Categoria: Social

“No more Matildas”… o no more Harriets

Equip Comunicació CGT Catalunya
Mercè Márquez. Secretària d’Organització de la Federació d’Ensenyament de CGT

No more Matildas és una iniciativa de l’Asociación de Mujeres Investigadoras y Tecnólogas (AMIT) que pretén visibilitzar la gran feina de científiques actuals i passades. Científiques que han estat menystingudes sistemàticament des dels inicis dels temps ja sigui ignorant-les, impedint la seva dedicació i progrés en la ciència o robant les seves descobertes per atribuir-les als homes.

La campanya No more Matildas, amb una gran acollida en les darreres setmanes coincidint amb l’11 de febrer, dia de la Nena i la Dona en la ciència, pretén evitar que hi hagi més Matildas, més dones talentoses injustament oblidades i expropiades a conveniència dels homes. Dones com les científiques Rosalind Franklin, Ada Lovelance, Lise Meitner, Maria Goeppert Mayer, Katie Bouman, Sophie Germain, Hedy Lamarr entre moltes d’altres.

Però d’on ve el concepte de Matilda, per què a una dona talentosa a la qual no se li reconeix la seva feina se li diu Matilda? Prové de l’efecte Matilda, un terme ideat per descriure l’efecte de desmerèixer i expropiar els assoliments de les dones científiques en benefici dels homes. És un terme procedent de la combinació de l’aportació de tres dones: l’activista Matilda Electa Joslyn Gage, la sociòloga Harriet Zuckerman i la historiadora de la ciència Margaret W. Rossiter.

La Matilda Electa Joslyn Gage va ser una activista estatunidenca del segle XIX que va lluitar principalment pel sufragi femení. Era a més una gran escriptora i a través de la seva revista, The National Citizen and Ballot Box, reivindicativa mensualment els drets de les dones. Cada nova edició venia sempre acompanyada de la frase: “la ploma és més poderosa que l’espasa”. Creia en el poder de la divulgació i per això publicava mensualment la història d’alguna dona talentosa a qui se l’hagués ignorat i/o robat el seu èxit. Matilda va ser la primera persona a descriure la denegació del reconeixement de les dones en el món científic.

“la ploma és més poderosa que l’espasa”

La Harriet Zuckerman és una sociòloga estatunidenca que a mitjans del segle XX va deixar palès a la seva tesi doctoral com els investigadors sèniors, guanyadors fins i tot de premis Nobel, havien obtingut el reconeixement gràcies a la feina del seu personal investigador jove que, per contra, no rebia cap reconeixement. Aquests investigadors justificaven l’expropiació del reconeixement com a necessitat per continuar les seves investigacions, possible només si tots els mèrits requeien sobre la persona més reconeguda: a qui més té més se li donarà. Aquest fet va donar lloc a què Harriet anomenés aquest fenomen com l’efecte Mateu:

Mateu, Paràbola dels talents: Que se li tregui el talent per donar-li a qui té 10, perquè a qui té se li donarà i tindrà més, però al que no té, se li traurà el que té.

La descripció de l’efecte Mateu però, no se li va atribuir a la Harriet Zuckerman, sinó al seu director de tesi, en Robert Merton, qui es va auto atribuir l’autoria de la idea i es va endur tot el reconeixement.

#NoMoreMatildas, la campanya viral per visibilitzar les científiques

La Margaret W. Rossiter és una historiadora estatunidenca de la ciència que l’any 1993 va donar el nom d’efecte Matilda/Harriet en honor a la Matilda J. Gage i a la Harriet Zuckerman. Aquest efecte pretenia assimilar-se a l’efecte Mateu però aplicat a les dones científiques envers els homes científics. Va visibilitzar la injustícia sistemàtica que s’ha fet al llarg dels anys sobre les dones científiques fent un gran recull de casos de robatori per part d’homes de descobertes fetes per dones, d’aïllament de les científiques, d’atribució de mala fama deliberadament per apartar-les de la ciència, de menys teniment, de no permetre signar amb nom de dona, i un llarg etcètera.

Actualment es coneix el fenomen com a efecte Matilda deixant fora i ignorant de nou a la Harriet. La Harriet va fer una gran aportació descrivint el fenomen Mateu, de treure-li a qui té menys per donar-li a qui té més, aportació que a sobre li va ser robada per un home, i se li torna a robar avui en dia excloent-la del terme efecte Matilda i No more Matildas. En realitat seria de justícia anomenar-lo efecte Harriet, i a la campanya No more Harriets, ja que ella va ser, i continua sent, un exemple de dona d’idees robades, i va ser a més qui va descriure el fenomen.

Com deia la Matilda Electa Joslyn Gage: “la ploma és més poderosa que l’espasa”, dita avui encara vigent, ja que a través de la ploma avui en dia es continua formant a les noves generacions de manera segada transcendint només la visió dels homes: només hi ha un 7% d’aportacions de dones als llibres escolars, deixant de banda grans dones científiques, artistes, literates, sociòlogues i de multitud de disciplines; dones oblidades, robades i menystingudes. Amb el poder d’aquesta mateixa ploma cal fer justícia i reconèixer les aportacions de les dones en tots els àmbits, recuperar aquestes grans dones i donar-les a conèixer. Serà llavors, quan la joventut comenci a tenir dones com a referents, que nenes i dones deixaran de desconfiar de les seves capacitats i podran dedicar-se a allò que vulguin i no a allò que els estereotips de la societat patriarcal les ha relegat.

L’armari que encara hi és a les aules

Equip Comunicació CGT Catalunya
Irene Puig Rocher. Dona trans, professora i militant de CGT-Ensenyament.

La lluita de les persones LGTBI+ pel seu dret a desenvolupar-se plenament com a persones a la societat és una lluita continua que comprèn tots els àmbits en què vivim. Un dels més importants són les aules. Tant perquè tothom passem per elles, com pel fet que són l’àmbit laboral per moltes persones que ens guanyem la vida amb l’educació. Ja siguem docents, tècniques especialistes o personal de serveis.

La intenció d’aquest informe subjectiu és doble. D’una banda explicar com veig l’estat actual de les persones LGTBI+ a les aules. Explicat com professora, activista feminista i dona trans.
D’altra banda vull explicar que la lluita pel reconeixement del dret a la diversitat sexual i afectiva sempre ve marcada per dos verbs, estimar i ser, que sovint marquen la gran diferència al col·lectiu LGTBI+. La diversitat afectiva i la diversitat d’identitat de gènere.

De la diversitat afectiva en parlem molt. Hem viscut lluites, normatives, protocols, formacions. Hem escoltat testimonis que ens parlen de patiment unes vegades, de lluita altres. Aplicat mesures. Impartit lliçons. Fa anys que, afortunadament, se’n parla a les classes.

Com docent m’he trobat sovint amb casos d’alumnes que ixen o volen eixir “de l’armari”. I cada vegada els casos són més acceptats, menys freqüents i menys traumàtics.
Menys freqüents perquè cada vegada tenim més normalitzat que una persona pugui estimar de forma diferent sense que això hagi d’implicar cap explicació per part de la persona. Hem après que la forma com estimen les altres persones forma part de llur intimitat.

I sí, sabem que encara queda molt per fer. Molta feina perquè les persones LGB+ puguin desenvolupar-se plenament a dintre del sistema educatiu sent elles mateixes. Però hem avançat molt. Especialment en l’última dècada. He escrit LGB+ expressament, no he oblidat la T ni la I.

“aquest és l’armari que queda per eliminar, el que tanca les identitats a les aules”

Parlem de l’altre verb, de ser. Parlem d’identitat. La T representa les persones amb identitats de gènere discordants amb el model hetera patriarcal establert. En aquest model només existeixen dues identitats possibles, home o dona. I a més amb rols socials molt marcats. Rols que canvien d’una societat a altra però molt marcats.

El concepte “clàssic” de transsexualitat fa referència a aquelles persones que des del seu naixement són assignades a un gènere concret, normalment en funció dels seus genitals, però la seva identitat com a persones es correspon amb l’altre gènere. Però sempre dins d’aquest model d’home i dona.

Per la nostra societat ha estat relativament senzill entendre que les persones podem estimar de forma diferent. Entendre que una persona pot sentir-se del gènere diferent del que se li ha assignat costat més, però dins d’aquest concepte binari és acceptable.

Ara bé, a la sigla T ens trobem un gran espectre de formes de ser respecte al gènere. Persones que no es troben en un gènere concret, que varien amb el temps la seua identitat. O simplement, que no accepten el rol assignat al gènere de què se senten.
Que un professor pugui donar classe amb els ulls pintats, sentint-se i declarant-se com home, sense que ningú li digui que “no és convenient”. Que una estudiant pugui un dia venir amb una roba “masculina” i altre amb una de “femenina”, sense que se l’enviï al psicòleg o la tutora es vulgui reunir amb els pares per parlar-me.

I la sigla I, la intersexualitat. Per parlar-ne caldria que inventéssim una paraula que no existeix, el dinem-ne “inning”.

L’estat actual a les aules de les persones transsexuals és força millor. Gràcies en part a l’avanç en la visibilització que hem fet el professorat trans. Gràcies en part a la lluita d’associacions i sindicats com CGT-Ensenyament. Hem passat de quan a una treballadora, o alumna, canviava de gènere se la canviava de lloc de treball. Que l’anomenada “transició” es faci al propi centre. Tenim protocols fixats per llei que obliguen els centres a tenir-nos en compte. Però encara ens trobem sovint amb la falta de suport al personal docent per dur a terme la seua tasca. La falta de formació tant vers treballadores dels centres, no oblidem que això inclou a docents, com vers les famílies. Els principals topalls amb què ens hi trobem les persones transsexuals són l’assetjament o la negació de la nostra realitat. Però també trobem que simplement no se’ns entén. Cal formar la societat en què és la realitat trans i aquesta no és la nostra tasca, la de les persones trans. És tasca del sistema educatiu i de la societat en conjunt.

Aquest és l’armari que queda per eliminar, el que tanca les identitats trans i la intersexualitat a les aules, ocultant-les, no deixant que les persones es desenvolupen segons la seua pròpia forma de ser.
I en part és perquè la resta de persones no coneix la nostra realitat. Temem allò que no coneixem. Allò que no comprenem.
Per això en un futur m’agradaria explicar-vos com són aquestes realitats trans, perquè aquesta és just la missió de les persones que ens declarem com docents. Explicar. Educar. Ajudar que les persones ens comprenguem i estimem.

Quatre anys i mig de presó per a Dani Gallardo

Equip Comunicació CGT Catalunya
Gemma Liñán. Article publicat a LaHaine

L’Audiència de Madrid ha condemnat a Daniel Gallardo a quatre anys i mig de presó per les protestes que va haver-hi a Madrid contra la sentència del procés. A més, haurà de pagar 600 euros de multa i una indemnització de 3.500 euros a l’Ajuntament de Madrid. La Fiscalia demanava sis anys de presó pels delictes de desordres públics, atemptats contra l’autoritat i lesions greus.

“L’informe de lesions presentat per l’agent és una hora anterior a la detenció de Dani Gallardo”

Gallardo ha estat un any a la presó preventiva, des que van tenir lloc els fets. El jutge el va deixar en llibertat provisional l’últim dia del judici a l’espera de la sentència. La resolució judicial encara no sés ferma i es pot recórrer, la qual cosa fa pensar que l’acusat no ingressarà en cap centre penitenciari fins que s’esgoti tota la via legal. Amb tot, no es pot descartar que la Fiscalia demani l’ingrés immediat a la presó.

Gallardo està acusat de desordres públics, atemptat contra l’autoritat i lesions greus. Va ser detingut el 16 d’octubre, just després de la concentració, durant els enfrontaments entre els manifestants i policia. Segons la seva defensa, Dani Gallardo estava intentant defensar a una amiga seva de les agressions policials.

La construcció d’un cas

Segons les proves i els fets, l’acusació es construeix per a criminalitzar la protesta. No hi ha indicis, segons la defensa, d’allò del que pretén acusar-ho a la policia. L’informe policial acusa Gallardo d’haver colpejat amb un pal amb claus el casc d’un policia. La defensa ho desmenteix, així com apunta la hipòtesi que la presó provisional ve determinada pel segon cognom de Gallardo, Herzog, que és alemany.

“En aquestes càrregues detenen a tres persones, una de les quals menor d’edat, però a Dani no ho detenen allà, sinó molt més tard”, relata Alejandra Matamoro, portaveu del Moviment Anti-Repressiu de Madrid, que s’ha fet càrrec de la defensa de Gallardo. De fet, Dani ja estava tornant cap a casa amb els seus amics quan van xocar amb la policia, ja passats els disturbis. Els antidisturbis van per ells i els nois fugen com poden. Els agents aconsegueixen atrapar a Elsa, una amiga de Dani. “Ell s’adona que no els segueix, que l’ha agafada la policia i l’estan apallissant. Llavors gira en rodó i intenta ajudar-la. Allà és quan eldetenen i l’apallissen a ell també”, explica la portaveu del Moviment Anti-Repressiu de Madrid.

La principal acusació contra Dani Gallardo és per, suposadament, haver agredit un policia amb un pal de fusta amb uns claus oxidats, extracte d’un còdol, que s’hauria clavat en el casc, però no l’hauria perforat. “No és cert. Ni tan sols hi ha proves reals ni consistents”, denuncia Alejandra. La principal prova és una fotografia del casc, que va ser degudament filtrada a El Mundo per a incriminar al Dani. “A la foto es veu el casc amb el pal “pintiparado” (sic), però a comissaria. És impossible que això hagués aguantat el cop. No s’aguanta per enlloc”, diu la portaveu del col·lectiu. A més, subratlla, que el Dani és un noi de complexió molt prima que no tindria la força per a clavar-lo en el casc d’un antidisturbis. “I si ho aconseguís clavar, no podria fer amb tanta profunditat que pogués aguantar fins a arribar a comissaria i fer-li la foto”, sosté.

L’altra prova és l’informe de lesions del policia suposadament agredit, que ni existeix, segons Alejandra. “El policia va allà i diu que té mal de cap. El tractament que li donen és, simplement ibuprofeno. Això és l’informe de lesions”, assenyala. Per a acabar de rematar-ho, l’informe de lesions presentat per l’agent és una hora anterior a la detenció de Dani Gallardo. L’acusació se sustenta com sempre en la paraula del policia, que en aquest país és suficient per a fer i desfer. “El que digui el policia va a missa”, denúncia la defensa. Estan preparats per a més irregularitats i “sorpreses” durant el judici oral. “En aquests casos mai se sap”, admeten.

Bombes contra la impunitat

Equip Comunicació CGT Catalunya
Bombes contra la impunitat

Comunicat sobre la Llei de Memòria Democràtica

La Llei de memòria democràtica que actualment s’està tramitant, destinada a substituir la de Memoria histórica del govern Zapatero, manté intacta la garantia d’impunitat per als criminals del franquisme. No esmenta els crims contra la humanitat ni les responsabilitats de grans empreses i fortunes, de l’Església i de les institucions de l’Estat durant la guerra civil i la dictadura.

L’avantprojecte de Llei sacralitza la Constitució com a referent de la idea mateixa de democràcia. S’ha de tenir en compte que tres dels set ponents havien estat membres de les corts franquistes. Cas únic a la història. És com si en la redacció de la constitució italiana hi haguessin participat membres destacats del règim de Mussolini. També cal tenir present que el contingut del text fou supervisat pels alts comandaments de l’exèrcit, els quals van fer-hi fins i tot aportacions directes [art. 2 i 8]. A més a més, la Carta Magna en cap moment condemna el franquisme, cap menció, per petita que sigui.

Aquest avantprojecte de Llei no impugna la legitimitat del règim franquista i només se centra en els seus “òrgans repressors”. Ignora l’existència de la màxima institució de l’Estat, el representant de la qual gaudeix d’immunitat absoluta i és el cap de les forces armades… Oblida que el dictador va imposar la monarquia substituint la república, legalitat que havia estat enderrocada pel cop d’estat.

La suposada “memòria democràtica” que vol promoure aquesta llei, malgrat que inclou la guerrilla antifeixista que va actuar fins a la primera meitat de la dècada dels seixanta, els maquis, sota l’etiqueta de “víctimes del franquisme”, no els hi reconeix l’estatus de combatents i legítims opositors armats al feixisme. Som molt lluny del reconeixement que maquis i partisans tenen a Europa, on es consideren autèntics herois nacionals. De fet, alguns dels qui la llei de

bandidatge i terrorisme franquista qualificava com a delinqüents han estat guardonats amb les màximes distincions de França.

Fins ara aquesta manca de conformitat a una regla general ha comportat autèntiques aberracions, cosa que la nova Llei no corregeix. Per exemple, el primer nom de la llista de les víctimes del terrorisme confegida pels governs espanyols, és el tinent de la Guàrdia Civil Francisco Fuentes de Fuentes Castilla y Portugal, cap de la banda de mercenaris a sou del feixisme que, l’any 1960, va emboscar el maquis anarquista Quico Sabater i va assassinar els seus quatre companys. En el tiroteig va morir aquest oficial i el Quico, després de ser considerat un bandit per a la justícia franquista, esdevindria el primer “terrorista” de la “democràcia” espanyola.

En definitiva, és una Llei que no trenca amb el passat feixista, ni fa justícia amb cap dels nombrosos crims de la dictadura. No s’atreveix a abordar la responsabilitat penal dels botxins i focalitza la seva acció en la rehabilitació de les víctimes, a les quals ni tan sols ofereix cap rescabalament real, més enllà d’un reconeixement simbòlic que, en tot cas, arriba massa tard —tan tard que sembla que se’n burlin—.

Una “Llei de Memòria democràtica” que se n’oblida, no ja de derogar, sinó d’esmentar la Llei d’Amnistia de 1977, instrument fonamental per blindar la impunitat dels criminals del franquisme.

Tot plegat una mostra més de la feblesa política, ideològica i cultural de l’esquerra institucionalitzada, incapaç de formular en una Llei que garanteixi la no repetició dels crims feixistes. Una esquerra que és incapaç d’abordar la pervivència i continuïtat del franquisme des d’una perspectiva que defensi la democràcia formal —la perspectiva de classe fa temps que l’ha perduda—.

Malgrat la preocupació d’alguns dels promotors per acabar amb les ofenses més cridaneres a la memòria de tantes víctimes (anul·lació de judicis i dignificació de morts i desapareguts), aquest text sembla que tingui com a principal objectiu polític el blanqueig del dogma constitucionalista, centrat en l’obsessiva defensa de la unitat de la pàtria —Antes roja que rota— i, de passada, en la naturalització del concepte de Nación española.

Una llei al servei de l’immobilisme, que busca recuperar i homologar la imatge de l’Estat espanyol amb els altres estats de l’entorn europeu. Atès que aquesta imatge ha quedat molt danyada per la recent repressió del moviment civil català, els nombrosos escàndols de corrupció de la monarquia, les vergonyoses pràctiques judicials i les recents declaracions dels màxims comandaments de l’exèrcit que, tot i que estan actualment a la reserva, han mantingut el control de la institució al llarg d’aquests 45 anys de democràcia tutelada.

Caravana Obrim Fronteres 2020

Equip Comunicació CGT Catalunya
Rosalia Molina. Ensorrem Fronteres CGT

La Xarxa d’entitats i col·lectius que formem part de la Caravana Abriendo Fronteras hem tornat a organitzar la trobada anual, una Caravana feminista i europea amb l’objectiu de denunciar la violència i el silenci mortal de les fronteres. Fa just quatre anys, organitzàvem la primera caravana amb rumb a Grècia i continuaríem els anys següents assenyalant les violències i els assassinats a la frontera sud de l’Estat espanyol, arribant fins a Ceuta i Melilla, i fins i tot a Itàlia. Un rumb que ens ha permès articular vincles amb milers d’activistes d’arreu d’Europa i treballar per trencar el silenci de les polítiques migratòries de la Unió Europea, la vulneració dels drets humans i la militarització de les fronteres europees.

Com a membres d’Ensorrem Fronteres CGT, formem part de la xarxa a Catalunya, Obrim Fronteres. Aquest any, malgrat aquest format “atípic”, hem participat un important nombre de companyes de CGT, de diferents territoris.

Enguany, l’actual crisi sanitària ens va fer canviar el rumb de la Caravana que planejàvem cap a la Ruta Balcànica. Però aquesta situació no ha pogut amb la nostra xarxa, que ha seguit més activa mitjançant trobades virtuals i adaptant-nos a la nova situació, continuant amb la denúncia de la complicitat dels governs europeus en les guerres a l’Àfrica i Orient Mitjà, origen del desplaçament forçós de centenars de milers de persones. I enfortint la xarxa europea per donar una resposta a la situació de les persones migrades i refugiades que s’ha vist greument empitjorada per la pandèmia.

També vam denunciar les conseqüències del racisme institucional a casa nostra fent referència als milers de persones colpejades per la llei d’estrangeria i per a les quals s’exigeix una regularització incondicional com a mecanisme de justícia social.

Per tot això, la Caravana 2020 es va transformar en un programa simultani, del 26 al 30 d’agost, al País Valencià, el País Basc i Itàlia, amb els mateixos eixos de treball. Malauradament al País Basc van haver de modificar l’estructura inicial a causa de la normativa de restriccions a causa de la pandèmia, per accions de denúncia en diferents poblacions.

Un total de cinc dies plens d’activitats per denunciar la situació “insostenible” de les persones migrades i teixir aliances entre els diferents col·lectius

Els 4 eixos temàtics que es van treballar van ser:

1. Fronteres i desaparicions: Balcans i Mediterrani

2. Ports de Solidaritat i Ports de guerra

3. Explotació Laboral, Resistència i Alternatives: Rural & Urbà

4. Drets Humans. Conclusions i Accions a Futur

Eix 1 Fronteres i desaparicions: Balcans i Mediterrani.

Frontera Balcans: a càrrec de No Name Kitchen. Frontera Sud Melilla & Nador al Rif. Solidary Wheels

Eix 2 Ports de Solidaritat i Ports de guerra. 

Mercaderes de muerte: Indra Aquest eix temàtic dels ports, s’ha treballat des de dues perspectives: ports de solidaritat i ports de guerra.

Els ports de guerra (Sagunt), són utilitzats per la indústria armamentística, i està dins del circuit internacional del comerç d’armes, facilitant el negoci de les guerres. Els ports anomenats de pau, son ports de solidaritat (Borriana), on arriben la majoria dels vaixells de rescat de ONGs europees que treballen al Mediterrani central, com el Alan Kurdi, el Sea Watch o l’Open Arms. El port els ofereix moltes facilitats per atracar i fer reparacions i avantatges en les taxes, sent així un lloc de referència per les organitzacions civils de rescats humanitaris. El vaixell Louise Michel, finançat per l’artista Bansky, havia marxat el dia abans.

A Burriana es va fer el debat: “Els reptes per a la pau i el desarmament a càrrec del Centre Delàs d’estudis per la pau.” Segons dades proporcionades per aquest centre el 2019 l’Estat espanyol va destinar 20.050 milions d’euros a la despesa militar.

En aquesta línia de visibilitzar la despesa militar i la indústria armamentística, les companyes de Catalunya vam presentar una acció de denúncia que es va fer a l’empresa Indra, que negocia amb la indústria armamentística i és una empresa líder en el control fronterer.

Eix 3. Explotació Laboral, Resistència i Alternatives: Rural & Urbà. Explotació laboral i cadena invisible de cures

Denúncia de les vulneracions de drets en el treball agrari.

Col·lectius de suport i denúncia: El mar d’oliveres de Jaén i la taronja de València , Conca Minera i temporeres de Huelva, El mar de plàstic i horta d’Europa Almeria. València Acull.

Resistència i alternatives. Cooperatives agràries: Iniciatives solidàries: Associació Solidaritat del taxi de Sevilla, Autoorganització: Sindicat de Manters Madrid,Girona Acull.

Les cadenes invisibles de cures, amb perspectiva feminista.

Retrospectiva i mundialització i sistema de Cures. Models d’autoorganització: Sindillar Barcelona i Aiphyc València, on van denunciar la doble opressió per ser dona i migrant. Vam completar la jornada amb una manifestació exigint la regularització incondicional de totes les persones migrants que viuen a l’Estat espanyol en situació irregular.

Eix 4. Drets Humans. Conclusions i propostes de futur. 

L’últim dia es va celebrar una assemblea de valoració on se’n van compartir reflexions, i propostes de futur.

La taula de Drets Humans va treballar amb diferents associacions i entitats: Crida contra el racisme, CIES NO València, Azadi Jin, plataforma Solidaritat amb el poble Kurd

I amb aquests lemes, es va tancar la Caravana 2020

Respectant la distància de seguretat, però “acuerpándonos”

Rentant-nos les mans, però posicionant-nos.

Amb la mascareta, però sense callar.