La Idea

Manuel Quesada. Sindicat Transports i Telecomunicacions CGT Sabadell

El primer llibre sobre “La idea” que va caure a les meves mans va ser “El anarquismo y la Revolución de España”, de Diego Abad de Santillán. El vaig comprar a una de les paradetes de la Rambla amb el que havia pogut estalviar dels quatre duros que de tant en tant em donaven els meus pares. Per un noi de 16 anys com jo, amb els únics referents orals del meu tiet, aquell llibre el vaig devorar en un parell de dies. Amb el temps, i la capacitat crítica que et dóna la pràctica, he acabat discrepant de moltes coses que deia el nostre amic Diego. Tot i així, he de reconèixer que alguns passatges del llibre em marcaren i els he tingut presents des d’aleshores.

Un d’aquests deia que, en aquells anys, la gent no s’apropava al sindicat per qüestions ideològiques o polítiques, si no per la qualitat humana dels que hi militaven. És a dir, l’autor posava l’èmfasi en allò que llavors s’anomenava “l’esperit” anarquista, humanista, progressista, llibertari… En aquella edat, era una forma d’autoconfirmar-me que, al cap i a la fi, teníem la raó.

Pocs anys més tard, quan ja portava temps al sindicat, en una concentració de denúncia davant dels jutjats, un company del sindicat del metall de Sabadell em parlava, amb molta indignació i vehemència, sobre el cas d’un treballador d’una fàbrica del seu polígon que s’havia posat en vaga de fam per una qüestió que ara no recordo. Estava molt indignat davant la injustícia que s’estava cometent. El sindicat va fer-li costat, tot i que no era afiliat, però la conversa que vaig tenir amb ell em va recordar a aquell passatge que us esmentava. Ell no sabia res de les discussions i les entelèquies ideològiques i polítiques, ni de Lenins ni de Durrutis ni de Bakunins ni de Marxs. Però aquella injustícia la sentia com a pròpia. L’indignava profundament.

Vaig pensar que potser això és quelcom similar a allò de l’imperatiu categòric de Kant: hi ha coses que has de fer perquè és el correcte, perquè són bones, i coses que no s’han de fer perquè són dolentes. Per definició. És a dir, allò que es basa principalment en el fet de fer quelcom pel fet de fer-ho, sent l’acte en si mateix una finalitat sense que mediïn condicions.

“la gent no s’apropava al sindicat per qüestions ideològiques o polítiques, si no per la qualitat humana dels que hi militaven”

I perquè parlo d’això ara? Doncs perquè amb aquesta crisi s’han posat de manifest moltes d’aquestes actituds (i també les contràries). Hi ha bondat en moltes militants, gestos que revelen una bondat i una humanitat intrínseca i profunda. Una companya del sindicat, que treballa netejant col·legis de la ciutat per un sou de misèria, no s’ho pensa dues vegades a l’hora d’anar a comprar aliments i passar-se tot el dissabte cuinant pels qui més ho necessiten. I un altre company recull el menjar i en plena pandèmia se’n va a repartir-ho als més necessitats de Sabadell. No estic parlant de caritat. Estic parlant de gent que, en situacions excepcionals, entrega el poc que té a la comunitat amb la convicció, o la intuïció, que només amb suport mutu aconseguirem sortir d’aquest atzucac. Això és només un exemple, bastant paradigmàtic, del que vull dir, però deixeu-me dir que és precisament això és el que ens diferencia i que molts militants ho posen en pràctica en infinitat de situacions i escenaris. És el món que porta dins la companya que neteja col·legis i el company que carrega caixes a una cinta transportadora el que ens dóna el potencial que tenim.

Però com deia, també, malauradament, estem veient actituds que són diametralment oposades a aquestes. Ho hem vist a molts llocs. Empreses que aprofiten la situació per exprimir encara més les seves treballadores. Empresaris sense escrúpols que utilitzen la situació d’excepcionalitat per augmentar els seus beneficis. Polítics que disfressen amb paraules noves lleis que permeten un major espoli a la classe treballadora. Però, pitjor encara, també hem vist actituds de gent treballadora que es posa de perfil per intentar no tacar-se gaire les mans. Per no “liar-se”. La sort, i la desgràcia (tot a la vida és dialèctica), és que la pràctica endogàmica per la supervivència d’un grup d’afinitat político-personal que s’han creat per aïllar-se i aïllar la societat d’ells, els incapacita realment per a tenir cap tipus d’incidència social, doncs les seves accions no van encaminades a la millora de la societat si no a l’autocomplaença i la pròpia reproducció i supervivència del seu grup.

És per això que la bondat i la veritat, com diria Diego Abad de Santillán, no serveixen de res si no tenim instruments per defensar-les. No és suficient tenir la raó, ho hem vist infinitat de vegades. La Història ens ha demostrat que tenir raó no serveix de res si no es tenen els recursos necessaris per a que aquesta raó arreli i s’afirmi. Pels que coneixen una mica la història de l’anarquisme i el moviment obrer saben que no estic dient res de nou, ho sé. Però penso que és convenient donar unes voltes sobre això.

Les actituds de resignació envers la societat són un espai molt còmode per autorreproduir-nos com a col·lectiu però manquen d’incidència a la comunitat. Portem un món nou als nostres cors, però aquest món cal construir-ho amb la pràctica, a consciència i amb convicció. Fora de la nostra zona de confort, arriscant i innovant. Posant en aquesta construcció tot el que tenim: la nostra ment i les nostres mans. I deixem que la resignació i la desídia s’ofeguin en el seu propi odi a la humanitat.

L’article 21 de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals en risc greu i imminent

Pilar Frey. Tècnica Superior en Prevenció de Riscos Laborals

La pandèmia en la qual ens trobem deixa milers de treballadores i treballadors en situació de risc en el seu lloc de treball. En primer lloc, el sector sanitari, que ha patit i pateix una terrible manca d’EPIs, i també molts altres sectors, tant dels anomenats “essencials” com la resta.

Davant aquesta situació de risc greu i imminent, a l’inici de l’estat d’alarma algunes Seccions Sindicals van poder aturar la producció als seus llocs de treball d’acord amb l’aplicació de l’Article 21 de la LPRL (Llei de Prevenció de Riscos Laborals).
Tanmateix, aquest dret de paralització ha “desaparegut” quan el passat 30 de març la Inspecció de Treball va traslladar que el risc de contagi pel Covid-19 està fora del seu àmbit d’aplicació en considerar que es tracta d’un risc de salut pública i no d’un risc laboral, quedant així les treballadores i treballadors totalment desprotegides davant la falta de mesures preventives pel risc de contagi.

En aquest sentit, es fa una diferenciació entre les empreses que es troben dins de l’aplicació del Reial Decret 664/97 i les que no:

  • Empreses, llocs de treball i activitats a les quals sigui aplicable el Reial Decret 664/1997, sobre la protecció dels treballadors contra riscos relacionats amb l’exposició a agents biològics durant el treball:

En aquest cas, es considera que el risc d’exposició al coronavirus és un risc laboral que sorgeix de la naturalesa de l’activitat que es produeix en aquests centres.

Els Inspectors si troben incompliment d’aquest RD i de les mesures de salut preventives acordades per l’autoritat competent, podran aplicar les mesures derivades de l’actuació inspectora previstes en la legislació continguda en la Llei 23/2015 i en la Llei 31/1995, LPRL.

No obstant això, aquestes mesures no inclouran la paralització del treball per l’existència d’un risc greu i imminent, ja que es considera que els serveis essencials, com ara els centres sanitaris, els centres socials per a menors, dependents, etc. han de mantenir la seva activitat, i només podran procedir a la reducció o suspensió de la mateixa en els termes permesos per les autoritats competents.

  • Empreses on el risc d’exposició a agents biològics no és inherent a la naturalesa de l’activitat i, per tant, no estan sotmeses al Reial Decret 664/97:

D’acord amb l’Informe emès per la Inspecció de treball, el risc de contagi en aquestes empreses és part de l’emergència de salut pública causada pel Covid-19 i per tant no ho consideren risc laboral (ITSS criteri operacional 102/2020), sinó risc de propagació d’una malaltia infecciosa en el lloc de treball, és a dir risc de salut pública.
Per tant, segons el RD 463/2020, declarant l’estat d’alarma, el Ministeri de Sanitat serà l’encarregat de l’adopció de mesures de salut preventiva.

En el supòsit que es trobi incompliment de les mesures establertes per les autoritats sanitàries, l’ITSS haurà d’informar l’empresa de les mesures establertes per les autoritats sanitàries i advertir de l’obligació d’implementar-les.

Si es manté l’incompliment, d’acord amb l’Article 11 de la Llei 31/1995, LPRL, les autoritats sanitàries competents podrien aplicar les mesures establertes en la Llei 33/2011, de Salut Pública.

L’ITSS només actuarà, per tant, de manera directa davant l’incompliment de la normativa de PRL, considerada aïllada i no conjuntament amb l’incompliment de les mesures sanitàries preventives en què les quals s’ha catalogat el Covid-19.

Joves immigrants al camp: Una nova forma d’esclavatge?

Rubén Páez. Sindicat de Transports i Telecomunicacions de CGT Barcelona

El passat dimarts 7 d’Abril el ministre d’agricultura Luís Planas va anunciar en una roda de premsa un decret llei per permetre la regularització de tots els immigrants mal anomenats il·legals per treballar al camp durant la campanya de recollida de fruita d’enguany. Ho feia desenvolupant l’article 127 del Reial Decret 557/2011 que autoritza la residència de qualsevol persona en situació irregular quan “concorrin raons d’interès públic o de seguretat nacional”.

Quines raons hi ha darrere d’aquest decret? Senzill, l’aplicació de la llei d’estrangeria va permetre portar treballadors immigrants per treballar al camp durant el temps que dura una campanya concreta per després tornar-los al seu país. Així és com funciona el treball al camp a Espanya, gràcies a la mà d’obra estrangera (marroquina, búlgara i romanesa essencialment). Però aquest any, amb la tancada de fronteres imposada per la Covid-19, la patronal del camp ha alertat el govern que no podrà cobrir els llocs de treball perquè els 200.000 immigrants no arribaran. Mà d’obra barata, per recollir el nostre menjar.

El govern ha escoltat aquesta demanda. En un primer moment, fins i tot es va escoltar la proposta que els menors no acompanyats fossin explotats com a mà d’obra al camp. Un truc molt vell. Dir-ne una de molt grossa perquè el que s’aprova al final no sembli tan salvatge. Però ho és, ho és de totes, totes.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és 00-33.jpg

Deixant de banda altres aspectes rellevants com el fet que enmig d’una emergència sanitària on ens obliguen a quedar-nos a casa, el govern envia als immigrants irregulars a treballar (que ja és deixar molt de banda), la idea que es regularitzi a totes les persones que viuen en la il·legalitat pel sols fet d’haver emigrat per millorar la seva vida, podria ser atractiva per a molta gent. Però en un gest d’una mesquinesa difícil de pair, el ministre Planas va deixar ben clar que la regularització esmentada, només seria efectiva fins al 30 de Juny. Després de recollir el nostre menjar, del que depenem, aquestes persones tornarien a la situació d’il·legalitat prèvia. Després de garantir que certs productes de primera necessitat no faltessin als nostres supermercats, podran ser deportats o empresonats als forats negres buits de drets humans que són els CIES. I el pitjor de tot és que per a molts, és una sortida, potser l’única. No oblidem que els menors immigrants tutelats per l’estat en arribar als 18 se’ls dóna un permís de residència fins als 21 que no els permet treballar, abocant-los a la marginalitat.

El ministre va anunciar que per tal d’incentivar que els pobres autòctons se sumessin a la campanya de recollida, les persones aturades o que estiguessin cobrant un ERTO, podrien treballar al camp sense perdre la prestació, tot sabent que per menys de 800 € ningú que estigui cobrant un subsidi acceptaria anar-hi. Pel que sembla, el greuge comparatiu que això crea entre jornalers no preocupa a ningú. Com a mínim, a ningú d’aquest govern, que aplica polítiques destinades a acontentar la patronal. La nostra salut, i fins i tot la nostra dignitat, no entren en els seus càlculs. I no és que el menjar, un cop arriba a les grans superfícies perquè el consumim, sigui barat precisament, especialment quan ens fixem en la misèria que es paga per quilo als productors. Al final, i com sempre, són els intermediaris qui s’emporten el tall gros.

Aquesta situació d’emergència al camp, que ens recorda fins a quin punt depenem de la mà d’obra immigrant a Europa, podria haver-se solucionat de moltes maneres. Però francament, per més que ho penso no se me n’acut cap de pitjor, de més vergonyosa i de més inhumana. Especialment si atenem que, un cop més, les feines més necessàries són alhora, les més menyspreades.

“després de recollir el nostre menjar, del que depenem, aquestes persones tornarien a la situació d’il·legalitat”

No parlarem de la frustrada reforma agrària que mai no arriba (ni té pinta de fer-ho), perquè seria molt llarg i no és el tema. El que sí cal assenyalar són els salaris de misèria que es paguen al camp, motiu pel qual molts europeus, tot i estar a l’atur, no es plantegen treballar-hi com a temporers. Només cal recordar que el conveni del camp a Huelva permet salaris molt per sota del mínim interprofessional. I això és el que cobraran els immigrants, exposant-se a la Covid-19, per garantir que no ens falti res al rebost. Misèria. I és que a l’exposició durant la collita cal sumar-hi les situacions en què viuen els temporers i que fa anys que es denuncien des de molts col·lectius.

La patronal, que per llei hauria de facilitar-los un allotjament, rarament ho fa, i el més habitual és que els temporers s’organitzin en campaments improvisats amb unes condicions higièniques deplorables i que enmig d’aquesta pandèmia, haurien de ser considerades com criminals. Però tenint en compte que en condicions de “normalitat”, les inspeccions de treball al camp són pràcticament anecdòtiques, algú es pot creure que en situació de pandèmia, l’estat vetllarà perquè es respecti la llei i el treball al camp es realitzi amb seguretat pels treballadors? Vetllarà perquè se’ls pagui el que els toca?L’única solució real, humana i justa, passa necessàriament per una regularització de totes les persones migrades, i no tan sols per manca de mà d’obra, sinó per dignitat i respecte als drets humans. Hem de reclamar la sobirania alimentària. Un bé tan bàsic i de primera necessitat com és el de la producció del nostre menjar no pot estar en mans de voltors i especuladors.Hem de dignificar el treball del primer sector. Aquesta crisi (i la que vindrà) està destapant les misèries i mancances del sistema econòmic que ens domina.

Un sistema que no permet enterrar els nostres éssers estimats però sí que permet anar a treballar. No permet regularitzar persones, però permet explotar-les al camp en un règim de semiesclavatge. Aquest és el món al qual el capitalisme ens aboca. L’única alternativa és canviar-ho tot i ens hi hem de posar, ja. Abans que normalitzem la barbàrie. Perquè potser demà, serà massa tard.


Ens estan legalitzant l’esclavitud

Àngels Vilaseca. Sector Social CGT Ensenyament

Són indignants les condicions amb les que els i les professionals del sector social estem treballant en plena crisi del coronavirus. Manquen mesures de protecció adequades, mentre a la vegada, empitjoren les condicions en un sector ja de per sí molt precari. 

Tot i i que estem quasi invisibilitzats a les llistes d’aquelles activitats considerades com a essencials pel Govern de Pedro Sánchez, molts professionals del Sector social, educadores i educadors socials, de carrer, treballadores i treballadors socials, psicòlegs, integradors, auxiliars, cuidadores i tècnics seguim treballant en primera línia, no obstant, amb quines condicions? 

No disposem d’unes instal·lacions adients, com tampoc de les mesures de protecció necessàries. Aquesta és una realitat de la qual s’estan queixant molts professionals del sector social i dels serveis socials, tant en CRAEs, serveis per persones en situació de sense llar, en residències de gent gran, entre d’altres. O com en el meu cas a les llars residències i pisos tutelats per persones amb diversitat intel·lectual i funcional.

A molts centres es manca de guants, o de mascaretes adequades pels treballadors, havent de reutilitzar la mateixa durant vàries setmanes, o fins i tot utilitzar mascaretes  casolanes de donacions de particulars. No és d’estranyar, si l’Estat no garanteix d’aquest material bàsic ni als propis treballadors sanitaris dels hospitals i centres de salut. 

La Generalitat busca familia de acogida para 70 niños tutelados

A aquest fet també se li suma la falta de personal, ja que moltes treballadores que estan de baixa no es supleixen. Per tant, augmenten les ràtios, amb les situacions tenses i difícils que el propi confinament suposa per moltes de les persones que atenem, com per exemple persones amb trastorns neuroconductuals.

Tampoc hi ha suficients proves i tests per tots els professionals que presenten símptomes, aquestes no estan arribant, o arriben tard i amb comptagotes. Quan en el nostre àmbit, a l’igual que els que treballen amb persones grans o altres col·lectius, seria prioritari facilitar-los amb regularitat per la nostra salut, però sobretot, per evitar contagiar a la població de més risc.

El Decret de l’Estat d’Alarma imposa major explotació als treballadors i treballadores dels Serveis Socials.

Per si no fóra suficient, amb l’Ordre SND/295/2020 del Ministeri de Sanitat, ens estan imposant una sèrie de mesures a les treballadores dels diferents àmbits dels serveis socials, amb les quals en comptes d’invertir en més recursos el que fan és anular-nos drets molt bàsics, deixant en paper mullat els contractes i convenis del nostre sector,ja de per si molt precaris. 

“mentrestant segueixen dient-nos (…) que hem de fer un esforç”

L’ordre exposa que “poden imposar als treballadors i treballadores dels serveis socials la prestació de serveis extraordinaris”. Aquest tipus de serveis extraordinaris inclouen ni més ni menys que haver d’oferir disponibilitat total i completa a l’Administració “per ser requerit en qualsevol moment per la prestació de tasques presencials”, així com també “podran encomanar-te funcions diferents a les del teu lloc de treball, categoria o especialitat” o fins i tot, “podran adoptar-se les mesures que considerin precises en matèria de jornada de treball i descansos, permisos, llicències, vacances i reduccions de jornada”.

I és més, tot això, sense oferir cap tipus de compensació econòmica, tenint en compte els baixos salaris que tenim la gran majoria de professionals d’aquest sector. Una mesura que ha estat criticada per la CGT que la qualifiquen d’estar “legalitzant la servitud”. Però que ha rebut el suport de la burocràcia sindical de CCOO i UGT.

La greu situació per la qual passa avui els serveis socials, igual que a la Sanitat, també és fruit de les àmplies retallades dels últims anys i d’enormes privatitzacions i externalitzacions, de les quals , fins i tot, moltes empreses capitalistes n’estan obtenint beneficis. 

Mentrestant, a dia d’avui, segueixen dient-nos a la classe treballadora i als més precaris que hem de fer un “esforç”, perquè no hi ha més opcions davant la crisi sanitària. Ah no? I no podríem obtenir aquells recursos que necessitem aplicant majors impostos a les grans fortunes, a la banca o les empreses de l’Ibex 35,com la de Florentino Pérez, que porta temps fent negoci dels Serveis Socials?

O davant la manca de material bàsic, no seria indispensable confiscar tots els béns d’una Sanitat Privada que s’ha enriquit aquests últims anys a costa de les retallades? I mentre moltes persones segueixen vivint al carrer, o es troben amuntegats en centres de menors, residències, etc. sense unes condicions de seguretat adequades per evitar el contagi. La solució no podria ser reobrir les 65.000 places buides del lobby hoteler?   Mentre ens aboquen a la precarietat i a l’atur, al col·lapse sanitari i dels serveis socials, seguiran dient que hem de ser “responsables”, perquè interessa ben poc tocar els guanys dels grans capitalistes.

Llogateres a la vaga!

Iru Moner. Secretari d’acció social de la CGT de Catalunya

Aquests dies farà un mes que va començar la vaga de lloguers. Una vaga imposada per la realitat, per la situació que ens ha caigut al damunt, sense avisar, com un huracà. Un huracà d’acomiadaments, d’ERTOS, de persones que perden una part o la totalitat dels seus ingressos, de por i d’alarma.

Les xifres parlen per si soles. A Catalunya, fins al dia d’avui, 625.000 persones s’han vist afectades per un ERTO, la majoria de les quals han perdut el 35% del sou. Les 21.833* persones que s’han quedat sense feina, també han vist els seus ingressos reduïts i si li sumem les incomptables persones que treballen informalment o autònoms que han perdut part o el total de seva l’entrada de diners, tenim davant un escenari desolador. Una de cada tres treballadores han perdut poder adquisitiu.

A banda, el problema de l’habitatge ja era crític abans del virus. A Catalunya el 2019 es calcula que cada hora s’executava un desnonament, i el 64% dels desnonaments eren per impagament del lloguer. Si tenim en compte que a l’àrea metropolitana de BCN un 40% de la gent viu en cases de lloguer, el futur es mostra gris.

Per tant, tot i que algunes no veien clar el moment d’engegar aquesta vaga, la realitat ha passat per damunt de totes. El que s’està fent és organitzar les persones que simplement no arribem a pagar el lloguer. S’està donant cobertura legal i social a totes aquelles persones que la crisi del coronavirus ens ha donat l’estocada de gràcia.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és imagen-7.png

Una vaga que es va iniciar, en un primer moment, per pressionar al govern  perquè decretés la suspensió dels lloguers. Però que, ara, a obert la porta a moltes suspensions o reduccions de lloguers directes, acordades entre els llogaters i el propietari. O, també, ha fet que alguns dels grans propietaris i fons d’inversió plantegin moratòries o reduccions de la quota als inquilins, com a mal menor davant l’amenaça de la vaga.

Avui les dades sobre la vaga són que més de 12.000 llars s’han unit a suspensionalquileres.org a tot l’estat. La meitat de les quals a Catalunya, unes 5.000 es concentren a la província de Barcelona. I aquests són els casos que se’n té constància, el nombre d’impagaments no adherits a la vaga és molt superior. I les xifres van augmentant dia a dia, així com els comitès de suport a la vaga que s’estan creant a barris i pobles de tot l’estat.

“el que s’està fent és organitzar les persones que simplement no arriben a pagar el lloguer”

D’altra banda, en aquests dies de confinament, l’acció sindical i mobilització es veu anul·lada, les nostres armes més comuns han estat desactivades, però la pressió que suposa no pagar al propietari no l’hem perdut. I tocar la butxaca als rendistes o empresaris és del que més mal els fa. Cal tenir en compte també, que el govern va decretar una moratòria dels desnonaments per impagament del lloguer de sis mesos, la capacitat de pressió i mobilització al carrer la podrem exercir en un futur pròxim.

Per tant el que ens trobarem al llarg de l’any, és una sobre saturació de la justícia, un gran nombre de desnonaments pendents d’executar per la policia, i un augment del nombre de persones que s’organitza al moviment per l’habitatge. Conflicte assegurat. I la vaga segueix, i va per llarg, ja que les demandes són clares: si no cobrem no paguem, stop desnonaments i regulació del preu de l’habitatge.

Mentrestant, les mesures del govern davant les famílies que no poden pagar són crèdit a la majoria i ajudes socials per a les minories més vulnerables. No deixa de ser la mateixa recepta que fa deu anys, injecció de diners públics als rendistes i endeutament o misèria a les famílies.

Vivim un temps on tot va molt ràpid, i la capacitat de planificació i reacció de les nostres lluites també ha de ser ràpida i contundent, si no ens podem veure superats pels esdeveniments. I ja sabem qui paga aquestes crisis. Ens tocarà corre si volem anar a guanyar.