“Els retorn a classe està sent un despropòsit”

Redacció Catalunya

Molt s’està parlant del retorn a les aules, de com el Departament d’Educació està gestionant aquesta crisi sanitària als centres educatius, de què poden fer les famílies i, en definitiva, de com està funcionant i qui està fer funcionar una institució tant important a la nostra societat com ho és l’Escola. Però com ho veuen les persones que treballen dia a dia amb la nostra canalla i joventut? Com s’enfronten a les diverses situacions que s’estan generant? Quines mancances denuncien i quines propostes fan? Entrevistem a l’Encarna Salguero, professora de Formació Professional, afiliada a la CGT i mare de dos nens de cinc i deu anys. 

Quants anys que portes treballant en el món de l’educació? Quina és la teva especialització?

Fa 14 anys que sóc docent. Sóc pedagoga i tinc diferents especialitats, Orientació Educativa, Serveis socioculturals (FP) i Formació i Orientació Laboral. Actualment, i des de fa set anys, sóc professora d’FP a l’especialitat de serveis a la comunitat.

Com s’està plantejant aquest retorn de l’alumnat als centres educatius per part del Departament d’Educació?

La situació ja era molt complexa i de límits, donades les retallades que portem patint des del 2010. La planificació del Departament ha estat caòtica, sense una ruta determinada i amb manca de sensibilitat cap a tots els elements de la comunitat educativa, alumnat, famílies i docents. Ha deixat fins a l’últim moment l’explicació de totes les mesures i no ha tingut en compte a cap representant ni a cap sindicat, tampoc als representants de riscos laborals dels centres. I amb una inversió i dotació de recursos pràcticament nul·la, sense ampliació de docents, ni baixar ràtios a secundària, ni postobligatòria.
El Departament segueix la sintonia de menyspreu i retallades que deixa als centres públics davant una desprotecció molt significativa i enquistada.

Què és el que plantegen els sindicats de l’ensenyament?

Tot i que hi ha un intent d’unió. i que tots veuen que les condicions laborals actuals no garanteixen la seguretat de les persones als centres educatius, hi ha una manca d’agilitat per donar resposta a una situació complexa i la vegada clara de defensa de les docents a Catalunya.
Cal dir que també hi ha poc seguiment i poca organització entre el col·lectiu docent i això també repercuteix en proposar accions contundents. Ara mateix hi ha damunt de la taula una enquesta sobre convocatòria de vaga, que vol fer reflexionar el professorat sobre la seva necessitat i el que decidiria cadascú, per veure si tindria força.
Personalment penso que cal anar a la vaga, ara més que mai necessitem fer pinya i defensar la tasca educativa, donar-li prestigi. Un treballador no pujaria a una bastida sense corda ni sistema de protecció, perquè nosaltres hi accedim a fer classes amb 30 alumnes en un espai tancat sense distància física

Les famílies no diuen res?

Les famílies s’han organitzat d’alguna manera per reivindicar que la situació actual no planteja seguretat real per a infants i adolescents. Tan sols alguns centres privilegiats poden plantejar ràtios reduïdes i personal suficient per desdoblar, donat que tenen l’espai adient. La majoria, però, no disminueixen les ràtios i els grups es troben al voltant de 25, quan les reunions i les trobades han de ser com a màxim de 10 persones i amb distància de seguretat.

Penses que el retorn a les aules no s’està fent amb les garanties suficients?

És un despropòsit, estan fent proves amb nosaltres, volen controlar i saber qui té i qui no el virus. No s’entén com pot ser que deixin que a cada centre faci la seva.
També sembla una prova a la capacitat de submissió i control del professorat. Pràcticament ningú es qüestiona els Plans de contingència dels centres i les normes estrictes que ens fan obeir sense pràcticament oposar resistència, i que no acaben d’assegurar ni garantir la salut ni de treballadores ni d’alumnes. A FP es podrien haver plantejat sistemes híbrids per reduir ràtios, també a Batxillerat; aquest aspecte l’han deixat a decisió de cada centre i ens trobem amb instituts massificats a les aules.

“aquestes trobades massives, sense distància en espais tancats no es donen en cap altre àmbit de la societat”

Les escoles i instituts no són segures ara mateix, no? 

No, és impossible. No es compleixen els requisits establerts en la resta de situacions de la vida diària. No puc fer una festa o un dinar amb la meva família que som 20, però si estar a classe amb vint-i-cinc, trenta, o trenta-cinc alumnes/companyes?
Recomanen que tot es faci a l’aire lliure, però hauré d’estar a la classe (espai tancat) durant tres hores seguides sense moure’m d’allà? I això no propiciarà que ens contagiem encara més?

Llavors, quines serien les mesures per una escolarització segura?

Reduir ràtios, distància física i augmentar docents (com a mínim 25.000 professors, al voltant d’un terç de la plantilla) que donin suport a l’alumnat i als desdoblaments realitzats.
En les etapes que no es puguin garantir grups reduïts, realitzar planificació híbrida, alternant presència amb feina a casa (si cal telemàtica). 

No s’hauria d’haver fet de forma completament presencial el retorn si no hi hales garanties de seguretat suficients?

L’escola és necessària per a garantir la igualtat d’oportunitats i la socialització entre l’alumnat, és necessària presencialment, realment és com té sentit a nivell educatiu i de trobada entre iguals. Ara bé, si tornem, tornem amb normalitat, no amb aquest seguit de condicions que no asseguren que estiguem sans i, a més, presenta una sèrie d’elements de control i submissió per part de tots els col·lectius implicats molt sospitosa. A altres països han tornat sense mascareta i fent vida normal a l’escola, tenen ràtios reduïdes i espais capacitats per desdoblaments. Les retallades que portem patint ens estan passant factura.

Retorn a les aules amb dos centres ja tancats per casos de covid |  Catalunya | EL PAÍS Catalunya

Quins són els avantatges del l’educació telemàtica?

Garanteix una seguretat sanitàries en uns moments d’augment de casos de contagi al territori molt significativa. Permet treballar temàtiques i habilitats relacionades amb el món digital, que actualment són necessàries.

I els de la presencial?

La presencialitat als centres és la que garanteix les relacions entre els infants i adolescents, és un espai de trobada relacional imprescindible per desenvolupar les habilitats socials que ens caracteritzen i desenvolupen, a la vegada, la nostra personalitat.
També és el mitjà amb el que s’igualen aprenentatges i s’estableixen les mateixes oportunitats a nivell social, erradicant les diferències socials que es puguin donar per altres raons socioeconòmiques.

Com poden influir aquests canvis de funcionament a l’ensenyament al’alumnat? i a les famílies?

És difícil de predir, vivim un moment distòpic estrany i tothom estem intentant portar-ho amb ànims i recolzant-nos entre nosaltres. Voldria que fos un moment de canvi, que ens adonem que amb l’educació seguiran plantejant aspectes de mínims i que si no reclamem, ens deixaran sempre amb els mínims recursos perquè sempre tirem endavant, encara que sigui a costa de la nostra salut i de l’alumnat.
L’alumnat està rebent unes directrius molt marcades i serà molt necessari treballar aviat el respecte per les llibertats personals, de decisions individuals, perquè la idea d’haver de rebre constantment els passos a seguir fa que la manipulació sigui relativament senzilla.

Què penses de les propostes del moviment de famílies i professorat que novolen portar les noies i nois a l’escola i que defensen una educació virtual?

Estic a favor i les recolzo per l’organització que han realitzat, ja que el plantejament que realitzen és lícit i té coherència amb la manca de recursos i eficiència que ha demostrat el Departament d’Educació, que no garanteixen realment la salut als centres educatius.
L’únic punt en què discrepo és la llibertat d’escollir-ho, perquè quines són les famílies que poden permetre deixar els seus fills a casa? Les que disposen de recursos informàtics, línia d’Internet i capacitat d’estar a casa. Aquests aspectes no se’ls pot permetre tothom i això crearia diferències entre uns infants/adolescents i d’altres. Així, s’hauria de garantir que tothom, encara que tingui o no recursos, que vulgui quedar-se a casa, se li faci arribar i se li faciliti tot el que necessitin (inclús permís per poder conciliar a nivell laboral).

Els sindicats demanen l'ús de la mascareta a l'escola a partir dels 6 anys  i insisteixen a reduir les ràtios | ACN | barcelona | Educació | El Punt  Avui

Davant de la possibilitat d’haver de tancar grups o escoles, com creus que es poden organitzar les famílies?

És necessari la implicació de les empreses per poder conciliar en l’àmbit familiar. Sempre se li demanen esforços a l’escola, a les famílies, a l’alumnat… Ja és hora que les empreses facilitin aquesta conciliació si volem una societat saludable que té al centre la cura i l’acompanyament emocional i social d’infants, adolescents i dels seus mares i pares.

Creus que es podria aprofitar aquesta “nova situació” per plantejar canvis pedagògics al sistema educatiu?

Em sembla molt rellevant aquesta pregunta sobre aquesta “nova situació” de fer veure que “no passa res”.
Es podria aprofitar per repensar l’educació i tot el sistema educatiu, per part de tota la comunitat educativa. I justament era el moment ideal per baixar les ràtios i poder treballar en petits grups.

Es parla molt dels possibles contagis per part de l’alumnat, però quina proposta fa el Departament d’Educació enfront dels contagis al professorat?

És decebedora, no hi ha cap plantejament ni cap mena de previsió per tenir cura de les treballadores. Ens han enviat unes mascaretes que no estan incloses com a EPI ni com a element de seguretat individual. No hi ha coordinació amb els càrrecs de riscos laborals del centre ni dels sindicats.
Realment no hi ha intenció de cura envers el professorat, motiu que fa augmentar l’organització i coordinació entre treballadores, ara més que mai, parlar als centres, fer comunicats i denunciar-ho públicament, que no hi ha unes mesures reals de protecció laboral si et fan treballar durant quatre hores dins una aula de 20 m² amb 25 alumnes (en el millor dels casos) i que poden arribar a ser 40 a FP o Batxillerat. Algú em podria explicar en quin altre àmbit laboral/personal es produeixen aquestes trobades massificades en espais tancats i sense distància de seguretat? Exacte, en cap.



El teletreball: un privilegi, una trampa i un desafiament per a l’anarcosindicalisme

Xarly Lavatelli. Delegat de CGT al comitè UOC

A l’inici d’aquest temps de pandèmia, als mitjans es parlava del teletreball com la gran novetat, una situació estranya el significat de la qual era una absoluta incògnita: com funcionava, qui podria fer-ho, quina era la seva dimensió real en el món laboral.

Per a molts era evident el seu caràcter de privilegi dins del món del treball, perquè no tots els sectors podrien utilitzar-lo com a modalitat. L’emergència sanitària va deixar en evidència que gran part dels àmbits on es podia dur a terme el teletreball, no estaven preparats per a assumir-lo ni organitzacionalment, ni legalment, ni tècnicament, ni des de la prevenció de riscos laborals. Tot això està canviant ara amb la recent Llei de Teletreball del govern espanyol.

Els treballadors i treballadores de la Universitat Oberta de Catalunya (universitat online) tenim implementat el teletreball des de fa gairebé una dècada i, a més, el tenim contemplat en el primer conveni d’empresa des de l’any 2012. El que en altres àmbits era novetat i podia provocar desconcert, per a nosaltres no ha estat més que una extensió: d’un o dos dies a la setmana, ara amb la pandèmia passàvem a temps complet.

Tot i que el conveni contempla el teletreball també com a mecanisme de conciliació familiar, la situació de confinament ha fet sortir les limitacions que comporta haver de treballar al mateix temps que s’està a cura de menors, avis o persones en situació de dependència. També ha passat que diferents membres de la família han hagut de fer ús de l’ordinador o altres dispositius i connexions a internet i, finalment, ha sortit a la llum la bretxa digital que s’ha fet evident en l’àmbit d’escoles i instituts.

Malgrat tots aquests factors, el teletreball s’ha presentat com una solució immediata i relativament eficaç per a mantenir en funcionament empreses i institucions que, d’una altra manera, haurien posat en perill un gran nombre de llocs de treball. En aquest sentit, un privilegi, quan hem vist una successió d’EROs, ERTOs i acomiadaments per tot arreu que han fet estralls entre la classe treballadora, portant sofriment, incertesa i desprotecció a moltíssimes famílies.

Teletreball: consells i trucs per treure el màxim partit de fer feina a  distància (Thais Gutiérrez)

Organització del treball o dret laboral?

L’article 22 del conveni d’empresa FUOC defineix el teletreball, les seves funcions, abast i compromisos:

“El sistema d’e-treball es regeix pels principis de voluntarietat, responsabilitat, compromís, reversibilitat, no consolidació, manteniment de condicions bàsiques llevat d’aquelles de les quals es gaudeix per raó de la prestació presencial, acceptació de les condicions addicionades a la relació laboral i, especialment, a la consideració com un sistema d’organització i no com un dret individual del qual cal una autorització prèvia de la Institució atenent circumstàncies diverses”.

“si alguna cosa ha demostrat el confinament és la necessitat que tenim d’estar en contacte directe amb els nostres companys”

En aquesta definició del teletreball com a organització del treball més que com a dret laboral, es descriuen els requisits per a accedir-hi que són bastant generals i sempre dependents de l’organització jeràrquica pròpia d’una empresa. Al seu torn, en un apartat es contempla la conciliació familiar, que esdevé un motiu més per a sol·licitar-lo.

Però com saber que realment s’està treballant?

Més enllà del compromís i la responsabilitat personal que es descriu en el conveni, el treball no presencial està basat a l’autoprogramació i un grau d’autonomia suficient, en un sistema d’objectius que s’han de complir a llarg termini, sigui amb teletreball o presencialment. Porta aparellada la connexió a un entorn virtual que ens situa en un ordinador remot, amb accés a determinats programes i eines per a dur a terme les nostres tasques. El control de connexions i temps per part de l’empresa es realitza sobre aquest entorn. Si es roman inactiu durant un determinat temps, la finestra es desconnecta i caldrà tornar a posar nom i contrasenya. A més d’això, el seguiment del teletreball passa per les comunicacions per telèfon, correu electrònic o videoconferència.

I aquí ens trobem que el privilegi i el que semblava un seguit d’avantatges, deixa una finestra oberta al que fins ara manteníem ben diferenciat: l’empresa fica un ull on fins ara mai havia pogut entrar, els nostres habitatges, i es genera una situació que fins ara teníem ben diferenciada: una nociva mescla entre llar i treball.

Allò que en els orígens de la revolució industrial havia estat un dels factors per a la formació de la classe obrera, la separació del treball artesanal de l’àmbit familiar, amb la consegüent concentració dels mitjans de producció en tallers i fàbriques, ara s’està revertint. El procés d’individualització social al qual ens empeny el capitalisme, amb la pandèmia ens retorna a les nostres llars, on pretén individualitzar-nos i diluir-nos, buscant afeblir encara més els llaços de solidaritat que ens identifiquen com a classe social.

En confinament es treballa més i les dones assumeixen més càrregues

Tal com es destaca en un estudi, el teletreball en confinament suma dues hores més a la jornada laboral , es continua connectat més enllà de l’horari. La pressió que s’exerceix fa que la desconnexió digital es torni una prioritat. I també s’ha demostrat la bretxa de gènere, on les dones assumeixen majors responsabilitats en la cura d’infants i tasques de la casa.

Teletreball, el parany d’un vell conte d’explotació

El caràcter de novetat del teletreball no és tal: fa anys que hi ha sectors precaritzats i externalitzats que es veuen sotmesos a aquesta organització d’explotació i desconnexió entre treballadors, sistemes especialitzats a afeblir solidaritats. Pensem en tota la gamma de falsos autònoms, des dels informàtics aïllats a casa seva, amb dates de lliurament absurdes que els obliguen a treballar caps de setmana sencers, fins al professorat associat, auxiliar o “col·laborador”, aquest últim l’eufemisme utilitzat en la UOC per a denominar aquells docents precaris que no tenen contractes laborals, sinó “contractació de serveis”.

El teletreball es presta a desenvolupar sistemes d’externalització, precarització i desprotecció legal per a aquells falsos autònoms i altres sectors precaritzats forçats a fer-ho. El privilegi es presenta com una explotació aguda i silenciosa.

Trabajar desde casa no era lo que imaginábamos: 70% de los teletrabajadores  en Chile sufre estrés - La Tercera

Prevenció de riscos i teletreball

Amb el teletreball som nosaltres mateixos que assumim la responsabilitat i gestió del nostre espai de treball. I en conseqüència qualsevol mena d’accident o malestar que es pugui derivar de la nostra feina. En cas d’accident, la mútua ho qualificarà d’accident laboral o no. Tenim també riscos psicofísics que han augmentat amb el confinament com són insomni, estrès, angoixa, ansietat i depressió.

D’altra banda, es desconeix el dret a la desconnexió digital i es truca al telèfon privat, envien emails o forcen videoconferències fora de l’horari laboral. Un altre dels àmbits on el suposat privilegi es converteix en un maleït parany.

El teletreball, un desafiament per a l’anarcosindicalisme

Encara que se’ns pinti aquesta modalitat de treball com una panacea per al món laboral, no ho és: si alguna cosa ha demostrat el confinament és la necessitat que tenim com a éssers socials que som, d’estar en contacte directe amb els nostres companys, perquè els nostres interessos de classe els podem defensar colze a colze en el mitjà laboral i als carrers; perquè les nostres decisions col·lectives requereixen assemblees i passos a seguir col·lectivament; perquè la solidaritat es consolida presencialment en el dia a dia.

Els mètodes de seguiment, accessos, temps, registres, poden esdevenir un mecanisme de control que permeti a les empreses accedir a informació personal, justificar situacions de penalització o acomiadament, amb la indefensió que podem preveure.

Si bé el teletreball ens permet fer tasques que no requereixen presència física, no ha d’ocupar mai el 100% del nostre temps de treball. Això significaria la desconnexió del nostre mitjà social. És en aquest àmbit fonamental on ens desenvolupem com a treballadors i com a persones solidàries. En la mescla confusa d’habitatge i lloc de treball, sortim perdent com a classe treballadora. El capitalisme entra a les nostres cases i ens ven un discurs de fals privilegi, amb el qual pretén marcar diferències amb els nostres companys de classe.

El nostre desafiament continua sent el mateix de sempre: combatre els privilegis, les desigualtats i l’explotació capitalista, tant en el nostre centre de treball com als carrers. Apuntar a construir una societat igualitària i llibertària. Hem de desenvolupar estratègies i inventar eines per a enfrontar aquesta i altres noves modalitats de treball que signifiquin altres maneres d’explotació. Hem de desemmascarar el fals aspecte de privilegi del teletreball, el seu costat desestructurant de solidaritats, la seva vella recepta explotadora sobre els sectors precaritzats, la seva invasió de les llars i la pressió tramposa que exerceix sobre treballadores i treballadors.

Discursos psicodèlics del Departament d’Educació

Federació d’Ensenyament de la CGT Catalunya

En aquesta societat delirar és ben fàcil, només cal que escoltis els discursos del Departament d’Educació que emeten els mitjans de comunicació, i creure-te’ls. Amb aquestes notícies totalment intencionades podràs crear-te un imaginari que esdevé un canvi profund i de qualitat de les polítiques educatives, tal com si t’haguessis pres al·lucinògens que et fan viatjar a un futurible ideal dins el món educatiu.

Però compte, millor que et quedi clar que els missatges que s’emeten des del departament estan dissenyats perquè pateixis una alteració de la realitat, és l’LSD de les xerrades del govern, i d’aquesta manera saber que quan s’acabi l’efecte de la droga, ens quedarà la realitat, com si fos el gat de Cheshire de la novel·la “Alícia al país de les meravelles”. Això és una advertència i una recomanació, ja que és preferible tocar de peus a terra per afrontar millor l’angoixa i la frustració de les evidències reals.

D’entrada però, pots creure que no ho vas entendre bé o que la pandèmia per la COVID19 t’ha afectat massa al cervell. En canvi, quan comparteixes la realitat dels centres amb els teus companys i companyes, te n’adones que són els polítics els que t’intenten fer ingerir aquestes píndoles fantasioses dins el teu pensament, i és amb aquests amb qui t’uneixes per encarar la perversió i depravació que pateixes com a docent que aposta per un sistema públic de qualitat.

De fet, de l’anàlisi de les polítiques educatives que ha aplicat el Departament d’Educació govern rere govern, se n’extreu una dada objectiva: les decisions que s’han pres han estat sistemàticament destinades a fer agonitzar el sistema educatiu públic en benefici dels interessos econòmics privats, fent-los prevaldre davant dels drets bàsics de la vida i de les persones.

Aquesta tendència no ha canviat en el context actual, el mantra de la COVID-19 com a oportunitat de canvis en benefici de totes s’ha anat esfumant a cada roda de premsa fins a fer-lo desaparèixer. Al principi de la pandèmia et converties en l’Alícia del país de les meravelles, entraves pel forat de l’arbre i arribaves a l’habitació on hi havia la porteta petita on treies el cap per veure les meravelles que et venien en els discursos governamentals, i bevies i menjaves pocions i pastissos màgics per poder gaudir-los.

La il·lusió feia creure que podries sortir del confinament sent petita al costat de tots els espais i mitjans que et proporcionarien, però que les promeses de contractació de professorat, i de ràtios reduïdes, permetrien fer-te gran. És clar que, quan hem trepitjat realitat i ens ha baixat l’efecte de l’al·lucinogen, ens hem adonat que, en el millor dels casos, ha acabat sent un més dels acudits absurds del personatge del barretaire.

Malauradament, ara ja podem constatar la intenció del govern de materialitzar l’obertura de centres sense abocar-hi recursos. Cal tenir molt present però, que aquesta és una decisió política, i que el Departament d’Educació tenia a les seves mans l’oportunitat de garantir el dret a l’educació de l’alumnat i de protegir la salut de la comunitat educativa prenent decisions acompanyades de recursos per minimitzar els riscos.

La crisi educativa ve de lluny
Fa molts anys que estem a peu de centre i a peu de carrer per denunciar una realitat que cada vegada empitjora més la situació de l’educació pública i de les seves treballadores. L’augment de l’horari lectiu del professorat, la manca de plantilles, el tancament de grups, el deteriorament dels edificis, la falta de recursos per a fer efectiva l’escola inclusiva, la pèrdua de condicions laborals i de democràcia els centres i la introducció d’un funcionament en clau competitiva que només fa que augmentar les desigualtats entre centres i alumnat i fer empitjorar un dels altres problemes endèmics de l’educació a Catalunya, la segregació escolar.
El confinament que es va iniciar el març passat va tenir un impacte molt greu en una educació pública ja malmesa i va agreujar aquesta crisi educativa. L’ensenyament telemàtic condicionat per la manca de recursos de personal i materials i per una manca d’instruccions clares, va provocar que la bretxa digital i de condicions sociofamiliars augmentessin encara més aquestes desigualtats.

Educació registra 95 nuevos grupos escolares confinados por covid y la  cifra total se eleva a 789

Contractacions i reducció de ràtios insuficients i amb trampes
Al Departament no li han servit de res els errors comesos entre el març i el juny. Tants esforços en rodes de premsa per dir que es treballaria per baixar ràtios i trobar espais per poder fer classes reduïdes han quedat en paraules buides perquè de totes aquestes propostes, no n’ha volgut assumir el cost. I només un govern que aposta per una educació pública de ple dret, no hi escatimaria ni un recurs.

No han volgut planificar el curs en condicions.

S’hagués pogut fer diferent, s’hagués pogut tenir en compte la veu del professorat i dels sindicats, s’hagués pogut contractar el personal necessari, s’haguessin pogut buscar espais, s’hagués pogut assegurar la connectivitat de docents i d’alumnat, s’hagués pogut evitar que els centres hagin hagut de prendre la decisió d’eliminar l’educació especial i d’altres especialitats per poder fer un pla que ens permeti sobreviure aquest curs, s’haguessin pogut fer testos a mestres i professorat, especialment quan a hores d’ara ja coneixem els resultats en altres comunitats. En definitiva, des de la irrupció de la COVID el mes de març, hi ha hagut prou temps per assegurar la tan necessària educació presencial en condicions, no òptimes (això és impossible en un context de pandèmia mundial) però maximitzant la seguretat. Però una vegada més, poder no sempre va associat a voler. I el Departament, no ha volgut, i ha fet el que fa sempre, deixar-ho tot en mans de direccions, mestres, professorat i AMPAs i AFAs.

“obrir els centres sense abocar-hi recursos és una decisió política”

Això no s’acaba aquí, els personatges d”Alícia segueixen sent referents universals, i el Departament d’Educació justament ha escollit aquells que anirien en contra del que podem considerar acceptable dintre d’un servei públic. Així, també veiem com des de les instàncies educatives s’ordena tallar caps, igual que el Rei i la Reina de Cors. Tant és així, que està deixant desemparades dones embarassades que les obliguen a anar a treballar (depenent del servei territorial que hagis escollit), amb la mateixa virulència, el personal de risc que no coneix el criteri per passar d’un dia per l’altre a ser catalogat de personal vulnerable, o no, amb una total opacitat per prendre aquestes decisions. I si tens la mala sort de ser persona de risc i que no t’hagi tocat una vacant, sinó una substitució, ets un candidat a quedar-te sense feina, ja que el Departament obliga a renunciar al nomenament. També estan deixant sense nomenaments a aquelles persones que estan en quarantena per presentar símptomes de la COVID-19 o per haver-hi estat en contacte.

El deliri es converteix en malson

Des de CGT Ensenyament a l’abril ja vam exigir una reducció de les ràtios per permetre grups de 10-15 a infantil i primària i 20 a secundària amb el necessari increment proporcional de les plantilles, assegurant contractacions estables i l’adaptació d’espais suficients com a mesures imprescindibles per encarar aquest curs. Així veiem com, lluny d’escoltar-nos, el govern prohibeix les reunions de més de 10 persones i, en canvi, permet aules que superen els 25 i 30 alumnes, veiem com que no es posa d’acord en quina és la temperatura que determina marca un possible contagi, però en tot cas, deriva la decisió a una atenció primària que també ho haurà d’afrontar sense recursos addicionals.

Així mateix, des de la primera obertura de centres ja vam denunciar al Departament a Inspecció de Treball, per la manca de recursos per prevenir els riscos laborals i per la mala praxi en qüestions de seguretat i salut laboral. Creiem que la salut de les persones treballadores haurien de ser la prioritat, una salut que implica un personal docent capacitat per portar a terme les classes presencials, i donar una educació de qualitat a un alumnat que es mereix aquests recursos.

En canvi, d’un fet tan transcendent com l’obertura de centres educatius n’han fet un joc, i han obviat la priorització dels paràmetres més importants, reduir les quarantenes perquè tothom pugui treballar presencialment i d’altra banda, assumir el cost quan aquestes s’hagin de materialitzar, que serà ben aviat. Però no, en aquest cas també han decidit que el cost l’assumim les famílies.

Plantegem la mobilització per la vaga perquè els centres funcionin

Davant les conseqüències ja irreparables que es derivaran de les polítiques (no actuar també és política) del Departament d’Educació, des de CGT Ensenyament obrim el debat per prendre una decisió col·lectiva, que cada vegada s’apropa més a la necessitat de convocar una vaga educativa.

Granada. Educación suprime unidades y masifica ilegalmente las aulas. -  Educación

Estem convençudes però, que la mateixa inèrcia d’indignació que portarà la incompetència del departament farà que el col·lectiu de docents vegi en la vaga i les mobilitzacions l’eina per reclamar, un cop més, la inversió adequada per garantir una educació pública de qualitat. És per tot això que demanem la immediata dimissió del conseller Bargalló i la resta del govern de la Generalitat per la seva mala praxi i la incompetència en la gestió d’aquesta pandèmia i ens reservem prendre mesures judicials més contundents en cas que el col·lectiu docent i no docent surt greument perjudicat d’aquesta mala gestió.

El preu que pagarem si no actuem és massa alt. És hora de passar a l’acció.
Mobilitzem-nos per:
• Reducció de ràtios: 10-15 a EI-PRI; 20 a Secundària.
• Increment de plantilles necessari per reduir la ràtio, atenció a la diversitat i de suport als alumnes amb NEE. TEEIs, TIS…
• Dotació de personal sanitari a cada centre.
• Substitució de les treballadores vulnerables que no es poden incorporar als centres.
• Implementar les mesures de prevenció i protecció de salut: dotació de tot el material necessari als centres (mascaretes FFP2 i pantalles facials, hidroalcohols, termòmetres).
• Increment dels recursos necessaris per part del Departament i ens locals per garantir l’aplicació dels protocols de neteja i desinfecció als centres.
• Compliment dels drets laborals per les persones substitutes, que no els hi treguin els nomenaments, i que puguin gaudir de les baixes laborals que els hi pertoca pel fet d’haver estat nomenats.

És l’hora de créixer com ho fa la protagonista de la novel·la, i plantar-li cara a uns polítics que ni tan sols davant una pandèmia mundial són capaços de ser valents i fer polítiques educatives pensant en tot el seu alumnat, és l’hora de passar a l’acció perquè el preu ja és impagable per a moltes persones, és hora de mobilitzar-nos contundentment i exigir tot allò que ens han promès, que ens ho han promès públicament perquè saben que en tenim el dret. N’estem fartes de discursos psicodèlics, volem realitats.

Pandèmia low cost

Editorial
El mensaje sin tapujos de Noruega sobre Madrid y el coronavirus

L’inici de curs ha estat tot un èxit. Tant, que ja hem assistit a una setmana de vaga de personal sanitari i, ens esperen, aquest octubre, dues jornades més de vagues al sector educatiu. De moment.

Havíem posat esperances, tot sigui dit. I el Govern i les administracions no ens han decebut. Milers de treballadores abocades a l’atur. Col·lapse monumental en molts àmbits de l’administració de l’estat que deixa amb el cul enlaire milers i milers de persones. Una cascada d’ERTO’s i ERO’s, tancaments i desmantellament industrial. Metges i mestres més explotats, més exposats. Exprimir el treball. Fer més rendible el capital.

La sanitat i l’educació, conquestes aconseguides a base de patiments, vagues i sacrificis, s’aguanten ara mateix per la dedicació i la professionalitat dels qui hi treballen. Dels qui les fan funcionar. Res no s’espera de l’Estat, més que engrunes i promeses d’una virtual gestió mínimament decent. Gel, mans, mascareta. Tots hem de posar de la nostra part. Tots ens hem de sacrificar davant l’enemic. Altre cop, com si la història es rigués de nosaltres, invisible. Altre cop, causa i justificació de l’anhelada pau social patronal.

Deia la nostra estimada Mafalda que si no fos per tots nosaltres ningú no seria res. De rabiosa actualitat aquesta afirmació, perquè si ens enfrontem sols, ja hem perdut abans de començar a batallar. És imprescindible, ara més que mai, l’organització. És més necessari que mai el poder col·lectiu, l’acció col·lectiva, única manera de frenar l’ofensiva contra el treball de que som i serem testimonis. Soles no podem. Juntes ho podem tot.