L’estat d’alarma ha cessat i hem pogut bellugar-nos pels
territoris abans que, com diuen, s’agreugi la pandèmia i ens tornin a confinar.
L’escapada fou a un poblet on encara tenim referents: Moyuela, a l’Aragó, província
de Saragossa, en la comarca del Camp de Belchite.
Els habitants d’aquest poble van ser protagonistes del procés de col·lectivització
agrària dels anys 1936 al 1938 i han deixat testimonis de les seves vivències.
Terra de secà i conreu de cereals: civada, ordi, blat són
actualment les úniques fonts de l’economia del poble.
Anys enrere hi havia altres fonts de riquesa com el cultiu del
safrà, desaparegut per manca de braços per treballar en aquella complexa producció:
es plantaven les cebes o bulbs; d’ells sortien flors blavoses amb sis tèpals i
tres estigmes que es collien a diari abans que sortís el sol i s’esbrinaven en
arribar a casa. Un cop acabada la collita, que podia durar vàries setmanes, es
torrava el safrà i de quatre lliures de tendre en quedava una, que es guardava
entre llençols de lli esperant a vendre’l. Era l’or que donava la terra.
També hi havia camps de vinyes però es van arrencar tots els ceps per
interessos de l’UE. Calia fer monopolis del cultiu de la vinya on fos més
productiu i per això pagaven per cada cep arrencat. Antigament a les cases es
collia el raïm per la verema, es bolcava al trull per trepitjar-lo, fer vi per
tot l’any i omplir els tonells. El vi acompanyava els dinars, els berenars a
les bodegues i s’oferia amb orgull als visitants. Hi ha cases antigues que encara
conserven els trulls, alguns soterrats.
Ara ja no veiem clapes verdes; en l’horitzó, grans extensions de terres daurades
pel sol de la tarda.
És juliol i els homes estan en plena recol·lecció; són dies de
forta pressió de treball. Miren el cel. Cal tenir cura. Les pluges d’aquest any
han caigut a deshora i ha malmès molt cereal.
La feina de centenars de braços la fan enormes màquines
segadores-recol·lectores –ja no es té la fals al vol, com diu el refrany
català- i els agricultors remolquen els cereals en grans tractors fins els
dipòsits i graners o els amunteguen en les eres, a l’aire lliure, en grans
piràmides de color torrat, a l’espera
del seu transport final.
Per la seva banda, les dones estan enfeinades en l’abastiment dels
treballadors, la cura dels infants ( per la pandèmia les escoles estan tancades
i no fan activitats d’estiu) i de les persones dependents que cada cop són més
al poble.
La manca de braços pel cultiu i la mecanització dels conreus ha
fet canviar l’estampa d’aquestes terres.
Assistim a la nova pressió sobre el territori ja que es una zona
que pot ser productiva en energia eòlica quan bufa el vent del NO: el “cierzo”.
Les companyies energètiques van a la recerca de terres idònies per instal·lar
aquesta nova forma d’extracció productiva: l’energia eòlica dels molins de
vent. I els agricultors resten a l’espera que siguin els seus camps els
escollits, ja que rebran compensació econòmica i sota els molins podran continuar el conreu de
cereal.
De viatge pel territori ens creuem amb grans extensions de camps
de molins en funcionament, la major part prop de Fuendetodos, on podem veure la
casa natal de Goya convertida en casa-museu.
Els molins de vent s’instal·len en aquestes grans àrees rurals,
lluny de les zones urbanes i industrials on es consumirà la producció. Per aquesta
causa l’electricitat produïda es
transporta per cables gruixuts i enormes torres d’alta tensió que cobreixen
el territori fins arribar a les plantes d’acumulació de l’electricitat.
¿Quin panorama ens espera d’aquí
uns anys quan s’acabi d’implementar la nova explotació eòlica i solar en
aquesta gran extensió de terra? Ens imaginem un mar de molins de vent, torres
d’alta tensió, cables i plantes acumuladores de l’energia que serà un altre
focus de contaminació ambiental.
¿Tornarem a sacrificar el camp per continuar consumint?
Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries @karmalva
Comencem el nou curs amb més incertesa que mai. Es podria
dir que no hi ha hagut sistema econòmic i social a la història de la humanitat
que hagi estat més variable i més incert. El cas és que si el virus de la
Covid-19 ha matat un bon nombre de persones, el capitalisme rematarà a un bon
grapat més. El capitalisme ha rebrotat. I amb aquest, les polítiques
neoliberals. L’actitud intrínseca del capitalisme, de deixar la gent a la seva
sort. Milers, centenars de milers de persones han deixat de rebre cap tipus
d’ingrés. A l’atur el segueixen els desnonaments, més precarietat al treball,
més misèria. L’allau d’ERTOS, EROS, acomiadaments, etc. està deixant un paisatge
desolador per a la classe treballadora. L’inici del curs escolar, no farà més
que accentuar aquesta misèria.
Ens espera una tardor difícil. Un període difícil. S’apropen
uns mesos en que més val que ens preparem per a la lluita. I a tots els fronts.
A tots els sectors. Polítics i empresaris no dubtaran (ja ho estem veient de
fet) en aprofitar per treure rèdit de la situació. D’especial importància és
doncs el proper ple confederal, per veure què té a fer, què tenim a fer, la CGT
en aquest context. Indispensable.
Per això cal organització. Cal treball. Cal compromís i
atenció, anàlisi i intervenció. Cal evitar la intoxicació, per via externa i
per via interna. Cal arraconar els discursos destructius i demagògics. Cal
arraconar la seva pràctica. Perquè nosaltres no estem aquí per ser el ring de
boxa, estem aquí per ser els qui boxegen. Som els qui, independentment del
ring, plantegem i plantejarem batalla al capitalisme, a les polítiques
neoliberals i l’avarícia.
El virus potser rebrotarà. Però el capitalisme ha rebrotat.
Destapant un altre cop la seva naturalesa criminal. Mostrant la seva cara més
malaltissa i cruel. I l’hem de tallar de socarrell.
Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a CGT
@AlexTisminetzky
Darrerament una de les consultes jurídiques més reiterades en matèria de prestacions és referent a les persones que malgrat porten 18 mesos de baixa mèdica, el límit legal establert, l’ICAM (el tribunal mèdic, conegut com l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques, malgrat actualment es denomina SGAM) no els cita.
La situació crea molta i lògica angoixa als afectats, doncs degut a la situació de crisi sanitària del coronavirus i la saturació de l’ICAM, molts treballadors s’han trobat en que el tribunal mèdic no cita al l’arribar el límit legal de la Incapacitat Temporal, i l’empresa està obligada a fer la quitança («finiquito»).
Període màxim d’Incapacitat Temporal de 18 mesos
La baixa mèdica té un primer límit legal
d’un any, que en la contingència de Malaltia Comuna és declarada i confirmada
mitjançant partes de baixa pel metge de família de la sanitat pública. A
l’arribar a l’any, l’ICAM et cita per avaluar la situació del treballador, amb
tres opcions possibles per part del tribunal mèdic:
1. Es continua en
situació de baixa, amb una pròrroga de la Incapacitat Temporal de sis mesos
sota el «control» de l’ICAM, que és qui anirà confirmant la situació de baixa i
pot decretar l’alta.
2. L’alta mèdica,
per entendre que hi ha hagut una millora que permet la reincorporació laboral.
3. Resolució declarant la Incapacitat Permanent, per entendre que no hi ha possibilitat de reincorporació laboral a causa d’una patologia crònica i invalidant.
En el cas de que es resolgui prorrogar
sis mesos més la baixa, s’allarga fins al límit legal dels 18 mesos, els
famosos 545 dies. A l’arribar a aquest moment l’ICAM torna a citar al
treballador, amb novament dos opcions possibles, més una opció d’excepcional:
1. L’alta mèdica,
per entendre que hi ha hagut una millora que permet la reincorporació laboral.
2. Resol declarar
la Incapacitat Permanent, per entendre que no hi ha possibilitat de
reincorporació laboral a causa d’una patologia crònica.
3. Excepcionalment, es pot resoldre una nova i ultímissima pròrroga de la Incapacitat Temporal de sis mesos més en el cas de que pugui haver una recuperació possible en aquest període de temps.
I si a l’arribar als 18 mesos no em cita l’ICAM?
A vegades, per diferents situacions, pot
passar excepcionalment que s’arribi als 18 mesos d’Incapacitat Temporal i
l’ICAM no cita a l’afectat. Les causes poden ser múltiples, però la saturació
del tribunal mèdic a causa de la crisi sanitària del coronavirus ha provocat
que actualment s’estengui molt aquesta situació «anòmala» en una part important
dels treballadors de baixa que arriben al límit legal.
Quan es dona aquesta situació, la llei
obliga a l’empresa a extingir la relació laboral «per esgotament del límit
legal de la IT», fer el finiquito al treballador i decau l’obligació de
cotitzar per ell a la Seguretat Social.
La manca de citació de l’ICAM, i les
comunicacions de l’empresa (de l’extinció de la relació laboral) i de la TGSS
(la baixa de la SS) genera de forma lògica una angoixa important en els
afectats.
En síntesi, hem de contestar que malgrat no hi hagi citació de l’ICAM, la persona afectada continua de baixa percebent la mateixa prestació d’Incapacitat Temporal que venia cobrant, i no ha estat acomiadat, doncs si finalment l’INSS declara l’alta s’ha de reincorporar a la feina sense cap diferència amb una alta normal.
En tot cas, i degut a l’extensió que s’està donant actualment d’aquesta situació «excepcional», en aquest breu article intentaré contestar alguns d’aquests dubtes:
En quina situació estic? Estic de baixa
encara?. Si, s’està en
idèntica situació d’Incapacitat Temporal fins que no hi hagi l’alta mèdica
emesa per l’INSS, percebent idèntica prestació. És una situació de pròrroga
dels efectes econòmics de la baixa amb reserva expressa del lloc de treball.
Com és que l’ICAM no em cita? La situació de crisi sanitària del
coronavirus ha col·lapsat molts serveis públics, entre ells el tribunal mèdic,
que causa el retard en les citacions i comunicacions, en alguns casos de mesos.
Estic acomiadat? No. L’extinció de la relació laboral
amb l’empresa és única i exclusivament per esgotament del termini màxim de la
IT, mantenint el treballador l’antiguitat i totes les condicions laborals
anteriors en cas d’alta posterior.
Estic obligat a signar el finiquito? No. No hi ha cap obligació de signar el
finiquito o quitança. A més a més, en cas de que es percebi realment el finiquito,
si es dona l’alta posterior per l’INSS significaria la reincorporació immediata
al lloc de treball sense dret a cap dels períodes de vacances que no s’han
gaudit durant la IT, atenent a que ja s’han percebut en el finiquito. Per tant,
en el cas de que no s’aboni el finiquito per part de l’empresa no és tan greu,
i ens pot facilitar fer les vacances en cas d’alta, recordant en tot cas que
tenim un període d’un any per reclamar aquesta quantitat.
En cas d’alta, perdo algun dret a la
feina? No. En cas d’alta
és una reincorporació immediata a la feina amb les mateixes condicions laborals
i antiguitat.
Perquè m’han donat de baixa de
cotització a la Seguretat Social? Està l’empresa perjudicant-me?. No. És una obligació legal de
l’empresa no seguir cotitzant pel treballador a l’arribar al termini màxim de
18 mesos de baixa. L’empresa té l’obligació legal de fer-ho.
Si ningú cotitza per mi, no estic inclòs
a la Seguretat Social?.
És una situació anomenada «assimilada a l’alta», en la que el treballador
afectat no perd cap dret en matèria de Seguretat Social. En tot cas, si
finalment es resol declarar la Incapacitat Permanent per part de l’INSS, la
data d’efectes serà la del compliment dels 18 mesos d’IT, i per tant com si ens
haguessin declarat la invalidesa a l’arribar a aquest límit legal, sense tenir
en compte els mesos posteriors.
Durant aquesta situació puc agafar
l’alta? El metge de
família de la Seguretat Social no pot en aquest període excepcional donar-te
l’alta, ja que l’únic competent per fer-ho és l’INSS. Per tant, si es volgués
l’alta s’ha de sol·licitar directament a l’INSS, o a l’ICAM per a que emeti
dictamen mèdic per remetre a l’INSS.
Qui em pagarà la prestació? A partir d’aquest moment, el que ha
d’abonar la prestació és l’INSS. En el cas de que fins ara l’empresa hagués
estat abonant la prestació de baixa per pagament delegat, s’ha de sol·licitar
l’anomenat «Pagament Directe» a l’INSS, amb un formulari molt senzill on s’han
d’aportar les dades personals i el compte corrent on es vol percebre la
prestació.
Què puc fer més? Realment res més que esperar a la
citació de l’ICAM, i recollir el màxim d’informes mèdics (si pot ser dels
especialistes de la sanitat pública) per tal de poder aportar-los al tribunal
mèdic i acreditar la situació de salut de l’afectat.
Xavier Caixal i Baldrich. Traductor i afiliat a CGT Tarragona
Acaba de veure la llum la primera traducció del filòsof anarco-primitivista John Zerzan al català, i per partida doble, dos llibres en un sol volum: El crepuscle de les màquines (Twilight of the Machines, 2008) i El poble en la història de la civilització (A People’s History of Civilization, 2018), publicat per l’editorial tarragonina Lo Diable Gros.
La idea d’aquesta duplicitat va sorgir quan Zerzan, a banda
d’escriure de bon grat el pròleg específic per la primera edició d’una obra
seva en català que li havia demanat, em va passar l’original d’un llibre que
estava a punt de publicar per si també el volia traduir, el segon de l’actual
publicació. Tots dos llibres assajos recopilats d’acord amb la temàtica del
llibre.
Després de molts anys d’activisme —per exemple, va ser arrestat el 1966 per participar en el bloqueig pacífic del pas d’un camió militar carregat de napalm en el transcurs d’una marxa contra la guerra del Vietnam— i d’escriure articles i assajos, John Zerzan va fer-se molt conegut en el món anarquista a nivell mundial arrel de la seva participació i les seves declaracions a Seattle el desembre de 1999, durant les grans manifestacions en contra de la celebració de la cimera de l’Organització Mundial del Comerç. La revolta que es va produir va fer fracassar la cimera. Van ser molts els manifestants que van seguir les consignes de Zerzan contra la civilització i el consumisme. «Després de dues llargues dècades de passivitat, de consumisme i de creixents nivells de buidor i deteriorament, el poble s’ha tornat a alçar, ha tornat a parlar a Seattle. Ha tornat l’hora de l’acció», va declarar aleshores. Va ser a partir d’aquell moment que el moviment antiglobalització es va propagar com una reguera de pólvora per tot el món i es va assenyalar Zerzan com un dels seus ideòlegs i impulsors, fet que ell nega rotundament perquè el que ell propugna més enllà, el seu camp de batalla és el de l’anticivilització.
Precisament és la crítica a la civilització el fil que uneix els assajos que conformen El crepuscle de les màquines. El llibre es divideix en dues parts, «Orígens de la crisi» i «La crisi de la civilització». La primera és una anàlisi crítica, profunda i ben documentada dels orígens del que considera els errors fundacionals de la civilització, un per un, tots ells entrelligats: la simbologia, l’agricultura, el patriarcat, la guerra, la religió i les ciutats, principalment. La segona part ens transporta a l’època moderna i a l’actualitat, i ens fa evident que les crisis que vivim són la conseqüència lògica de tot allò que va originar la civilització, i que, ben analitzat, en el fons poc ha canviat en els milers d’anys transcorreguts. S’ha de trencar amb la civilització.
Molts
crítics han acusat Zerzan d’incoherent amb les seves idees primitivistes
anticivilització perquè utilitza una màquina d’escriure —i fa alguns anys un
ordinador—, emet un programa setmanal de ràdio i no viu en una cova, entre
altres coses. Però trencar amb la civilització no vol dir necessàriament això,
es tracta de recuperar l’essència humana, les relacions cara a cara, i d’erradicar
tot allò que ho impedeix; en definitiva, un canvi de paradigma. La civilització
està al caire del col·lapse i qualsevol arranjament per mirar de sortir d’una
crisi no és més que un pedaç que afavoreix a uns pocs sense aturar
l’acceleració cada cop més perceptible cap al col·lapse imminent; per Zerzan, civilització i
crisi són dos termes inseparables. Sempre s’ha construït sobre el que ja estava
fet, la civilització no s’ha reiniciat mai globalment, i això és precisament el
que, segons Zerzan, cal fer. És una utopia que podria ser realitzable a llarg
termini, però és extremadament urgent i no sembla que hi hagi temps per dur-la
a terme. Així doncs, en aquesta era de la tecnologia i de les presses el més
realista probablement seria començar resetejant-la tantes vegades i a
tants llocs com sigui necessari.
El segon llibre del volum, El poble en la història de la civilització, conté, com diu el mateix Zerzan a la introducció, els quinze assajos més estrictament històrics que ha escrit. Des del naixement de l’agricultura fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, passant per Mesopotàmia, Roma i la Revolució Industrial, entre altres, aquests assajos descriuen amb precisió documental i anàlisi crítica el patiment i la lluita del poble en diversos moments de la història, i són un complement perfecte per El crepuscle de les màquines ja que fa com d’enllaç entre les seves dues parts amb un recorregut per la història que ens permet veure com ha evolucionat la civilització des dels seus orígens fins gairebé l’actualitat i quin paper ha jugat el poble.
Quan vaig traduir l’assaig sobre la Primera Guerra Mundial
em va sorprendre especialment perquè vaig tenir la sensació que la situació
general els anys previs a la guerra era molt similar a la situació actual. «Si les
coses continuen així, d’aquí a tres anys Alemanya haurà entrat de ple en una
guerra o en una revolució» i «si no hi hagués hagut una guerra europea l’estiu
de 1914, Gran Bretanya podria haver degenerat cap a… l’anarquia» són dues
frases documentades que evidencien la situació revolucionària i de
descontentament social que es vivia arreu del continent europeu. Aquella guerra
va apagar moltes veus antisistema, i les que es van mantenir van acabar
esclafades com, per exemple, la Revolta Espartaquista després de la guerra que
es va saldar amb més de quatre-cents morts als carrers de Berlín i l’assassinat
de dos dels seus líders, Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht.
Durant
les dues dècades posteriors als fets de Seattle les mostres de malestar popular
s’han anat multiplicant i engrandint fins que, en un moment en què els
moviments contraris a l’statu quo estaven fent-se forts simultàniament a molts
llocs del món (Xile, França, Hong Kong…), ha arribat la pandèmia de la
Covid-19 i tot ha quedat sobtadament estroncat, de manera similar a com va
passar quan va esclatar la Primera Guerra Mundial. El que ara està augmentant
desproporcionadament és la vulneració de drets, recolzada per una propagació
desmesurada de la por, el virus més contagiós de tots; un virus que anul·la la
capacitat de pensar i raonar en positiu. Ara s’evidencia més que mai l’esperit
totalitari de la civilització i les paraules de Zerzan ressonen amb
contundència. Carlos Taibo comenta en el seu pròleg que Zerzan és un pensador
desmesurat, però que sovint només els pensadors desmesurats ens obren els ulls
davant allò que és darrere del que veiem —i creiem entendre— amb excessiva
comoditat. Cal deixar de banda aquesta comoditat, obrir els ulls i actuar en
conseqüència.
Cristina Grau. Secretària General del sindicat d’Hostaleria de CGT Barcelona
El zapatisme és, ara per ara, la resposta més acabada, la proposta més completa a les lluites mundials de resistència. Resistència i lluita en contra d’ambicions desmesurades que també estan acabant amb el planeta. Aquells que ho neguen o el reneguen són els que mai van comprendre a fons les seves propostes radicals d’una altra forma de fer política; una altra forma de governar; una altra forma de quotidianitat on les dones tinguem dret a la mateixa dignitat i respecte que els homes. Es tracta d’una manera “molt altra” de definir i resoldre les mancances i anhels de tots els desposseïts i, entre ells, els pobles indis. Sobretot els pobles indis.
M’agradaria ressaltar que el primer aixecament de l’EZLN va ser el març de 1993 i el van encapçalar les dones zapatistes… Com va començar? Abans de l’aixecament armat de 1994 el poble indígena vivia en una esclavitud i horror, treballant les seves pròpies terres amb els patrons que deien ser propietaris de les finques, una vida infrahumana plena d’humiliació i sofriment. Per part de les dones, cap va aprendre mai a llegir ni a escriure perquè els amos les consideraven animals, tampoc parlaven castellà. Afirmen haver nascut en famílies que, per generacions, “no prenem dolç” perquè no ho permetia el patró. Però ni l’escuma de la mel el dóna a llepar als nens, no podien agafar ni un trosset de canya. Encara que, és clar, el bestiar del cacic podia donar-se els seus desitjos, com llepar sal tranquil·lament per estar mòlt, gràcies a la pell cuita de les mans índies.
Existia el dret de cuixa, de com són violades les jovenetes amb la mateixa naturalitat amb què el sol surt i es posa. Això ja no succeeix a les comunitats en resistència de l’EZLN, on van fer fora els patrons. Però sabem que passa a moltes finques del país mexicà i per això segueix fent mal. Si alguns homes i pares protestaven i s’organitzaven, la seguretat pública violava i assassinava a les seves dones, filles, etc. fins que va arribar la informació que podien organitzar-se clandestinament i es van formar milicianes i insurgents, és quan els fundadors de l’EZLN van arribar a les muntanyes de Chiapas.
(Fragment de la Carta del Subcomandante Marcos sobre la vida quotidiana a l’EZLN del 26 de gener de a 1994)
“Susana, Tzotzil està enutjada. Fa estona la burlaven perquè, diuen els altres de l’CCRI (Comitè Clandestí Revolucionari Indígena), ella va tenir la culpa del primer alçament de l’EZLN, el març de 1993. “Estic brava”, em diu. Jo, mentre esbrino de què es tracta, em protegeixo darrere una roca. “Els companys diuen que per culpa meva es van alçar els zapatistes l’any passat”. Jo em començo a apropar cautelós. Després d’una estona descobreixo de què es tracta: el març de 1993 els companys discutien el que després serien les “Lleis Revolucionàries”. A Susana li va tocar recórrer desenes de comunitats per parlar amb els grups de dones i treure així, del seu pensament, la “Llei de Dones”.
Quan es va reunir el CCRI a votar les lleis, van anar passant una a una les comissions de justícia, llei agrària, impostos de guerra, drets i obligacions dels pobles en lluita, i la de dones. A Susana li va tocar llegir les propostes que havia ajuntat del pensament de milers de dones indígenes. Va començar a llegir i, a mesura que avançava en la lectura, l’assemblea de l’CCRI es notava més i més inquieta. Se sentien rumors i comentaris. En chol, tzeltal, tzotzil, tojolabal, mam, zoque i castellà, els comentaris saltaven d’un costat i altre. Susana no es va acovardir i va seguir envestint contra tot i contra tots: “Volem que no ens obliguin a casar-nos amb qui no volem. Volem tenir els fills que vulguem i puguem tenir cura. Volem dret a tenir càrrec en la comunitat. Volem dret a dir la nostra paraula i que es respecti. Volem dret a estudiar i fins i tot de ser xofers “. Així va seguir fins que va acabar. A la fi va deixar un silenci pesat. Les “lleis de dones” que acabava de llegir Susana significaven, per a les comunitats indígenes, una veritable revolució. Les responsables de dones estaven encara rebent la traducció, en els seus dialectes, del que s’ha dit per Susana. Els homes es miraven els uns als altres, nerviosos, inquiets. Tot d’una gairebé simultàniament, les traductores van acabar i, en un moviment que es va anar agregant, les companyes responsables van començar a aplaudir i parlar entre elles. No cal dir que les lleis de dones van ser aprovades per unanimitat. Algun responsable tzeltal va comentar: “El millor és que la meva dona no entén espanyol, que si no …” Una oficial insurgent, tzotzil i amb grau de major d’infanteria, se li tirà al damunt: “chingaste perquè ho anem a traduir en tots els dialectes “. El company baixa la mirada. Les responsables de dones estan cantant, els homes es rasquen el cap. Jo, prudentment, declaro un recés. Aquesta és la història que, segons em diu Susana ara, va sortir quan algú de CCRI va llegir una nota periodística que assenyalava que la prova que l’EZLN no era autènticament indígena és que no podia ser que els indígenes s’haguessin posat d’acord en iniciar la seva alçament el primer de gener. Algú, de broma, va dir que no era el primer aixecament, que el primer havia estat al març de 1993. Van fer broma a Susana i aquesta es va retirar amb un contundent “vagin a la chingada” i una mica més en tzotzil que ningú es va atrevir a traduir. Aquesta és la veritat: el primer aixecament de l’EZLN va ser al març de 1993 i el van encapçalar les dones zapatistes. No hi va haver baixes i van guanyar. Coses d’aquestes terres”.
Les comandantes Ramona i Susana van ser les impulsores i encarregades d’informar per les comunitats sobre la llei de les dones. Aquestes van ser les deu primeres peticions de la llei revolucionària de les dones, el 1996 es van ampliar fins a 33, incloent entre d’altres, la prohibició de begudes alcohòliques, i plantació i consum de drogues a comunitats zapatistes.
Llei revolucionària de dones:
Primera.- Les dones, sense importar la seva raça, credo o filiació política tenen dret a participar en la lluita revolucionària en el lloc i grau que la seva voluntat i capacitat determinin.
Segona.- Les dones tenen dret a treballar i rebre un salari just.
Tercera.- Les dones tenen dret a decidir el nombre de fills que poden tenir i cuidar.
Quarta.- Les dones tenen dret a participar en afers de la comunitat i tenir càrrec si són elegides lliurement i democràticament.
Cinquena.- Les dones i els seus fills tenen dret a atenció primària en la seva salut i alimentació.
Sisena.- Les dones tenen dret a l’educació.
Setena.- Les dones tenen dret a triar la seva parella i llevat obligades per la força a contraure matrimoni.
Vuitena.- Cap dona pot ser colpejada o maltractada físicament ni per familiars ni per estranys. Els delictes d’intent de violació seran castigats severament.
Novena.- Les dones podran ocupar càrrecs de direcció en l’organització i tenir graus militars a les forces armades revolucionàries.
Desena.- Les dones tindran tots els drets i obligacions que assenyalen les lleis i els reglaments revolucionaris.
Durant
tots aquest anys, han continuat treballant les comunitats i avançant en les
seves propostes. Una cosa és clara, en les comunitats zapatistes no hi ha
feminicidis.
Penso
que el repte és saber escoltar veus indígenes, especialment veus de dones en
aquests mons indígenes. Poder-les comprendre i després arribar a la necessària
sistematització que faig com a persona compromesa amb un món més just.
A través dels anys, he escoltat en silenci i après d’elles, les zapatistes indígenes, com veuen el món, la natura, com es veuen a si mateixes, els seus fills, els seus companys i com conceben el seu cos de dona encastat en creences ancestrals. Començar amb les veus múltiples d’aquestes dones. Què diuen? Com ho diuen? Què esperen? Què reclamen? Què aporten des de la seva visió del món?
“assajo “un altre camí”, per aconseguir aquest “altre món””
Però
jo vull començar a baix, a baix i a l’esquerra. Vull començar amb les veus de
les zapatistes i altres dones indígenes del continent. Necessito unir aquests
dos mons, el de la teoria feminista, que encara que em fascini, no inclou
l’espectre del que viuen i narren en profunditat les pràctiques i veus
indígenes. He de fer-ho però a la meva manera i “d’una altra manera”.
Així
que assajo “un altre camí”, per aconseguir aquest “altre
món” amb les meves contribucions modestes com persona que dóna suport al
zapatisme i les seves dones. Les veig com la millor esperança d’un altre camí
on dones i homes comparteixin les seves lluites, les seves disjuntives, les
seves decisions cap a un altre món millor possible i més equitatiu per a elles
i ells. “… Construeixen noves realitats que necessiten una altra
reflexió teòrica”, diu el finit sub Marcos en el seu escrit “Una
altra teoria?”.
La meva única experiència en territori zapatista, de moment, va ser l’octubre 2016. Vaig anar a Chiapas un mes, a banda de estar amb ells al 20è aniversari del Congres Nacional Indígena, vaig complir un dels meus somnis, poder visitar i estar d’observadora al cargol de la realitat, on van assassinar el mestre Galeano i destruir l’escola clínica que hi havia a la comunitat, va ser molt especial, ja que des de CGT vam fer campanya per ajudar a reconstruir i des de Barcelona, amb l’ajuda de tots els companys dels sindicats, vam fer molta difusió i col·laboració.
Un
de tants moments meravellosos que vaig passar a la comunitat va ser parlant amb
una joveneta de 15 anys, quan venia per llenya cada matí, la seva claredat en
veure la vida i la informació que tenia de com estava el mon, allà en plena
selva lacandona, jo li preguntava si tenia por, dels paramilitars, la contra
insurgència que fa servir l’Estat contra ells, per que són els mateixos veïns que
conviuen amb ells, són gent indígena també que són comprats per partits
politics, que es venen per un cotxe, un televisor, enganyats, després els
treuen les terres, i es queden sense res, i ella rient em deia: “no, jo ja em
sé defensar”; i li contestava que si veiés que et passa quelcom, aniria a ajudar-te,
i reia mes fort: “tranquil·la que ja li faria córrer a cops de puny”. Rèiem les
dues. Vam parlar també de com estaven les dones, ella em va dir que tenien
completa llibertat de casar-se amb qui volguessin, que ja no era com abans, a l’època
de la seva àvia, que era el pare qui decidia i la venia per un animal, pesos o
beguda (quan els cacics s’havien apropiat de les seves terres). Ara si ja no
volien estar amb el company, ho parlaven i es separaven, comunicant-ho a la
Junta del Bon Govern.
El que vaig observar és que per a elles no hi ha problema, ni que tinguin dificultat a reclamar els drets com a dones ni com a poble, per que no pensen els drets individualment si no en col·lectiu. En la relació amb la parella, una dona insurgent, deia que no hi ha problema perquè l’acord el resolien amb l’espòs. Perquè “l’acord” es pren col·lectivament, és l’acord de l’assemblea. Si la companya ha de sortir tres dies per complir la seva tasca com a comissària agrària o si ha d’atendre problemes a mitjanit, o si ha de deixar els nens i no pot preparar el pozol ni la torrada, cap problema. Això va dir aquesta companya i moltes més. “L’acord” fa d’intermediari freqüentment les relacions home/dona, les opressions i limitacions exercides per l’home sobre la dona i recolzades freqüentment pels usos i costums i influències patriarcals de la societat dominant. Equilibri i harmonia que reflecteixen la forma feminista zapatista de cercar l’equitat amb l’home.
