Tornen temps difícils, tornen temps de lluita

Editorial

Tornem a la casella de sortida. Qualsevol diria que tot el sacrifici i patiment que ha hagut de passar la població, catalana i d’arreu de l’Estat, no ha servit absolutament per res. El confinament de tota la població, la pèrdua de la feina i/o dels ingressos de milers i milers de famílies de la classe treballadora, els ingressos hospitalaris, l’angoixa, els malalts… i els morts. Carretades de morts. Tot això i més, des del passat març fins ara, sembla que no ha estat suficient per aturar la Covid-19. Però els botellons. Però la joventut inconscient. Però les trobades socials… Campanya mediàtica dirigida a responsabilitzar la població de la ineptitud dels polítics i les seves polítiques de gestió de la pandèmia. D’aquesta forma, a més, s’evita el debat sobre la fallida gestió antipandèmia. L’estat, i els qui ho gestionen, altre cop, semblen tenir més por al descontentament social i la protesta que no pas al virus. 

Prova d’això són les polítiques de manu militari per frenar una pandèmia. Quan els hospitals es col·lapsen, quan la població mor, allò indispensable és la disciplina –i la repressió– militar, el control social. Quelcom que recorda, funestament, la situació de 1918. I és que tots i totes estem assistint a la criminalització d’aquells i aquelles que gosen obrir la boca contra alguna de les mesures implantades pel govern “més d’esquerres de la història”. Ara, el nou mantra, el nou crim contra la societat és ser “negacionsita”. I negacionista no és qui negui l’evidència –material, científica, empírica– del virus, sinó qui qüestioni les absurdes polítiques governamentals.

Aneu a treballar fills i filles de l’estat. Però no us relacioneu entre vosaltres. No sortiu al carrer. No us ajunteu. No conviviu. No sigueu solidàries. Aneu a treballar perquè si d’alguna cosa heu de morir, és precisament d’això: de continuar engrossint les butxaques d’aquells i aquelles que, al cap i a la fi, són els responsables del desastre social que vivim. 

Pandèmia low cost

Editorial
El mensaje sin tapujos de Noruega sobre Madrid y el coronavirus

L’inici de curs ha estat tot un èxit. Tant, que ja hem assistit a una setmana de vaga de personal sanitari i, ens esperen, aquest octubre, dues jornades més de vagues al sector educatiu. De moment.

Havíem posat esperances, tot sigui dit. I el Govern i les administracions no ens han decebut. Milers de treballadores abocades a l’atur. Col·lapse monumental en molts àmbits de l’administració de l’estat que deixa amb el cul enlaire milers i milers de persones. Una cascada d’ERTO’s i ERO’s, tancaments i desmantellament industrial. Metges i mestres més explotats, més exposats. Exprimir el treball. Fer més rendible el capital.

La sanitat i l’educació, conquestes aconseguides a base de patiments, vagues i sacrificis, s’aguanten ara mateix per la dedicació i la professionalitat dels qui hi treballen. Dels qui les fan funcionar. Res no s’espera de l’Estat, més que engrunes i promeses d’una virtual gestió mínimament decent. Gel, mans, mascareta. Tots hem de posar de la nostra part. Tots ens hem de sacrificar davant l’enemic. Altre cop, com si la història es rigués de nosaltres, invisible. Altre cop, causa i justificació de l’anhelada pau social patronal.

Deia la nostra estimada Mafalda que si no fos per tots nosaltres ningú no seria res. De rabiosa actualitat aquesta afirmació, perquè si ens enfrontem sols, ja hem perdut abans de començar a batallar. És imprescindible, ara més que mai, l’organització. És més necessari que mai el poder col·lectiu, l’acció col·lectiva, única manera de frenar l’ofensiva contra el treball de que som i serem testimonis. Soles no podem. Juntes ho podem tot.

Rebrot de capitalisme

Editorial

Comencem el nou curs amb més incertesa que mai. Es podria dir que no hi ha hagut sistema econòmic i social a la història de la humanitat que hagi estat més variable i més incert. El cas és que si el virus de la Covid-19 ha matat un bon nombre de persones, el capitalisme rematarà a un bon grapat més. El capitalisme ha rebrotat. I amb aquest, les polítiques neoliberals. L’actitud intrínseca del capitalisme, de deixar la gent a la seva sort. Milers, centenars de milers de persones han deixat de rebre cap tipus d’ingrés. A l’atur el segueixen els desnonaments, més precarietat al treball, més misèria. L’allau d’ERTOS, EROS, acomiadaments, etc. està deixant un paisatge desolador per a la classe treballadora. L’inici del curs escolar, no farà més que accentuar aquesta misèria.

Ens espera una tardor difícil. Un període difícil. S’apropen uns mesos en que més val que ens preparem per a la lluita. I a tots els fronts. A tots els sectors. Polítics i empresaris no dubtaran (ja ho estem veient de fet) en aprofitar per treure rèdit de la situació. D’especial importància és doncs el proper ple confederal, per veure què té a fer, què tenim a fer, la CGT en aquest context. Indispensable.

Per això cal organització. Cal treball. Cal compromís i atenció, anàlisi i intervenció. Cal evitar la intoxicació, per via externa i per via interna. Cal arraconar els discursos destructius i demagògics. Cal arraconar la seva pràctica. Perquè nosaltres no estem aquí per ser el ring de boxa, estem aquí per ser els qui boxegen. Som els qui, independentment del ring, plantegem i plantejarem batalla al capitalisme, a les polítiques neoliberals i l’avarícia. 

El virus potser rebrotarà. Però el capitalisme ha rebrotat. Destapant un altre cop la seva naturalesa criminal. Mostrant la seva cara més malaltissa i cruel. I l’hem de tallar de socarrell.

La “nova” normalitat

Editorial

Arribem al mes de juny amb tot el territori català, almenys, a la fase 1. La pandèmia del Coronavirus ha canviat molts aspectes de la nostra vida quotidiana, i fa la pinta que continuaran canviant moltes coses, moltes dinàmiques i moltes costums de la gent. Un cop passat l’embat fort de la pandèmia, i a l’espera de propers rebrots, el que diuen “nova normalitat” es va instal·lant a casa i a la societat. Mascaretes, gel hidroalcohòlics, distàncies de seguretat…

Però no tot són canvis d’aquesta mena. L’atur ha crescut exponencialment els últims mesos. Les persones afectades per expedients de regulació es multipliquen i ja són un percentatge elevadíssim de persones les que els pateixen. Milers són també les que, degut a la incompetència de les administracions, han vist desaparèixer els seus ingressos de la nit al dia.

La nova normalitat està suposant una sagnia per la classe treballadora. El Capital ha tornat a guanyar el pols al Treball. Ara ens toca a nosaltres. Ara ens toca a nosaltres tornar als carrers, tornar a l’organització i la mobilització. Adaptant-nos a la nova realitat, reinventant mètodes, formes d’organització, formes de protesta. Perquè si hi ha quelcom que ha caracteritzat l’anarcosindicalisme durant tota la seva història ha estat, precisament, la seva capacitat d’adaptació i lluita.  

El virus seguirà existint

Editorial

“No volem tornar a la normalitat perquè la normalitat era el problema”. Això deia una de les moltes pintades que hem pogut veure aquests dies. I potser seria la que millor sintetitza la situació que estem vivint la classe treballadora. El cert és que la situació actual dista molt de “normalitat” i pel que sembla no es preveuen temps millors. La classe treballadora està tornant a pagar una crisi que ha provocat la irresponsabilitat dels qui governen i prenen les decisions. No són eslògans buits. És la realitat. Veiem com empreses fan caixa amb la situació actual. Fins i tot la UGT s’ha sumat al carro de vendre fum per guanyar diners a dojo, estafant, si cal, treballadores i Seguretat Social.

Deia, també, el geògraf David Harvey quan explicava el Capital, que el sistema capitalista necessita estar en moviment constantment. No es pot aturar. Si s’aturen les transaccions, si s’atura el consum, si s’atura la producció, el sistema cau (d’aquí que les vagues siguin una eina tan poderosa). Aquest fet explica perquè, un altre cop, encara que perilli la salut de tota la població, aquest sistema no pot aturar la seva activitat. I els polítics que justifiquen i avalen aquest sistema criminal fan els malabarismes necessaris per a que això no passi.

El virus més perillós pel planeta i per la humanitat seguirà existint després de la Covid19: el capitalisme. A les nostres mans està fer-li front o resignar-nos a aguantar els cops.