Mes: març de 2019

El Sector Marítim ha estat tradicionalment, llevat algunes excepcions, un “món d’homes”. A Barcelona els actuals estudis de Nàutica i Transport Marítim (Facultat de Nàutica, FNB, UPC) tenien anteriorment el nom d’Estudis Superiors de Marina Civil. Un dels antics requisits per ingressar a l´Escola de Marina Civil era “ser home espanyol”. L’any 1990, quan vaig iniciar els meus estudis a l’FNB, aquest requisit ja no estava formalment vigent però seguia havent-hi una representació mínima de dones a la Facultat, recordo uns cinquanta alumnes en total i només dos eren dones.

Al finalitzar el tercer curs, del total de cinc de carrera, era obligatori fer tres mesos de pràctiques navegant, vaig embarcar llavors en un vaixell de passatge, el Ciutat de València, on cap dels Oficials era dona. Hi havia algunes dones però treballaven amb l’atenció directa al passatge: medicina, turisme i restauració.

Els següents embarques els vaig realitzar en vaixells de càrrega, en aquest tipus de vaixells la presència de dones era encara més reduïda. En el primer, Benijofar, vam coincidir una altra noia amiga meva i jo. Després vaig embarcar en un petrolier, el Vélez Blanco, en el qual era l’única dona a bord. Aquesta era la situació en la majoria de les campanyes en vaixells de càrrega: tripulacions totalment masculines en les quals hi havia en alguns casos la “novetat” d’una o dues dones a bord.

Els períodes d’embarcament no són normalment fàcils per ningú, ni dones ni homes, però és obvi que en el cas de les dones el handicap era, i és, encara major. Recordo aquells anys com a molt positius, suposo en part per la nostàlgia del pas del temps, però no puc negar que em vaig trobar amb algunes situacions de tracte clarament masclista i en la majoria dels casos amb un tracte de tipus ” paternalista-protector “.

Actualment pel que fa als períodes d’embarcament trobem alternatives diferents, i de fet diria que pitjors, a l’any 1990 ja que la flota mercant espanyola ha estat pràcticament desmantellada. La majoria d’alumnes de la meva promoció estem treballant a terra, però, l’entorn Portuari continua sent també molt masculinitzat: Consignataris, Surveyors, Vettings, Estiba, Terminals Portuàries, Torres de Control, etc.

En el meu treball actual com a Loading Màster soc l’única dona d’un total de set, als vaixells als quals hi vaig les tripulacions són pràcticament sempre masculines. He coincidit en comptades ocasions amb una dona Oficial i recentment una vegada amb una Capitana, totes dues del Nord d’Europa.

Es tracta, per tant, d’uns estudis tradicionalment masculins i d’un món amb unes condicions molt particulars que dificulten la normalització de la dona en el mateix. No obstant això, el Sector Marítim no és malauradament una excepció, continua pendent la inclusió de les dones en molts altres Sectors del món laboral, superant la barrera encara present dels estudis i dels treballs segregats per raó de gènere.

Pilar Frey Martínez. Afiliada al Sindicat de Químiques de Barcelona

Porto nou anys exercint d’advocada. Com en altres oficis als quals s’hi accedeix via universitària, l’accés a l’advocacia de les dones va ser una batalla que van començar les dones fa molts anys enrere. No vol ser aquest un recull històric d’aquesta qüestió, sinó més aviat, una petita anàlisi, a ple segle XXI, on hi predominen les dones sobre els homes als estudis de Dret i de la situació de les dones que exercim com advocades. I sí, em centraré en dones advocades perquè aquelles que han pogut accedir a altres professions jurídiques de «rang superior», les que han trencat «sostres de vidre» em sembla que poc ens representen a les que formem part de la classe treballadora.

Quan jo vaig estudiar dret les dones superaven els homes en número (jo em vaig llicenciar l’any 2006 però he pogut trobar les dades del 2003), on les dones suposaven un 57,2% mentre els homes un 38% del total de persones llicenciades. I aquestes xifres han anat creixent respecte les dones i disminuint respecte els homes.

No obstant, els noms més referencials en l’advocacia espanyola i catalana segueixen sent noms d’home. Potser és cert que en global, a l’Estat espanyol, hi ha més homes que dones exercint la professió d’advocat, però quant més joves són els i les advocades, més va creixent el nombre d’advocades, resultant que d’aquells i aquelles que fa menys de 10 anys que es troben exercint, hi ha més dones que homes, trobant-se al 50% de representativitat en aquells que porten exercint entre 10 i 20 anys.

Tot i així, els lletrats segueixen sent més reconeguts, més ben remunerats, més «respectats» pels clients i la societat en general i això no és només una sensació pròpia. És el masclisme que es respira en la professió.

Aquest reconeixement superior als homes respecte les dones es reflecteix en les condicions laborals: segons dades d’una enquesta del 2017 els resultats de la qual van ser presentats pel Consell General de l’Advocacia Espanyola, un 20% inferior al dels homes. Conclusió: es respira tant masclisme en el món de l’advocacia com en els altres àmbits laborals.

I com en altres professions, el fet de ser dona et condiciona a tenir accés a determinades feines: «tens fills?, en vols tenir?» preguntes que no es fan als homes perquè el fet que tinguin fills no sembla que hagi de condicionar la seva activitat laboral.

Si em refereixo a experiències vitals he pogut observar el masclisme en la pròpia pell però també sobre les dones a les que assistia: mentre exercia d’advocada d’ofici i en el torn de víctimes de violència de gènere de Girona havia d’escoltar comentaris deplorables de companys de professió homes, que culpabilitzaven constantment les dones víctimes de la situació que patien:  «Per què no marxen de casa?» sense tenir en compte el context de la dona víctima ni els motius de fons de la seva permanència a la llar amb l’agressor masclista.

He estat sempre envoltada de dones advocades des que exerceixo, sempre les meves companyes de despatx han estat dones i quan s’han quedat embarassades han estat treballant gairebé fins el darrer dia (com a treballadores autònomes per arribar a final de mes poques opcions queden) i s’han reincorporat gairebé amb immediatesa després del part, fent una «conciliacions» de treball remunerat i no remunerat quasi impossible de gestionar en moltes ocasions si no tens una parella que tingui un salari digne, perquè en el món de l’advocacia, sent la major part de les advocades autònomes (o mutualistes de l’advocacia, encara més precari), et trobes pràcticament sense salari si vols tenir fills.

Entrant de ple a la relació amb els companys: la situació d’infantilització constant a la que es veu sotmesa una lletrada jove és clar exemple del patriarcat que respiren els jutjats i el món de l’advocacia. Si sóc dona advocada em trobo obligada a demostrar el doble que el company home, la solvència, per molt que la tinguis, sembla que vagi aparellada al fet de ser home. La seguretat, molt sovint, que demostren alguns companys els resulta més que suficient per tenir complaguts els seus clients, malgrat en un judici l’argumentació jurídica que hagin realitzat sigui molt pitjor que la de les seves companyes.

Els comentaris de l’estil: «ets molt jove, oi?», «quan fa que has acabat la carrera?» s’escolten massa sovint si ets dona, no els he escoltat a companys molt més joves que jo, però sí que he escoltat companys més joves que jo tractar-me amb sobrada seguretat i menyspreu perquè la meva cara no mostra prou amenaça i agressivitat. Agressivitat. La paraula màgica en molts judicis.

Si el dret s’ha d’exercir amb agressivitat, tret que històricament ha caracteritzat molt més a homes que a dones, aquesta no és la meva professió. M’hi nego. Puc fer les coses amb força, ganes i empenta, però enlloc hi ha cabuda per l’agressivitat que mostren molts companys per tal d’exercir la professió.

Aquest caràcter que acompanya tan els homes: seguretat, agressivitat, menystenir l’altre. Massa encara ara es respira al món dels jutjats. I el més trist és que algunes, no poques, companyes l’han assumit com a propi per poder viure en aquest món històricament d’homes. I si fem un gir? Potser els Col·legis d’advocats deixaran de ser institucions patriarcals amb mers interessos econòmics, potser el col·lectiu deixarà de ser sobradament individualista, perquè realment, jo encara no he viscut una vaga d’advocats des que exerceixo i potser ja aniria sent hora perquè de motius no en falten.

Sovint sembla que en aquest món mai puguem semblar persones. No és fàcil ser advocada perquè, entre d’altres coses, el món de l’advocacia continua sent un món individualista, antipàtic, agressiu, però menys encara ho és ser una dona advocada.

Mireia Bazaga Laporta. Afiliada al Sindicat Únic de CGT Girona

Sempre he pensat que per reivindicar un fet o una acció, primer que tot t’ho has de creure, però si es suma que ho portes a la sang o has viscut una mala experiència laboral o de la teva vida privada aquesta reivindicació és més potent.

Sóc Auxiliar d’Infermeria i treballo des de fa 19 anys a un hospital de la meva ciutat, per tant la meva activitat sempre ha estat relacionada amb el sector sanitari, un dels quals s’ha vist molt afectat per les polítiques d’austeritat aplicades pel Govern Estatal i Autonòmic. Sempre aconsello a les meves companyes i companys que s’organitzin i es sumin amb nosaltres per defensar el nostre treball i el nostre sou, i així poder lluitar amb les eines necessàries per mantenir un treball mínimament digne. Jo ho vaig fer en el seu moment i també sóc membre de la Secció Sindical de CGT (on tenim una majoria simple) i del Comitè d’Empresa del meu centre de treball. Sempre aconsello i els hi explico a les meves companyes de treball que s’animin a provar-ho perquè ho veig com un món paral·lel dins de la nostra activitat laboral, on també coneixes els teus drets i veus com els teus directius o responsables superiors “t’han pres el pèl” més d’una vegada….i si estàs a temps ho pots reclamar i si no… doncs ben complicat ho tens (tot i que no és impossible).

Des de la nostra Secció Sindical de la CGT fem moltes notes informatives, sobretot quan acabem de fer una reunió amb l’empresa i així poder tenir informades i informats els nostres companys i companyes de treball. També tenim una revista interna del nostre centre de treball on fem una recollida de successos i un resum de la situació en la que es troba el nostre hospital. Però és inevitable que amb les companyes que treballes assistencialment et preguntin en viu o jo mateixa les informi directament d’algun tema que ens pugui afectar a totes. També intento fer petites xerradetes mentre realitzem la nostra activitat laboral, com per exemple: com fer una prevenció de riscos ergonòmics (ja que al meu servei fem molta força física i també necessitem ajudes mecàniques), o també ara fa poc va entrar en vigor el nou conveni col·lectiu i els hi explico si hi ha hagut alguna modificació important.

M’agrada fer el que faig, sindicalment parlant dins de la meva activitat assistencial, perquè les companyes confien amb mi i això m’omple com a persona, i fins i tot aconsegueixo que s’afiliïn al sindicat que represento. Sempre he pensat que la feina de “formigueta” dins dels nostres llocs de treball és important, tot creant consciències i donant eines a persones que es volen sumar a una lluita i simplement no saben com fer-ho. Per això no crec amb els sindicats que tenen persones alliberades sindicals, perquè el sindicalisme es practica des del teu lloc de treball que és realment d’on sortim totes i tots i ho devem a les nostres companyes que són les que ens van escollir en el seu moment.

En l’actualitat també milito al Sindicat d’Activitats Diverses de la CGT Alt Camp i Conca de Barberà, ocupant el càrrec de la Secretaria d’Organització, ubicat a Valls. Moltes vegades compaginant el temps de la teva vida privada amb l’activitat que això implica perquè la nostra CGT funcioni, i sigui ben viva i combativa.

Montse García. Afiliada a CGT Alt Camp – Conca de Barberà