Categoria: Editorial

Caos. Pandèmia. Reclusió social. Doctrina del shock? Vivim uns temps, si més no, complicats. La crisi del COVID-19 està colpejant la societat d’una forma virulenta i brusca que, sembla ser, ningú no s’esperava. Els Estats europeus han vist com en poc dies, les nefastes polítiques sanitàries d’anys anteriors aboquen a la societat a un carreró sense sortida on la carn de canó tornem a ser la classe treballadora.

No contents amb això, les mesures per contrarestar aquesta pandèmia estan sent del tot insuficients i, per descomptat, destinades a salvaguardar el sacrosant Capital. Aquest és el temps que ens ha tocat viure. I lluitar. Perquè, deixem-nos de romanços, en aquesta situació qui no plora no mama. Ara bé, tampoc és qüestió de practicar el “campi qui pugui”, que és la doctrina social i ideològica que hem estat mamant en aquest capitalisme salvatge. Les situacions de crisi treuen el pitjor de molta gent, sobretot d’aquells que només comptabilitzen la vida, i la mort, en funció dels beneficis. També aquestes situacions treuen el millor de la gent, i arreu afloren iniciatives de solidaritat, de suport mutu, de lluita i de comunitarisme.

Es confirma la intuïció anarquista: el capitalisme és una merda però la societat és meravellosa. L’ésser humà és extraordinari. Sempre i quan sigui capaç de foragitar el bunker que el Capital ha construït a la nostra ment. Sumem-nos a les solidàries. Odiem a la burgesia que és infecta i rapaç. Només així podrem cuidar-nos entre totes ara, i en l’avenir.

I alcem la barricada de la vida contra la mort. Que la vida és lluita i, de moment, estem vius.

Redacció Catalunya

Aquest mes, el Catalunya, no s’imprimirà.

La Redacció de la Revista Catalunya hem decidit, extraordinàriament, no imprimir la versió en paper del número 217 del periòdic, corresponent a aquest mes d’abril. No obstant, tots els lectors i lectores, podran gaudir del Catalunya com cada mes en versió pdf, completament gratuït, com sempre.

Aquesta decisió es pren per coherència i solidaritat per i amb la classe treballadora catalana. La revista, amb una tirada de 13.000 exemplars mensuals, és l’òrgan d’expressió de la Confederació General del Treball de Catalunya i pretén ser una eina de debat, discussió i propaganda de les lluites de la classe treballadora.

La determinació de no fer-la arribar en paper ni a casa, ni al sindicat, ni a l’ateneu, ni al bar, ni a la biblioteca del barri ve donada perquè en cap cas col·laborarem en posar en perill les treballadores i usuàries. No ens permetrem ser còmplices de les decisions d’un estat que posa en perill la salut dels repartidors i repartidores i de la població en general. Des de l’equip de redacció volem solidaritzar-nos amb totes les treballadores de Correus, DHL, Glovo, i amb totes aquelles persones i col·lectius que no els queda altra opció que jugar-se la seva salut perquè els que treuen rèdit de la seva força de treball mantinguin els seus beneficis.

La Redacció de la Revista Catalunya som treballadors i treballadores, hi ha professores, carteres, educadores, treballadores de transport, etc. I per tant fem nostra la lluita de les nostres seccions sindicals a les empreses de repartiment que estan lluitant amb dents i ungles per defensar la salut i els drets de la classe treballadora.

Aquest mes, el Catalunya, per solidaritat i per responsabilitat, no sortirà en paper. Perquè d’aquesta crisi o en sortim més organitzades, o no en sortirem.

Editorial

Diu la dita que a pesar del febrer, floreix l’ametller. Diríem que nosaltres no tenim cap ametller, però sí que podem parlar de que floreixen altres coses. Per exemple, floreix el creixement de la CGT de Catalunya. Si el passat 2019 vam tancar l’any amb un rècord d’altes al sindicat, la creació de nous sindicats podríem dir que és la conseqüència de que cada cop més gent veu en la CGT una alternativa plausible per millorar les seves condicions de vida.

Ciudad Esmeralda del Mago de Oz, era aquella ciutat on tots els desitjos es complien. Ben bonica des de lluny, però molt diferent un cop t’hi apropaves, al final no era el que pensaves. Una mica el mateix passa amb la Vall del Francolí i les indústries petroquímiques de Tarragona, tot i que, de lluny, és ben lleig, i quan t’hi apropes, encara més. Però aquelles promeses de “progrés” i “bonança econòmica”, han deixat pas al desastre ecològic i a una greu amenaça per la vida dels veïns i veïnes. Tampoc, com s’adonà la Dorothy, era el que semblava. Tot i així, floreixen i es desenvolupen les iniciatives i les mobilitzacions contra la màfia petroquímica de Tarragona, que va segar quatre vides el passat gener i que precaritza i destrueix el nostre país.

Floreix també la dinàmica assembleària del nostre sindicat, amb la convocatòria d’un ple confederal pel proper 22 de febrer per decidir què fem el proper 8 de març. Un 8 de març que, per primer cop en molts anys, ens planteja la convocatòria de vaga general un diumenge, fet que no ha passat desapercebut per la redacció del Catalunya: trobareu en aquest número elements per a la reflexió i el debat el proper 22 de febrer. Un dia assenyalat, a més, ja que la nostra publicació està d’aniversari, celebrant els 83 anys de la Revista Catalunya. Des d’aquí, volem recordar que és gràcies la militància i al la inestimable dedicació de tots i totes les que ens han precedit que, avui, podem treure el número 215 del Catalunya.

Editorial

Corria un meme fa unes setmanes que deia que tornaven les modes dels anys vint. Entre aquestes hi havia el Charlestone, o l’Art Deco. També apareixia l’anarcosindicalisme, en una vinyeta de ninots enfadats i amb fusells i banderes. Tornen els anys 20, aquest cop sense fusells. Però potser igual d’enfadats o més. I amb aquests anys vint deixem enrere un 2019 en el que la CGT ens hem convertit en més alternativa que mai. Un any en el que ens hem convertit en el primer sindicat de Catalunya. Sí, el primer. El primer sindicat de combat. El primer sindicat que aposta per l’acció directa. El primer sindicat en guanyar conflictes de forma clara, des del carrer, des de la vaga i fora dels despatxos. El primer sindicat, sindicat, és a dir, estructura d’autodefensa de la classe treballadora, i no una gestora plena de buròcrates i llepaculs.

Vam iniciar l’any guanyant el pols a Cacaolat, fet que semblava impossible. Com uns quants arreplegats van aconseguir doblegar la voluntat d’una empresa com Cacaolat? Doncs de la mateixa forma que vam aconseguir fer-ho acabant l’any al Grup Balañà, o a Iberboard, o a Nestlé, o a l’Ajuntament de Girona. La resposta és coneguda per tothom. Fent el que es feia els anys vint: Que no negocies? Vaga. Que no cedeixes? Més vaga. Que a sobre et poses xulo? Vaga, boicot i sabotatge.

Hem de recuperar els bons modals de la classe treballadora. Aquells modals en que, sense tanta burocràcia i tanta mediació, s’agafava la paella pel mànec (o al patró pel coll) i se li obligava a cedir. El 2020 sembla un bon any, una bona dècada, per començar a fer-ho.