obrera. Tindrà lapsus de publicació
importants, com el que anirà des del juny de 1981 fins el maig del 1987,
període conegut per l’anarcosindicalisme català per l’escissió de la
Confederació. Tampoc s’editarà entre el 1989 i el 1998, amb un únic número el
febrer de 1993.
Però hi hagué, també, un Catalunya paral·lel a l’esmentat,
en consonància amb la dinàmica que patia en aquell moment la Confederació. El
sindicat d’Administració Pública de Barcelona de la CNT de Catalunya agafa les
regnes de la publicació, en ple procés d’escissió confederal (de fet, el número
4 d’aquesta cinquena època ja durà el distintiu de la CGT). Els director fou
Josep Serra Estruch, i en aquests pocs números es marcarà una línia llibertària
propera a l’independentisme. Hi col·laborarà gent com Ángel Bosqued (secretari
d’informació i premsa) o Guillermina Peiró (filla de Joan Peiró). El primer
número s’edità el maig de 1986, i l’últim, l’octubre del mateix any. Destaca en
aquesta època la bona presentació de la publicació, en paper setinat i amb
colors a les cobertes, amb abundants il·lustracions i fotografies.
Però és després de molts intents que el 1990 es crea una
bona publicació amb informació sindical, i també social i cultural. En la seva
VI època, i que anirà des de desembre de 1990 fins el novembre de 1991, el
Catalunya ja serà el portaveu de la Confederació General del Treball de
Catalunya. Durant la seva setena (1991-2005) època estarà dirigida per Mª
Àngels Rodríguez i anirà variant el número de pàgines de 4 fins a 28.
Serà el 2005, en la seva vuitena època, que el Catalunya es
consolida com a una publicació de qualitat amb una varietat important de temes
i una llarga llista de col·laboradors i col·laboradores. El coordinador serà
Jaume Sayrol en un primer moment, i Lluïsa Pahissa després, amb molts
col·laboradors com Ricard Talens o Manolito Rastaman i un consell de redacció
format per Àngel Bosqued, Emili Cortavitarte, Dani Montesinos… entre
d’altres. A partir del número 20 desapareix el consell de redacció i apareix el
Col·lectiu Catalunya, amb Jordi Martí al capdavant, que editarà la publicació a
Reus amb una tirada que arribarà als 9.000 exemplars.
Els últims anys de la VIII època, el Catalunya continuarà editant-se a Reus, sota la coordinació de Joan Rossich, arribant als 13.000 exemplars i consolidant definitivament la publicació com a Òrgan d’Expressió de la CGT de Catalunya.
Finalment, a l’octubre de 2018, després del Congrés d’Òdena,
l’actual equip del Catalunya ens fem càrrec de la publicació, començant la seva
IX època amb l’actual publicació que teniu a les mans. Així, des de l’actual
redacció de la Revista Catalunya no podem fer altra cosa que agrair
profundament el treball i la dedicació de tants companys i companyes que han
fet possible que el Catalunya arribi fins on ha arribat, sense dir noms, perquè
ens caldria un número sencer, però agraint als que hi són i, sobretot, als que
ja no hi són. I als que hi seran, dir-los amb tota convicció i alegria: Llarga
vida a la premsa obrera!
L’any 1922 a la capital catalana, malgrat que el Govern havia restablert les garanties constitucionals, els sindicats continuaven tancats per ordre governativa. Imperava l’autoritat del general Martínez Anido i feia, amb el beneplàcit de la patronal catalana i els pistolers del Sindicat Lliure, la vida impossible als cenetistes. Barcelona vivia sota el regnat de les Stars i les Browning. El Comitè Regional, el juliol de 1922, convocà una Conferència dels sindicats catalans. Malgrat la pressió que exercí Martínez Anido des de Barcelona per suspendre-la, la reunió va ser autoritzada pel governador civil de Girona, la qual va tenir lloc al cinema de Blanes, els dies 8, 9 i 10, i fou molt concorreguda amb assistència de la majoria de sindicats i federacions de Catalunya.
La
Federació de Sindicats de Lleida, dominada pels pro-bolxevics, envià com a
delegats a Pere Bonet i a Andreu Colomer. La Conferència va ratificar els
acords de Saragossa. Sobre la Conferència, Lucha
Social (15-7-1922)va denunciar
les maniobres contra la tendència sindicalista revolucionària: “Se intentó discutir la orientación que
imprime Lucha Social a los diversos problemas que afectan a la Batalla social y que hoy son
candentes en los medios sindicales. (…) En realidad de lo que se trataba era
de “excomulgar” Lucha Social, aunque para ello tuvieran que sacrificar los
principios libertarios y federalistas de que tanto se alardea.”
A finals de 1922 se celebrà una reunió al Ateneu Enciclopèdic Popular de la tendència pro-bolxevic per tal de constituir el grup “La Batalla” que serà el principal promotor de la constitució dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR). Els sectors de la CNT que havien quedat derrotats en la Conferència de Saragossa, es van reunir a Bilbao, el 24 de desembre de 1922, a una Conferència a la que acudiren representants de diverses regionals, especialment del Nord, Catalunya, Astúries i Llevant. A la Conferència de Bilbao assistiren els líders cenetistes més destacats de la tendència pro-bolxevic: Joaquim Maurín, Hilari Arlandis, Pere Bonet, Jesús Ibáñez i Víctor Colomer.
Els
CSR es va reorganitzar com a minoria dins de la CNT, seguint el model dels
comunistes francesos a la CGT. Els CSR estaven inspirats en els grups francesos
sindicalistes de “La Vie Ouvrière”, que tenia el seu principal dirigent en Pierre
Monatte. Recolzaven l’acció directa” i la “violència col·lectiva” i, alhora,
rebutjaven el reformisme i el terrorisme individual. Els CSR manifestaven el
seu interès de construir amb la “massa” obrera de la CNT la gran organització del proletariat
espanyol i es pronunciaven a favor de la unificació i de continuar en el si de
la Internacional Sindicalista Roja, així ho plantejaven al seu portaveu La Batalla (30-12-1922): “La CNT no
debe ser una agrupación sectaria, sino un fuerte organismo de clase del que
puedan pasar a formar parte todos los trabajadores de espíritu revolucionario,
sea cual fuese su matiz ideológico”.
Els
CSR recollien amb els seus plantejaments programàtics la idea del front únic
proletari que, en aquells moments, defensava la Internacional Comunista. A la
reunió del Bilbao van ser convidats a participar la CNT, la UGT, el PCE, la
Federació de Grups Anarquistes i el PSOE. Els CSR els havia convidat amb la
finalitat de començar el procés d’unificació de totes les organitzacions
obreres sota els auspicis del front únic del proletariat. La influència dels CSR
al si de l’Organització confederal va ser mínima.
Per la seva banda, la CNT, entre els problemes de reconstrucció, la dura repressió governamental i patronal i la propaganda bolxevic dins dels seus sindicats va convocar el mes de febrer de 1923, un Ple Nacional a Barcelona per tractar precisament sobre els CSR. La majoria de regionals es desentenien dels anomenats CSR. Els cenetistes els veien més com un apèndix de Moscou en la seva ingerència confederal, que no pas com uns companys de viatge. El Ple de Barcelona va acordar: “1ª. Que no debe reconocerse ninguna agrupación que intente constituirse en el seno de la organización que no acepte implícitamente los principios de la CNT. 2º. Que se haga intensa labor en el triple aspecto económico, revolucionario e ideológico para evitar que los comunistas, bajo el disfraz de sindicalistas, continúen su labor de proselitismo”.
L’anarcosindicalisme espanyol, davant l’experiència negativa de la revolució russa, esdevenia el més dur crític del comunisme. Els grups pro-bolxevics, malgrat això, es negaren a abandonar la CNT. Andreu Nin, des de Moscou, convidava a la CNT i al PCE a marxar plegats cap a l’emancipació del proletariat espanyol. Els CSR promogueren La Batalla, i tots els individus i grups prosoviètics es dedicaren a combatre l’anarquisme dins de la CNT i a vanagloriar la revolució soviètica. El grup editor es definia: “La Batalla no es ni comunista ni anarquista; es periódico del sindicalismo revolucionario. En el terreno nacional defenderá que la CNT sea el gran organismo revolucionario de clase del que pase a formar todo el proletariado de España. Gran conquista la de los sindicatos de la industria -Sindicatos Únicos- procurará La Batalla que las modalidades de organización, a la vez que el aseguramiento de los Sindicatos Únicos, tienda hacia la imposición de los Consejos de Fábrica y la implantación del control sindical como manifestación principal de la fuerza revolucionaria del movimiento sindical. En la cuestión internacional La Batalla estará resueltamente por la Revolución rusa (…) y por la Internacional Sindical Roja”.
El juliol de 1924 una nodrida representació espanyola formada per militants dels CSR, la CNT i del PCE van marxar cap a Moscou per assistir al Tercer Congrés de la ISR. No cal dir que la CNT va desaprovar-la. La tendència pro-bolxevic de la CNT va restar en minoria però sobrevisqué refugiada a la Federació Provincial de Lleida i en la militància d’alguns sindicats com el de Transport i el de la Metal·lúrgia de Barcelona formant els CSR on destacaven Joaquim Maurín, Víctor Colomer i Hilario Arlandis. Posteriorment els elements pro-bolxevics van crear els seus propis partits com el Partit Comunista Català (1928) o el Bloc Obrer i Camperol (1930), aquest darrer es fusionaria el 1935 amb el partit d’Andreu Nin Esquerra Comunista creant el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), organització que jugaria un paper destacat en la Revolució espanyola conjuntament a la CNT i a la FAI.
Per començar, ens agradaria saber quina és la situació actual a Xile, i quins són els elements que s’han donat per a què hi hagi hagut un esclat social d’aquesta magnitud.
Des del 18 d’octubre hi ha protestes a les ciutats de tot el país, en les
que hi hem vist a dones, homes, joves, nenes, nens; als pobles originaris; a
estudiants i professionals; a persones grans; a sindicats de treballadores i
treballadors; a organitzacions de professionals; és un moviment social ampli,
heterogeni i transversal, proper a organitzacions de base i distanciat de
partits polítics.
Com a resposta, tenim una repressió i violència policial espantosa. El
primer que va fer el president Piñera va ser declarar la guerra al poble
mobilitzat instaurant un estat d’emergència que va posar als militars a
reprimir les protestes, fets que no passaven des de la dictadura de Pinochet.
Això va ser l’inici de la violència i el descontrol de las forces de l’ordre.
Human Rights Watch, Amnistia Internacional i la ONU han evidenciat que a Xile
es reprimeix la protesta a través de la violació de drets humans. És molt fàcil
trobar vídeos de pallisses, trets al cos o atropellaments, que mostren l’ús
abusiu de la força per part de Carabineros de Xile. Hi ha també testimonis
verificats de violència sexual. A les nenes, adolescents i dones se les
despulla, se n’abusa o directament se les viola com a forma de repressió. També
hi ha el cas d’un jove al que van violar penetrant-lo amb un bastó policial.
D’aquí ve que el col·lectiu Las Tesis, en la performance que s’ha globalitzat,
parla d’ ‘un violador en tu camino’, en referència al lema de Carabineros ‘un
amigo en tu camino’. A més a més, tenim el rècord mundial de pèrdues oculars
per trets per part de la policia, a més a més de dues persones que han perdut
completament la visió. També, s’ha evidenciat la presència de químics corrosius
a l’aigua que la policia fa servir per llençar des dels camions d’aigua. La
policia xilena crema, tortura, viola i mata sota la justificació de restituir
l’ordre.
A més a més el govern – amb només un 6% d’aprovació – ha intentat
criminalitzar les mobilitzacions i instaurar lleis que restringeixen les
llibertats de manifestants, legalitzant mecanismes propis d’una dictadura.
També ha donat suport a la violència de Carabineros. La classe política s’ha
mostrat incapaç de canalitzar les demandes dels manifestants i ha quedat
completament deslegitimada.
També s’ha iniciat un procès constituent, que obri la possibilitat de trencar el jou de la constitució de Pinochet. Tan mateix, aquesta demanda s’ha desvirtuat amb acords que no consideren la participació directa del poble. Hem vist també que la dreta ha iniciat una campanya en contra del procès constituent, carregada d’arguments en una suposada defensa de la pàtria i dels xilens, quan en realitat el que defensen es un model econòmic i social que beneficia als privilegiats de sempre. Aquesta campanya ha encoratjat l’aparició de grups violents reaccionaris que han atacat llocs que commemoren a les víctimes de la dictadura, i que han amenaçat i agredit a activistes i dirigents socials. De tot això també és fàcil trobar evidències a les xarxes socials.
Despertem de tenir por a trencar la falsa imatge de tranquil·litat i benestar
Per últim, en el que crec és en la gran victòria de les mobilitzacions,
tenim processos de recuperació del teixit social i de politització de la
ciutadania. Assemblees territorials, cordons populars, discussió política com
un fet quotidià, són coses amb les que la dictadura va arrasar, que el model
xilè va aprofundir. Valors com l’emprenedoria, la individualitat o la
competència van ser naturalitzats, i les i els xilens els han aconseguit
subvertir en aquests mesos de mobilitzacions.
Sobre les causes, és molt aviat per saber-ho. L’èxit econòmic xilè és fals,
la riquesa l’acumulen molt pocs, i hi ha una majoria que no té gairebé res. La
justícia social, el dret a la salut, a l’habitatge o a l’educació són absents.
Un model on el món polític està al servei dels poders econòmics col·ludits i
evasors d’impostos, que fixen els preus o que contaminen i enverinen
territoris, sense que en pateixin cap conseqüència. En aquest context,
l’augment de 30 pesos xilens en la tarifa del metro de Santiago, que va generar
protestes que van ser reprimides violentament en la setmana prèvia al 18 de
octubre, va ser la gota que va fer vessar el got.
A les manifestacions són habituals frases com ‘no son 30 pesos, son 30
años’, o ‘nos quitaron tanto que nos quitaron el miedo’. A diferència de les
mobilitzacions anteriors, amb demandes específiques, aquesta protesta està en
contra de tot el sistema neoliberal promotor de desigualtats i abusos que fins
ara s’havien normalitzat a Xile. D’aquí ve la idea de ‘Chile Despertó’:
despertem d’una normalitat violenta, que afavoreix a molt pocs. Despertem d’un
estat de queixa que ens conduïa a fer alguna cosa en contra del sistema.
Despertem de tenir por a trencar la falsa imatge de tranquil·litat i benestar.
Despertem de la idea que no existeix cap possibilitat de viure d’una altra
manera.
Arran d’aquest esclat social sorgeix el vostre col·lectiu, com us esteu
organitzant i quins són els vostres propòsits?
Com Assemblea Autoconvocada Chile Despertó Barcelona, hem treballat per
donar visibilitat a les violacions de Drets Humans i els crims del Govern de
Sebastián Piñera i de Carabineros davant de la comunitat internacional. També
hem obert espais de participació política per a les xilenes i xilens que estan
aquí, replicant els cabildos i la consulta ciutadana que van fer a Xile.
Aquests propòsits orienten la nostra organització en dos fronts. D’una
banda, hem dut a terme diverses accions a Catalunya, principalment a Barcelona.
Hem marxat pels carrers de la ciutat, ens hem manifestat davant del consolat
xilè de la ciutat, hem fet intervencions a punts turístics rellevants. D’altra
banda, estem coordinats amb altres assemblees a Xile i a altres països, amb les
quals hem realitzat accions conjuntes per propiciar reunions amb organismes
internacionals, representants polítics i actors rellevants.
Ara mateix estem en un procès de redefinició dels nostres objectius. La situació a Xile va canviant i ens exigeix convertir-nos en una assemblea amb propòsits que es puguin anar adaptant a les necessitats del moviment social xilè. Estem treballant en això.
Manteniu algun contacte amb col·lectius socials a Xile? I a nivell de
l’Amèrica Llatina?
Sí, hem anat avançant cap a la vinculació amb col·lectius, assemblees i
organitzacions de base al nord, al centre i al sud de Xile, que estan
treballant per transformar el nostre país perquè esdevingui un lloc on, com
diem, la dignitat es faci costum. Això ens ha permès estar molt al dia del que
succeeix i seguirem treballant en aprofundir aquests vincles.
En l’àmbit dels nostres pobles germans, hem participat en assemblees amb
companyes i companys provinents de diversos països, com Bolívia, Brasil,
Colòmbia, Hondures, Equador, Uruguai. Un dels nostres objectius és la feina
conjunta, ja que el que veiem darrere dels esclats socials en els territoris
és, fonamentalment, el mateix que a Xile: desigualtat social, extractivisme,
vexacions als pobles originaris. És l’ordre neoliberal i neocolonial que ubica
als nostres països com un recurs explotable i, als seus habitants com a
persones que, o són servils als poders econòmics, o se’ls esclafa a través de
la violència i el terrorisme d’Estat. Jo mateix he vist la semblança en el
relat: democràcies al servei dels poders econòmics, drets socials privatitzats
i l’ordre per sobre de la vida humana.
Hem vist que us vau mobilitzar per la cimera de la COP25 d’aquest desembre
passat, cimera que a priori s’hauria d’haver realitzat a Santiago però que es
va traslladar a Madrid a causa de les mobilitzacions que s’estan produint a Xile.
Quines accions vau realitzar a la cimera?
El que vam fer a la COP25 va ser una altra de les nostres accions
organitzades amb assemblees de xilenes i xilens a Europa. Vam fer diverses
coses, de les que destaco quatre activitats. Primer, la nostra participació a
la marxa del 6 de desembre, on vam prendre els carrers de Madrid en el bloc
llatinoamericà, juntament amb els pobles originaris i amb les companyes i
companys de nacions germanes. Si bé la marxa tenia a veure amb el canvi
climàtic, crec que vam poder fer visible el que passa a Xile, especialment si
considerem que allà tenim el model neoliberal més ‘pur’, el que té devastadores
conseqüències socials i mediambientals. Vam poder pujar a l’escenari amb un
manifest escrit per xilenes i xilens de diverses ciutats. D’això hi ha diversos
vídeos circulant. En segon lloc, vam ser part de la Cimera Social pel Clima,
amb una activitat de debat i reflexió al voltant de la idea que la Justícia
Social i la Justícia Climàtica van de la mà. A més a més, vam poder fer la
primera assemblea de xilenes i xilens en territori estranger, que ens va
permetre definir una agenda que estem desenvolupant. I, per últim, vam retre un
homenatge a les persones assassinades per l’Estat xilè des del 18 d’octubre, en
un sector de la UCM. Va ser bastant intens, molt positiu per a nosaltres, més
enllà del paperot que va fer Xile, específicament la ministra Schmidt, en el
rol de la presidència de la COP25. També vam denunciar el govern espanyol per
donar suport al govern xilè tot i els crims que s’estan cometent a Xile. I bé,
com a part de les nostres accions coordinades com a xarxa de xilens i xilenes
residents a l’estat espanyol, ens reunim coordinadament a Barcelona, Madrid,
Saragossa i Granada per expressar el nostre rebuig a l’anunci que el President
de Xile, Sebastián Piñera, va fer sobre l’assessoria que rebran les forces
policials del país per part de la UIP (Unitat d’Intervenció Policial
espanyola), per millorar la capacitat operativa del seus mecanismes de control
de l’ordre públic. És impresentable que amb els antecedents que té Piñera com a
violador dels drets humans, l’estat espanyol en sigui còmplice.
Què podem fer des de Catalunya per donar suport a la lluita del poble xilè?
És una pregunta difícil perquè el poble català està en la seva pròpia
disputa política. Idealment, més enllà del que està passant a Xile, seria
important que en qualsevol territori europeu es faci una reflexió sobre els
privilegis dels que gaudeixen en detriment del Sud Global. He estat en
converses amb persones d’aquí i s’han sorprès quan comencem a explicar-los que
allà estan el Santander, el BBVA o Endesa. O que empreses espanyoles són
propietàries de l’aigua i de les carreteres. L’aposta per un sistema diferent
passa en bona part per la consciència que poden desenvolupar aquells que estan
en posició de privilegi.
Crec que és important que s’informin, participin i difonguin. Per fer això
són importants les nostres xarxes socials. El nostre perfil a Facebook i a
Instagram és @chiledespertobcn. A twitter, @chiledespertobc. Així difonem
informació sobre el que passa a Xile, que vosaltres podeu conèixer i ajudar-nos
a fer més visible per a les persones en territori català, espanyol o europeu.
També són els canals de les nostres activitats futures, les que sempre definim
com obertes per a qui vulgui sumar-s’hi. Crec que vosaltres sou fonamentals per
superar el setge informatiu. Pensa que, a diferència de Veneçuela, el grau de
cobertura que han donat a Xile ha estat mínim, gairebé inexistent a nivell de
mitjans de comunicació tradicionals. Entenem que poden haver-hi interessos en
això, ja que la inestabilitat a Xile genera inestabilitat als poders econòmics
espanyols, com dèiem abans. Fer tot això més visible afavorirà que el govern
xilè es vegi pressionat i que els manifestants es sentin recolzats per la
comunitat internacional.
Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a la CGT
@AlexTisminetzky
En aquests freds mesos d’hivern, i quan arriben els de ple i calorós estiu, es multipliquen els dubtes als centres de treball sobre com evitar treballar a temperatures extremes. És conegut per tothom que treballar exposat a molt fred a l’hivern o molta calor a l’estiu comporta greus riscos per a la integritat física, causant l’augment de la probabilitat de que es produeixin accidents de treball, que s’agreugin patologies prèvies (com malalties cardiovasculars, respiratòries, cutànies,…) o que apareguin les anomenades «malalties de la calor» (cops de calor, esgotament, irritacions de la pell,…) o del fred.
Per aquest motiu, s’ha legislat (encara que de forma insuficient) per a protegir la integritat física dels treballadors, i és important conèixer que en diu la normativa. En tot cas, i independentment de les concretes lleis de cada moment (casi sempre amb importants mancances), és la lluita sindical la única que pot garantir realment que es treballi sense exposició a aquests i altres riscos.
La
normativa, l’Annex III del Real Decret
486/1997
Per
analitzar aquest àmbit hem de tenir molt clar el redactat d’aquesta norma, la més
específica i concreta en matèria de temperatures, que en el seu tercer apartat
determina literalment:
3. En los locales de
trabajo cerrados deberán cumplirse, en particular, las siguientes condiciones:
a) La temperatura de los
locales donde se realicen trabajos sedentarios propios de oficinas o similares
estará comprendida entre 17 y 27 ºC.
La temperatura de los
locales donde se realicen trabajos ligeros estará comprendida entre 14 y 25 ºC.
Per
tant, la literalitat de la norma semblaria fàcil d’interpretar; en els locals
tancats on es realitzin feines sedentàries (oficines, seus administratives,…)
l’empresari haurà de posar tots els mecanismes necessaris per a garantir que
les temperatures a les que estiguin exposats els treballadors no poden ser inferiors
a 17º ni superiors als 27º. En canvi, en els locals locals tancats on es
realitzin feines «lleugeres» (o per extensió també qualsevol feina amb més
requisits físics) les temperatures s’haurà de garantir per part de l’empresa
que no poden ser inferiors a 14º ni superiors als 25º.
La
llei és clara, i si es declara el centre de treball «tancat», l’empresa no té
cap excusa tècnica per aplicar de forma immediata les mesures necessàries
(independentment del seu cost) per complir amb les temperatures de la norma.
Però la realitat, fàcilment comprovable a múltiples centres de treball, és que
sectors importants de la classe treballadora presten els seus serveis sense
complir aquest ventall de temperatures permeses, patint temperatures molt
superiors als 25º i 27º als mesos de juny, juliol i agost, i molt inferiors als
14º i 17º al desembre, gener i febrer.
Local
«tancat» o «obert»
Quan un local és considerat «obert» i quan «tancat»? Una nau industrial amb una entrada de dos metres per a camions és un local tancat? Un centre comercial amb grans portes al públic? I un taller de cotxes?. Sembla una distinció clara, però no ho és, i ha donat lloc a múltiples litigis. El gran debat jurídic és determinar quins locals són «tancats», i per tant se’ls aplica l’Annex III del Real Decret 486/1997, i conseqüentment els límits de les temperatures seran els establerts en aquesta norma; en canvi, si en canvi quins són locals «oberts», als que no s’aplica aquests topalls.
Múltiples
sentències judicials han intentat delimitar en cada concret si era o no
aplicable la normativa. Per posar uns pocs exemples, s’ha considerat local
«tancat» (i per tant aplicable els límits de 14º a 25º que ha de garantir
l’empresa), un magatzem on es duia a terme «la carga y descarga con camiones o furgonetas, no encontrándose vehículos
estacionados en las puertas, las mismas podían ser cerradas en atención a las
circunstancias concretas existentes» (Sentència TSJ de Catalunya
sala Contenciosa, de 27/06/2013, Nº Recurs: 124/2013), i en idèntic sentit s’ha
considerat «tancat» analitzant «las
dependencias del almacén de la demandada, constituidas por una nave que cuenta
con un portón trasero y otro delantero, así como uno adicional en cada uno de
los otros dos laterales, existiendo en la empresa un protocolo para su apertura
y cierre de los portones en temporada de verano y de invierno»
(Sentència TSJ de València sala Social, de data 3107/2015, Nº de
Resolució:1872/2016).
En tot cas, i sense poder entrar en els infinits casos concrets, sembla
clar que la norma intenta diferenciar els centre de treball on és possible
aclimatar i realitzar mesures tècniques per mantenir les temperatures entre els
límits de 17º-27º o 14º-25º (els locals «tancats»), d’aquells centres de
treball on és tècnicament impossible realitzar mesures per a garantir aquestes
temperatures, per la seves pròpies característiques obertes a les inclemències
del clima (els locals «oberts»).
Més
enllà del debat de local obert o tancat
En
tot cas, malgrat un local pugui ser considerat «obert» (i no se li apliquin els
límits de 17º-27º o 14º-25º) l’empresari també té obligacions legals en matèria
d’exposició a temperatures. El propi Annex III del Real Decret 486/1997, al seu
apartat primer, determina de forma genèrica per tots els treballadors que «La exposición a las condiciones
ambientales de los lugares de trabajo no debe suponer un riesgo para la
seguridad y la salud de los trabajadores», i en el seu apartat
segon, es determina que «en la medida de lo posible, las condiciones
ambientales de los lugares de trabajo no deben constituir una fuente de
incomodidad o molestia para los trabajadores».
Per
tant, malgrat sigui un local «obert» o es treballi a l’aire lliure (com els
carters, construcció,…), i sigui
impossible tècnicament mantenir unes temperatures adequades, l’empresari ha de
prendre mesures per a garantir la integritat física dels treballadors, tals
com:
– Adequar els processos productius: per exemple, evitant
treballar a l’aire lliure les hores del migdia a l’estiu, i especialment en
onades de calor.
– Suspendre activitats productives en situacions d’especial
incidència de temperatures extremes, tals om onades de calor a l’estiu o de
fred a l’hivern.
– Rotacions i sistemes per evitar al màxim l’exposició
continuada de les persones
– Augments dels descansos
– Condicionar zones de climatització (on els treballadors
puguin fer descansos, en zones sense exposició al calor o al fred), amb
possibilitat d’accés a aigua per hidratar-se a l’estiu.
Aquestes
actuacions són obligacions legals de l’empresari, tal com ha determinat la
jurisprudència. A tall d’exemple, s’ha imposat un recàrrec per manca de mesures
de seguretat a una empresa de la construcció, on un treballador va patir un cop
de calor, determinant «que no
había recibido formación ni instrucciones ante el riesgo de temperaturas
elevadas, ni consta que la empresa dispusiese de mecanismos para resguardar a
los trabajadores del calor, aliviar la sensación térmica o hidratarse»
(sentència TSJ Galícia de 13 d’octubre de 2014, nº 5048/2014).
Que
podem fer?
Hi ha
múltiples respostes sindicals, que com sempre poden incloure denúncies
públiques, mobilitzacions i/o vagues. En el terreny legal, es pot reclamar el
compliment de la normativa per la via de la denúncia a la Inspecció de Treball
o la demanda judicial (per conflicte col·lectiu o demandes individualitzades
dels treballadors afectats). Un dels mecanismes més útils en aquests casos, a
utilitzar només en situacions extremes, és la paralització de l’activitat
preventiva per part del Comitè d’Empresa o els Delegats de Prevenció,
mitjançant el mecanisme establert a l’article 21 LPRL (veure l’article del
Catalunya del passat Novembre de 2019). Aquesta actuació la van portar a
terme, per exemple, els companys de la Secció Sindical de CGT de Telepizza, que
van paralitzar el juliol de 2018 una seu del barri de Poblenou, on es
treballava a la cuina a més de 40º, segons va comprovar la Inspecció de
Treball.
En
tot cas, sempre serà l’actuació sindical la que podrà, pels mecanismes de
mobilització i/o legals que cregui oportunes en cada moment, fer garantir la
salut laboral als centres de treball.
