La Redacció de la Revista Catalunya hem decidit, extraordinàriament, no imprimir la versió en paper del número 217 del periòdic, corresponent a aquest mes d’abril. No obstant, tots els lectors i lectores, podran gaudir del Catalunya com cada mes en versió pdf, completament gratuït, com sempre.
Aquesta decisió es pren per coherència i solidaritat per i amb la classe treballadora catalana. La revista, amb una tirada de 13.000 exemplars mensuals, és l’òrgan d’expressió de la Confederació General del Treball de Catalunya i pretén ser una eina de debat, discussió i propaganda de les lluites de la classe treballadora.
La determinació de no fer-la arribar en paper ni a casa, ni al sindicat, ni a l’ateneu, ni al bar, ni a la biblioteca del barri ve donada perquè en cap cas col·laborarem en posar en perill les treballadores i usuàries. No ens permetrem ser còmplices de les decisions d’un estat que posa en perill la salut dels repartidors i repartidores i de la població en general. Des de l’equip de redacció volem solidaritzar-nos amb totes les treballadores de Correus, DHL, Glovo, i amb totes aquelles persones i col·lectius que no els queda altra opció que jugar-se la seva salut perquè els que treuen rèdit de la seva força de treball mantinguin els seus beneficis.
La Redacció de la Revista Catalunya som treballadors i treballadores, hi ha professores, carteres, educadores, treballadores de transport, etc. I per tant fem nostra la lluita de les nostres seccions sindicals a les empreses de repartiment que estan lluitant amb dents i ungles per defensar la salut i els drets de la classe treballadora.
Aquest mes, el Catalunya, per solidaritat i per responsabilitat, no sortirà en paper. Perquè d’aquesta crisi o en sortim més organitzades, o no en sortirem.
Anàlisi jurídic i pràctic de l’aplicació de l’article 21 LPRL durant l’estat d’alarma
Durant l’aplicació de l’estat d’alarma, decretat pel Real Decret 463/2020, de 14 de març, por el que se declara el estado de alarma para la gestión de la situación de crisis sanitaria ocasionada por el COVID-19
s’han generat molts dubte als centres de treball i en el món sindical
sobre les possibilitats i límits de la paralització de l’activitat
productiva, tant pels representants unitaris (Delegats de Prevenció o
membres del Comitè d’Empresa) com pels propis treballadors.
Amb aquest
article intentarem desenvolupar l’àmbit legal i la jurisprudència de la
possibilitat de paralització de l’activitat productiva, intentant
respondre a les principals preguntes pràctiques que hem rebut al
Col·lectiu Ronda: quan ho puc aplicar? Quines infraccions empresarials
ho justifiquen? Qui ho pot aplicar? Quines conseqüències pot comportar?
Hem
de destacar però que la jurisprudència en cap cas ha analitzat una
situació anàloga a la que estem vivint, i per tant, actualment només
podem intentar aplicar les interpretacions legals passades a una
situació totalment nova, i que en els propers mesos de ben segur els
jutjats hauran de delimitar, en els seus límits i característiques.
En
tot cas, atenent al gran ventall dels múltiples casos concrets que
s’han donat aquests dies, és impossible analitzar-los tots
específicament en un article, i sempre destacarem que el marc legal pot
donar-nos eines, però només la lluita sindical dels propis treballadors
podrà garantir la salut laboral real a cada centre de treball.
El dret a la paralització de l’activitat productiva, article 21 LPRL
La normativa en aquest àmbit és clara i de fàcil enteniment. Concretament, la «Ley 31/1995, de 8 de noviembre, de prevención de Riesgos Laborales», LPRL, determina literalment:
“Artículo 21. Riesgo grave e inminente.
(…)
3. Cuando en el caso a que se refiere el apartado 1 de este artículo el
empresario no adopte o no permita la adopción de las medidas necesarias
para garantizar la seguridad y la salud de los trabajadores, los
representantes legales de éstos podrán acordar, por mayoría de sus
miembros, la paralización de la actividad de los trabajadores afectados
por dicho riesgo. Tal acuerdo será comunicado de inmediato a la empresa y
a la autoridad laboral, la cual, en el plazo de veinticuatro horas,
anulará o ratificará la paralización acordada.
El
acuerdo a que se refiere el párrafo anterior podrá ser adoptado por
decisión mayoritaria de los Delegados de Prevención cuando no resulte
posible reunir con la urgencia requerida al órgano de representación del
personal.”
Aquesta capacitat també ve recollida a l’article 19.5 de l’Estatut dels Treballadors (Real
Decreto Legislativo 2/2015, de 23 de octubre, por el que se aprueba el
texto refundido de la Ley del Estatuto de los Trabajadores), que literalment determina:
“Artículo 19. Seguridad y salud en el trabajo.
(…)
Si el riesgo de accidente fuera inminente, la paralización de las
actividades podrá ser acordada por los representantes de los
trabajadores, por mayoría de sus miembros. Tal acuerdo podrá ser
adoptado por decisión mayoritaria de los delegados de prevención cuando
no resulte posible reunir con la urgencia requerida al órgano de
representación del personal. El acuerdo será comunicado de inmediato a
la empresa y a la autoridad laboral, la cual, en veinticuatro horas,
anulará o ratificará la paralización acordada”
Per tant, en el que en alguns àmbits sindicals es coneix com «fer un article 21»,
els Delegats de Prevenció o el Comitè d’Empresa, estan facultats per a
paralitzar la activitat dels treballadors afectats per un «risc greu i imminent»
a causa d’una infracció preventiva de l’empresa. Poden realitzar
aquesta actuació proposant-ho a l’òrgan de representació unitària, o (en
cas d’urgència) per decisió majoritària dels propis Delegats de
Prevenció.
Tal com determina la norma, un cop els Delegats de Prevenció o el Comitè d’Empresa han pres la decisió de paralització, es comunica de forma immediata a l’empresa, i s’haurà de comunicar a la Inspecció de Treball, per a que en un termini màxim de 24 hores determini per informe si aquesta actuació preventiva ha estat adequada o no.
Què significa la la paralització de l’activitat?
Aquesta
paralització de l’activitat dels treballadors afectats pot tenir
múltiples expressions; potser la més fàcil d’apreciar i «típica» és la
suspensió d’activitat d’una maquinària defectuosa que posi en perill
(greu i imminent) als treballadors (risc de cops, atrapaments o lesions
físiques), i es pot aplicar també a tota una cadena de muntatge, grup de
màquines o instal·lacions defectuoses. Per tant, si els Delegats de
Prevenció o membres del Comitè d’Empresa detecten una màquina, eina o
cadena de muntatge que pot provocar un «risc greu i imminent» poden paralitzar-la.
Com
és evident, no existeix cap jurisprudència ni sentència concreta que
hagi aplicat aquesta normativa al cas de la crisi que estem vivint del
coronavirus, però la seva aplicació pot ser múltiple, i per posar només
uns exemples:
– Paralització de centres de treball
complerts per incompliments greus preventius empresarials que comportin
un risc greu i imminent a tots els treballadors
–
Paralització d’activitats productives de tasques concretes, com
repartiment a una zona, del servei de menjador, o qualsevol activitat
que suposi riscos especials greus i imminents,… sense afectar al
conjunt d’activitat de l’empresa
– Paralització
d’un espai determinat del centre de treball on s’han donat casos de
positius i enviament a confinament als treballadors que hi han estat en
contacte durant períodes importants amb possible càrrega viral.
– Modificacions de número de treballadors en un espai per complir el requisit de distància mínima entre persones.
És
per tant aplicable a qualsevol activitat productiva o tasca dins el
centre de treball que posi en perill (greu i imminent) als treballadors.
Què és un «risc greu i imminent»?
Per
a que existeixi aquesta situació, la normativa i la jurisprudència han
determinat que cal que es compleixi el requisit de que es donin indicis
racionals de que la continuació de la situació de risc pugui produir
danys greus als treballadors, tant de forma immediata com a llarg
termini.
El primer qualificatiu de «greu»
no té cap dificultat d’interpretació, i és literal; la gravetat del
risc ha de ser real i demostrable (no pot ser una mera suposició o no
determinable, no pot basar-se en «rumors» o en informacions que no
puguin ser verificables públicament), podent produir un dany que ha de
ser qualificat de «greu» per a la salut o integritat física dels
treballadors.
El segon requisit del risc, «imminent»
té una aplicació més complexa: pot ser un risc que pugui causar
immediatament un dany als treballadors (per exemple una màquina que pot
produir atrapaments o cops), però també s’inclouen aquells riscos
actuals que, malgrat no poder provocar un dany immediat, podria causar
un dany greu a llarg o mig termini. Per exemple, en el cas d’una
exposició actual a amiant sense les mesures preventives legals, que
després d’anys de latència podrà causar greus patologies als
treballadors exposats, s’entén que estem davant d’un risc greu i
imminent a afectes del compliment dels requisits per a la paralització
per evitar l’exposició. Aquesta mateixa situació es pot donar en
exposicions a altres substàncies, com agents biològics, cancerígens, o
químics.
Aquesta definició de «risc greu i imminent» ve recollida a l’article 4.4 de la LPRL:
«Artículo 4. Definiciones.
(…)
4.º Se entenderá como «riesgo laboral grave e inminente» aquel que
resulte probable racionalmente que se materialice en un futuro inmediato
y pueda suponer un daño grave para la salud de los trabajadores.
En
el caso de exposición a agentes susceptibles de causar daños graves a
la salud de los trabajadores, se considerará que existe un riesgo grave e
inminente cuando sea probable racionalmente que se materialice en un
futuro inmediato una exposición a dichos agentes de la que puedan
derivarse daños graves para la salud, aun cuando éstos no se manifiesten
de forma inmediata.»
Com és evident
novament, no existeix cap jurisprudència ni sentència concreta que hagi
aplicat aquesta normativa al cas de la crisi que estem vivint del
coronavirus. En els propers mesos i anys de ben segur que ja tindrem la
interpretació dels tribunals, però a data d’avui haurem d’intentar
aplicar aquests criteris a cada cas concret.
En tot cas, només la existència general d’una crisi sanitària pel coronavirus a l’Estat espanyol no és suficient per aplicar la paralització de l’activitat productiva actualment per si mateixa, i caldria una situació de risc concret, real i greu pels treballadors en el concret centre de treball en cas de continuar l’activitat productiva.
Qui pot prendre la decisió de la paralització?
Sempre
és aconsellable que la decisió sigui de la majoria dels Delegats de
Prevenció o del Comitè d’Empresa, com a representants unitaris dels
treballadors. Aquestes persones tenen una protecció legal que els permet
realitzar l’actuació amb més possibilitats reals d’èxit i sense haver
de patir represàlies empresarials. A la pràctica, davant de situacions
concretes a l’empresa, i davant la impossibilitat de reunir el Comitè
d’Empresa d’urgència, solen ser els Delegats de Prevenció els que
l’apliquen en la majoria de casos.
Pot aturar l’activitat productiva un treballador que no sigui Delegat de Prevenció ni membre del Comitè?
La
norma ens informa que teòricament també podria ser decidida pels
treballadors afectats (sense cap càrrec de representació), però és una
opció no recomanable, i que només es podria portar a terme en casos molt
extrems i en que no puguin actuar ni Delegats de Prevenció ni Comitè
d’Empresa. La paralització per part dels treballadors pot comportar
sancions i represàlies empresarials (fins i tot l’acomiadament), atenent
a que no compten amb la protecció legal de ser representants, deixant
la seva resolució final als jutjats, amb un resultat final sempre
difícil de predir a priori.
Pot aturar la producció un Delegat de Prevenció o membre del Comitèd’empresa sense el consens o acord de la majoria de Delegats de Prevenció o Comitè d’Empresa?
No. La norma és clara en el sentit; la paralització ha de ser acordada per la majoria del Comitè d’Empresa, i en el seu defecte per la majoria dels Delegats de Prevenció.
Es pot aplicar l’article 21 a totes les empreses?
Hi ha sectors que degut a l’excepcional situació d’alarma no poden paralitzar la seva activitat productiva, especialment el sector sanitari, tal com determina expressament el Real Decret 463/2020, de 14 de març, por el que se declara el estado de alarma para la gestión de la situación de crisis sanitaria ocasionada por el COVID-19 en els articles 4, 8.2, 11 i 13, que determina prestacions personals «obligatòries» per a a la protecció de la salut pública.
Que fer un cop aplicada paralització?
Es
comunica immediatament a l’empresa, i es dona trasllat a la Inspecció
de Treball, que teòricament en el termini de 24 hores haurà d’emetre
informe sobre el risc, i si es complien els requisits de «greu i imminent»
per a poder aplicar la paralització. Si la Inspecció de Treball valida
la paralització, és evident que no es podrà reprendre l’activitat
productiva paralitzada fins que el risc hagi desaparegut.
A
la pràctica, i en la situació excepcional que estem vivint, la
Inspecció de Treball no està complint (per impossibilitat) el termini de
24 hores per personar-se al centre de treball i emetre informe. Això
comporta que la paralització de l’activitat productiva es pugui allargar
dies o setmanes, fins que actuí la Inspecció de Treball.
Qui és el responsable de la paralització?
Els
responsables en aquest cas seran els Delegats de Prevenció o membres
del Comitè d’Empresa que ho han acordat, i no els treballadors que hagin
acatat la paralització decidida. Els Delegats de Prevenció o membres
del Comitè d’Empresa no poden patir cap perjudici derivat d’aquesta
actuació preventiva al servei de la salut laboral dels seus companys, a
menys que es demostrés la seva actuació amb «mala fe» o «negligència
greu», o la inexistència del risc greu i imminent al·legat.
Per
tant, en el cas d’analitzar si aplicar o no la paralització, per part
dels Delegats de Prevenció o membres del Comitè d’Empresa s’ha de
preveure poder demostrar documentalment o amb testimonis la existència
del risc greu i imminent quan es personi la Inspecció de Treball. És
important no aplicar aquesta paralització en base a rumors («es diu que
ha passat això») o a testimonis que posteriorment no estiguessin
disposats a certificar-ho davant de la inspecció o del jutjat (és molt
comú en dies excepcionals com els actuals rebre «informacions» que la
font no podria o voldria corroborar públicament).
En
cas de que l’empresari entengués que s’ha paralitzat una activitat
productiva sense la existència d’aquest risc greu i imminent, podria
demandar pels danys i perjudicis causats als membres del Comitè
d’Empresa o Delegats de Prevenció que ho hagin acordat. Fins ara, a la
pràctica en els casos en que s’ha aplicat la paralització s’ha fet per
situacions extremadament greus i riscos especialment severs en matèria
de salut laboral, però és evident que és una eina que s’ha d’accionar
amb cautela.
Per tant, és important poder
demostrar documentalment o amb testimonis fiables la existència real del
risc greu i imminent, i en aquest cas els que han aplicat la
paralització només podrien ser condemnats en cas d’haver actuat de «mala
fe» i no en defensa dels drets dels seus companys.
Sentències interessants en aquest àmbit:
Sentència Tribunal Suprem de 30/01/1989. Ponente: JUAN GARCIA MURGA VAZQUEZ
Sentència TSJ País Basc de 16/12/2014, Nº de Recurso: 2432/2014, Nº
de Resolución: 2438/2014. Ponente: MANUEL DIAZ DE RABAGO VILLAR«”La
conclusión es más patente cuando advertimos que otro de los supuestos
protegidos por la garantía de falta de perjuicios dispuesta en el art.
21.4 LPRL es el contemplado en el art. 21.2 LPRL, que es uno de los
escasos supuestos en que nuestro ordenamiento jurídico faculta al
trabajador para actuar por propia iniciativa en protección de su derecho
suyo, de tal forma que también él, individualmente, tiene derecho a
dejar de trabajar y abandonar el lugar de trabajo si considera que está
expuesto a un riesgo grave e inminente para su vida o su salud. Lo
importante no es que exista tal tipo de riesgo, sino que él crea que se
da, bastando con que su apreciación sea de buena fe y no constituya una
grave negligencia. En tal caso, su cese en el trabajo no le genera merma
en su derecho al salario.”»
Sentència TSJ Cantàbria de 17/01/2002, Nº de Recurso: 937/2000,
Nº de Resolución: 22/2002, Ponente: SANTIAGO EDUARDO PEREZ OBREGON
Des del Catalunya, intentarem aportar el nostre granet de sorra en aquesta crisi del Covid-19, conegut com Coronavirus. Per això, avui, hem parlat amb Beatriz Casas, treballadora d’ambulàncies Falck VL, delegada d’igualtat per la CGT al comitè d’empresa i secretària de gènere de la Federació comarcal de la CGT Baix Llobregat. Degut a la situació actual, realitzem aquesta entrevista telemàticament, entre torn i torn de la Bea, que ens explica la situació mentre va a la feina a treballar.
Una prestatgeria a l’Hospital Universitari de Bellvitge, on es veu la mancança de materials.
Bona tarda Bea.
Primer de tot, en què consisteix la teva feina?
Porto dotze anys treballant al Transport sanitari urgent (TSU), però ara treballo al Transport sanitari no urgent. Ens ocupem bàsicament de portar persones a diàlisi, radioteràpies, quimioteràpies, rehabilitació… bé, ara la rehabilitació no s’està fent. Ens movem a la comarca del Baix Llobregat: Molins de Rei, L’Hospitalet, Sant Joan Despí, el Prat, Cornellà… i excepcionalment fem sortides també fora d’aquest territori.
Suposem que amb la
crisi actual del Coronavirus haurà canviat la vostra feina.
Sí. Ara ens veiem en la situació de que hem de fer altes o
trasllats interhospitalaris amb pacients afectats per Coronavirus, és a dir, que
tenen positiu en Covid-19. Els traslladem a centres hospitalaris que estiguin
més a prop de casa seva o, simplement, els hem de traslladar perquè hi ha
saturació als hospitals. Una altra cosa que fem són altes a domicili, és a dir,
portar pacients a casa seva perquè facin la quarantena.
Aquesta feina, no
suposa un augment de risc de propagació del virus?
El problema no és tant si ens infectem nosaltres, que també, ja que d’aquesta manera hi haurà menys personal sanitari disponible. El problema és que després de fer una alta o un trasllat d’un pacient positiu en Coronavirus, hem de traslladar pacients de diàlisi, o de radioteràpia, pacients molt delicats, amb un sistema immunològic molt deteriorat pels tractaments, és a dir, que són persones d’alt risc. I això és un perill, no sé si m’estic explicant…
“no tenim material de prevenció adequat, ni a ambulàncies, ni a centres hospitalaris ni en stok”
Però com a personal
sanitari, teniu equips de protecció individuals (EPIs). Aquests equips us
haurien de protegir a vosaltres i als pacients.
Els EPIs que tenim són completament insuficients. A banda
d’això, clar, penseu que per exemple nosaltres, amb el material que ja és
insuficient de per si, hem de portar diferents pacients amb els mateixos EPIs.
Llavors, com us ho
feu?
Com us he dit, estem vivint una situació en que els EPIs de que disposem són insuficients. Pel Transport sanitari urgent, quan hi ha un cas sospitós de Coronavirus, sí que hi ha uns equips que són els que s’utilitzen al medi hospitalari. Aquests són guants: doble guant, unes ulleres de protecció per a que no puguin entrar gotes als ulls, una mascareta FPP2 o FPP3, que són les mascaretes que s’han d’utilitzar, i una bata de màniga, que a més són impermeables. Això és el que s’hauria d’utilitzar. Nosaltres al transport sanitari no urgent, utilitzem mascaretes quirúrgiques que no estan catalogades ni com FPP2 ni com FPP3, ni tal sols com a FPP1, i guants, fins i tot quan són casos confirmats de positius en Coronavirus.
Les bates que utilitzen el personal de transport sanitari no urgent són completament insuficients.
Deu ni do… la falta
de recursos degut a les retallades s’està notant en moments així doncs.
Sí, es nota moltíssim. Es nota per tot el que he comentat,
perquè no tenim el material de prevenció adequat, ni a ambulàncies, ni a
centres hospitalaris, i tampoc no hi han en stock.
És un problema que va més enllà de les empreses. És un problema del govern, que
no ens ha facilitat els mitjans per poder tenir una sanitat protegida. Es nota
molt la falta de recursos a la sanitat.
I no hi ha un
protocol per a això? Tenim entès que s’ha fet un nou protocol.
El protocol que tenim és que jo, que sóc una treballadora d’una
ambulància de transport sanitari no urgent, he de fer trasllats
interhospitalaris de pacients positius en Coronavirus, o fins i tot altes a
domicili perquè facin la quarantena, amb una mascareta quirúrgica de les verdes
i uns guants normals, ni tan sols una bata d’aïllament! Ni ulleres, ni res. Quan
el protocol diu que hem de portar tot el kid.
I a nosaltres, transport sanitari no urgent, només ens donen una mascareta
quirúrgica i guants, i al pacient igual. I a aquesta persona l’he de portar on
sigui, i després de desinfectar el cotxe, he de portar a altra gent, a diàlisi,
radioteràpia, quimioteràpia… Hem d’anar a centres de diàlisi, etc. és una
merda. No tenim material suficient. I el protocol va en consonància amb l’stock de material.
Aquesta falta de recursos, també s’haurà notat a nivell de personal. Com us afecta aquesta mancança a nivell laboral? S’han modificat torns per exemple?
En principi no s’han modificat. Però sí que tenim ordre del Ministeri de Sanitat de que ara es necessita que tot el personal estigui operatiu. És a dir, ara no podem gaudir ni de vacances, ni de permisos, etc. A més, hem d’estar les 24h disponibles, perquè si ens truquen, encara que no estiguem dins la jornada laboral, hem d’estar disponibles per a que ens cridin en qualsevol moment. I acudir. Fem torns de 12 hores o fins i tot 24, no podem dinar…
Mascaretes totalment insuficients per evitar la propagació del COVID-19.
Aquesta situació
doncs, deu generar un estrès psicològic considerable, no?
Som un sector que ja de base patim un maltractament psicològic constant per part de les empreses, i per part inclús de les usuàries, que no entenen que la nostra feina és per ajudar…
“no ens estan donant cap informació, ni a nosaltres ni als nostres familiars”
Ara, amb aquesta crisi del Coronavirus, s’estan restringint
molt els serveis. Però amb aquesta falta d’EPIs, falta d’informació i la
quantitat de companys i companyes en quarantena que tenim ara mateix… sí,
tenim por. Estem anant a treballar amb por. Principalment pels pacients que
estem portant en ambulància, perquè són pacients molt delicats, immunodeprimits
i que no tenen la tranquil·litat que podem tenir gent més jove o gent sana.
Després quan marxem cap a casa, també tenim famílies, persones delicades al
nostre càrrec, però hem de continuar treballant. A mi m’ha arribat a trucar
gent plorant directament perquè el nou protocol ens deixa desemparades. A
nosaltres, als nostres pacients i als nostres familiars.
A més de l’estrès
emocional a que esteu sotmeses normalment, aquesta situació i falta de recursos
sanitaris, ho empitjora…
Genera molt estrès, perquè no ens estan donant cap informació a les treballadores. Personalment, tinc la sort i el privilegi de viure en una casa amb bastant d’espai, i m’estic preparant un “zulo” a casa meva, una habitació tancada per no sortir, perquè en cas que jo em contagiï, no contagiï el meu company que té problemes respiratoris, i per tant és població d’alt risc.
“Anem a treballar amb por. La gent sovint plora”
Amb tot això vull dir que no ens estan donant cap informació, ni a nosaltres ni als nostres familiars. Res. No ens estan donant res, no ens diuen res. Jo arribo a casa i no sé si estic malalta, si estic infectada. De fet hi ha companys i companyes que han tingut contactes directes i continuen treballant, amb nens i nenes a casa, amb familiars sota tractaments com les quimioteràpies, diàlisis… anem a treballar amb por, la gent sovint plora, tal qual us ho dic. És una situació caòtica. Caòtica referent a les treballadores, caòtiques per les usuàries, caòtic en la gestió.
Des de la redacció del Catalunya només us poden donar les gràcies per la feina que feu i molts ànims a totes les companyes.
La lluita per aconseguir una major conciliació de la vida laboral amb la vida familiar.
Redacció Catalunya
Elles són algunes de les dones que treballen
en el sector de l’espectacle, algunes
darrera del teló, però sense elles, l’espectacle no seria possible. Són
dones que treballaran el diumenge 8M, i tots els dies festius, per tal que la
resta de la societat en puguem gaudir. Als horaris que han de fer, on no
existeixen festius, caps de setmana, nits, etc. Per això ens volem endinsar en
aquest sector que utilitzem molt sovint, però que coneixem molt poc, malgrat
que és un sector, també, molt feminitzat.
Entrevistem a diferents dones, amb feines molt diverses dins del món de l’espectacle: Guisela Zannerini, treballadora del Liceu com a mezzosoprano estable en el cor d’aquesta institució. Pilar Martin, treballadora a l’àrea d’imatge de TV3, al departament de disseny de vestuari; i Betlem Zamora, documentalista de TV3.
En què consisteix la vostra tasca.
Gisela: la meva feina consisteix en
prendre part en la programació artística de la temporada del Teatre del Liceu
en concert i òperes. A més de les actuacions assagem gairebé cada dia per tal
de preparar la programació prevista.
Pilar: la meva feina consisteix en
vestir a partir de pautes tècniques, de realització i del tipus de programa
(personatges de ficció, informatiu, magazine…). Construir looks a partir de cessió de
fabricants, compra o reciclatge de la roba que solem guardar a la
“vestiteca” per donar-li nova utilitat i sobretot, estalviar en
programes amb poc pressupost. Un cop preparat el vestuari, seguim la gravació
per possibles rècords, perquè no sempre es grava en ordre
cronològic ni en el mateix dia. A més, compagino la meva feina amb la
representació de CGT al Comitè d’empresa.
Betlem: jo sóc documentalista a TV3. Treballo a l’arxiu d’imatges,
catalogant tots els programes que s’emeten per després poder recuperar imatges
segons les necessitats de cada programa.
Com podeu conciliar la vida laboral i familiar?
G: Degut al tipus de feina hi ha moltes restriccions que
dificulten la conciliació amb la vida familiar. Malauradament pot passar que
ens posin també assajos en aquests dies que més necessitaríem estar amb la
família. D’aquesta manera és veritablement un repte poder conciliar, de forma
plena, la vida personal amb la vida laboral.
B: Tenim horaris de torns, perquè l’empresa
no tanca mai. Els treballs a torns fa difícil conciliar la vida laboral i
familiar, així que ho fem fent equilibris en segons quins moments i comptant
amb l’ajuda familiar.
P: La reivindicació que més ens preocupa és la de la conciliació,
la de ficar la vida de les persones en el centre, per sobre dels
interessos econòmics i productius del capitalisme i de l’empresa.
Hi ha discriminació laboral de les dones respecte als
homes?
P: Sí, això és així. Ho hem
constatat amb les dades que hem aconseguit amb la negociació del Pla
d’igualtat. Les dones patim una bretxa salarial del 8’6% dins la mateixa
categoria, i en els complements de tots els sostres de vidre sota els que
treballem, arriba al 50,6%. Hem de recordar que som una empresa pública amb un
conveni col·lectiu propi, i amb més homes que dones dins la plantilla.
B: Imaginem que també per un major
compromís de les dones en relació a les responsabilitats i cures familiars, cosa que no significa un menor
compromís amb la feina. A més, evidentment les dones en categories inferiors i
en situacions més precàries són les que pateixen una major discriminació
laboral.
Constateu que hi ha bretxa salarial entre les dones?
G: Les xifres parlen per sí soles,
la constatació és real en el dia a dia. En molts casos el salari és el
mateix, però encara s’ha de treballar molt en la percepció del nostre
col·lectiu en relació a l’equitat a nivell de feina. De fet, sovint, ens trobem
amb comentaris molt masclistes que ens acusen de treballar molt menys.
Teniu Plans d’igualtat a les vostres empreses… es
compleixen?
P: Estem negociant el Pla d’acció,
és a dir, la segona etapa. Com ens va costar molt aconseguir una bona diagnosi
per aconseguir reduir la bretxa salarial i les discriminacions de les dones
evidents en les dades quantitatives, malgrat ser una empresa pública, les
dades ara mateix les hem d’actualitzar perquè ja són del 2015. En tot
aquest temps no hem millorat ni tampoc s’ha trencat cap sostre de vidre amb la
promoció de les dones. Encara que no tenim el Pla d’igualtat, estem contentes
del que hem estat aconseguint com a CGT en tota la llarga i
duríssima negociació.
Quines demandes urgents teniu?
P: Aconseguir un Pla d’igualtat real, en la pràctica, de la
vida dins i fora de la empresa. Demanar
a l’empresa una veritable manera de conciliar la vida laboral i familiar. Acabar
amb la discriminació salarial i laboral de les dones, amb el sostre de vidre que
no ens permet treballar amb igualtat de condicions només pel simple fet de ser
dones. I aconseguir, d’una vegada per totes, una major conciliació de la vida
laboral amb la vida familiar.
Aquest 8M Vaga de consumir, també de consumir espectacles
El cinema primitiu va néixer entre les mans d’Alice Guy. I no deixa de ser frustrant que el gruix de la societat ni tan sols hagi sentit parlar d’ella. Els efectes de la indiferència i l’oblit cap a figures clau de la cultura i les arts suposen una pèrdua irrecuperable per la humanitat en el seu conjunt, però quan aquest oblit s’ha centrat principalment en les dones, encara sobreviu un vel de justificació que li resta importància. I no, no només és important, sinó que hi ha casos com aquest en què aquesta indiferència resulta flagrant, per no dir vergonyosa.
Ignorar la vida i l’obra de l’Alice Guy produeix un forat negre importantíssim en l’imaginari qualsevol persona que estimi el cinema. Per això, escriure sobre ella i donar-la a conèixer no és només un acte de justícia cap a una sola dona, sinó cap a la història i la indústria del cinema en el seu conjunt. És posar-hi nom a la mare del setè art, perquè més enllà de si l’Alice Guy va dirigir o no la primera pel·lícula de ficció de la història del cinema (fita atribuïda històricament a George Mèliés), el que està fora de tot dubte és que tant la seva figura com la seva aportació tècnica i creativa, així com la seva ingent obra, indispensables pel naixement del cinema a França i els Estats Units, han estat sistemàticament ignorades i silenciades.
El 1895, l’Alice Guy, secretària de la companyia fotogràfica de Léon Gaumont, es trobava al centre de l’univers. S’acabava de construir la Torre Eiffel. En un París accelerat pel canvi de segle, envoltada d’un ambient de constant estimulació i innovació tècniques, va conèixer als germans Lumière, que la van convidar a la primera projecció privada de presentació del cinematògraf, a la qual van assistir un nombre molt reduït de persones. Tot anava molt ràpid i inicialment les imatges que s’havien projectat com a demostració només s’utilitzaven per documentar la realitat. Filla d’un editor, amant dels llibres i dotada d’una imaginació desbordant, a l’Alice se li va encendre una llum des del primer moment. Aquell aparell podia servir per explicar històries. I amb l’excusa d’ajudar al seu cap, el prestigiós Gaumont, a vendre la càmera, li va proposar que la deixés utilitzar-la. Així seria més fàcil vendre-la. Convençut amb aquesta idea, en Léon va accedir a deixar-li la càmera, com qui li deixa una joguina a una nena per jugar, doncs ni tan sols ell era conscient del potencial que tenien entre mans, amb una condició: que no deixés de banda la seva feina com a secretària.
Així va ser com, en un pati de formigó darrere de l’empresa, l’Alice va rodar, abans de maig de 1896, La Fée aux Choux, un conte tradicional francès que explicava que les nenes naixien de les cols i els nens de les roses. Començava aquí la seva carrera com a cineasta, i també la història del cinema.
“Ignorar la vida i l’obra de l’Alice Guy produeix un forat negre importantíssim en l’imaginari qualsevol persona que estimi el cinema”
L’Alice portava el cinema a les venes abans que el cinema existís. I va ajudar a gestar-lo i a fer-lo créixer fins que la van deixar. La seva vida és fascinant, i no tenim aquí espai per explicar tot el que va aconseguir, però a continuació farem un tast de les seves fites principals: va rodar la primera pel·lícula de ficció de la història del cinema; va descobrir nombrosos trucs d’imatge que després s’utilitzaven habitualment; va ser la primera a utilitzar el pla curt com a recurs narratiu; va ser la primera persona a rodar una pel·lícula íntegrament amb actors negres; va ser la primera a pintar a color a mà el negatiu; va ser la primera persona a realitzar fonoescenes (antecedent de l’ús del so en el cinema); va ser l’única dona directora durant 17 anys; va ser la primera dona propietària d’un estudi cinematogràfic –la Solax company-; va construir una carrera importantíssima a França i després als Estats Units; va rodar més de 750 pel·lícules.
El seu nom no es va incloure en els primers compendis d’història del cinema, i les seves pel·lícules van ser atribuïdes a altres, majoritàriament al seu marit. No cal dir molt més.
És cert que en els últims anys de la seva vida va rebre la Legió d’Honor francesa com a reconeixement a la seva indispensable aportació al món del cinema. Tenia 82 anys, i feia més de trenta que no agafava una càmera.
A la seva mort, el 24 de març de 1968, l’Alice no havia aconseguit recuperar cap de les seves pel·lícules, ningú havia volgut publicar les seves memòries ni cap diari va publicar la seva esquela. La mare del cinema acabava de morir en un silenci tan dens com el que va regnar en la segona meitat de la seva vida.
Però poc a poc, algunes i alguns van començar a destapar vels. El 1999 un ferroveller que buidava cases va trobar quinze pel·lícules de nitrat que es van identificar com obres de l’Alice. Diversos llibres i documentals han estudiat la seva figura, i amb l’auge del feminisme, cada cop son més les veus que la reivindiquen. El 2012, una comissió de cinema va recaptar fons per dotar a la tomba de l’Alice, a New Jersey, d’una làpida que reflectís qui va ser aquesta dona, doncs en l’anterior tan sols apareixia el seu nom i les dates de naixement i decés.
Una frase seva resumeix la seva història: “La meva joventut, la meva inexperiència, el meu sexe, tot conspirava contra mi”. Jove, inexperta i dona i, malgrat tot, l’Alice va desenvolupar en un món eminentment masculí una carrera tant extraordinària com la invisibilitat a la qual es va veure sotmesa al llarg de la seva existència. Per sort, gairebé 150 anys després del seu naixement, hem recuperat les seves memòries, més de cent pel·lícules i la reivindicació d’una figura essencial per a tots els amants del cinema.
