Un advocat de la CGT acusa a Pilar Rahola de plagi

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció

Josep Maria Loperena diu que el protagonista i l’argument de ‘L’Espia del Ritz’, es basen en el seu lllibre «L’espia del violí»

L’escriptor i jurista Josep Maria Loperena acusa la periodista i escriptora Pilar Rahola d’haver-se servit d’una novel·la escrita per ell a l’hora de construir la història del llibre L’espia del Ritz, que ha sortit al mercat aquest mes de juny. En concret, Loperena assegura que Rahola ha utilitzat part de l’argument, el personatge i la trama de la seva novel·la, L’espia del violí, publicada a principis del mes de març, encara que comercialitzada també ara a causa del confinament. Davant d’aquest presumpte plagi, Loperena, que també és advocat, ha enviat un requeriment judicial a Columna en el qual assenyala que el millor seria arribar a «un acord» perquè l’editorial i l’escriptora admetin «que les coincidències són massa evidents».

Loperena va començar com a advocat laboralista de la CNT, en 1977, en un vell despatx del Sindicat d’Espectacles Públics de la CNT -molt abans de l’escissió- per a reivindicar el dret de vaga, la jornada de vuit hores, el salari mínim interprofessional i els drets a la llibertat d’expressió i reunió. Després es va fer càrrec de l’assessoria jurídica de Transports i de la Federació local de CGT. Va defensar als acusats per Martin Villa com a autors de la massacre de la Sala de Festes Scala, organitzat pels serveis d’informació, un crim d’Estat per carregar-se la CNT  Es va querellar contra Felipe González i va portar centenars de casos davant l’Audiencia Nacional defensant militants llibertaris.

L'ESPIA DEL VIOLÍ

Els advocats de Loperena entenen que Rahola no és la persona que va escriure la novel·la que actualment promociona l’Editorial Columna del Grup Planeta, sinó ell. Afegeixen que la voluntat de Loperena no és guanyar un possible judici, sinó que Rahola «accepti la seva responsabilitat».

L’espia del violí va ser escrita el 2001 per encàrrec precisament de l’editorial Columna, però va quedar-se al calaix de l’editorial perquè Columna acabava d’incorporar-se al grup Planeta i, aquesta nova editorial, per raons comercials, va decidir no editar-la. Ara, Columna la publica amb el nom de Pilar Rahola com autora.

“L’espia del violí va ser escrita el 2001 per encàrrec precisament de l’editorial Columna”

Uns anys després l’editorial Efadós va decidir apostar per la novel·la de Loperena. La va publicar. Hauria d’haver estat distribuïda poc abans del decret d’estat d’alarma. «Quan estava en fase d’impressió va aparèixer a les xarxes socials i alguns mitjans, la portada d’una novel·la de Pilar Rahola, titulada L’espia del Ritz, que coincidia totalment amb la meva, pel que fa al personatge de Bernard Hilda, i les seves peripècies com a espia, inventades per mi», diu l’escriptor.

Rahola s’ha defensat de les acusacions de plagi, dient que «és un autèntic disbarat». Afirma que li va donar la idea un reportatge de Jordi Finestres publicat a ‘Sapiens’. Però es tracta d’un fet fals, des del punt de vista històric, ja que va ser Loperena qui el va inventar per fer la seva novel·la. És possible que el llibre de Rahola el redactés el mateix Finestres i l’oferís a la periodista com a ganxo.

Rahola se querella contra el escritor Loperena, que el acu...

Rahola creu que té tota la raó. Que Bernard Hilda era un espia. És cert que allò que el músic va declarar a ‘La Vanguardia’, és el que ella diu. Però el fet d’escoltar frases, i inclús converses, a oficials nazis i passar-los als aliats, no el converteix en un espia professional integrat en un servei d’informació.

En Joan de Sagarra nega que fos espia, igual que l’Àngel Cases, amic personal de Hilda, el qual es va posar en contacte amb en Loperena, a qui no coneixia, per dir-li el mateix. Pilar Rocu y Xavier Esplà, advocats de Loperena, han enviat a Rahola un requeriment judicial previ a la interposició d’una querella criminal. No es tracta d’un tema banal que es pugui discutir per Twitter. Si el que vol la senyora Rahola és la decisió d’un jutge que resolgui el plet, no és aconsellable, perquè la resolució d’un tercer li pot comportar una pena de presó que en Loperena no desitja ni per ella ni per ningú. h

La CGT crida a la vaga a la mineria del Bages i el Berguedà després de dos accidents laborals mortals en tres setmanes

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció

Avui 30 de juny la CGT ha convocat una vaga a les mines de Sallent i Manresa. Els treballadors de les empreses mineres de Montages RUS, subcontracta d’Iberpotash, i ICL aniran a la vaga per protestar pels dos accidents laborals que en tant sols tres setmanes han matat a dos companys treballant.

El Sindicat de Mineria de la CGT de Sallent i la CGT de Berga inicien avui una vaga en denúncia de les dues morts que han tingut lloc darrerament a les mines catalanes.

La protesta reclama més mesures de seguretat a les mines, i es va convocar inicialment a conseqüència d’un accident que va acabar amb la vida d’un miner el 4 de juny passat. Ara, una segona mort ha precipitat la l’aturada, tot i que abans del sinistre s’havia arribat a un acord amb la direcció d’Iberpotash, que suposava obrir negociació sobre mesures de seguretat i prevenció.

La resta del Comitè d’Empresa s’ha sumat a la convocatòria realitzada per part de la CGT. La vaga, de fet, s’ha iniciat aquesta mateixa nit a les 22h del dia 29, coincidint amb el primer torn de nit del dia d’avui.



Pandèmia en context de misèria obrera (1a part)

Equip Comunicació CGT Catalunya
Juanjo Gallardo. CGT Ensenyament Barcelona

La grippe de 1918 va conèixer la seva onada més virulenta a la fi de la Gran Guerra. La neutralitat havia permès els empresaris espanyols l’acumulació d’enormes beneficis venent als contendents. Un industrial de l’època, Gual Villalbí (futur ministre amb Franco) va arribar a dir: “Fou una època fantàstica, un somni portentós en el qual tots els negocis foren pròspers i fàcils, fou una vertadera orgia de guanys i beneficis”.

Les classes treballadores no van viure aquesta època amb la mateixa alegria. L’exportació massiva de productes alimentaris bàsics com l’arròs, les patates, els cigrons, l’oli, etc., va provocar una pujada de preus exorbitant a conseqüència de la seva escassetat al mercat interior. Aquesta situació va generar una vertadera crisi de subsistència que va accentuar les miserables condicions de vida en què es trobaven les classes populars. La situació es feia encara més indignant en la mesura que la riquesa generada durant el període era gaudida per una burgesia que immisericordement i ostentosa malbaratava la seva riquesa en plaers i diversió.

Fam, inexistència de polítiques de salut pública, serveis de neteja urbana insuficients, higiene pública molt pobre, falta d’assistència mèdica, col·lapse de cementiris, suïcidis de persones terroritzades pel virus, habitatges amuntegats, falta d’aigua corrent, falta de vàter a les cases, higiene personal deficient, poc costum de rentar-se les mans o dutxar-se, patis interiors amb animals, convivència amb animals a cases i balcons, cadàvers sense recollir, cementiris col·lapsats, especulació amb els preus de funeràries i de productes bàsics. Pandèmia classista, ja que els burgesos viuen en barris més higiènics i en cases més saludables, tallers infectes, insalubres, sense llum natural, amb sostres baixíssims, en atmosferes plenes de pols asfixiant pel cotó o altres materials, sense menjador, sense lavabos, sense lloc on rentar-se o dutxar-se després de la feina, jornades de més de 10 hores, treballant els dissabtes, sense condicions especials per a les treballadores embarassades… Aquesta era la “cantarella” que acompanyava les denúncies que Solidaritat Obrera feia durant l’epidèmia de grip de 1918. Vegem-ho.

Coronavirus: La segunda ola de la gripe española fue más letal que la primera: así sucedería con el Covid-19

Ja des dels primers dies se’ns explica com a Freila (Granada) els 800 malalts detectats vivien en coves insalubres, o com a Noja (Santander) els casos s’atribuïen a les males condicions higièniques del cementiri. Pocs dies després, s’alertava que a Benavente (Zamora) havien mort tots els metges i la població s’havia quedat sense assistència, o com a Valdeverdeja (Toledo) es propagava l’epidèmia “per les males condicions higièniques del poble on els carrers són femers. Com són tots els carrers d’Espanya”. A Ourense, un metge es trobava a tres malalts en un mateix llit. Es tractava d’un matrimoni i una filla. La nena afectada de meningitis, la mare de pneumònia i el pare amb grip. De Salamanca es deia: “Les notícies que vénen d’aquesta regió respecte a l’epidèmia són aterridores. (Són diversos pobles on) l’epidèmia causa veritables estralls. El focus és Béjar, on hi ha més de 3.000 afectats (…) La situació és paorosa perquè a l’epidèmia s’uneix la misèria de la gent malalta (…) Moltes fàbriques, tallers i comerços no tenen més del 50% de personal“. L’informant acabava denúncia-ciant a les autoritats: “Com es veu, tot i els informes oficials, l’epidèmia ha arribat per la incúria dels governants i de les Juntes de Sanitat a assolir proporcions aterridores“. A Barcelona l’extensió de la grip afectava massivament a treballadors de sectors estratègics com correus i tramvies, que havien deixat de funcionar a causa de la gran quantitat d’infectats.

“la situació (…) era gaudida per una burgesia que immisericordement i ostentosa malbaratava la seva riquesa en plaers i diversió”

En aquesta ciutat, els bàndols d’alcaldia i les informacions que arribaven dels mateixos veïns reflectien les condicions de vida a les àrees populars, on a moltes cases es convivia amb gallines, coloms o altres animals, situats en petites terrasses o balcons. Una carta a la Soli deia: “… en els patis interiors de les cases núm. 11 del carrer Sant Jeroni i 8, 22 i 21 del carrer Cadena hi ha gallines, conills i ànecs, i els veïns no poden obrir els balcons doncs és insofrible l’olor que desprenen tants animals“. No eren animals “de companyia”, sinó que habitualment servien com a complement alimentari. També es denunciava com al carrer Cremat existia un magatzem de peix o un altre de plàtans prop de la redacció de la Soli: “les condicions higièniques contribuí a propagar l’epidèmia… en barris d’alta densitat de població“.

En aquestes condicions, les pompes fúnebres estaven completament desbordades. Un col·laborador de la Soli denunciava com, a l’edifici on habitava, tots els pisos tenien infectats i que havia mort un nen el cadàver del qual portava dos dies sense recollir, amb la família convivint amb ell. El dia 18 es deia: “Al carrer Robador núm. 7, 4º1ª va morir una senyora, el dia 13 i segueix sense enterrar. En el mateix pis queden dos fills de la difunta, i respirant les emanacions de el cos de la seva mare, sense mitjans i sense que les autoritats es preocupin per res tot i que se’ls ha avisat. I com aquest cas que relatem hi ha molts a Barcelona“. Es qüestionaven també les mesures de l’ajuntament sobre la desinfecció dels carrers, ja que “les creiem inútils mentre que els morts per la epidèmia romanguin tres dies i de vegades més, sense rebre sepultura“.

La pandemia de 'gripe española' en el País Vasco (1918-1919) - Deia

Una nota d’aquest mateix dia 18 qüestionava l’optimisme de les autoritats respecte a la davallada d’infectats i es deia: “L’espectacle que Barcelona ofereix és poc consolador. Per tot arreu se senten laments contra l’abandonament sanitari en què es té a la ciutat, el que permet que, en ocasions com la present, calgui resignar-se a esperar la mort creuats de braços, ja que tot el que es fa individualment resulta estèril a causa del mal estat sanitari de la població en el seu conjunt“.

A les presons, on s’amuntegaven centenars de sindicalistes, la pandèmia causava estralls, però no a tots afectava de la mateixa manera quan es relatava el cas de Bravo Portillo (policia flagell de sindicalistes que es trobava pres arran d’una denúncia de CNT): “… mentre que per a Bravo Portillo té llit a la infermeria, per a altres processats no les ha hagut i se’ls ha deixat morir com gossos a les cel·les sense assistència de cap tipus“

Coronavirus a Rojava: Fent front a una pandèmia sense un Estat

Equip Comunicació CGT Catalunya
Article original de Thomas McClure, investigador del RIC, a Novara Media.

A tot el món, els Estats es veuen pressionats per la seva resposta a la crisi del coronavirus. Alguns no aconsegueixen protegir els seus ciutadans, alguns utilitzen la Covid-19 com a excusa per assolir més poder autoritari, i d’altres fan ambdues coses alhora.

Aquí, al Nord i l’Est de Síria, la regió autònoma més coneguda com Rojava, 4 milions de sirians -kurds, àrabs, cristians- viuen fora de la protecció precària i del control autoritari del règim de Bashar al-Assad. L’objectiu és construir una nova forma de política comunitària, fora de l’Estat. En conseqüència, la regió autònoma s’enfronta a l’aïllament, l’embargament i poca ajuda per part dels poders estatals que no volen veure triomfar el seu projecte, i deixen que busqui solucions alienes a les que poden oferir les Nacions Unides i l’Organització Mundial de la Salut.

La regió ha patit nou anys de guerra, s’enfronta a unes forces d’ocupació turques que tenen com a objectiu les infraestructures sanitàries i d’aigua, no té cap reconeixement internacional i el gener ha vist el tancament de l’única ajuda de l’ONU que creua al Nord i l’Est de Síria. Tot això ha deixat la regió en un risc extrem de coronavirus. L’OMS es nega a recolzar-la directament i l’Administració autònoma del Nord i l’Est de Síria (AANES, les sigles en anglès) depèn dels seus propis i escassos recursos i de l’ajuda enviada a través del govern d’Assad, de la qual poca arriba al nord-est.

Crisi preexistent

La situació humanitària és greu a tota Síria i el nord-est no n’és una excepció. 1,6 milions de persones necessiten ajuda humanitària, incloses 600.000 persones desplaçades internament. Els metges locals treballen amb una taxa de mortalitat del 10%, tant en els centres de detenció que contenen combatents de l’ISIS com en els camps de refugiats –en alguns dels quals hi ha famílies vinculades a l’ISIS, altres allotgen centenars de milers de kurds desplaçats per successives invasions turques, així com àrabs que han fugit a la seguretat relativa del nord-est durant els nou anys de conflicte.

Els 4 milions de residents de la regió depenen d’una capacitat total de 40 respiradors i 35 llits d’UCI. Nou dels onze hospitals públics del Nord i l’Est de Síria han estat afectats per la guerra. De fet, un estudi recent de l’Escola d’Economia de Londres va arribar a la conclusió que les regions de l’AANES tenen la capacitat de gestionar només 460 casos de coronavirus abans de ser superats.

Suport de l’OMS

L’única manera de confirmar amb precisió un cas de coronavirus és amb màquines de prova de reacció en cadena de polimerasa (PCR). Les úniques màquines de PCR del Nord i l’Est de Síria es van perdre l’octubre del 2019, quan Turquia va envair la ciutat de majoria kurda Serê Kaniyê. L’hospital va ser bloquejat i després requisat com a part de l’operació, deixant-lo inaccessible i inservible.

L’OMS havia exigit al Nord i l’Est de Síria que s’enviessin totes les mostres a la capital siriana, Damasc, però ni l’OMS ni el govern sirià facilitaven el procés. El 2 d’abril, es va confirmar a Damasc un cas de Covid-19. El mateix dia, a la regió del Nord i l’Est de Síria se’n va produir la primera mort, tot i que tant el govern sirià com l’OMS no van comunicar aquesta informació a l’AANES fins passades dues setmanes. Això va posar en perill el personal mèdic i va fer que els funcionaris sanitaris de la regió no poguessin prendre les precaucions adequades.

“mentre que el règim obstrueix l’ajuda del sud, Turquia aplica pressió pel nord”

A través de Turquia, l’OMS recentment ha subministrat kits de prova a Idlib, una ciutat controlada per Hayat Tahrir-al-Sham (HTS) al-Qaeda, des d’on es poden enviar mostres a Turquia per fer-ne la prova. També ha proporcionat 1200 kits de proves a zones controlades pel règim. Tanmateix, per la falta d’un estatus  reconegut, el Nord i l’Est de Síria no té accés als kits de proves proporcionats per l’OMS. Amb el suport del govern regional del Kurdistan a l’Iraq, l’AANES finalment va poder adquirir per la via privada cinc màquines de PCR. Amb això i les proves de primera línia com proves de glòbuls blancs i controls de temperatura, l’AANES ara és capaç d’engegar un programa bàsic de proves, enlloc de confiar només en Damasc.

Ajuda rebuda de l’ONU

L’organització matriu de l’OMS, l’ONU, complau als poderosos Estats membre del Consell de Seguretat. El gener del 2020, Rússia -que dona suport al règim de Damasc i no reconeix l’autonomia del nord-est- va exercir el seu veto al Consell de Seguretat per bloquejar l’única ajuda de l’ONU al Nord i l’Est de Síria.

Això significa que tota l’ajuda de l’ONU a Síria s’envia ara a zones controlades per HTS, a faccions sota el control del servei d’intel·ligència turc o directament al règim d’Assad. L’AANES es veu obligada a intentar accedir a l’ajut de l’ONU mitjançant Damasc, però la realitat és que la majoria d’ajudes enviades a Damasc romanen en zones lleials al règim. Poc o res no arriba mai al nord-est.

Un únic lliurament d’ajuda de 20 tones a través de Damasc va arribar al Nord i l’Est de Síria, però segons el seguiment de l’OMS, el 89% de l’entrega va quedar en una zona controlada pel règim a Qamishlo. L’assistència precària proporcionada a l’AANES incloïa incubadores infantils i altres subministraments no relacionats amb coronavirus. Un metge va explicar al Rojava Information Center que els subministraments eren “bàsicament inútils”. D’una manera similar, sota pressió turca, el govern regional kurd iraquià també ha impedit la compra i la transferència de subministraments de coronavirus al nord i l’est de Síria.

Un informe recent de l’Oficina per a la Coordinació d’Afers Humanitaris de l’ONU indicava que aquesta decisió reduirà extremadament la capacitat del Nord i l’Est de Síria per combatre el coronavirus. Set centres sanitaris de Raqqa s’enfronten a greus mancances de medicaments i subministraments com a conseqüència directa de la decisió i un està a punt de tancar. A més, el centre de salut del campament Hol també ha quedat molt afectat.

Atacs de Turquia a l’aigua

Mentre que el règim obstrueix l’ajuda del sud, Turquia aplica pressió pel nord. La invasió de Turquia de Serê Kaniyê i Tell Abyad el 2019 es va caracteritzar pels bombardejos i atacs aeris dirigits a punts de salut i clíniques, que van comportar en la pèrdua de dos hospitals clau mentre Turquia avançava en el control del territori de l’AANES.

Rojava es prepara per fer front al coronavirus tot i l'ofec humanitari - directa.cat

Això també va permetre que Turquia prengués el control de l’estació d’aigua d’Allouk. Allouk és una peça fonamental de la infraestructura que proporciona aigua potable a entre 650.000 i 1 milió de persones, incloent 65.000 persones desplaçades internament i persones relacionades amb l’ISIS en el campament de Hol; a persones desplaçades internament als camps de Washokani i Aresha i assentaments ad-hoc, incloses 80 escoles a Hasekah; al centre de detenció per a combatents capturats del ISIS més gran al món, que alberga uns 5.000 combatents i l’escenari d’una revolta recent; i al principal hospital de quarantena de l’AANES.

Turquia va llançar un atac aeri contra Allouk el primer dia de la invasió i el va deixar inoperatiu. Ara Turquia controla l’estació d’aigua, i tot i que des d’aleshores s’ha solucionat sota mediació internacional, Turquia ha tallat cinc vegades el darrer mes el flux d’aigua a les zones de l’AANES i ha forçat que l’AANES enviés més electricitat (i a que en pagués les reparacions de) a les zones que Turquia va ocupar el 2019. Com a força d’ocupació, Turquia és responsable del subministrament d’electricitat a Serê Kaniyê segons el dret internacional i, a més, exigeix ​​molta més potència del que és proporcional a les seves necessitats. Més recentment, el 2 d’abril, les forces turques van escorcollar la canonada d’aigua d’Allouk a Hasekah i van tallar l’aigua per cinquena vegada.

Solucions sense comptar amb l’Estat.

Amb Rússia, Turquia i el govern de Damasc fent pressió sobre les regions autònomes, amb l’ajuda de l’OMS i l’ONU, el nord-est es veu obligat a buscar solucions alternatives. D’una banda, les seves exigències polítiques són clares: l’aprovisionament directe de kits de prova de l’OMS i altres subministraments, la reobertura del pas d’ajuda de Yaroubiah, el fi de la manipulació del flux d’aigua per part de Turquia i el reconeixement a llarg termini de l’autonomia del nord-est com a part d’una Síria federal i democràtica.

A curt termini, però, la regió es veu obligada de nou a dependre dels seus propis  recursos. S’estan duent a terme múltiples projectes mèdics per fer respiradors casolans com a solució a l’escassetat crònica en aquest àmbit. L’ajut es distribueix per les famílies a través de les comunes locals que conformen els fonaments del sistema democràtic de base.

Si s’assoleix la visió de l’AANES d’una Síria federal, serà una oportunitat per difondre aquestes idees en un món que acaba de veure amb els seus propis ulls la necessitat de viure amb recursos locals i d’una vida comunal. Per ara, l’administració depèn d’aquests ideals que van fer palesa la seva vàlua durant una guerra i que són la seva millor esperança de mantenir viva la població al llarg de la crisi pandèmica.

Memòria històrica

Equip Comunicació CGT Catalunya
Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

De la saga Elvira

Des de la cova estant, la mirada es perd per la finestra esculpida a la pedra. Lluny s’albiren dos marrecs que corren pels camins entre camps i matolls, són Manuel i José. Amb la imatge aflora un guèiser d’emocions i recupero la història familiar: 

L’any 1939, en acabar la devastadora guerra, Manuel es reuneix a Madrid amb la seva muller i veu amb desesperança que la seva mare Elvira no hi és amb la família. Ha de tornar a treballar i quan sol·licita la incorporació al seu lloc de marmitó en el restaurant de la Companyia  ferroviària de vagons llits es troba que, supervisades per la Prefectura Militar de Ferrocarrils, estant fent depuracions entre els seus treballadors. Li afecta molt directament. En represàlia pel seu servei a intendència en el front republicà el traslladen del seu lloc de treball a l’exprés Hendaia-Lisboa a fer la ruta de l’exprés Barcelona – Port-Bou. L’any 1940, Manuel i Boni, després de casar-se de bell nou ja que els matrimonis de la República no es consideren vàlids, agafen rumb cap a Barcelona on viuran al barri de la Ribera, prop de l’estació de França. 

¿Què havia passat amb José, el fill que  l’Elvira havia somiat tantes vegades abraçar?

  • De petites, José ens contava que combatia en la zona nord quan el feren presoner les tropes franquistes. Va restar amuntegat en un camp de concentració i ja l’anaven a afusellar quan arribà l’ordre d’aturar les sentències de mort. En la batalla de l’Ebre s’havien produït moltes baixes i per cobrir-les van enviar molts presoners a  primera fila de combat. Posava èmfasi quan ens explicava que no va fer mai cap tret contra els seus. Va suportar un fred aterridor; deambulava  pels camps i dormia al ras a l’abric de cossos abandonats en les terres on es lliuraven les darreres batalles.

La recerca d’aquests fets m’adreçaren a la web “Asturias Republicana” on vaig ampliar informació més detallada de la història:

Pel  Camp de Concentració de Camposancos, situat a La Guardia (Pontevedra), van passar milers de presoners de les captures a les tropes republicanes que eren, en la seva majoria, naturals o veïns d’Astúries, del nord de les províncies de Palència i Lleó com també de Galícia, Cantàbria i País Basc. En aquest camp de concentració actuava el Tribunal Militar Permanent núm. 1 i durant els mesos de juny, juliol i agost de 1938 es van celebrar nombrosos consells de guerra. Segons dades dels supervivents, cada dia es feien sis consell de guerra, tres pel matí i tres per la tarda, amb tandes de vint presos cadascú. En aquesta web es relacionen els noms dels presoners que van passar pels consells de guerra. I en el del  24.6.1938 hi consta: “José Alvarez Fernández. Condena: pena de muerte. Conmutada el 3.1.1939” 

També tinc informació a través dels documents oficials que conservo que detallen que el 29 de setembre de 1938  van enganxar-lo al tercer terç de la Legió, banderí Talavera. 

En acabar la guerra el traslladen a Larache, al nord-oest del Marroc,  on treballà de marmitó per les tropes de la legió. Un any després, el 14 d’agost de 1940 el llicencien per “inútil físic”. Havia contret el paludisme. Amb aquesta malaltia latent li concedeixen el passaport de sortida de la legió. A Barcelona l’acull l’única família que li resta: en Manuel i la Boni. 

Així comença la història de José en terres catalanes: viure sota el jou del control franquista no va impedir la seva militància en l’organització clandestina “Liberación Nacional Republicana”, fundada per Elios Gómez Rodríguez amb la finalitat d’implantar la Tercera república federal a Espanya. A partir del juny de 1945 la policia militar va desarticular l’organització i va detenir els seus membres. Amb l’auto final d’11 de febrer de 1947 es confirma la presó condicional pels delictes d’associació i propaganda il·legal per a tots ells. José va viure la resta de la seva vida en llibertat condicional.

———————————————–

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries