#emPRENYADES amb el departament d’Educació

Que el departament d’Educació aplica polítiques que institucionalitzen la discriminació laboral per raó de gènere és un tema poc conegut. Hi ha l’errònia percepció que les condicions de les treballadores de l’administració són justes atès que és aquest l’organisme que hauria de garantir l’equitat i el compliment de la llei d’igualtat efectiva de dones i homes.

Hi ha dos factors que han afavorit l’existència d’aquesta desigualtat. D’una banda, les retallades, que s’han acarnissat amb el pressupost destinat a educació; de l’altra, l’aprovació de la llei d’educació de Catalunya (LEC) i el posterior desplegament del Decret de Plantilles.

La dificultat de posar dades a aquest fet ve agreujada perquè, en molts casos, es tracta d’una discriminació indirecta. Per exemple, a priori, el redactat de la llei 5/2012 d’acompanyament de pressupostos, que deroga el dret de reducció 1/3 de jornada per cura d’un infant mantenint el 100% del salari, es podria desvincular de la desigualtat de gènere, ja que pot afectar qualsevol dels dos progenitors. En realitat,  aquesta mesura posada en  context es tradueix en una afectació econòmica a les mestres i professores, que com a dones, assumim principalment les tasques de cures.

Era previsible que l’aprovació de la LEC i del consegüent decret de plantilles obrís la porta a una conculcació institucionalitzada dels drets laborals dels i les treballadores docents. Si fem una anàlisi en clau de gènere, podem concloure que aquest desplegament normatiu s’ha traduït en una penalització flagrant de la maternitat. L’aprovació del Decret de Plantilles va obrir la porta de forma explícita i implícita, a l’exclusió per motius de gènere. No fa gaire que el Tribunal de Justícia va condemnar el propi Departament d’Educació per una possible vulneració dels drets fonamentals d’una professora interina que havia denunciat la no renovació arbitrària del seu nomenament per a continuar en el lloc de treball que havia estat ocupant durant vuit anys consecutius. La sentència recollia l’existència d’una sèrie d’irregularitats en el procediment seguit i expressava la sospita que el veritable motiu de la no renovació del contracte podia haver estat el fet que la docent havia gaudir recentment del permís de maternitat.

Tot i la contundència de la resolució, el Departament d’Educació no ha pres cap mesura per acabar amb aquestes pràctiques abusives, afins al despotisme empresarial, que lesionen de manera arbitrària els interessos del col·lectiu del personal docent més vulnerable.

L’atac més recent contra el dret a la maternitat es va donar el juny del 2017, quan el Govern va aprovar una resolució que permet l’acomiadament encobert de mestres i professores interines durant el període de permís de maternitat. Així, una dona docent interina que obtingui una adjudicació de treball en uns serveis territorials diferents del que havia tingut el curs anterior es queda sense vinculació laboral amb el departament fins a la seva incorporació després del període de maternitat. És a dir, a les mestres i professores que estan en aquesta situació se les acomiada i se les exclou de sou i de permís.

Durant els últims anys, les reivindicacions en l’àmbit de l’ensenyament han posat el focus en les millores del sistema educatiu, i han deixat al marge les demandes relacionades amb l’empitjorament de les condicions laborals. El 2018, vam viure i participar en  la primera vaga general feminista al nostre territori, el 2019 hi tornarem. Seria un bon moment per forçar la retirada d’aquestes polítiques de contractació per part d’un departament d’Ensenyament que alhora ha permès, tal com s’ha demostrat a l’Escola Viaró, que les escoles de l’Opus Dei excloguin les dones de la possibilitat de ser contractades, sense que fins ara tinguem coneixement que s’hagin pres mesures per evitar-ho.

Marta Minguella. Delegada sindical de CGT Ensenyament.


Nous camins, velles rutes

Els refranys són font d’inspiració i concentren la saviesa popular, poques vegades ens passarà que no trobarem un que no s’avingui a qualsevol circumstància de la nostra vida, per més tecnològica que s’hagi tornat.

Molts refranys fan referència a les treballadores sexuals, a la seva feina i als seus fills. Sempre hem estat les altres, les impures, les brutes, les “guarres”, les males mares, les portadores d’infeccions i plagues divines. Però sobre tot hem estat les lliures, les no mantingudes per un home, les que no callen quan se’ls hi demana, les que es paguen les seves factures, les que sempre han criat soles als seus fills, les orgulloses, les que han obert camí, les fastigoses, les putes. Les putes.

No va ser casual que les portes que tocàvem es fessin les sordes, no érem benvingudes, ens deien un i altre cop que el nostre era un tema complex i que s’havia de debatre amb cura i calma, que les posicions eren encontrades i que mancaven uns anys més per a poder parlar de si tenim, o no, dret a tenir drets. Però la veritat és que els grans sindicats s´han convertit en una màquina expenedora d’idees de segona mà, estan burocratitzats i la seva maquinària és lenta i maldestre. I les treballadores sexuals no hi tenen cabuda. Intentar que es reunissin amb nosaltres era una fita impossible.

I allà estava, el refrany perfecte, donant-nos la solució. “Barca vella no aguanta vela nova”. Perquè nosaltres som quelcom nou, allò revolucionari. Allò que ningú abans s’ha atrevit a fer per nosaltres, ho faríem nosaltres soles. Caminant juntes, però soles un cop més, sense l’ajut d’altres agents socials que procuren per tothom, excepte per aquelles que gosem treballar amb la nostra sexualitat i cobrar-li al patriarcat per allò que sempre ha tingut de forma gratuïta o ha obtingut de forma violenta.

La vela nova és lleugera, però no fràgil. És acolorida perquè és inclusiva, es heterogènia perquè és diversa. És potent com el vent de tramuntana i fresca com la brisa marina. És com són les mans que l’han teixida, valenta i sense vergonya d’existir ni de ballar amb l’aire que l’envolta. Així doncs, no valia una barca vella, pesada i farragosa. Les treballadores sexuals vam construir la nostra pròpia barca, a la mida de les nostres necessitats i expectatives i la vela hi encaixa perfectament.
Les ments benpensants ens han criticat per no pujar-nos a d’altres embarcacions, ens han acusat de ser un sindicat vertical i fins i tot de delictes penals. Ens hem enfrontat a la justícia espanyola i a l’abolicionisme terrorista i sectari de grupuscles malintencionats i clarament oposats als nostres drets, sense cap punt d’inflexió ni de reflexió.

Les treballadores sexuals sempre hem de demostrar que som millor que la resta, que les nostres actuacions són honestes, que les nostres ambicions són legítimes. Tan de bo el feminisme abolicionista hagués estat la meitat de crític amb els partits corruptes, amb el polítics permissius, amb les institucions podrides des dels fonaments i amb un nou govern que es fa dir feminista, però en canvi ataca les dones més desprotegides dins del món laboral. Les que no tenen dret a contracte, perquè la seva feina no és considerada treball.

Mentre els grans i petits sindicats no s’atrevien a donar-nos la mà, nosaltres vam aprendre a caminar totes soles i a treure’ns les castanyes del foc, vam establir les nostres normes, ens vam amarar de sindicalisme pur, ens vam unir i vam crear OTRAS. El nom no és pas casual, nosaltres sempre serem aquelles altres dones que no acaben d’encaixar enlloc, que no els dóna la gana de fer el que s’espera de nosaltres i que escollim el camí que millor ens sembla. No és senzill satisfer una treballadora sexual, estem plenes de somnis i de lluites que volem lluitar nosaltres soles, som les altres i ho som amb totes les conseqüències.

Tots els començaments són durs, tenim el cul pelat d’escoltar premisses i promeses que mai no es compleixen, d’ordenances que ens multen i criminalitzen, de polítiques que ens fan de menys perquè treballem amb el nostre cony i no ens volem avergonyir ni sentir-nos víctimes per fer-ho, de policies que creuen que el carrer és seu i la llei els empara, d’ajuntaments que ens tracten com si fóssim brossa. Empresaris que, emparats  per la llei, ens obliguen a fer jornades maratonianes, quedant-se amb el 50% de tot el que guanyem, i mai a ningú li ha importat els nostres requeriments com a treballadores sense drets. Som les altres.

Avui el present és nostre perquè l’hem agafat pel coll i li hem fet saber qui mana. Aquí manem nosaltres, les que no tenim drets, les pàries, les orfes, les putes. El recorregut del nostre sindicat dependrà de la justícia i, si el tomben, també hauran tombat la llibertat sindical de totes i de  tots. La lluita de les treballadores sexuals no ens afecta només a nosaltres, és una lluita col·lectiva darrere de les llibertats i pels drets més bàsics de les treballadores i treballadors del nostre sector que, d’altra banda, és molt ampli.
Inclou les persones que treballen al porno, al món webcammer, a les massatgistes eròtiques, a les ballarines exòtiques, a les línies eròtiques, a les treballadores de clubs, a les prostitutes de carrer, les independents indoor,  a les que treballen per a agències o a les assistents sexuals. Hi ha un gran ventall de possibilitats dins del treball sexual, sense que hagi de ser, necessàriament, dedicar-se a la prostitució. Hi ha moltes coses del nostre sector laboral que la societat desconeix i que nosaltres li hem vingut a explicar de primera mà. I sí, sabem que això tampoc ha agradat a l´estat feminista. Que les treballadores tinguin veu i es facin visibles, com si fossin persones normals i corrents! Què s’hauran cregut? Perquè callin la boca, el millor serà que les acusem de ser un lobby proxeneta!
I així, d’aquesta forma tan estúpida i ximple pensaven que ens farien callar, que aquí s’acabaria el nostre tarannà i que ens rendiríem i marxaríem a casa avergonyides i calumniades. Ens van menysprear. No van calcular prou bé qui és el nostre col·lectiu i de quina mena de dones està format. I el més greu, però també més important, no han tingut en compte que ja ens ho han pres tot, ens han deixat despullades i desproveïdes dels mínims exigibles i, quan a algú se li ha tret tot, ja no té res a perdre. I sense res a perdre, tot està per guanyar. I hem sortit a guanyar! Hem sortit a la guerra de les benestants contra les pobres, de les burgeses contra la classe treballadora, de les moralistes contra les llibertàries.
L’abolicionisme s’ha equivocat d’enemiga, mai no ho hem estat nosaltres, sinó el gran capital, la gran empresa multinacional que pensa només en el client home i no en la treballadora dona. L’abolicionisme s’havia d’haver aliat amb les treballadores sexuals per trencar aquest monopoli d’injustícia i desordre legal que no ens protegeix.
Hem sortit a lluitar pels nostres drets i ara, hi ha dues opcions sobre la taula. O bé ets sindicalista i recolzes la lluita pels nostres drets laborals, que també són humans, o bé et col·loques del costat opressor i seguim sota la sola de la sabata de la gran patronal, treballant sense contractes, sense drets. I demà, quan siguem totes velles, us preguntareu per què no tenim la nostra pensió i hem de malviure amb una contributiva, mentre l’estat utilitza els beneficis de l’exercici de la nostra professió per jugar amb el PIB anual, com millor li sembla. La decisió és teva, de tu depèn que es faci justícia.
Nosaltres ens fem a la mar. Revolta, majestuosa, brava i ferma, i marxem amb la nostra barca nova i un bon vent. Segueix-nos i sigues partícip d’aquest moment històric de la lluita popular.

Conxa Borrell. Secretària General del sindicat OTRAS

Vaga: “postureo” o lluita?

Aquesta lluita, és per “postureo” o és per a guanyar?

Aquesta pregunta hauria d’estar fora de lloc quan iniciem un conflicte sindical. Sobre el paper, tota lluita sindical, que és en si mateixa una expressió del conflicte social, la fem perquè l’entenem com a eina per aconseguir un seguit d’objectius. En els temps que corren, molt sovint es tracta d’aturar agressions que la patronal fa directament contra les nostres condicions de treball que són, també, les nostres condicions de vida. És a dir, contra nosaltres mateixos. Subcontracten part dels/les nostres companyes, acomiaden, ens canvien la jornada laboral, ens fan fer hores, ens baixen el salari i un llarg etcètera. Però de vegades també busquem avançar, millorar, conquerir part del pastís que actualment es queden els capitalistes. En definitiva, lluitem per guanyar, per a nosaltres mateixos/es, per la immensa majoria de la humanitat. Una lluita que es porta endavant fins i tot en la situació més concreta i particular, com pot ser en un piquet en el fred d’una matinada d’hivern en un polígon o enganxant un adhesiu sobre una mercaderia en un estant d’un supermercat.

Com deia, només el fet de plantejar la pregunta que inicia aquest text hauria de ser una aberració. Per desgràcia, no ho és. De fet, massa sovint la resposta és la primera de les opcions, la del “postureo”. D’exemples en tenim molts i molts. A la lluita sindical massa sovint hem vist com el sindicalisme oficial utilitza jornades de mobilitzacions i de vagues per passejar banderes i delegats mentre entre bastidors estan precuinat amb l’empresa com s’aplicaran aquelles mesures que es diu combatre. Aquest “postureo” còmplice busca desactivar qualsevol resistència i desposseir als i les treballadores de la seva capacitat de lluita. És a dir, tot el contrari d’allò que sobre el paper diu que vol fer.

Aquestes actituds les hem denunciat una i una altra vegada. Les coneixem i les hem patit i, precisament, intentem que el nostre sindicalisme sigui tot el contrari. Però no podem caure en l’autocomplaença fàcil. Si les lluites les fem per a guanyar, hem de pensar fredament com volem fer-les. I pensar-les de la manera més col·lectivament possible. Això implica, necessàriament, a la nostra secció sindical allà on hi ha el conflicte i la seva capacitat d’activar el conjunt de la plantilla per mitjà de l’assemblea, la nostra manera d’entendre la democràcia. Però també comporta la implicació del conjunt del sindicat als seus diferents nivells. Es tracta de guanyar. De doblegar la voluntat de qui té el poder, perquè controla els mitjans de producció i l’emparen les lleis i els mecanismes coercitius de l’estat. Davant d’això, només ens tenim a nosaltres: la nostra intel·ligència, les nostres mans i la nostra capacitat de ser multitud.

Si la lluita la fem per guanyar, això ens porta a vells debats que ja es plantejava el sindicalisme a inicis del s. XX a Catalunya i que van marcar la diferència entre dues tradicions, la de caire més socialista i l’anarcosindicalista. Com ha de ser una vaga? Ha d’implicar només una aturada d’un centre de treball? Busquem una imatge dels i les treballadores aturats, un dia rere l’altre amb les nostres banderes onejant al vent? Només amb això un centre de treball amb unes quantes desenes o centenars de treballadors/es aconseguirà vèncer una gran multinacional que en té la propietat? L’experiència ens mostra que aquest tipus de vagues “passives” i circumscrites només al centre de treball tendeixen a acabar malament per als nostres interessos. I l’estat i el capital també ho saben quan, precisament, ja fa anys que van prohibir les vagues per solidaritat. Les seves lleis, el sindicalisme oficial i, de vegades, algunes pràctiques de sindicats no tant oficials porten cap aquí. I també moltes vegades ja abans de que acabin, i sovint de que comencin, ja en sabem el final. Aquestes dinàmiques poden ser, també, de “postureo”.

Hi ha altres maneres de plantejar els conflictes i les vagues. De forma molt més “activa” i pensades per a guanyar. Això vol dir que han de partir de dues condicions: la primera que els i les treballadores del centre de treball s’hi impliquin i la facin. La segona, que tinguem la capacitat d’exercir la força suficient per a trinxar la resistència de l’empresari. Això darrer moltes vegades ho podrem aconseguir si, a banda de no limitar-nos a quedar passives i aturades en una vaga, som capaces de sumar a la nostra la força de la solidaritat. Sovint no es tracta només d’aturar el funcionament d’un centre productiu, ja que moltes vegades les empreses poden aguantar millor una aturada llarga que qui ha de portar un salari a casa per pagar el dia a dia. En molts casos es pot incidir en la distribució o la comercialització del producte de l’empresa, en la seva imatge, en els seus clients, etc. I per poder-ho fer, molts cops calen més mans que les dels treballadors/es en vaga.

La recent vaga de Cacaolat ens ho ha mostrat. Ja fa una mica més de temps, les vagues de Movistar, FNAC, busos, etc., també. Són vagues on es va activar la participació en el conflicte de més persones i més espais que els dels propis treballadors/es en vaga. Quan diem que la solidaritat és la nostra millor arma, diem precisament això. No es tracta només d’una imatge (això seria “postureo”), es tracta d’un arma. I la paraula arma té a veure amb quelcom ofensiu, que cerca fer mal. En el nostre cas, el mal que cerquem és en els interessos de l’empresari i que sigui de la intensitat suficient per a que, en un determinat context, hagi d’acabar fent allò que nosaltres li imposem.

Entesa així, la lluita ja no és un simple “postureo” i, senzillament, passa a ser una confrontació real. Anant més enllà de les imatges i les icones busca les fórmules oportunes en cada cas per a ser efectiva i, com a mínim, aspirar a guanyar. Per això cal imaginació, defugir esquemes i col·lectivitzar el conflicte en això que en diem solidaritat o suport mutu.

Ermengol Gassiot

Secretari General de la CGT de Catalunya