La direcció de Saint-Gobain, amb el pretext de tractar l’absentisme amb el Comitè d’empresa, va convocar una reunió el passat 25 d’agost. En arribar a la reunió, els sindicats (tenen representació al Comitè UGT, CCOO i CGT) es van trobar amb la comunicació de l’empresa que tancaria la fàbrica d’Arboç.
La decisió de la multinacional, que es dedica a la producció de materials per a la construcció o subministres per a la indústria d’automoció, com és el cas de la fàbrica de la comarca del Baix Penedès on produeix vidre; estava meditada des de fa molt de temps. El 2018 va fer una gran inversió a Polònia per produir vidre per al sector de l’automòbil, on es vol endur tota la producció, i en els darrers mesos s’ha estat produint al màxim de capacitat per acumular estoc en el magatzem de Bellvei. Cal afegir que Saint-Gobain va declarar 10 milions d’euros de benefici l’any 2019 a la fàbrica de l’Arboç. A més, davant de la intenció de marxar del territori, la Generalitat va oferir pagar gairebé tot el cost d’un nou forn per mantenir la producció (l’actual forn es troba al final de la seva vida útil). Així i tot, l’empresa es negava a negociar res i es mantenia ferma en la seva decisió plena de supèrbia.
Davant d’aquesta ofensiva patronal, la plantilla va decidir mobilitzar-se en una vaga indefinida que va començar el 6 de setembre. Les 120 persones que treballen s’han unit en una mobilització admirable. No només han secundat la vaga, sinó que, a més, han aconseguit el suport de tota la comarca (amb diverses manifestacions) i la participació de treballadors d’altres rams. Fet a destacar ha estat una Assemblea de Treballadors i Treballadores compromesa i mobilitzada que no ha deixat en cap moment de pressionar el seu Comitè per mantenir viva la lluita, alhora que els hi demostrava un suport absolut. Aquesta combinació de factors mostra una acció sindical a replicar en futurs conflictes.
“en tot moment la plantilla ha pres les decisions en assemblea i ha pogut guiar al seu Comitè”
Per contrarestar la jugada de l’empresa d’acumular estoc abans de tancar, es van formar tres piquets de treballadors i treballadores, de 24 h cada dia, a les entrades del magatzem de Bellvei. Amb cotxes de la mateixa plantilla es va bloquejar tota possibilitat de fer sortir el material del magatzem. Les pressions per part del sector de l’automòbil van ser fortíssimes, ja que aquesta planta produeix tot el vidre necessaris per al sector de l’automòbil de tot l’Estat (Opel, Ford, SEAT, Peugeot, Mercedes…). També va haver-hi pressions polítiques com la notícia que es va fer ressò en la premsa de què el Lehendakari basc va pressionar al President de la Generalitat per desfer el bloqueig (ja que amenaçava seriosament la paralització de múltiples fàbriques). L’empresa va denunciar aquest fet davant dels jutjats però la jutgessa del cas va declarar que en estar el polígon sense tots els permisos en regla i que els guals no eren legals (no tenien el permís per posar-los) no es podia desallotjar per la força els piquets.
El conflicte va assolir la seva màxima intensitat quan des del Departament d’Interior, i també a instàncies de la vergonyosa actitud antiobrera del Conseller d’Empresa i Coneixement Ramón Tremosa, es va atorgar la potestat d’actuació en el polígon a la BRIMO de Sabadell. S’estava preparant un desallotjament del piquet per la força bruta, tot i la sentència judicial. Però gràcies a la mobilització de l’AT tant per xarxes socials com a peu de carrer, i el centenar de persones que van acudir en suport de la defensa de la lluita, l’empresa va haver de recular en els seus posicionaments autoritaris i va seure a negociar el diumenge 20 de setembre.
Després de més de 15 hores de negociació, es va aconseguir un acord en els termes expressats en l’AT del 18 de setembre. L’acord garanteix el 100% dels llocs de treball amb una recol·locació de tota la plantilla dins del grup de Saint-Gobain amb priorització del fet que sigui en la fàbrica de Sekurit d’Arboç o en tot cas dins de Catalunya. Per aquelles persones que no vulguin continuar treballant s’han pactat unes indemnitzacions abundants: 15.000 € per menys d’un any d’antiguitat, 30.000 € amb menys de quatre anys d’antiguitat, i 30.000 € més seixanta dies per any treballat sense límits per als qui tinguin més antiguitat. També s’inclou una garantia de deu anys d’ocupació per la planta de Sekurit.
En resum, podem valorar aquesta lluita com una victòria perquè la correlació de forces era molt desigual: 120 treballadors i treballadores contra una grandíssima multinacional, però que la plantilla ha posat contra les cordes a la mateixa empresa, ja que la paralització de tot el sector automòbil era imminent. A més, en tot moment la plantilla ha pres les decisions en assemblea i ha pogut guiar al seu Comitè (i no al revés com malauradament hem vist molts cops). Aquesta lluita ha de servir per recordar que les victòries són possibles, i que amb la unitat d’acció en la classe treballadora tot és possible.
Què li ha passat al sistema educatiu? De les retallades a la Covid-19
Josep M. Bofarull. Professor jubilat de secundària
Ens acostem a un nou inici de curs escolar. L’1 de setembre es van incorporar els diferents equips docents als instituts i a les escoles del territori i el 14 ho faran els nois i les noies. Serà un curs escolar diferent i complicat, la Covid-19 ho ha trasbalsat tot. I amb l’inici del curs escolar tornaran les crítiques, els comentaris, les receptes del que s’hauria de fer en aquest inici de curs tan peculiar. Els pares i les mares es troben amb més interrogants que certeses. Els docents tampoc tenen clar en quines condicions començaran les classes. L’administració intenta donar respostes per solucionar els dubtes que es van presentant. El debat torna a estar sobre la taula, pares i mares, claustres de docents, equips directius, sindicats d’ensenyament es pregunten: què està passant amb l’educació al nostre país?
En un moment en què hi ha poques certeses i molts dubtes, i on les respostes no sempre són senzilles, cal fer un debat amb una certa perspectiva i fugir de prejudicis, veritats a mitges i idees preconcebudes que no sempre s’ajusten a la realitat. Els darrers mesos, a conseqüència de la pandèmia de la Covid-19, hem tornat a parlar d’educació i s’ha tornat a posar en evidència la fragilitat del sistema. Una fragilitat que té múltiples raons i que descansa en un sistema públic aprimat i esquelètic que davant de la crisi actual quan ha necessitat reaccionar no ha tingut els recursos suficients per a fer-ho.
Per entendre aquesta
situació i les seves conseqüències, és necessari analitzar l’evolució del
sistema en els darrers anys, aquest exercici ens permet esbrinar d’on venim i
on som, i sobretot permet entendre la capacitat de resiliència duta a terme des
del mes de març per la comunitat educativa del nostre país.
El model d’escola que
tenim ve determinat en bona part per tres elements dels quals se n’ha parlat
amb escreix els darrers anys: el finançament, l’abandonament i/o el fracàs
escolar i el model dual d’ensenyament públic-concertat. Fer una reflexió sobre
la seva evolució ens pot permetre entendre les dificultats en què es troba el
sistema davant la crisi actual.
Cal començar la reflexió amb el context del sistema educatiu català i espanyol, és a dir, el marc normatiu en el qual ens hem estat movent els darrers anys. Tot el sistema descansa amb una frenètica cuina legislativa de lleis orgàniques en educació, ni més ni menys que set en 40 anys. La llei que modifica la LOE, coneguda com la LOMLOE, de la ministra Isabel Celaá de març de 2020, si arriba a bon port en serà la vuitena. Tot un conjunt de reformes, que han volgut adaptar l’estructura del sistema educatiu espanyol als països més avançats, però que han acabat introduint en el sistema una inestabilitat i canvis constants, que sens dubte han generat dubtes, inseguretat i inestabilitat al conjunt de docents, que han denunciat successivament en els darrers anys la dificultat per consolidar i estabilitzar models pedagògics d’aprenentatge en mig d’aquesta voràgine de canvis, i que en qualsevol cas no han millorat objectivament l’educació que s’ofereix.
Nivell de formació de la població adulta (25-64 anys) (2018)
Dit això, cal reconèixer que l’evolució del sistema en els últims quaranta anys a permès arribar a una taxa d’escolarització propera al 100%, i per tant homologable als països del nostre entorn, però una cosa és parlar dels nivells obligatoris d’ensenyament i una altra del nivell de formació de la població[1]. El 2018, segons l’informe presentat per Espanya de l’OCDEel 37,3% de la població entre 25 i 64 anys tenia estudis universitaris o equivalents (educació terciària), a l’OCDE aquesta xifra era del 38,6% i a la UE-23 del 35,6%; el 22,9% tenia un nivell de formació equivalent a l’ESO, batxillerat i Cicles formatius de Grau Mig, mentre que a la UE i països de l’OCDE aquesta proporció era del 46,2% i 44% respectivament, finalment la proporció de població amb estudis bàsics se situava en el 39,9%, lluny dels estàndards amb què ens volem emmirallar. Certament les dades confirmen que l’educació postobligatòria va créixer de manera continuada entre l’any 1975 i 2007 (batxillerat i estudis universitaris), fet que la va situar dins dels intervals dels països més desenvolupats, però també demostren que encara hi ha un percentatge de població molt elevat amb estudis que no van més enllà de la Secundària Obligatòria (ESO). Per altra banda, Espanya és el segon país de la UE en fracàs escolar, amb una taxa del 19% de joves entre 18 i 24 anys que han arribat com a molt a completar el primer cicle de l’ESO. Aquesta taxa solament superada per Malta amb un 19,7%, se situa molt per damunt de la mitjana europea del 10% segons dades d’EUROESTAT. La darrera dada del Ministerio de Educación pel 2019 situava la xifra en un 17,3% (30,3% el 2006), encara lluny del 15% pactat amb la UE pel 2020. El mateix any, segons l’IDESCAT Catalunya, presentava un 19% d’abandonament prematur[2], en front del 17,3% d’Espanya, i del 10,6% i el 10,3% de la zona euro i de la UE respectivament. Aquestes dades ens haurien de fer reflexionar, donat que els baixos nivells formatius de la població no solament augmenten la possibilitat de desocupació, exclusió social i pobresa, sinó que a més a més incrementen els problemes de salut[3].
Si relacionem les dades proporcionades per IDESCAT d’abandonament
escolar i nivell d’atur comprovem que el 2007, abans de la bombolla financera, quan
a Catalunya hi havia un 6,5% d’atur el 31,2% de l’alumnat català abandonava els
estudis, a Espanya amb un 8,2% d’atur, l’abandonament era del 30,8% i a la UE amb
un 7,2% d’atur del 14,9%. El 2019, i encara amb la ressaca provocada per la
crisi, i amb índexs d’atur molt superiors, 11%, 14,1% i 6,4% per Catalunya,
Espanya i la UE, les dades d’abandonament escolar van canviar, passant al 19%,
17,3% i 10,3% respectivament. Sembla evident que en èpoques de bonança econòmica
els joves decideixen buscar feina i abandonar els seus estudis, i en períodes
de crisi i augment de l’atur, la manca d’oferta laboral provoca que aquest
indicador sigui més baix. Alguna cosa no s’està fent bé quan els nostres joves
anteposen guanyar diners a formar-se.
La relació entre educació i expectatives laborals, fa que aquest indicador de l’abandonament escolar sigui molt important i explica en bona part la forta precarietat del teixit laboral espanyol. En aquest sentit, és important destacar que les expectatives laborals de la població amb nivells de qualificació més baixos, són menors i acostumen a anar acompanyades de treballs més rutinaris amb major risc de ser automatitzats i per tant augmenten les possibilitats de quedar-se a l’atur. Segons l’OCDE, mentre els adults que no han acabat la secundària superior presenten una taxa d’atur del 21%, aquesta xifra es redueix al 14% amb aquells que si tenen aquesta titulació superior i al 8% per aquells amb formació terciària. El mateix Ministerio confirma aquesta tendència, en dades del 2018 Espanya va tenir una taxa d’ocupació que variava entre el 45,1% i el 68,2% pels adults amb nivells inferiors a l’Educació Secundària, mentre que pels adults amb Educació Terciària l’ocupació se situava entre el 75,4% i el 86,1%.
Increment de despesa en els diferents tipus d’educació (Gasto Público en Educación. GPE) des de 1992. Índex 100=1992.
Un bon indicador per avaluar l’esforç que fa l’estat per reduir aquestes desigualtats és el finançament públic del sistema educatiu. L’estat espanyol tot i que ha augmentat en els darrers anys la despesa pública en educació, encara se situa per sota de la mitjana de molts països de la UE, i a un nivell molt inferior que els països nòrdics. La crisi econòmica del 2007 va agreujar una situació ja de per si complicada, comportant l’aplicació d’una sèrie de mesures econòmiques denominades d’austeritat, que tenien com a finalitat principal la reducció del dèficit públic. Una d’elles, va ser la disminució de la despesa pública, que va afectar a tots els serveis públics bàsics, entre ells l’educació. Segons dades del Banc Mundial el 2016 Espanya va invertir un 4,2% del PIB en educació, mentre que la mitjana mundial se situava sobre el 4,48%, la dels països de l’OCDE en el 5,1% i la UE en el 4,8%. Un altre informe del BBVA reflecteix com el 2017 a Espanya les inversions acumulades en educació havien caigut un 55% des del 2009. Les dades confirmen la davallada constant de l’esforç pressupostari, l’any 2009 la despesa pública espanyola en educació va representar el 4,99% del PIB i l’any 2018 el 4,23%. A Catalunya, segons la Fundació Bofill, la crisi econòmica del 2008 va provocar una reducció del pressupost liquidat del Departament d’Ensenyament entre l’any 2000 i el 2017 de 1.173 milions d’euros, un 21,7% menys del que s’invertia l’any 2009. Aquesta reducció pressupostària ha afectat dràsticament a la inversió en recursos educatius del govern de Catalunya. El 3,6% del PIB de despesa pública catalana en educació el 2014, ens va situar per sota de la mitjana espanyola que es mantenia sobre el 4,3% del PIB el mateix any, i que l’europea situada en el 5,1% i lluny del 6% mínim d’inversió programada que marca la Llei d’Educació de Catalunya (LEC, Llei 12/2009). El resultat final és que a Catalunya, tenint en compte tots els factors abans indicats, es va produir una reducció de la despesa en educació a preus corrents per estudiant no universitari del 24% durant el període 2008-13 de la qual encara no ens hem recuperat.
L’últim element
significatiu per entendre la situació actual del model educatiu de Catalunya i
de l’estat espanyol, és el sistema dual.
La LODE (1985), va plantejar una de les principals contradiccions del sistema o
si més no, una de les més criticades: la cohabitació equilibrada del dret a
l’educació per a tothom i de la llibertat d’ensenyament, polèmica constant
entre els qui posen l’èmfasi en un dels dos aspectes per damunt de l’altre.
Certament existia una mancança real de places públiques per cobrir les
necessitats d’educació de la població, és per això que la LODE va preveure, de
manera transitòria, que les diferents administracions subvencionessin, en forma
de concert, als centres privats, sempre que aquests complissin normes generals
de gratuïtat i no discriminació. Amb el pas dels anys els centres privats
concertats, en lloc de disminuir, han anat creixent. Obviant el concepte de
transitorietat de la LODE, es va optar per ampliar els concerts, especialment a
finals dels anys 90.
La consolidació del model es fa evident quan analitzem algunes dades en l’evolució de l’escola concertada. Segons dades del Ministerio de Educación, el finançament de l’escola concertada ha augmentat en un 25%, mentre que els centres directament vinculats a les diferents administracions públiques ho han fet en un 1,4%. Un treball publicat a la Universitat d’Oviedo el 2012, analitzava una altra dada que ens permet visibilitzar la consolidació del model a partir de la LODE (1985), l’augment de les unitats escolars concertades, en especial a partir de 1990, moment en què l’escola concertada intensifica el seu pes dins del sistema educatiu espanyol, passant de 65.477 unitats escolars al curs 1990-91 a 94.947 al curs 2010-11. El que significa un augment del 45%, mentre que els centres públics van créixer en el mateix període el 30,4%, evidència inqüestionable del fort creixement del sector concertat enfront dels centres que depenen directament de les diferents administracions públiques i per tant del finançament de l’escola privada en detriment de l’escola pública. A Catalunya, segons publicava el diari Crític des del curs 2011/12 fins al 2015/16 la pública havia vist minvades les seves aules en un 6,75%, mentre que a l’escola concertada la davallada havia estat del 2,24%, amb una pèrdua d’alumnat del 6,62% a la pública i un 1,71% a la concertada. Paral·lelament entre 2010 i 2015 els centres que depenen directament del departament d’educació van veure reduïts els seus pressupostos en un 19,44% mentre que la retallada a la concertada va ser del 4,58%.
El problema que visibilitza el sistema
dual, i que ha posat de manifest la crisi de la Covid-19 és un cercle
viciós de segregació social, que de continuar, ens porta a una caiguda de
l’equitat i la igualtat d’oportunitats en el nostre sistema educatiu. Un
informe del BBVA comentat al Diario.es
indica com els alumnes de llars amb condicions més desfavorables van menys als
centres privats concertats i es concentren als centres públics, i que la
majoria dels alumnes dels centres públics a Espanya té el seu origen en entorns
de rendes mitjanes, provocant distorsions importants en el sistema i per tant
en l’equitat i igualtat d’oportunitats.
El
darrer informe
del Síndic, publicat el juliol del 2020, confirma aquestes dades a Catalunya.
Els centres de titularitat pública d’alta o molt alta complexitat representen
el 27,1% del total de centres del sistema, mentre que la concertada concentra
un escàs 6,2% de la complexitat total. Queda clar doncs, que el sector públic
és el que es corresponsabilitza en major grau en l’escolarització de l’alumnat
socialment més desfavorit, i confirmen el biaix socioeconòmic i cultural del
sistema dual d’ensenyament de Catalunya.
Aquest
model dual a casa nostra continua perpetuant aquest greuge comparatiu, el darrer
informe de la FaPaC de l’oferta inicial d’escolarització del curs 2020-21,
confirma el col·lapse del sistema en un context social i educatiu de màxima
emergència, segons aquest informe el 26,5% dels infants que es
matriculin aquest curs a P3 no podran accedir a una plaça pública i es veuran
obligats a anar a la privada concertada.
Hi ha raons de pes que fan necessari revisar aquesta aliança publicoprivada en l’esfera de l’educació. L’11 de juliol del 2019, el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides va aprovar els Principis d’Abidjan, on s’insta als estats a proporcionar una educació pública als seus ciutadans i regular la participació del sector privat en els sistemes educatius. Explícitament, els Principis d’Abidjan estableixen queels Estats no poden finançar amb diners públics escoles privades que “abusen dels drets a l’equitat i la no-discriminació, incloent-hi el fet de ser selectius, o bé que expulsin o classifiquin els estudiants -directament o indirecta- en base de desavantatges socioeconòmics”, així com institucions educatives que “cobrin tarifes que soscavin substancialment l’accés a l’educació” (principi rector 73). La resolució de l’ONU és molt clara i assenyala de manera contundent com a mala pràctica el finançament públic d’escoles privades.
Despeses bàsiques de funcionament dels centres concertats per nivell de complexitat i etapa (2019)
El debat sobre els models educatius que volem és especialment important
en aquest moment de crisi. La Covid-19 ha posat en evidència les mancances
del suposat Estat del Benestar, diferents sectors (sanitat, educació,
residències de gent gran, serveis socials, salut pública …) han avisat com al
llarg dels mesos d’abril, maig i juny del 2020, la fragilitat del sistema s’ha mostrat amb tota la seva cruesa. El
filòsof Byung-Chul diu que l’objectiu de la societat del s. XXI és la
maximització del rendiment, això explica el model actual dels sistemes de
redistribució de la riquesa i de benestar de les nostres societats
postcontemporànies i el col·lapse ciutadà davant les constants retallades de
drets i d’actius públics.
La pandèmia ha posat en
relleu que el temps individual no existeix, sinó que ve determinat pel temps
productiu. L’escola porta sent, des de fa molt de temps, un bon experiment d’aquest
temps productiu, i durant el confinament s’ha fet evident. Els docents
intentant acabar els temaris en línia, omplint de tasques als alumnes. Els
pares reclamant l’obertura de les escoles, uns amb l’argumentari que calia
acabar el curs, altres, per la impossibilitat negada pel mercat de conciliar
treball i vida familiar. L’administració educativa, més preocupada per obrir el
més ràpid possible, que per pensar on som i que hem de fer. L’acceleració del
moment, de tots els moments, ha dut a tothom a reduir la capacitat d’estar, i per tant la capacitat de recuperar el temps
per nosaltres, el temps productiu, diu el filòsof Chul Han, és temps perdut.
El curs que
comencem tornarà a fer evident el biaix del model educatiu català i espanyol.
Un model que s’ha dedicat a infrafinançar en els darrers anys l’escola pública,
que ha augmentat les ràtios d’alumnes tant a primària com a secundària, que ha
reduït el nombre de docents i que ha deixat en mans de les famílies la
compensació del col·lapse del sistema.
[1] Equivalències de la
classificació de Education at
a Glance de l’OCDE amb el sistema educatiu espanyol:
Educació preprimària equivalent a Educació
Infantil a Espanya.
Educació Secundària inferior o primera etapa
d’Educació Secundària equivalent a ESO
Educació Secundària superior o segona etapa
d’Educació Secundària equivalent al conjunt de Batxillerat, Cicles Formatius de
Grau Mig i altres ensenyaments Artístics i d’Escoles Oficials d’Idiomes.
Educació Terciària o Educació Superior
equivalent a Cicles Formatius de Grau Superior espanyols i a l’Educació
Universitària.
[2]La UE defineix abandonament
prematur com aquella circumstància en què “els joves abandonen l’educació i la
formació al nivell més baix de l’educació secundària, o inclús a un nivell
inferior, i que deixen d’estar escolaritzats o seguir cap procés de formació” (European
Commission Education & Training, 2019).
Avui parlem amb Ricard Efa, que ens explica com viuen i com està afectant la crisi de la Covid-19 a oficis del món de l’art com ho són els relacionats amb el mercat del còmic i les novel·les gràfiques. Dibuixant, amant de la cultura popular i patriota sabadellenc, el Ricard reflexiona al voltant del seu ofici i d’allò que anomenem “cultura”. .
Bon dia
Hola.
Ets dibuixant de còmics. En què consisteix ben bé aquesta professió? Quina relació de treball o contractual tens?
Dibuixar còmics és explicar coses aprofitant la capacitat iconogràfica del dibuix. L’element principal del còmic, però, és la vinyeta, aquest espai simbòlic on el dibuix genera significats i relacions. Sóc un treballador autònom, a vegades treballo en col·laboració amb guionistes i a vegades tot sol. Normalment el que faig és treballar una idea i proposar-la a un editor perquè la publiqui. Si la idea agrada i creu que pot encabir-se al seu catàleg, i treure’n un rendiment, es firma un contracte per la cessió de drets d’aquella obra. Més enllà d’això no hi ha cap altra relació laboral, visc dels diners que genera la meva obra. Amb la sort que el mercat francòfon, que és on venc la meva obra, és prou gran perquè l’editor avanci diners de futures vendes i pugui viure mentre la dibuixo.
Existeixen grans cases de còmic. Hi ha lobbies a la indústria del còmic? Quines implicacions té en l’àmbit laboral i d’ofici?
No m’atreveixo a dir que és una indústria. Però sí que és un mercat, i per tant quan els còmics es posen a la venda esdevenen productes. Amb tot el que això comporta: Grans grups editorials, fires, circuits de distribució… Això fa que estiguem sotmesos a les mateixes lleis que qualsevol altre producte o bé de consum. Essent els autors qui oferim la matèria primera, som els que patim les conseqüències de l’intent de maximitzar cada vegada més els beneficis de les editorials, distribuidores, etc. En ser una vocació visceral, es juga molt amb les ganes de l’autor de voler publicar amb ofertes contractuals molt per sota dels estàndards, quan n’hi ha. O quan els grans editors es veuen abocats a sobreproduir per augmentar beneficis, l’autor és qui en paga les conseqüències.
Teniu alguna associació, sindicat, de defensa dels vostres drets?
Hi ha hagut intents, però entre que és una feina solitària i que cadascú de nosaltres té condicions personals i contractuals diferents es fa molt difícil. Es tendeix més a l’associacionisme, com a mínim al nostre país. A França sí que tenen Sindicat, però allà el mercat és molt més fort que aquí. Un dels problemes que tenim, aquí i allà, és que quan s’intenten fer passes per establir un estatus laboral particular es barregen totes les professions de la cultura en una amalgama infinita. I és clar, no tenim les mateixes demandes o necessitats els autors de còmic que els actors de teatre, o els tècnics de so, per posar un parell d’exemples.
Com us està afectant la crisi de la Covid-19?
Som un sector que depèn de les llibreries. Amb aquestes tancades durant dos mesos, i dels més forts de l’any (Sant Jordi, saló del còmic, fires europees… tot cancel·lat) molts llibres han desaparegut de les llibreries sense haver tingut un mínim d’exposició. Moltes novetats no han sortit quan estaven programades, esborrant de cop esforços de les autores i editorials. Algunes, les més fortes, es reprogramaran, espero. La majoria d’editors ja estan parlant d’una retallada d’un 30% de títols al pròxim exercici. Ja estàvem molt tocats des de l’última crisi… Cada vegada serà més difícil col·locar obres als editors i intentar-ne viure. Ho tinc molt assumit, personalment. Per confrontar la crisi a casa hem prioritzat la feina de la meva parella, que té menys opcions laborals i treballa fora de casa. Jo m’ocupo principalment dels nens i la casa i vaig treballant les estones que em queden lliures.
Formeu part del món cultural. Molts cops s’han denunciat els preus prohibitius i la limitació d’accés a la cultura per raons econòmiques d’una part de la societat. Què en penses?
Allò que anomenem cultura, avui en dia sembla limitar-se a una cultura de consum. Llibres, concerts, museus, teatre, etc. Aquesta cultura de consum és, en cadascuna de les seves parcel·les, un mercat on els diferents elements que el conformen lluiten per treure el màxim benefici. I això impossibilita l’accés a part de la societat. Tinc clar que l’educació i la cultura són, juntament amb la sanitat, opcions evidents per escapar del determinisme social. La cultura ho és tot, no només les expressions artístiques de la societat. I calen espais no monetitzats per repensar-la i per construir-la. Des de baix. Perquè la cultura sempre ha sortit del poble.
Augustin Souchy Bauer (1892-1984) va néixer el 28 d’agost de 1892 a Racibórz, a l’Alta Silèsia (Polònia) i va morir l’1 de gener de 1984, a Munic (Alemanya).
Es va fer anarquista llegint a Gustav Landauer. El 1914
es va declarar insubmís i es va refugiar a Suècia, on va ser detingut per
difusió de pamflets antimilitaristes. A la presó va escriure un llibre sobre
Landauer, que havia estat assassinat el 2 de maig de 1919. Va tornar a Alemanya
a la fi d’aquest any i va entrar a la redacció del diari Der Syndicalist, òrgan
del sindicat anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD), del
qual va ser editor entre 1922 i 1933.
El 1920 va participar en el congrés de la Tercera
Internacional a Rússia. Va contactar amb Kropotkin, quedant-se a viure a casa
seva. En tornar va escriure un llibre molt crític sobre el règim soviètic.
Al Congrés fundacional de l’AIT, reunit a Berlín el
1922-1923 va ser un dels tres secretaris de la nova AIT, amb Rudolf Rocker i
Alexandre Schapiro.
Al congrés de l’AIT, reunit a Berlín el 1930, va
defensar, al costat d´Ángel Pestaña, un sindicalisme extremadament reformista.
El Congrés va protestar àmpliament contra aquestes posicions reformistes i no
anarcosindicalistes. Valeriano Orobón Fernández va denunciar que aquest
reformisme, presentat per Souchy i Pestaña com a programa de la CNT, era una
falsificació.
Quan Hitler va pujar a el poder, Souchy es va refugiar a
França. Nombrosos militants el van acusar d’inacció i passivitat extrema davant
la confiscació dels arxius de l’AIT per part dels nazis.
Al juliol de 1936 va marxar a Barcelona, on va ser
nomenat responsable de relacions exteriors del Comitè Provincial de la FAI i
conseller polític del Comitè Regional de Catalunya i del Comitè Nacional de
la CNT. Consumat poliglot, dotat de qualitats diplomàtiques, un enorme prestigi
i fama internacionals, així com d’una gran experiència militant, es va
convertir en extremadament valuós per als comitès superiors cenetistes.
El 1936 i 1937 va actuar com a representant de la CNT en
tots els països i davant les diferents seccions de l’AIT. En l’estiu de 1937,
va operar com oficiós ambaixador de la CNT, amenaçant a les diferents seccions
amb l’abandonament cenetista de l’AIT, i la fundació d’una nova Internacional,
si no cessaven les crítiques internacionals a la tàctica col·laboracionista
dels comitès superiors.
Es va enemistar amb Helmut Rüdiger, secretari de l’AIT
delegat a Barcelona, perquè feia nosa a les seves funcions, sobretot en
Premsa i Propaganda, ja que els estrangers acudien a Souchy com si ell fos
l’autèntic delegat de l’AIT.
Al Congrés Extraordinari de l’AIT, reunit a París el
desembre de 1937, va intentar defensar-se, en va, de les acusacions d’un
informe de la delegació alemanya, que qualificava com difamatori, en el qual se
li presentava com a culpable de l’enfrontament entre la CNT i l’AIT. Ni
alemanys, ni francesos, ni polonesos van acceptar la seva presència al Congrés,
ni tan sols com a traductor. Tot just dissentia de les posicions ministerialistes
de la CNT, però s’oposava al descarat desistiment de principis d’Horaci
Martínez Prieto i d’altres.
El 1939 es va refugiar a França. Va escapar d’un camp de
treball i el 1942 va arribar a Mèxic, on va treballar com a periodista per als
sindicats.
El 1950 va tornar a Alemanya. En 1960 va ser convidat a
Cuba per les autoritats castristes. Va publicar un fullet, titulat Testimonis
sobre la Revolució Cubana, extremadament crític amb el règim estalinista
cubà.
Des de 1962 va recórrer el món com a prestigiós periodista i expert sindical o en educació, treballant per a agències laborals internacionals de caràcter burgès: Confederació Internacional de Sindicats Lliures i Organització Internacional del Treball. Filòleg i coneixedor d’onze idiomes va treballar un temps a les Escoles Berlitz.
Va publicar nombrosos llibres en llengua alemanya,
fonamentalment d’història, sindicalisme i pedagogia. Destaca Nacht über
Spanien/Noche sobre España.
En llengua espanyola cal constatar que el seu llibre Les
sagnants jornades de maig és un dels pocs relats d’un testimoni presencial
d’aquest episodi històric. De la mateixa manera, el seu llibre Entre pagesos
d’Aragó, està dedicat a l’estudi de les col·lectivitzacions camperoles a
Aragó durant la Guerra civil.
El 1983 es va reunir amb Clara Thalmann, per primera vegada des de 1937, tornant a Espanya per filmar el documental La llarga espera. Va morir de pneumònia als 91 anys. No hi va haver funeral ni sepultura, perquè el seu cos va ser donat a la ciència.
