Social

Ens hi va la vida

3 de maig de 202029 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Núria Martí. Afiliada a CGT i membre de la PDSPT/Marea Blanca

Que retallar en sanitat és un assassinat a dia d’avui és una obvietat. Aquesta ha estat una de les consignes més corejades pels moviments socials i mai havíem pensat que una realitat tant punyent i despietada ens donés la raó de forma tant aclaparadora. Una epidèmia que posa en relleu les mancances socials, econòmiques i polítiques a nivell mundial.

Les capacitats de reacció davant una epidèmia com aquesta estan molt condicionades per la situació prèvia del sistema sanitari. No només des del punt de vista de llits o respiradors sinó també de capacitat de valoració epidemiològica, de necessitats logístiques previsibles, etc.

Durant aquests últims deu anys s’ha retallat en un 30% el nombre de llits hospitalaris. Catalunya inverteix en sanitat un 3.9% del PIB, quan la mitjana a Espanya és de 5’9 % i un 7.2% a la Unió Europea.

S’ha retallat en nombre de personal sanitari, en recursos per l’atenció primària, en docència, en investigació… No hi ha una política de salut pública i vigilància epidemiològica. La desinversió provocada per la política austericida a partir de la crisi del 2008 –època d’Artur Mas/Boi Ruiz- no s’ha superat pas, per molt que els pressupostos s’hagin igualat als del 2010. Són molts anys de desinversió continuada i això implica edificis, instrumental i aparells obsolets i equips humans en la més mínima expressió.

Però a més de la situació de partida del sistema sanitari, la reacció del govern (dels governs) ha sigut vanitosa i tardana. La OMS ja va reaccionar tard, declarant el coronavirus com una pandèmia, després de milers de morts a la Xina i a Itàlia. Els governs europeus i americans també van anar tard. Vanitosa i criminal, perquè hi havia moltes coses que se sabien:

Se sabia que afectava principalment a persones d’edat avançada, i no s’ha aportat res per prevenir. La manca de protecció a les residències d’avis ha estat i és criminal… un gerontocidi. Se sabia que es necessitarien proteccions pel personal sanitari per tractar els infectats… i per la població. Espanya també té el nombre més elevat de personal sanitari infectat. D’altres coses es van anar sabent, com la importància dels tests massius a l’estil de Corea del Sud, recomanats per la OMS. Finalment quan els morts ja comencen a fer pila i ens situem en el tercer lloc mundial en nombre de morts, es decreta l’estat d’alarma.

A falta de previsió i recursos, el govern espanyol posa la “unidad de la patria” en primer terme enlloc de posar-hi el confinament de les zones que tenien més alt nombre de contagis i converteix un criteri epidemiològic/sanitari en un criteri polític. S’incentiva una campanya d’aplaudiments al personal sanitari, mentre se’ls envia a treballar sense cap protecció. S’aprofita l’oportunitat d’emprendre una campanya patriotera i opaca (per exemple, xifres de morts i infectats), avalada d’una manera molt tancada per polítics, militars i periodistes… dirigint la culpabilitat contra aquells que es salten el confinament i no contra la reacció erràtica i tardana dels responsables polítics i sanitaris.

A pesar dels militars al carrer i a les rodes de premsa, no es van dur a terme mesures que haurien pogut alleujar la manca de previsió ,per exemple, intervenir d’immediat les empreses de productes sanitaris o susceptibles de fer-ne. De tal manera que un mes després de decretar-se l’estat d’alarma tot just es comencen a repartir mascaretes per a la població i a les residències i als hospitals encara hi ha manca material de protecció. Les comandes de mascaretes promeses que mai arriben… A Catalunya se’ns intenta vendre que els hospitals privats estan sota les ordres de la Conselleria de Salut i mentre hi ha UCIs tancades a les clíniques privades, s’aixequen hospitals de campanya…

“es dirigeix la culpabilitat contra aquells que es salten el confinament i no contra (…) els responsables polítics i sanitaris”

La guerra de classes continua. I és ben viva en aquests moments. En plena pandèmia, quan Espanya està al primer lloc en percentatge de morts per població, el principi del benefici segueix funcionant, s’aplacen les “homologacions” de respiradors, mascaretes o material sanitari i es bloquegen comandes de material per adjudicar-les a un o altre “proveïdor” més adient.

Això ho tenim vist també a nivell europeu i mundial. Les comandes de material sanitari han estat sotmeses a especulació i venudes al millor postor. Per no parlar de la actitud oficial de la UE respecte als anomenats PIGS.

Les promeses que “nadie se va a quedar atrás” no se les pot creure ningú. Les mesures econòmiques que ja s’han implementat com els ERTOs, han estat utilitzades al punt per les patronals per treure’n partit. Les ajudes econòmiques pels més necessitats no arriben. I ens amenacen amb uns nous pactes de la Moncloa. No he vist mai encara que els poderosos s’asseguin amb els representants dels treballadors sinó és per minvar els seus drets.

Aquesta epidèmia deixa al descobert la fragilitat del sistema capitalista, i el seu caràcter ferotge i depredador de persones i de béns.

Encara no és clar l’origen d’aquest virus, i jo no sóc pas una experta, però moltes veus apunten a que les mateixes causes que provoquen l’escalfament global, la desforestació, l’extracció i maltractament del planeta, provoquen el desequilibri dels ecosistemes i nous comportaments en els virus.

En tot cas, aquesta crisi és un repte, una ocasió per canviar molt més que el sistema sanitari, cosa que s’ha de fer. Posar al centre les persones i la seva cura i no els beneficis. Ens hi va la vida.

Llogateres a la vaga!

3 de maig de 202025 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Iru Moner. Secretari d’acció social de la CGT de Catalunya

Aquests dies farà un mes que va començar la vaga de lloguers. Una vaga imposada per la realitat, per la situació que ens ha caigut al damunt, sense avisar, com un huracà. Un huracà d’acomiadaments, d’ERTOS, de persones que perden una part o la totalitat dels seus ingressos, de por i d’alarma.

Les xifres parlen per si soles. A Catalunya, fins al dia d’avui, 625.000 persones s’han vist afectades per un ERTO, la majoria de les quals han perdut el 35% del sou. Les 21.833* persones que s’han quedat sense feina, també han vist els seus ingressos reduïts i si li sumem les incomptables persones que treballen informalment o autònoms que han perdut part o el total de seva l’entrada de diners, tenim davant un escenari desolador. Una de cada tres treballadores han perdut poder adquisitiu.

A banda, el problema de l’habitatge ja era crític abans del virus. A Catalunya el 2019 es calcula que cada hora s’executava un desnonament, i el 64% dels desnonaments eren per impagament del lloguer. Si tenim en compte que a l’àrea metropolitana de BCN un 40% de la gent viu en cases de lloguer, el futur es mostra gris.

Per tant, tot i que algunes no veien clar el moment d’engegar aquesta vaga, la realitat ha passat per damunt de totes. El que s’està fent és organitzar les persones que simplement no arribem a pagar el lloguer. S’està donant cobertura legal i social a totes aquelles persones que la crisi del coronavirus ens ha donat l’estocada de gràcia.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és imagen-7.png

Una vaga que es va iniciar, en un primer moment, per pressionar al govern perquè decretés la suspensió dels lloguers. Però que, ara, a obert la porta a moltes suspensions o reduccions de lloguers directes, acordades entre els llogaters i el propietari. O, també, ha fet que alguns dels grans propietaris i fons d’inversió plantegin moratòries o reduccions de la quota als inquilins, com a mal menor davant l’amenaça de la vaga.

Avui les dades sobre la vaga són que més de 12.000 llars s’han unit a suspensionalquileres.org a tot l’estat. La meitat de les quals a Catalunya, unes 5.000 es concentren a la província de Barcelona. I aquests són els casos que se’n té constància, el nombre d’impagaments no adherits a la vaga és molt superior. I les xifres van augmentant dia a dia, així com els comitès de suport a la vaga que s’estan creant a barris i pobles de tot l’estat.

“el que s’està fent és organitzar les persones que simplement no arriben a pagar el lloguer”

D’altra banda, en aquests dies de confinament, l’acció sindical i mobilització es veu anul·lada, les nostres armes més comuns han estat desactivades, però la pressió que suposa no pagar al propietari no l’hem perdut. I tocar la butxaca als rendistes o empresaris és del que més mal els fa. Cal tenir en compte també, que el govern va decretar una moratòria dels desnonaments per impagament del lloguer de sis mesos, la capacitat de pressió i mobilització al carrer la podrem exercir en un futur pròxim.

Per tant el que ens trobarem al llarg de l’any, és una sobre saturació de la justícia, un gran nombre de desnonaments pendents d’executar per la policia, i un augment del nombre de persones que s’organitza al moviment per l’habitatge. Conflicte assegurat. I la vaga segueix, i va per llarg, ja que les demandes són clares: si no cobrem no paguem, stop desnonaments i regulació del preu de l’habitatge.

Mentrestant, les mesures del govern davant les famílies que no poden pagar són crèdit a la majoria i ajudes socials per a les minories més vulnerables. No deixa de ser la mateixa recepta que fa deu anys, injecció de diners públics als rendistes i endeutament o misèria a les famílies.

Vivim un temps on tot va molt ràpid, i la capacitat de planificació i reacció de les nostres lluites també ha de ser ràpida i contundent, si no ens podem veure superats pels esdeveniments. I ja sabem qui paga aquestes crisis. Ens tocarà corre si volem anar a guanyar.

La vaga de lloguers i el somriure de Joan Clos.

22 d'abril de 202025 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Iru Moner. Secretari d’Acció Social de la CGT de Catalunya

Avui fa un mes que es va fer pública la proposta de vaga de lloguers. Com a resposta col·lectiva davant l’allau d’impagaments que s’anava a produir i reclamant, principalment, la suspensió del pagament dels lloguers.

Cinc dies després, Joan Clos presentava, sota un somriure, ASVAL. La patronal dels propietaris d’habitatges en lloguer. Una associació que sorgeix «per defensar al petit propietari particular». Però que, curiosament, és impulsada per grans empreses i socis com La Llave De Oro o BlackStone, entre d’altres. Han escollit l’exalcalde socialista de BCN, el de la millor botiga del món, el del Fòrum de les Cultures, com la seva cara visible. Que sense escrúpols ens va recordar, sota el seu somriure fals i cínic de polític mentider, a qui ha defensat tota la vida: als rics.

Avui, també fa vint-i-dos dies que va començar la vaga de lloguers. Una vaga imposada per la crua realitat, per la situació que ens ha caigut al damunt. Sense avisar, com un huracà. Un huracà d’acomiadaments, d’ERTOS, de persones que perden part o la totalitat dels seus ingressos, de por i d’alarma.

Les xifres parlen per si soles. A Catalunya, fins al dia d’avui, 680.340 persones s’han vist afectades per un ERTO, la majoria de les quals han perdut el 35% del sou. 21.833 persones (dades del 14 d’abril) s’han quedat sense feina, i li sumem les persones que treballen informalment o autònoms que han perdut part o el total dels seus ingressos i ja tenim davant un escenari desolador, on una de cada tres treballadores han perdut poder adquisitiu.

“una vaga imposada per la crua realitat, per la situació que ens ha caigut al damunt. Sense avisar, com un huracà”

A banda, el problema de l’habitatge ve de lluny. A Catalunya el 2019 es calcula que cada hora s’executava un desnonament, i el 64% dels desnonaments eren per impagament del lloguer. A tenir en compte que a l’àrea metropolitana de BCN un 40% de la gent viu en cases de lloguer.

Tot i que algunes no veien clar el moment d’engegar aquesta vaga, la realitat ens ha passat per damunt de totes. El que s’està fent és organitzar les persones que simplement no arribem a pagar el lloguer. S’està donant cobertura a totes aquelles persones que la crisi del coronavirus, ens ha donat l’estocada de gràcia.

Una vaga que es va iniciar, en un primer moment, per pressionar al govern perquè decretés la suspensió dels lloguers. Però que ara, ha obert la porta a moltes suspensions o reduccions de lloguers directes, acordades entre els llogaters i el propietari. També, ha fet que alguns dels grans propietaris i fons d’inversió plantegin moratòries o reduccions de la quota als inquilins, com a mal menor davant l’amenaça de la vaga.

Les dades sobre la vaga (dades del 14 d’abril) són, més de 12.000 llars que s’han unit a suspensionalquileres.org a tot l’estat. La meitat de les quals a Catalunya, unes 5.000 es concentren a la província de Barcelona. I aquests són els casos que se’n té constància, el nombre d’impagaments no adherits a la vaga és molt superior. I les xifres van augmentant dia a dia, així com els comitès de suport a la vaga que s’estan creant a barris i pobles de tot l’estat.

Per tant el que ens trobarem al llarg de l’any, serà, saturació de llançaments a justícia, un gran nombre de desnonaments pendents d’executar per la policia, i l’augment de persones que s’organitza al moviment per l’habitatge. Conflicte assegurat. I la vaga segueix, i va per llarg. Doncs els pronòstics econòmics ens indiquen que seguirà pujant l’atur i que les contractacions de la temporada turística seran mínimes.

Mentrestant, les mesures del govern davant les famílies que no poden pagar són: crèdit a la majoria i ajudes socials per a les minories més vulnerables. No deixa de ser la mateixa recepta que fa deu anys, injecció de diners públics als rendistes i endeutament o misèria a les famílies.

“si no s’uneixen a la vaga les que estan fartes de dedicar la meitat del seu sou al lloguer, govern i rendistes no es veuran prou amenaçats”

Davant aquest panorama creiem que durant la primera setmana de maig moltes persones s’uniran a la vaga. S’uniran per necessitat, per la pèrdua d’ingressos. El conflicte tornarà a créixer. Però hem de tenir una cosa clara. Si no s’uneixen a la vaga les que estan fartes de dedicar la meitat del seu sou al lloguer, si no s’uneixen les que estan indignades de no arribar mai a final de més, si no s’uneixen les que ja no aguanten la inseguretat de les pujades abusives del lloguer, el govern i els rendistes no es veuran prou amenaçats. No hi haurà suspensió, no hi haurà regulació dels preus. Seguiran escanyant-nos gran part del nostre sou.

Vivim temps on tot va molt ràpidament, i en pocs mesos es pot tancar el nou ordre social i econòmic post coronavirus. La capacitat de decisió i reacció de les nostres lluites també ha de ser ràpida, si no ens podem veure superats pels esdeveniments. I ja sabem qui paga aquestes crisis. Ens tocarà còrrer si volem anar a guanyar. Ens tocarà arriscar, si volem amargar el somriure a en Joan Clos i l’elit que representa.

Solidaritat entre el poble davant la crisi del COVID-19

6 d'abril de 202025 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Rebeca Alonso. CGT Sector Social

D’on sorgeix el naixement de les xarxes de suport mutu als barris i pobles? Què ha succeït durant aquests anys per tal que, de cop i volta, la solidaritat entre veïnes fossi l’esclat d’aquests últims dies?

Als nostres barris i pobles portem anys teixint llaços entre col·lectius i moviments que van néixer amb la crisi econòmica el 2008, la qual mai vam arribar a superar, sinó tot el contrari, la classe treballadora va haver d’assumir i patir les conseqüències.

El Govern Espanyol liderat pel PP ens va ensenyar que era la ciutadania la que havia de rescatar a la banca amb la famosa nacionalització de Bankia el 2012 per un cost de 100 milions d’euros. «Austeritat» era el gran lema per un govern que culpabilitzava i responsabilitzava el poble mentre aquest patia desnonaments a les seves llars i acomiadaments als seus centres de treball. La classe treballadora va haver d’assumir que això era el que tocava: pagar la crisi que havia generat el poder polític i la banca.

Més de 10 anys més tard, encara seguim aquí, patint desnonaments i observant com les condicions laborals als centres de treball van empitjorant.

Tanmateix, en aquests últims anys hem viscut un ressorgiment de les lluites als nostres barris. En aquesta última dècada el feminisme s’ha anat posant al front de les reivindicacions socials i ha trencat amb el que suposadament era «normal», posant de manifest quelcom nou: deixar de normalitzar la violència i reivindicar una vida digna lliure de qualsevol opressió.

“el discurs d’extrema dreta deixa pas al sorgiment d’un discurs comunitari i solidari”

S’han generat nous espais autogestionats i sindicats que també anhelaven un benestar comú: sindicats d’habitatge, les Plataformes de Persones Afectades per la Hipoteca (PAH’s), cooperatives de consum, entre d’altres. Gent organitzada que, de manera assembleària i horitzontal, han planificat i creat accions per aturar desnonaments, exigir un habitatge digne o regular els preus del lloguer. Un dels objectius d’aquests últims anys ha estat aturar a empreses i persones propietàries que, amb la massificació turística descontrolada, han provocat migracions demogràfiques de la classe treballadora. També a nivell laboral, els sindicats combatius s’han mantingut ferms durant tota aquesta dècada convençuts que una feina digna és una vida digna.

Va arribar el 8 de març del 2020, vaga general feminista, on els diferents pobles es van organitzar en xarxa durant mesos per sortir als carrers, ocupar carreteres, fer piquets i, en definitiva, tornar a cridar que estem fartes. I sense dies de reflexió apareix a Catalunya el Co-Vid19 que sacsejarà tant al poder polític com al poble.

Quan a Catalunya i a l’Estat Espanyol es va fer evident el contagi, el poder polític, sense haver pres anteriorment mesures preventives, va optar per mostrar el seu poder imposant el tancament dels establiments i, posteriorment, imposant el confinament de tota la població (a excepció que vagis a treballar, és clar).

Benvingudes al caos. Esclaten els dubtes: “Qui cuidarà a les meves filles i fills mentre jo he d’anar a treballar? Si l’ empresa tanca què passa amb el meu sou? Si he tingut contacte amb alguna persona afectada pel Co-vid 19 què he de fer?’’

Com ni els governs ni les autoritats van preparar res per una situació que, òbviament, havia d’arribar, ens trobem en canvi constant. Informacions al BOE, declaracions del Consell de Ministres i mitjans de comunicació que exposen informacions no contrastades. Cada matí hem d’encendre el mòbil per entendre què està succeint allà fora.

CONFINATS A BELLATERRA: Il·lustracions que mostren temps de ...

És en aquest precís moment on neixen les Xarxes de Suport Mutu entre veïnats. Després de la “ressaca emocional” del 8 de març la solidaritat entre nosaltres esclata en un moment on el poder polític no dóna resposta i el suport mutu comença a estructurar-se. El 15 de març ja ens trobàvem amb mil cartells rulant per les xarxes socials, on la gent es començava a organitzar rere el nom de “Xarxa de Suport Mutu”. No havíem viscut abans les assemblees a partir de videotrucades compartides ni prendre decisions de manera on-line, tot era nou.

Comença a néixer la relació entre veïnes i és només a partir del diàleg que s’ha anat construint totes i cadascuna de les xarxes, sempre localment i sense cap altre interès que no sigui oferir ajuda. En alguns barris aposten per oferir la selva ajuda mitjançant comunicats escrits a les escales dels edificis, els petits comerços implementen el lliurament a domicili adaptant-se a totes les necessitats i d’altres impulsem, amb altres organitzacions, una crida col·lectiva al Govern per tal d’exigir que s’implementi el Pla de Xoc per garantir un salari i un habitatge digne durant aquest estat d’alerta.

La població comença a veure com el Govern arriba tard a una situació límit, imposa mesures amenaçant amb multes econòmiques i, paral•lelament, la Monarquia Borbònica es torna a retratar entre versos rapers “Los Borbones son unos ladrones”. Però el poble respon i surt als balcons amb cassoles per demostrar el rebuig a la monarquia espanyola.

Finalment, hem de reconèixer la gran funció que des dels diferents àmbits d’atenció a les persones es segueixen desenvolupant i que, una vegada més, la situació de crisi deixa veure que formen part del pilar fonamental de qualsevol societat. Personal sanitari, treballadores de l’àmbit social, personal de neteja, transports, abastiment de recursos bàsics, comerç, etc. Totes elles cada dia reben aplaudiments als balcons i agraïments per les xarxes socials pel seu sacrifici.

És així com, de mica en mica, el discurs d’extrema dreta, abans imperant en una societat fràgil, ha perdut territori deixant pas al sorgiment d’un discurs comunitari i solidari entre pobles, proclamant la necessitat que el Govern Espanyol assumeixi la responsabilitat per tal que no sigui la classe treballadora la que una vegada més pagui la crisi.

Tornem a aprendre que no serà l’Estat qui ens cuidi o ens protegeixi. Sols el poble salva el poble.

Núria Martí. Afiliada a CGT i membre de la PDSPT/Marea Blanca

Iru Moner. Secretari d’acció social de la CGT de Catalunya

Iru Moner. Secretari d’Acció Social de la CGT de Catalunya

Rebeca Alonso. CGT Sector Social

Redacció Catalunya