Categoria: Entrevistes

“Qui ostenta l’hegemonia cultural té en realitat un control sobre la societat”. Entrevista amb l’artista Rock BlackBlock.

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció

El graffiti i el muralisme han irromput a la realitat urbana de moltes ciutats i pobles del nostre país fins a convertir-se en una realitat quotidiana. Aquest mes parlem amb Rock BlackBlock, un artista urbà que pinta i decora l’espai públic amb missatges reivindicatius i amb un estil propi que l’ha fet convertir-se en un dels referents de l’art urbà.

– Bon dia Roc, hi ha obres teves a molts racons del país. T’autodenomines il·lustrador  “tot terreny”, a què et refereixes amb això?

Primer de tot, hauria de dir que hi ha dos conceptes aquí. Un és il·lustrador i l’altre tot terreny. Jo em considero il·lustrador perquè el disseny gràfic implica un exercici de comunicació que implica l’emissor com el receptor. Molts artistes fan una feina unidireccional, projecten cap enfora la seva idea. En aquest cas, tot i que és una disciplina artística, té molt d’il·lustració. I tot terreny perquè utilitzo el mateix concepte per il·lustrar portades, llibres, murals… per tant, és tot terreny perquè s’aplica a diferents suports i disciplines.

– Vas començar com a il·lustrador i tatuador. Què et porta a passar al graffiti i convertir-te en un referent de l’art urbà? 

Bé, no sé si sóc un referent de l’art urbà, però sí que puc explicar com vaig passar al món del graffiti. Sempre havia tingut una inquietud artística i creativa, i vaig trobar en la il·lustració i el disseny gràfic camp per córrer. Però també sempre he tingut inquietuds socials, des de que em va arribar la carta de la mili i em vaig sumar al moviment d’insubmissió. D’aquella època recordo molt els murals que es feien. Venia l’Azagra, per exemple, marcava en guix, i vint persones feien un “pinta i colorea” que deia jo. A mi allò em despertava molt d’interès. Vaig tenir la sort de coincidir amb un artista del graffiti i em va donar la primera empenta d’això de pintar amb un esprai. Allò va ser com oli en un llum perquè vaig poder compaginar aquestes dues facetes de la meva vida. Donar-me una eina com un esprai em va donar l’oportunitat de introduir a aquells murals polítics i de caràcter reivindicatiu tota la vessant artística i creativa. I allò va ser a l’època de l’Hamsa, un centre social okupat al barri de Sants, amb moltes parets que em van servir de llenç.

– Moltes de les teves obres tenen un important component social, reivindicatiu… Podríem dir que el compromís social és part essencial d’aquestes. Perquè? 

Bé, com us dic, les meves inquietuds socials i la necessitat d’incidir en l’entorn per transformar la societat cap a una societat més justa ha estat sempre. Juntament amb les inquietuds artístiques que us he comentat. El muralisme és una eina de primera línia per donar a conèixer totes aquestes inquietuds. Per exemple, quan pinto un quadre sempre em surt una vessant més artística i introspectiva, però l’espai públic, que és un espai col·lectiu, que ens pertany a tots i totes, és un espai idoni per visibilitzar coses que ens impliquen a tots i totes. Aleshores, on em situo jo és en ser un interlocutor, i intento recollir les inquietuds d’una part de la societat per posar-ho en aquest espai públic i donar-ho a conèixer a la resta de la societat. Seria com una espècie de mediador d’aquestes inquietuds. I això ho faig perquè vull incidir en el meu entorn per una transformació social.

Resultado de imagen de roc blackblock

– Que vols transmetre amb les teves obres?

Com us comentava, amb aquesta vocació de donar a conèixer inquietuds col·lectives intento també buscar punts de confluència. De vegades tinc encàrrecs i pinto coses que, bé, són encàrrecs professionals per dir-ho d’alguna forma, que potser em motiven relativament poc. També és veritat que tinc les meves línies vermelles, i si no em sento a gust amb el missatge directament no ho faig. Però bé, el que intento, sobretot quan es tracta de treballar en l’espai públic és realitzar missatges col·lectius en els que jo em sento a gust i reflectit. Aleshores, malauradament en aquesta societat coses que cal combatre i treballar hi han moltes, per tant l’antirracisme, l’antifeixisme, la lluita contra l’especulació… no sé, les inquietuds són moltes i diverses.

– Hi ha una vinculació evident de les teves obres amb els moviments socials i la protesta. Els autors soviètics dels anys vint buscaven quelcom similar. Beus d’alguna tradició artística en concret?

Bé, la veritat és que m’inspiro en moltes. És curiós que m’esmenteu els autors soviètics perquè és una corrent que donaria molt de què parlar, perquè hi havia una part de voluntat de transformació, però molts dels autors avantguardistes van acabar rebent una imposició sobre el realisme soviètic i havent d’abandonar les seves corrents més transformadores perquè no eren enteses pel govern soviètic o per l’Estat. Bé, jo m’inspiro… no sé, en realitat tinc moltes influències que van des del graffiti més ortodox fins el muralisme llatinoamericà que em sembla que potser és el referent on jo… No diré on m’emmirallo perquè em sembla molt pretensiós, però sí que és un gran inspirador, sobretot per aquest concepte d’utilitzar l’espai públic i utilitzar els murals com una via de donar a conèixer la història i una mica les aspiracions socials de tota la comunitat. Però com us deia, i sobretot avui amb les xarxes socials que estan rebent inputs i referències a temps real de tot el món, en realitat les influències són infinites.

“on em situo jo és en ser un interlocutor (…) i això ho faig perquè vull incidir en el meu entorn per una transformació social”

– Com veus l’espai públic? Quina visió tens de l’activitat artística urbana?

A mi m’agrada parlar molt sobre el concepte de l’hegemonia cultural. Tampoc és que sigui un gran entès, però em semblen molt interessants els plantejaments de Gramsci, que parla de qui ostenta l’hegemonia cultural té en realitat un control sobre la societat. Crec que a nivell urbà, i sobretot Barcelona, és un grandíssim exemple. Durant molt de temps hi ha hagut un poder que ha ostentat aquesta hegemonia que ha sigut qui ha puntuat i qui ha decidit què era legítim i què era correcte i què era ser un bon model de ciutat i un bon model artístic i què podia passar al carrer i què no. Crec que gràcies a les xarxes socials, i crec que el muralisme i el graffiti són un revulsiu contra això que s’escapa per tots cantons i això amb les xarxes socials hem pogut constatar que corrents com el graffiti com l’art urbà tenen un recolzament molt més gran del que la burgesia definia i el que tenia cabuda en una ciutat. Per mi l’espai públic és part de l’espai personal de tots nosaltres però que transcendeix a l’individu, també a nivell col·lectiu. Jo sempre poso d’exemple que quan tu et sents d’un lloc tens la necessitat de marcar-lo, d’incidir en aquell espai. Si estàs en una habitació d’hotel és un espai neutre i escèptic, i converteixes un espai en casa teva quan pots decorar-lo, quan pots d’alguna marcar-lo i fer-‘te’l teu. Crec que això és el que passa a la ciutat. I quan sortim i prenem els carrers i els hi donem colors i expressem les nostres inquietuds, crec que estem convertint espai escèptic en casa nostra i li estem donant vida. Per tant crec que és imprescindible que la ciutat estigui viva i als carrers es noti aquest batec.

Sobre l’activitat artística urbana… crec que això donaria per quatre entrevistes més. Si bé per un cantó s’està convertint en un fenomen “mainstream”, en un fenomen que fins i tot de vegades s’està convertint en una eina de gentrificació, també es pot convertir en una eina de transformació, de lluita i de suport als moviments veïnals i de base. En realitat, crec que té tantes cares com persones i artistes pugui haver-hi al carrer.

Resultado de imagen de roc blackblock

– Pregunta obligada. Drets d’autor, què en penses? 

És una pregunta interessant. En realitat viure de l’art significa moltes vegades morir de gana. També és cert que l’art és una eina d’especulació de primera línia, aleshores la línia i la frontera és una mica delicada. Com a creador, necessito que es respectin algunes condicions sobre el dret de l’autoria, és a dir, l’autor ha de tenir uns drets. Ara bé, també sóc un ferm seguidor del que són els conceptes de Creative Commons o el Copyleft i, bàsicament, el meu plantejament potser seria posar una mica de sentit comú. És a dir, si de les obres que es creïn es genera un lucre, crec que el primer que se n’ha de veure beneficiat és el creador. I de la mateixa manera que tots, inclús els autors i creadors, ens nodrim de tot el que trobem al nostre voltant, especialment a les xarxes socials, també crec que és de rigor que siguem generosos amb fer aquesta devolució i compartir aquest material. Crec que ens enriqueix com a societat. Desgraciadament, avui dia, els drets d’autor acaben protegint més als intermediaris que no pas als creadors originals. O, en tot cas, respecta i afavoreix els creadors que ja tenen un volum i un comerç molt fort, i en canvi altres que treballen d’una forma més autònoma o més marginal segueixen estant més desprotegits. Crec que els drets d’autor avui dia formen part d’un sistema pervers i capitalista i caldria donar-li la volta i revisar-ho, com tantes altres coses…

Tots els Regnes de la Terra

Equip Comunicació CGT Catalunya

Aquest mes al tinter, parlem amb Daniel Bastús, militant de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i la Crisi de Sabadell. El Dani, com el coneixen a Sabadell, és professor de secundària a un institut de Terrassa i, des de fa poques setmanes, també escriptor. Parlem amb ell del seu primer llibre “Tots els Regnes de la Terra. Una Història de la PAH”, una novel·la que gira al voltant de la militància i els processos de concienciació dels que menys tenen.

Resultado de imagen de tots els regnes de la terra

-Professor de secundària, militant dels moviments socials, què et porta a escriure un llibre com aquest?

Per una banda, jo fa anys que milito a la PAHC, que és una organització que està atapeïda de gent que és important per mi i que té unes històries de les quals he après moltíssim. A banda d’això, l’any passat vaig fer un postgrau de periodisme literari, el treball final del qual consistia, justament, en un reportatge novel·lat de llarga extensió. Quan em vaig assabentar del que havia de fer, de seguida vaig tenir clar que volia escriure sobre la PAHC: perquè al seu interior hi ha tota una sèrie d’històries que són apassionants i que mereixen, com a mínim, ser explicades.

-Tots els Regnes de la Terra. Explica’ns el perquè d’aquest nom.

Sense entrar al fons, perquè és una expressió que apareix en dues ocasions a dins de la novel·la, d’una forma en què –espero- s’explica prou a si mateixa… és un gir, una expressió d’un text preciós de C.K.Chesterton, l’autor britànic, i que alhora té una relació immediata amb la PAH. Chesterton era un pensador conservador, però conservador en el sentit que avorria la societat moderna, amb tota la seva desigualtat, explotació i alienació. El text en qüestió és un text que és llegit públicament en un moment important de la història de la PAH i que constitueix tot un manifest sobre la ètica, la justícia i la lluita de classes. Dit això, no vull estar-me d’agrair el meu amic Albert per, mentre llegia el manuscrit, haver-me donat la idea del títol. Trobo que li escau molt a la novel·la.

-Per què has pensat que és important escriure un llibre sobre això?

Hi ha diversos nivells aquí. Per una banda, el personal: perquè les persones que apareixen a la novel·la són totes persones molt importants per a mi  i tenia ganes de retre’ls una mena d’homenatge. Però no és només això: a banda de ser importants per mi, aquestes històries tenen molt de pes en si mateixes. Crec que hi ha herois de la literatura que tenen una història força més plana que la Sandra, la Deboh o la Urimari, que són companyes de la PAHC de Sabadell. I aquí anava, en realitat: diria que l’experiència de la PAHC de Sabadell ens pot donar moltes pistes sobre com són els processos de desalienació i subjectivació política. La PAHC és una organització on –un nombre prou important de vegades com perquè sigui una tendència a subratllar- les persones hi arriben com a afectades i en surten com a militants. Què significa això? Que persones que arriben a l’assemblea soles, petites, enfonsades, de vegades amb prejudicis racistes, o amb pràctiques masclistes, sovint; i en tot cas sempre amb l’objectiu únic de resoldre els seus problemes particulars d’habitatge… hi viuen un procés de transformació -lent, llarg i persistent-, després del qual la lluita pels drets de totes els passa a ser una necessitat de primer ordre. Un dels objectius del llibre, en aquest sentit, era intentar desentranyar i reconstruir la forma com es donen aquest tipus de processos.

-Tu has estat militant de la PAHC de Sabadell. Què t’ha aportat això personalment i militant?

En la vida militant, tot. La PAHC m’ha capgirat la meva forma d’entendre l’acció política. Té a veure amb el que parlàvem tot just ara. Quan vaig entrar a la PAH, jo venia de militar en petites organitzacions on consideràvem que si proclamàvem molt fort els nostres principis i exhibíem la nostra pulcritud moral la gent correria a sumar-se a nosaltres. Al final, és clar, érem sempre els mateixos, i no teníem la menor capacitat agregadora. Hi ha un breu text molt lúcid que em va passar fa anys el meu amic Juky i que jo mai em canso de recomanar, que parla d’aquest tipus d’organitzacions. És del Hal Draper, un marxista dels EUA, va ser escrit pels 60-70, i es titula “Hacia un nuevo comienzo… por otro camino. La alternativa a la micro-secta”. Es pot trobar molt fàcilment per internet i dona moltes respostes.

Però bé, tornant a la PAH. La PAH ens ha ensenyat una sèrie de principis que –tot i que per moltes siguin obvis- intentaré sintetitzar. 1) Que la militància política ha de tenir com a base la solució immediata de les necessitats materials de les persones (combatre un ERO, disputar una pujada del lloguer, poder mantenir un espai al barri on dur a terme activitats socials gratuïtes…) i ha d’estar fonamentada en la perspectiva d’assolir petites victòries. I 2)  Que aquesta lluita per solventar les necessitats materials s’ha de dur a terme de forma col·lectiva, democràtica i pràctica. Col·lectiva: perquè hem de prendre consciència que els conflictes que sovint vivim de forma atomitzada tenen una dimensió més àmplia, que només els podem plantar cara a partir de l’agrupació entre iguals i perquè, en fer-ho, no només resolem el nostre conflicte original sinó que hi guanyem una comunitat. Democràtica: perquè les persones que arriben a les nostres organitzacions, encara que d’entrada no tinguin ni experiència ni una sèrie d’habilitats, han de decidir sobre el rumb i el sentit de les mateixes en el mateix rang que qualsevol altre. La temptació d’escurçar els processos deliberatius per part d’un grup de persones més bregades té com a revers la limitació o esmussament de molts processos d’aprenentatge i subjectivació. Bona part dels quadres polítics més complets i carismàtics que conec fa pocs anys estaven a les seves pròpies antípodes ideològiques. I pràctica: perquè, a falta de lleis que ens protegeixin, hem de resoldre els nostres conflictes materials de forma directa i pràctica, amb les nostres pròpies mans, a través de l’acció (aturar un desnonament, recuperar un bloc de pisos per a la gent).

Al llarg de tot aquest procés, aconseguim col·locar (part de) les nostres condicions d’existència, abans en mans de poders desconeguts, sota el nostre control col·lectiu i democràtic. Tot aquest procés, que és un procés de desalienació a través de la praxi, ens fa més lliures, més complets i més feliços.

-Per què decideixes donar-li la forma que li has donat al llibre (una novel·la)?

Perquè –i això ho hem comentat molts cops amb companyes de la PAHC- si la tesi feminista els 70 deia amb encert que “el personal és polític”, la cita, al seu torn, es deixa acabar de completar, fins a dir també: “el polític és personal”. Amb això vull dir que els grans processos històrics de transformació política no passen al marge ni per sobre de la vida concreta de la gent, sinó precisament a través de la seva quotidianitat. Si ens plantem, doncs, en el terreny de la vida personal de les persones, es pot entendre que la novel·la –i concretament, la novel·la de no-ficció- sigui un gènere que es pugui moure amb més comoditat que l’assaig.

-La protagonista del teu llibre és una dona. Per què?

És una bona pregunta. No és ni tan sols una decisió personal: és que no podia ser d’altra manera. La PAHC és una organització, a part de feminista, majoritàriament femenina. Les dones de la PAHC ho expliquen molt bé: sovint, quan les famílies es troben en una situació tan límit com que estan a punt de perdre l’habitatge, l’home, proclamat o autoproclamat en moltes llars cap de família, s’ensorra, desorientat, embargat per una mena de consciència de fracàs vital. En aquesta situació, enmig del naufragi, és la dona la única qui, en moltíssimes ocasions, manté el cap prou clar com per recollir les regnes de la situació. Així, és la dona qui va buscar ajuda a la PAHC, qui explica el seu cas i comença a col·locar els fonaments per la seva resolució. Mentre l’home segueix ensorrat, la dona ja ha començat un procés d’activació personal i política que tindrà un llarguíssim recorregut. Hi ha un capítol a la novel·la centrat justament en aquesta qüestió.


-Recomana’ns el teu llibre, sense spoilers.

Les persones que apareixen al llibre diuen que us el pilleu. Jo, com a mínim, no acostumo a portar-los la contrària.

 

“la CGT té molt recorregut per endavant si sabem llegir els temps que corren”

Equip Comunicació CGT Catalunya

Entrevista amb Ermengol Gassiot. Secretari General de la CGT de Catalunya

Entrem al Departament de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ens hem d’esperar perquè està atenent un alumne. A la porta, juntament amb cartells sobre arqueologia hi trobem també cartells que criden a la vaga, cartells antirepressius i retalls de diari. L’Ermengol Gassiot ens fa passar al seu despatx compartit, ple de papers, llibres i eines. Treballador i membre de la secció sindical de la CGT a la UAB, Secretari General de la CGT de Catalunya, “l’Ermen” és qui ens fa la primera pregunta a nosaltres, preocupant-se per com va el Catalunya.

  • Professor de prehistòria a la universitat, pare i militant. Com a arqueòleg, quines evidències de treball comunitari i cooperatiu has trobat i fins quan es remunten? Trobes alguna relació amb el model social que voldríem anar assolint?

A través de l’arqueologia veiem com el treball comunitari i cooperatiu és constant al llarg de la història. El que no és tant habitual, són les evidències de l’existència d’explotació i d’opressió política. De fet, l’existència de l’Estat i de les desigualtats de classe són molt recents en la història de la humanitat. El que ara veiem com inherent a la nostra naturalesa és, de fet, una anècdota en els prop de 2 milions d’anys que té la humanitat. A ningú se’ns escapa que el futur no serà una tornada enrere en el temps: com a humans hem innovat, hem aprés coses, per bé i per mal. Però això no treu que no puguem aspirar a construir un futur en llibertat i sense explotació. De fet, durant la majoria de la nostra existència les i els humanes hem viscut així.

  • Et vas formar com a militant al moviment okupa de Terrassa, en uns moments, a més, en que el moviment d’okupació era pràcticament l’únic moviment social que plantejava una confrontació directa contra el capital. Quines creus que són les lliçons, mancances i límits d’aquesta formació?

Això donaria per a tota una entrevista i encara ens faltaria temps. Així, molt ràpidament, crec que el moviment okupa de finals dels 1990’s va tenir tres grans encerts. El primer, identificar que el valor d’ús de les coses, el poder-les fer servir per allò que es van fer, està per sobre del seu valor de canvi en el mercat capitalista. És a dir, prioritzar donar una utilitat a un edifici que el dret del seu propietari a fer-lo servir per a especular i pel seu lucre privat. El segon, evidenciar que la (falsa)”democràcia” sorgida de la Transició era una fal·làcia, que no ens creiem ni la seva cultura del consens, ni seus procediments institucionals ni les seves lleis. Okupàvem, ho fèiem sabent que era il·legal i ho reivindicàvem amb orgull, perquè per davant de la propietat privada i les lleis hi havia el dret a construir usos col·lectius dels edificis. El tercer, teníem molt clar que sota la fal·làcia de la “democràcia” hi havia un conflicte, entre rics i pobres, entre explotadors i explotades, etc. Aquest conflicte el posàvem sobre la taula quan okupàvem i ens hi posicionàvem de la mateixa forma que ho feien els polítics, jutges, immobiliàries i policies quan ens desallotjaven. Assumíem que en un conflicte, quan t’agredeixen, respons. D’aquí allò de “desalojos son disturbios”. I ho defensàvem amb el cap ben alt. De mancances i limitacions també n’hi va haver. La repressió sovint ens va acabar marcant l’agenda i va dificultar els intents que vam fer d’arribar a sectors socials més amplis. Molt poques vegades vam aconseguir trencar aquest cercle.

  • Canviem de terç. Vas ser escollit Secretari General per segon cop al Congrés d’Igualada de l’octubre de 2018, com a part d’un Secretariat Permanent que renovà les energies. Com veus l’organització després d’aquest congrés i el seu potencial de catalitzador pel canvi social a Catalunya?

Més enllà de congressos, i fins i tot de la CGT, el sindicalisme actualment ens trobem en una disjuntiva. Col·lectivament hem de triar entre el manteniment de les organitzacions tal com són, sense renunciar a les seves essències, i l’enfortir les organitzacions com a eines de lluita. Així enunciada, és fàcil estar d’acord amb les dues opcions d’aquesta dicotomia. La CGT som una organització anarcosindicalista. Això vol dir que som de classe, autònoms als poders i organitzacions polítiques, que defensem l’acció directa per incidir en el conflicte amb el capital i l’estat, que som assemblearis, etc. Ara bé, en un context en que les relacions laborals canvien, és inevitable veure que si realment volem ser això que diem que som, ens hem de replantejar aspectes organitzatius que es van dissenyar en un context molt diferent. Ara, la majoria de la gent jove (i una part de la no tant jove) te feines precàries, amb una nul·la expectativa de jubilar-se al lloc on treballen actualment. En conseqüència, formes d’organització que es van definir en una època en que era habitual que un treballador/a estigués 20 o 30 anys a la mateixa empresa ara són molt poc útils com a eina de lluita per qui viu en aquesta precarietat laboral. O quan parts importants de les treballadores i treballadors d’un centre productiu estan externalitzades en diferents empreses i convenis. El debat sobre aquesta problemàtica, si no es planteja explícitament i sense pors, pot acabar portant a una confrontació entre qui com a aspiració central té el garantir la continuïtat de l’organització tal i com és avui en dia i qui considera que és imprescindible llegir bé el present i, sense tabús, actualitzar les formes de lluita i d’organitzar-nos. Crec que tot i que hi era implícit, en el Congrés d’Igualada de 2018 no vam ser capaces d’afrontar obertament aquesta reflexió. Hem criticat molt que el “Procés” ha col·lapsat molts espais de debat social i, en certa mesura, en aquell congrés va servir d’excusa per no abordar altres discussions més centrals pel sindicalisme, com la que acabo de plantejar.

  • I com veus actualment el panorama sindical català? Que té a aportar la CGT de Catalunya a aquesta situació?

El panorama sindical català va canviant, amb ritmes diferents segons el sector. Després de la vaga del 3-O del 2017 el sobiranisme va començar a mirar cap el món del treball. Fins aleshores havia prescindit de les organitzacions de treballadors. Com a plantejament interclassista no els interessaven gens. No obstant, recentment han vist el potencial que té poder controlar aquest espai de mobilització. I això s’ha traduït en aposta de l’ANC, TV3, etc. per promoure el “sindicalisme republicà” de la Intersindical CSC. Es tracta d’una opció transversal que ha entrat amb força en determinats sectors de l’administració pública però que ho tindrà més complicat per estendre’s a molts àmbits del sector privat. Aquí el predomini “electoral” de CCOO i UGT continua sent fort i potser nosaltres experimentem un cert fre al creixement dels darrers anys que en algun moment ens portarà a reflexionar sobre si hi ha un topall per a nosaltres a les eleccions sindicals. Però bé, més enllà d’això, la CGT té molt recorregut per endavant si sabem llegir els temps que corren. Per una banda, segurament som el sindicat més present en els conflictes laborals a Catalunya. Gairebé podem dir que, a diferència de l’àmbit electoral, som “majoritaris” en l’acció i la lluita. Per l’altra, a molts llocs estem tenint una capacitat considerable d’obrir-nos als sectors socials més precaritzats i a defugir del sindicalisme només de comitès i sectors, territorialitzant la nostra activitat. En definitiva, en l’àmbit institucional del “sindicalisme” hi ha una irrupció del sobiranisme en alguns espais mentre, en paral·lel, nosaltres consolidem la nostra presència en els conflictes i comencem a experimentar noves formes d’acció sindical, on la relació recíproca i de suport mutu amb moviments socials és un aspecte clau.

Resultado de imagen de ermengol gassiot radio klara
  • Així doncs, està el món llibertari preparat per adaptar-se i fer front a les noves situacions de precarietat laboral i repressió?

El món llibertari és molt divers. Em consta que els debats més o menys explícits que hi ha dins de la CGT també hi són, amb les seves particularitats, a altres sindicats com ara la CNT. Això indica que dins de l’anarcosindicalisme hi ha una preocupació sincera per créixer i fer-ho fora de l’àmbit institucional de les relacions laboral, així com també de ser més útils del que ara som de cara a la lluita de la classe treballadora. Per l’altre costat, diversos espais llibertaris i anarquistes veuen els àmbits laborals com un espai de confrontació al poder i de lluita. Poc a poc cal anar teixint complicitats entre les diferents organitzacions, espais i tradicions anarquistes i llibertàries en aquest àmbit. El 3 d’octubre del 2017 ja ho vam intentar i s’ha vist clarament en la manifestació del 1r de maig a la tarda a Barcelona, on ens hi vam trobar unes 5.000 persones. Crec que cal seguir tirant per aquí, poc a poc però sense deixar de fer-ho. Caldrà assumir la nostra diversitat i que ningú té la recepta màgica de com fer-ho. De fet, aquest procés de construir espais de trobada va en paral·lel al debat necessari que hem de fer nosaltres, la CGT, per revisar i si cal adaptar al món actual la nostra forma de fer. 

  • 27 i més. Com valores aquest procés judicial? Quina perspectiva teniu els i les represaliades?

Crec que de la sorpresa inicial per l’envergadura de l’envestida repressiva, amb peticions penals d’entre 11 i 14 anys per persona, ara hem passat a normalitzar-ho dins de les nostres vides, tant a nivell individual com en els llocs on militem. Però això no ens ha de fer perdre de vista que és el pitjor cas de repressió de presó en molts anys contra una lluita estudiantil i sindical en defensa de la universitat pública. Ni tampoc que haguem d’oblidar d’on venen les denúncies que ens han portat fins aquí: de suposats companys/es de treball a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), gent molt propera a l’antiga sociovergència i, una d’elles, fins i tot afiliada a CCOO. Poc a poc, el procediment va avançant i la previsió és que en breu es tanqui la instrucció i ho passin tot al jutjat penal. En diverses ocasions jo ja he argumentat la meva resistència personal a ser part d’aquesta farsa i a fer front políticament a la repressió, aquest cas inclòs. Crec que una bona part de les encausades, sinó totes, pensem de manera similar.

  • Què podem fer nosaltres com a sindicat?

Entre d’altres coses aquest episodi repressiu és un atac directe a l’acció sindical, honesta i valenta de la CGT, en aquest cas a la UAB. La millor manera que podem respondre com a organització és seguir promovent aquest sindicalisme en clau de conflicte, buscant punts de trobada amb els diferents actors i que no centri la base de la seva activitat en els comitès d’empresa. Aquesta és la millor resposta antirrepressiva: si hem vingut a fer sindicalisme de lluita, fem sindicalisme de lluita. Hem d’evitar que la repressió ens marqui el pas, tot i que és obvi que la gent represaliada necessitem la solidaritat del sindicat.

  • Ets historiador, t’hem de preguntar. Perquè és important la història i la memòria col·lectiva?

La memòria col·lectiva és el reconeixement que nosaltres fem de la nostra pròpia història. És un patrimoni immaterial que tenim com a classe, de la mateixa manera que la burgesia té la seva pròpia memòria (i ens la intenten imposar, com a “història objectiva” a tothom). La necessitem per reconèixer-nos a nosaltres mateixes, construir-nos com a subjecte col·lectiu i actuar en conseqüència. Ara bé, reivindicar la història i la memòria no vol dir, en absolut, que en fem un fetitxe. En coneixement de la nostra història ha de servir-nos per analitzar la realitat present i decidir com hi intervenim.

  • La teva professió d’arqueòleg t’ha portat també a polititzar l’arqueologia. Has estat el responsable de diverses excavacions de foses comunes de la Guerra Civil, reivindicant, a més, la seva obertura i la implicació popular en aquests processos. Explica’ns perquè veus important aquestes accions.

L’exhumació de fosses comunes, i de la manera en que s’ha fet durant molt temps, al marge de les institucions, ha permès una reapropiació col·lectiva d’una història que encara se’ns nega. La memòria de la Guerra Civil, el Franquisme i la Transició va ser construïda de forma molt acurada i premeditat després de la mort del dictador, com una pota més del Règim del 78. Obrir fosses i fer-ho col·lectivament està ajudant a trencar aquest monopoli de la memòria, a evidenciar el caràcter criminal i la naturalesa repressiva del franquisme, a entendre com va funcionar aquesta repressió, i desemmascarar la impunitat (re)construïda durant la Transició. Una impunitat que va comptar amb la complicitat, en aquell moment, d’ERC, PSOE i PCE. D’altra banda, també ajuda a trencar el mite que el 18 de juliol del 1936 només hi va haver un alçament militar contra un govern “legítim”. També hi va haver altres conflictes, com el derivat d’una Revolució Social que naixia per canviar, d’arrel, el món. Però d’això en podem parlar un altre dia.

“El Pacient hauria de ser crític amb el tractament que li ofereixen”

Equip Comunicació CGT Catalunya

Aquest mes, al Tinter, parlem amb Vanessa Bermejo, terapeuta manual i especialista en Medecina Tradicional Xinesa. TCAE i Tècnica Superior en Dietètica, la Vanessa aposta per una mirada crítica a tot allò que les pacients consumim en relació amb la nostra salut. Ens explica quines implicacions té i què comporta el sistema sanitari actual i quin pes té el lobby farmacèutic.

Bon dia Vanessa. Primer de tot, ens agradaria saber, quina és la teva feina?

Bon dia. La meva feina consisteix en atendre una consulta on faig assessorament dietètic, massatge esportiu i acupuntura.

Llegeix més

Anna Gabriel: “Les treballadores necessitem espais propis d’organització”

Equip Comunicació CGT Catalunya

Aquest mes d’abril parlem amb la nostra companya Anna Gabriel, exiliada a Suïssa des del febrer de 2018. Afiliada al sindicat d’Activitats Diverses de Sallent, l’Anna ha estat també delegada sindical per la CGT a la UAB durant anys. El seu exili, motivat per l’onada repressiva de l’Estat Espanyol durant el 2017 i 2018 no ha impedit que l’Anna continuï afiliada a la CGT ni tampoc, que desisteixi del seu esperit rebel i solidari. Parlem amb ella sobre l’exili, el sindicalisme i la repressió.

  • Bon dia Anna, primer de tot, no voldríem començar l’entrevista sense preguntar-te com estàs.

Estic bé. Tot i haver marxat de casa i haver hagut de començar de zero, en poc temps he aconseguit tenir una feina l’àmbit sindical, tenir les necessitats bàsiques cobertes, i tenir un espai de militància, de relacions i d’amistat que m’omple. De vegades dic que el meu exili és com un exili de base, ja que visc de forma molt similar a com vivia allà: treballant i militant. Igual que allà, cada dia intento ser conscient dels privilegis que tinc en relació a molta d’altra gent, i intento conèixer persones que fan de la seva vida un gest permanent de coherència i lluita per un altre món possible.

  • Un any fora de casa, lluny dels teus… com es viu aquest procés a nivell personal?

Jo crec que quan emprens el camí de l’exili ho fas convençuda. Jo hi havia pensat molt, ho havia pogut compartir i tenia clar que li donava un sentit polític i col·lectiu. No marxava tenint en compte la meva circumstància, sinó que marxava per posar-me al servei de la denúncia col·lectiva: ja feia setmanes que els Jordis eren a la presó i s’augurava que la repressió, lluny d’aturar-se, seguiria. Recordo que ens despertàvem cada dia amb els mitjans avançant sentències i l’extrema dreta seguia amb les seves amenaces i la seva impunitat.

Una amiga que també va passar per l’exili em deia que l’exili és com situació de normalitat excepcional: intentes construir-te una vida plena i acostar-te a la persona que eres. Però sempre hi ha un punt d’excepcionalitat i de raresa. Intentes no oblidar i no fer oblidar el motiu pel qual ets aquí, i reiterar l’excepcionalitat de la situació. Però alhora, l’excepcionalitat esdevé normal, perquè ja és quotidiana.

Hi ha molta literatura d’exili, jo no ho sabré descriure millor del que ho han fet d’altres persones. Però és obvi que en l’origen de la decisió no hi ha la llibertat, sinó unes circumstàncies que et desborden.

Aquest és el punt en comú que tens amb xilenes, argentines, kurdes o colombianes. Ningú ha marxat de casa seva com qui marxa a fer un Erasmus. I alhora, tothom intenta preservar la decisió de marxar com un exercici de llibertat que sigui embrió de la llibertat col·lectiva que es vol construir.

  • En aquestes circumstàncies, suposem que es fa difícil mantenir alguns vincles, tant a nivell polític com personal…

És evident. Jo no puc militar on ho feia abans, no faig torns a l’Ateneu Rocaus de Sallent ni torns de barra a la Fumera, la millor festa major dels Països Catalans, per cert. No estic a les assemblees. No tinc la família a prop, ni els amics de sempre. Tota la meva realitat ha canviat. Sóc en un país que no coneixia, en un context polític i social diferent al d’allà. Visc en una llengua que no és cap de les meves dues llengües maternes. Per tant els vincles que vols i pots mantenir han de superar kilòmetres de distància i una impossibilitat física evident. No és senzill, és clar. Hi ha vincles que perds, i d’altres que intentes mantenir, però que més aviat, redefineixes.

Jo no veig a la meva mare cada dia, com faria si visqués a Sallent. Tothom que vulgui veure’m ha d’agafar un avió, un cotxe, o un tren. I fer hores de viatge. Les converses sobre política, amb algunes persones amb les que jo podia parlar de política quotidianament, es condensen en el cap de setmana que em venen a veure. És quan intentem encapsular tot el que hem deixat de compartir en el darrer any… Veus i vius des de la distància moments en els quals tu formaries part del que succeeix. I sempre penses que si una companya et necessita, no hi podràs ser.

No em queixo. Sóc realista i no vull amagar la duresa de determinats moments. Però alhora, també vull transmetre que les internacionalistes tenim una mena de passaport que ens apropa a les militants d’arreu, més enllà de fronteres i dificultats. I que l’experiència, m’apropa molt més a moltes d’altres persones que han passat per aquí, malgrat la distància temporal i les diferències històriques.

  • Perquè tu, has crescut en un entorn on la memòria històrica obrera de les mines i el tèxtil es difonia oralment i en primera persona. Des dels records transmesos d’un besavi cremant els diners a la plaça de Sallent davant la imminència del comunisme llibertari, una àvia que et cantava ‘Hijo del Pueblo’ o la militància comunista de la teva mare. Era inevitable en aquest context que acabessis organitzada en un sindicat anarcosindicalista o va haver algun fet o procés que et va decidir a fer el pas?

Suposo que no era inevitable, perquè si totes les besnétes o netes de militants de la CNT dels anys 30 militessin en l’anarcosindicalisme tindríem tota una altra situació, veritat? Jo sempre dic que he tingut un privilegi de família, malgrat haver passat també per moltes dificultats i patir també les conseqüències de les trencadisses de les migracions econòmiques. Però sí, he tingut una escola de valors a casa, de sentiment de justícia profund, de lleialtat de classe, de generositat obrera i de militància de base, discreta, però convençuda.

No vaig haver de fer, per tant, cap pas. Només sentir que jo volia poder assemblar-me a tots ells i elles, els de casa. La meva història és com la de tantíssima altra gent d’aquest país.

  • Has hagut d’exiliar-te a un altre país degut a la repressió, però mantens la teva organització sindical dins la CGT. Quina ha estat la motivació per fer-ho?

La veritat és que ara sóc també militant d’un altre sindicat, aquí, com ho sóc d’un altre partit polític. Però segueixo sent afiliada a la CGT, a Endavant, a la CUP o a la Barraqueta i a l’Ateneu Rocaus. Segueixo sent subscriptora de la Directa i de Tigre de Paper. No vull deixar de ser el que era. I agraeixo que em permeteu que segueixi sent així. Agraeixo, moltíssim, que sapiguem desbordar la repressió de l’estat amb els petits gestos, i alguns gestos, ho permeten, com el fet de seguir formant part de la CGT.

  • Havies estat delegada sindical per CGT a la UAB en els moments durs de les retallades del govern Mas, amb increments de taxes pels estudiants, acomiadaments de professorat, precarització, etc. La lluita de la secció ha provocat ser reprimits, tant indirectament en forma d’acomiadaments selectius, com amb peticions penals dins del macroprocés conegut com ‘Som 27 i més’. Com has viscut aquests anys i amb quins moments de la lluita sindical et quedes?

La feina a la secció de la CGT de la UAB va ser una escola. Tot i estar sindicada des de sempre, no havia trobat cap secció de la CGT a les feines que havia tingut. Arribar a la UAB i trobar-me la secció que existia em va permetre treballar i implicar-me en un àmbit en el que hi ha moltíssima feina per fer. Vaig trobar-hi moltes companyes i vaig poder formar part de comitès de vaga i sumar-me a mobilitzacions en un context brutal de retallades. Retinc molts moments d’assemblees, de converses de cigarreta abans d’entrar-hi i de vagues. I també el moment en què arriba la denúncia a les companyes del cas 27 i més.

Hi ha litigis que s’apunten estratègics, que tenen valor no només per les persones que els pateixen, sinó que tens la sensació que hi ha raó d’Estat. I des del primer moment vaig tenir clar que el cas del 27 i més era estratègic: hi ha en joc el dret i la llibertat de la comunitat universitària a manifestar-se, a fer rodes de premsa o a organitzar-se per denunciar unes retallades que posen en perill que la classe treballadora hi pugui accedir.

L’exili té costos, i un d’ells és no poder ser al costat de totes les companyes, entre elles l’Ermen Gassiot, un professor assenyalat i represaliat únicament pel seu compromís pels drets de treballadores i estudiants.

  • Com veus la CGT en aquests moments i, de forma general, les perspectives dels mètodes anarcosindicalistes com a alternativa al fracàs de la concertació sindical per oferir respostes a l’empobriment generalitzat de la nostra classe?

Sempre he cregut que les treballadores necessitem espais propis d’organització, autònoms i que no necessitin intermediaris en clau d’interlocució o negociació. Li diuen concertació i no ho és, sinó que és renúncia. Tanmateix, sense treballadores conscients i organitzades, el nostre model sindical troba aviat els seus límits. Així que és moment de seguir insistint a peu de carrer, de fàbrica, de lloc de treball, a pobles i barris, que cap dret dels aconseguits és per sempre, i que no hi ha motiu per deixar d’organitzar-nos i de lluitar.

  • Com valores que des d’entitats transversals en quant a classe s’intervingui en els processos d’organització o decisió de les treballadores? Ens referim per exemple a les darreres eleccions sindicals del sector públic.

Sí, n’he pogut discutir amb algunes companyes, i la veritat és que el primer que em surt de dir és que, malgrat que qualsevol actor pot recolzar una o altra opció sindical, em sembla injust que no es recolzi opcions sindicals que s’han distingit clarament per la defensa dels drets de la classe treballadora, que han estat actores també en la denúncia de la vulneració de pèrdua de drets civils i polítics. No crec que estiguem en un moment de replegar-nos, sinó tot el contrari, de treure el millor de nosaltres mateixes per teixir xarxes fortes.

En aquest sentit, em sembla que per intervenir en el món sindical o sociolaboral calen algunes prevencions importants i una visió de molt més llarg abast: d’entrada, el respecte més absolut per l’autoorganització i l’autonomia de la classe treballadora i dels seus processos de debat, de decisió i de lluita; i més concretament, un coneixement de les seves reivindicacions i necessitats. Però més enllà d’això, em sembla que cal tenir en compte la necessitat de teixir aliances molt més àmplies, també amb aquells sindicats que, malgrat no ser independentistes, s’han mullat, i molt, en la lluita per l’exercici concret del dret a l’autodeterminació i en la lluita contra la repressió.

  • La repressió està prenent un paper cada cop més notori en els conflictes socials i polítics a l’estat espanyol. El teu exili és una prova, però també ho són les detencions, multes, etc. a activistes socials i sindicals. Com interpretes aquesta deriva? Què penses que es podria fer des del sindicalisme?

Són moments, com n’hi ha hagut d’altres, de cercar en la base dels valors del sindicalisme, i trobar-hi l’ajuda mútua, les caixes de resistència i la solidaritat antirepressiva. Nosaltres hem de ser allà on hi hagi gent represaliada, i intentar que allà on siguem, estenguem la necessitat de la lluita sindical. Ens distingeix la generositat, i no és tant pensar si l’altre faria el mateix si em passés a mi. Es tracta de fer el que creiem que s’ajusta als valors que defensem. Malgrat que pugui ser difícil a vegades, hem de mirar d’estar presents en totes les lluites contra la repressió política, social i sindical. Això sí, ser-hi reforçant alhora la lluita de la classe treballadora, la seva organització i la seva autonomia. Ser-hi, sense deixar de ser nosaltres mateixes.

  • Ara fa un any i poc que estàs exiliada a Suïssa. Suposo que les diferències entre el món laboral i sindical d’allà i les d’aquí seran enormes…

Enormes. La història del moviment obrer suís i com configura el món de les relacions en el treball, és força únic. Partim d’una cultura tripartida, de diàleg i concertació, producte de la força que té el capitalisme suïs, que sovint s’imposa a les fórmules clàssiques de lluita de la classe treballadora, que malgrat tot subsisteixen.

No hi ha salari mínim i el salari mig, que ronda els 7000 francs, és especialment irrellevant en un país amb fortíssimes desigualtats. Som en un país molt industrialitzat, en sectors amb poca competència mundial, amb un sector financer potentíssim i amb la ràtio de multinacionals per habitant més alta del món. És evident que les fórmules sindicals, en aquest context, són absolutament diferents. No hi ha un percentatge d’afiliació sindical especialment alt, però és més alt que a l’Estat espanyol.

El crisol cultural de les afiliades és d’una riquesa molt extraordinària, i és habitual, per exemple, fer assemblees en tres idiomes simultàniament. Cal tenir en compte que el percentatge de treballadores d’origen estranger és força més alt que a casa nostra i desenes de milers venen cada dia a treballar des dels països fronterers.

Hi ha un acord marc amb la UE, amb unes mesures d’acompanyament, que han permès que la lliure circulació de persones s’acompanyés d’unes mesures de protecció salarial que han estat claus perquè augmenti el percentatge de treballadores i treballadores que es troba sota una certa protecció. Aquest acord marc actualment es troba en discussió, amb fortes pressions per desmantellar aquestes mesures d’acompanyament i la forma com es resolgui, serà clau pel futur immediat de la classe treballadora d’aquest país.

  • Com es viu la vaga general feminista des de l’exili?

Ja em va passar l’any passat pel 8 de març, i enguany; mentre jo em manifestava pels carrers de Ginebra, mirava el mòbil per veure si m’arribaven missatges de com estava anant pels carrers de Barcelona o València. I m’emociona. I llavors guardo el mòbil i torno a immergir-me en la manifestació de Ginebra. Però l’emoció continua. I les ganes de ser amb les meves, augmenten exponencialment.

  • Tens prevista una data de tornada?

No hi ha data de restitució dels drets civils i polítics a l’Estat espanyol. La denúncia de les vulneracions, segueix tenint sentit. De moment, per tant, no tinc data de tornada.

  • Per cert, t’arriba el Catalunya? Què en penses de la revista? Critica’ns.

La revista em segueix arribant a casa, a Sallent, i ma mare, quan ve, les porta. Em sembla, si em permeteu, que ens falten dones al consell de redacció i això ens hauria de fer pensar algunes coses importants. Però a banda, em sembla que la perseverança en seguir publicant el Catalunya és una de les millores herències que tenim. No sempre ha estat fàcil i no se m’escapen les tensions que sovint hi ha hagut al voltant de la publicació. Em sembla extraordinari, repeteixo, que segueixi sent una realitat, i convido a les afiliades que encara no la rebin o la llegeixin, a que ho facin, i que la difonguin.

  • Si et sembla, pots adreçar unes paraules a les companyes i companys de la CGT de Catalunya.

Us he de dir que tinc ganes de fer una carta a les afiliades de la CGT, perquè sovint les penso, perquè tenia ganes de fer-vos arribar que malgrat tinguem moltes companyes que no siguin independentistes ni partidàries de lluites que van més enllà de la classe treballadora, crec que no podem oblidar que la defensa del dret a l’autodeterminació no pot ser viscut com un atac als interessos de classe o de gènere. Per moltes, va estretament lligat, per això el defensem. Però més enllà d’això, i sobretot, penso en donar ànims i força a totes i cadascuna de les que fan una forma de vida de la seva militància als seus llocs de treball i més enllà. A totes vosaltres, una abraçada infinita!

Te la tornem. I esperem que puguis tornar aviat a casa.