Nous camins, velles rutes

Els refranys són font d’inspiració i concentren la saviesa popular, poques vegades ens passarà que no trobarem un que no s’avingui a qualsevol circumstància de la nostra vida, per més tecnològica que s’hagi tornat.

Molts refranys fan referència a les treballadores sexuals, a la seva feina i als seus fills. Sempre hem estat les altres, les impures, les brutes, les “guarres”, les males mares, les portadores d’infeccions i plagues divines. Però sobre tot hem estat les lliures, les no mantingudes per un home, les que no callen quan se’ls hi demana, les que es paguen les seves factures, les que sempre han criat soles als seus fills, les orgulloses, les que han obert camí, les fastigoses, les putes. Les putes.

No va ser casual que les portes que tocàvem es fessin les sordes, no érem benvingudes, ens deien un i altre cop que el nostre era un tema complex i que s’havia de debatre amb cura i calma, que les posicions eren encontrades i que mancaven uns anys més per a poder parlar de si tenim, o no, dret a tenir drets. Però la veritat és que els grans sindicats s´han convertit en una màquina expenedora d’idees de segona mà, estan burocratitzats i la seva maquinària és lenta i maldestre. I les treballadores sexuals no hi tenen cabuda. Intentar que es reunissin amb nosaltres era una fita impossible.

I allà estava, el refrany perfecte, donant-nos la solució. “Barca vella no aguanta vela nova”. Perquè nosaltres som quelcom nou, allò revolucionari. Allò que ningú abans s’ha atrevit a fer per nosaltres, ho faríem nosaltres soles. Caminant juntes, però soles un cop més, sense l’ajut d’altres agents socials que procuren per tothom, excepte per aquelles que gosem treballar amb la nostra sexualitat i cobrar-li al patriarcat per allò que sempre ha tingut de forma gratuïta o ha obtingut de forma violenta.

La vela nova és lleugera, però no fràgil. És acolorida perquè és inclusiva, es heterogènia perquè és diversa. És potent com el vent de tramuntana i fresca com la brisa marina. És com són les mans que l’han teixida, valenta i sense vergonya d’existir ni de ballar amb l’aire que l’envolta. Així doncs, no valia una barca vella, pesada i farragosa. Les treballadores sexuals vam construir la nostra pròpia barca, a la mida de les nostres necessitats i expectatives i la vela hi encaixa perfectament.
Les ments benpensants ens han criticat per no pujar-nos a d’altres embarcacions, ens han acusat de ser un sindicat vertical i fins i tot de delictes penals. Ens hem enfrontat a la justícia espanyola i a l’abolicionisme terrorista i sectari de grupuscles malintencionats i clarament oposats als nostres drets, sense cap punt d’inflexió ni de reflexió.

Les treballadores sexuals sempre hem de demostrar que som millor que la resta, que les nostres actuacions són honestes, que les nostres ambicions són legítimes. Tan de bo el feminisme abolicionista hagués estat la meitat de crític amb els partits corruptes, amb el polítics permissius, amb les institucions podrides des dels fonaments i amb un nou govern que es fa dir feminista, però en canvi ataca les dones més desprotegides dins del món laboral. Les que no tenen dret a contracte, perquè la seva feina no és considerada treball.

Mentre els grans i petits sindicats no s’atrevien a donar-nos la mà, nosaltres vam aprendre a caminar totes soles i a treure’ns les castanyes del foc, vam establir les nostres normes, ens vam amarar de sindicalisme pur, ens vam unir i vam crear OTRAS. El nom no és pas casual, nosaltres sempre serem aquelles altres dones que no acaben d’encaixar enlloc, que no els dóna la gana de fer el que s’espera de nosaltres i que escollim el camí que millor ens sembla. No és senzill satisfer una treballadora sexual, estem plenes de somnis i de lluites que volem lluitar nosaltres soles, som les altres i ho som amb totes les conseqüències.

Tots els començaments són durs, tenim el cul pelat d’escoltar premisses i promeses que mai no es compleixen, d’ordenances que ens multen i criminalitzen, de polítiques que ens fan de menys perquè treballem amb el nostre cony i no ens volem avergonyir ni sentir-nos víctimes per fer-ho, de policies que creuen que el carrer és seu i la llei els empara, d’ajuntaments que ens tracten com si fóssim brossa. Empresaris que, emparats  per la llei, ens obliguen a fer jornades maratonianes, quedant-se amb el 50% de tot el que guanyem, i mai a ningú li ha importat els nostres requeriments com a treballadores sense drets. Som les altres.

Avui el present és nostre perquè l’hem agafat pel coll i li hem fet saber qui mana. Aquí manem nosaltres, les que no tenim drets, les pàries, les orfes, les putes. El recorregut del nostre sindicat dependrà de la justícia i, si el tomben, també hauran tombat la llibertat sindical de totes i de  tots. La lluita de les treballadores sexuals no ens afecta només a nosaltres, és una lluita col·lectiva darrere de les llibertats i pels drets més bàsics de les treballadores i treballadors del nostre sector que, d’altra banda, és molt ampli.
Inclou les persones que treballen al porno, al món webcammer, a les massatgistes eròtiques, a les ballarines exòtiques, a les línies eròtiques, a les treballadores de clubs, a les prostitutes de carrer, les independents indoor,  a les que treballen per a agències o a les assistents sexuals. Hi ha un gran ventall de possibilitats dins del treball sexual, sense que hagi de ser, necessàriament, dedicar-se a la prostitució. Hi ha moltes coses del nostre sector laboral que la societat desconeix i que nosaltres li hem vingut a explicar de primera mà. I sí, sabem que això tampoc ha agradat a l´estat feminista. Que les treballadores tinguin veu i es facin visibles, com si fossin persones normals i corrents! Què s’hauran cregut? Perquè callin la boca, el millor serà que les acusem de ser un lobby proxeneta!
I així, d’aquesta forma tan estúpida i ximple pensaven que ens farien callar, que aquí s’acabaria el nostre tarannà i que ens rendiríem i marxaríem a casa avergonyides i calumniades. Ens van menysprear. No van calcular prou bé qui és el nostre col·lectiu i de quina mena de dones està format. I el més greu, però també més important, no han tingut en compte que ja ens ho han pres tot, ens han deixat despullades i desproveïdes dels mínims exigibles i, quan a algú se li ha tret tot, ja no té res a perdre. I sense res a perdre, tot està per guanyar. I hem sortit a guanyar! Hem sortit a la guerra de les benestants contra les pobres, de les burgeses contra la classe treballadora, de les moralistes contra les llibertàries.
L’abolicionisme s’ha equivocat d’enemiga, mai no ho hem estat nosaltres, sinó el gran capital, la gran empresa multinacional que pensa només en el client home i no en la treballadora dona. L’abolicionisme s’havia d’haver aliat amb les treballadores sexuals per trencar aquest monopoli d’injustícia i desordre legal que no ens protegeix.
Hem sortit a lluitar pels nostres drets i ara, hi ha dues opcions sobre la taula. O bé ets sindicalista i recolzes la lluita pels nostres drets laborals, que també són humans, o bé et col·loques del costat opressor i seguim sota la sola de la sabata de la gran patronal, treballant sense contractes, sense drets. I demà, quan siguem totes velles, us preguntareu per què no tenim la nostra pensió i hem de malviure amb una contributiva, mentre l’estat utilitza els beneficis de l’exercici de la nostra professió per jugar amb el PIB anual, com millor li sembla. La decisió és teva, de tu depèn que es faci justícia.
Nosaltres ens fem a la mar. Revolta, majestuosa, brava i ferma, i marxem amb la nostra barca nova i un bon vent. Segueix-nos i sigues partícip d’aquest moment històric de la lluita popular.

Conxa Borrell. Secretària General del sindicat OTRAS

Una assignatura pendent

Un dels punts, entre molts altres, a tenir en compte en quant a establir una perspectiva de gènere és la d’aplicar-la a la Seguretat i la Salut en el treball en base a que els riscos laborals i les patologies per ells produïdes afecten de manera desigual a dones i homes.

Les evidències d´aquest fet són múltiples:

• La diferent biologia, amb especial esment a la situació d’embaràs i lactància.

• La segregació horitzontal del mercat de treball, que provoca que dones i homes es concentrin en diferents sectors i activitats.

• La segregació vertical del treball, que deriva en diferents condicions de treball per a homes i dones.

• La precarietat laboral, que concentra un major nombre de dones que d’homes en els treballs precaris, a temps parcial i de menor retribució salarial.

• L’assignació tradicionalista de l’àmbit productiu (feina remunerada) als homes i del l’àmbit reproductiu (treball domèstic i cures) a les dones. Això té com a conseqüència que les dones assumeixin una major càrrega del treball domèstic i de cura (la doble jornada), fet que condiciona també la seva vida laboral i els efectes sobre la seva salut.

Veiem, per tant, diferents condicions i situacions socials i econòmiques en el mercat de treball que impliquen una exposició a riscos diferents que desenvoluparan problemes de salut diferents. Així, les dones pateixen en major mesura riscos ergonòmics i psicosocials, mentre que els homes estan normalment més exposats a riscos de seguretat.

Conseqüentment, es produeixen efectes diferents en la salut; en el cas de les dones, sovint es tracta d’efectes que apareixen a llarg termini i que són d’etiologia multicausal, on es combinen diversos factors de risc laboral i extralaboral per generar el dany. Els homes, en canvi, pateixen més accidents traumàtics.

Davant d’aquesta situació, entenc e que és obligat reflexionar sobre com abordar totes aquestes particularitats que es produeixen entre els diferents col·lectius de dones i homes per donar resposta a la diversitat de realitats del món laboral.

Tradicionalment, i fins a la data, els problemes de salut laboral de les dones s’han menystingut, atenent de manera específica només a la protecció de la maternitat. De fet, la majoria de la investigació sobre la salut laboral de les dones s’ha centrat en la seva capacitat reproductiva, obviant la possible influència de les condicions de treball en altres aspectes.

Els estudis toxicològics s’han centrat tradicionalment en poblacions treballadores compostes de forma majoritària per homes, focalitzant les investigacions en professions predominantment masculines, amb els problemes que es deriven de l’extrapolació de resultats.

El marc legal actual amb un enfocament “neutre des del punt de vista del gènere”, que aborda la salut laboral partint d’una persona treballadora abstracta -amb un referent implícit masculí- no contribueix a identificar i tallar els problemes de prevenció de riscos laborals de les dones.

La integració de la perspectiva de gènere en la prevenció de riscos laborals passa necessàriament per investigar totes les àrees de treball tenint en compte a les dones treballadores, no subestimar els riscos laborals als quals s’exposen i promoure i facilitar la seva participació en tots els àmbits laborals i en les decisions sobre seguretat i salut laboral.

I això com ho fem? Una nova cultura preventiva

Per integrar de manera real la perspectiva de gènere en la gestió preventiva de l’empresa hem de començar per la seva cultura preventiva, ha d’existir una consciència respecte a aquesta necessitat, a nivell dels càrrecs responsables de les accions i decisions de prevenció i per part dels representants dels treballadors, seccions sindicals i la resta de la plantilla.

Cal treballar sobre la cultura de les organitzacions, a nivell laboral i sindical, per fer veure a totes les persones integrants les raons per les quals cal considerar la perspectiva de gènere en la gestió preventiva:

• Obligació normativa: la prevenció de riscos laborals ha de tenir en compte les característiques de la persona que exerceix la tasca i el sexe és una d’elles (Art.15.1.d de la LPRL).

• Diferències en les conseqüències de l’exposició a certs riscos per les diferències biològiques, sobretot els derivats de la manipulació d’agents químics i els deguts a factors ergonòmics.

• Diferents nivells d’exposició als riscos per la segregació de tasques i per les condicions de treball, que impliquen diferències en el temps dedicat a les diferents operacions, així com en la utilització dels equips de treball i de protecció individual.

• Diferent problemàtica respecte a l’organització del treball i els riscos psicosocials, motivada pels rols socials i les càrregues familiars, i la seva repercussió en la promoció professional.

Altres qüestions a tenir en compte:

• És recomanable que les persones responsables de la prevenció en l’empresa i a nivell sindical comptin amb formació en igualtat que els hi permeti transmetre aquests conceptes a la resta de la organització.

• S’aconsella incloure continguts per a la informació i sensibilització respecte al gènere a la formació sobre prevenció facilitada als diferents col·lectius de treballadors/es i afiliats/des tant dins de les organitzacions empresarials com al sindicat

• La direcció i les persones responsables de l’empresa s´han de comprometre i contribuir a crear un clima que fomenti la prevenció i la igualtat, transmetent la tolerància zero davant de conductes de risc o de discriminació.

En aquest sentit, i com a part de la nostra feina sindical, considero és fonamental reivindiquem, promocionem i treballem perquè tots els sectors laborals s´obrin realment a les dones, encara hi ha moltes “professions masculinitzades”, i perquè  la Seguretat i la Salut Laboral respongui també les necessitats de les Treballadores, ambdues assignatures pendents encara a molts sectors laborals.

Pilar Frey Martínez. Delegada de Prevenció (DPRL)

Dones de mar

El Sector Marítim ha estat tradicionalment, llevat algunes excepcions, un “món d’homes”. A Barcelona els actuals estudis de Nàutica i Transport Marítim (Facultat de Nàutica, FNB, UPC) tenien anteriorment el nom d’Estudis Superiors de Marina Civil. Un dels antics requisits per ingressar a l´Escola de Marina Civil era “ser home espanyol”. L’any 1990, quan vaig iniciar els meus estudis a l’FNB, aquest requisit ja no estava formalment vigent però seguia havent-hi una representació mínima de dones a la Facultat, recordo uns cinquanta alumnes en total i només dos eren dones.

Al finalitzar el tercer curs, del total de cinc de carrera, era obligatori fer tres mesos de pràctiques navegant, vaig embarcar llavors en un vaixell de passatge, el Ciutat de València, on cap dels Oficials era dona. Hi havia algunes dones però treballaven amb l’atenció directa al passatge: medicina, turisme i restauració.

Els següents embarques els vaig realitzar en vaixells de càrrega, en aquest tipus de vaixells la presència de dones era encara més reduïda. En el primer, Benijofar, vam coincidir una altra noia amiga meva i jo. Després vaig embarcar en un petrolier, el Vélez Blanco, en el qual era l’única dona a bord. Aquesta era la situació en la majoria de les campanyes en vaixells de càrrega: tripulacions totalment masculines en les quals hi havia en alguns casos la “novetat” d’una o dues dones a bord.

Els períodes d’embarcament no són normalment fàcils per ningú, ni dones ni homes, però és obvi que en el cas de les dones el handicap era, i és, encara major. Recordo aquells anys com a molt positius, suposo en part per la nostàlgia del pas del temps, però no puc negar que em vaig trobar amb algunes situacions de tracte clarament masclista i en la majoria dels casos amb un tracte de tipus ” paternalista-protector “.

Actualment pel que fa als períodes d’embarcament trobem alternatives diferents, i de fet diria que pitjors, a l’any 1990 ja que la flota mercant espanyola ha estat pràcticament desmantellada. La majoria d’alumnes de la meva promoció estem treballant a terra, però, l’entorn Portuari continua sent també molt masculinitzat: Consignataris, Surveyors, Vettings, Estiba, Terminals Portuàries, Torres de Control, etc.

En el meu treball actual com a Loading Màster soc l’única dona d’un total de set, als vaixells als quals hi vaig les tripulacions són pràcticament sempre masculines. He coincidit en comptades ocasions amb una dona Oficial i recentment una vegada amb una Capitana, totes dues del Nord d’Europa.

Es tracta, per tant, d’uns estudis tradicionalment masculins i d’un món amb unes condicions molt particulars que dificulten la normalització de la dona en el mateix. No obstant això, el Sector Marítim no és malauradament una excepció, continua pendent la inclusió de les dones en molts altres Sectors del món laboral, superant la barrera encara present dels estudis i dels treballs segregats per raó de gènere.

Pilar Frey Martínez. Afiliada al Sindicat de Químiques de Barcelona

Les dones a l’àmbit laboral de l’ensenyament

En primer lloc cal partir d’una premissa molt important com a professionals de l’educació: volem i lluitem per  una educació pública , laica i feminista, exigint recursos reals i suficients per a la formació en coeducació, entre d’altres. Volem un sistema educatiu que reconegui tota la nostra diversitat, com a dones lesbianes, bisexuals, transsexuals, intersexuals, sense gènere, queers, etc. És cert que tots els continguts curriculars en els centres educatius porten el segell de la igualtat, però poques vegades recullen la coeducació.

La coeducació no és, però, un mètode pedagògic, sinó una manera de veure la relació educativa entre les i els mestres i els nens i nenes i d’impartir els continguts de qualsevol matèria curricular visibilitzant les dones i la seva aportació al món i a la vida. Coeducació és formar indistintament nens i nenes, sense estereotips d’aptituds o actituds, educant-los a entendre els altres, i respectant les diferències. En definitiva coeducar és educar persones.

La feina de professora

La nostra és un bon exemple de feina feminitzada (docents, personal de suport i PAS). Malgrat sembli que dins del nostre sector no existeix una “demostrable bretxa salarial”, igual salari per homes i dones, mateixes hores de feina , existeixen alguns aspectes, que  queden invisibilitzats sense que els hi donem quasi cap importància. Son aquests aspectes pels que lluitem per aconseguir millores dins el nostre àmbit.

  • Reclamem que no menystingui ni penalitzi la maternitat ni la cura:
  • Que es reverteixin les retallades en educació, en concret aquelles que afecten majoritàriament les dones, com per exemple la reducció de jornada per cura d’un fill de fins a 6 anys cobrant el 1 00% del sou (amb les retallades ara és el 80%) i per cura d’un fill de fins a 1 2 anys, cobrant un 80% (ara és un 60%).
  • Que les reduccions de jornada per cura de fill o de familiar depenent (dret bàsicament demanat per les dones) no suposin un perjudici per a les dones en calcular les pensions de jubilació. Sense penalitzacions en les reduccions de jornada
  • Que es reverteixi la situació actual: si en començar el curs la docent interina està de baixa maternal (i dones i homes si estan en situació de baixa temporal), el Departament reserva les places, però deixa de cotitzar per elles a la Seguretat Social fins que es reincorpori a la feina (amb el conseqüent perjudici en calcular la jubilació).
  • Que els centres respectin de forma sistemàtica l’hora de reducció de lactància (al començament o al final de la jornada) quan es fan els horaris.
  • Que es cobreixin les reduccions de jornada per cura de les TEIs. (Tècniques d’Educació Infantil). La política de les retallades condemna les treballadores afectades, la resta de la plantilla i l’atenció a l’alumnat a la precarietat i el sobreesforç, sobretot en els “Centres de Màxima Complexitat”.
  • Que es garanteixin els drets de les dones embarassades. Des de l’aparició del Decret de plantilles (decret on la direcció del centre pot escollir el professorat que vulgui a dit, mitjançant entrevistes),els casos de docents embarassades no contractades s’han incrementat. Exigim la retirada d’aquest  Decret de plantilles que dona peu a l’arbitrarietat en la contractació i que perjudica doblement les dones interines.
    • Cal assenyalar també que els càrrecs de responsabilitat i direcció, la majoria de vegades son ocupats per homes, quan el percentatge de professorat masculí és molt inferior.
  • Denunciem els concerts amb escoles de l’OPUS, que paguen amb diners públics plantilles de docents que exclouen les dones. (Sentència de la Inspecció de Treball contra el procés de selecció de personal de l’escola Viaró).
  • Demanem formació específica per als docents en coeducació dins de l’horari lectiu.

A nivell d’educació

Al mateix tremps, al marge de les nostres demandes a nivell de discriminació laboral, ens trobem que cal treballar per aconseguir una veritable educació feminista. L’escola no resta al marge de la realitat social, és un microcosmos que es ressent de les xacres socials i institucionals.

Una de les tasques d’escoles i instituts és intentar trencar el cercle viciós; destaquem la

funció preventiva de l’escola en la construcció d’una societat més lliure, respectuosa i justa.

  • Creiem fermament que cal promoure iniciatives que incorporin una òptica feminista en la línia d’acció sindical, impulsar l’estudi i la reflexió a l’actual sistema escolar i que la coeducació ha de ser un eix transversal en el currículum educatiu. 
  • És hora de fer complir el “Pla per a la igualtat de gènere en el sistema educatiu” del Departament d’Ensenyament. Si no hi ha voluntat i els “plans” no es doten amb recursos, només són paper mullat.
  • Repensar els models i estereotips de gènere. Atenció al col. lectiu LGTBI. Promoure l’educació afectivosexual com a matèria curricular.
  • Control dels llibres de text i material educatiu per evitar models indesitjables.
  • Llenguatge Inclusiu. Cal que anem utilitzant i ensenyant a utilitzar en tot moment un llenguatge inclusiu, on es respecti i es contempli el femení i on sempre que es pugui es faci servir el genèric.
  • Repensar els espais de l’escola en clau d’equitat: els patis actuals situen en el centre de l’activitat i l’atenció pública els nens; les nenes ocupen una posició de satèl·lit, subsidiària.

Cal anar a l’arrel del problema,el gran repte és aconseguir el compromís social i polític per caminar cap a un sistema més just, igualitari i lliure, començant pel Departament d’Ensenyament.

CONTINUAREM LLUITANT PER ACONSEGUIR UN MON MILLOR, FEMINISTA, I LLIURE.

Rosalia Molina . Afiliada al sindicat d’Ensenyament de la CGT

No és fàcil ser advocada

Porto nou anys exercint d’advocada. Com en altres oficis als quals s’hi accedeix via universitària, l’accés a l’advocacia de les dones va ser una batalla que van començar les dones fa molts anys enrere. No vol ser aquest un recull històric d’aquesta qüestió, sinó més aviat, una petita anàlisi, a ple segle XXI, on hi predominen les dones sobre els homes als estudis de Dret i de la situació de les dones que exercim com advocades. I sí, em centraré en dones advocades perquè aquelles que han pogut accedir a altres professions jurídiques de «rang superior», les que han trencat «sostres de vidre» em sembla que poc ens representen a les que formem part de la classe treballadora.

Quan jo vaig estudiar dret les dones superaven els homes en número (jo em vaig llicenciar l’any 2006 però he pogut trobar les dades del 2003), on les dones suposaven un 57,2% mentre els homes un 38% del total de persones llicenciades. I aquestes xifres han anat creixent respecte les dones i disminuint respecte els homes.

No obstant, els noms més referencials en l’advocacia espanyola i catalana segueixen sent noms d’home. Potser és cert que en global, a l’Estat espanyol, hi ha més homes que dones exercint la professió d’advocat, però quant més joves són els i les advocades, més va creixent el nombre d’advocades, resultant que d’aquells i aquelles que fa menys de 10 anys que es troben exercint, hi ha més dones que homes, trobant-se al 50% de representativitat en aquells que porten exercint entre 10 i 20 anys.

Tot i així, els lletrats segueixen sent més reconeguts, més ben remunerats, més «respectats» pels clients i la societat en general i això no és només una sensació pròpia. És el masclisme que es respira en la professió.

Aquest reconeixement superior als homes respecte les dones es reflecteix en les condicions laborals: segons dades d’una enquesta del 2017 els resultats de la qual van ser presentats pel Consell General de l’Advocacia Espanyola, un 20% inferior al dels homes. Conclusió: es respira tant masclisme en el món de l’advocacia com en els altres àmbits laborals.

I com en altres professions, el fet de ser dona et condiciona a tenir accés a determinades feines: «tens fills?, en vols tenir?» preguntes que no es fan als homes perquè el fet que tinguin fills no sembla que hagi de condicionar la seva activitat laboral.

Si em refereixo a experiències vitals he pogut observar el masclisme en la pròpia pell però també sobre les dones a les que assistia: mentre exercia d’advocada d’ofici i en el torn de víctimes de violència de gènere de Girona havia d’escoltar comentaris deplorables de companys de professió homes, que culpabilitzaven constantment les dones víctimes de la situació que patien:  «Per què no marxen de casa?» sense tenir en compte el context de la dona víctima ni els motius de fons de la seva permanència a la llar amb l’agressor masclista.

He estat sempre envoltada de dones advocades des que exerceixo, sempre les meves companyes de despatx han estat dones i quan s’han quedat embarassades han estat treballant gairebé fins el darrer dia (com a treballadores autònomes per arribar a final de mes poques opcions queden) i s’han reincorporat gairebé amb immediatesa després del part, fent una «conciliacions» de treball remunerat i no remunerat quasi impossible de gestionar en moltes ocasions si no tens una parella que tingui un salari digne, perquè en el món de l’advocacia, sent la major part de les advocades autònomes (o mutualistes de l’advocacia, encara més precari), et trobes pràcticament sense salari si vols tenir fills.

Entrant de ple a la relació amb els companys: la situació d’infantilització constant a la que es veu sotmesa una lletrada jove és clar exemple del patriarcat que respiren els jutjats i el món de l’advocacia. Si sóc dona advocada em trobo obligada a demostrar el doble que el company home, la solvència, per molt que la tinguis, sembla que vagi aparellada al fet de ser home. La seguretat, molt sovint, que demostren alguns companys els resulta més que suficient per tenir complaguts els seus clients, malgrat en un judici l’argumentació jurídica que hagin realitzat sigui molt pitjor que la de les seves companyes.

Els comentaris de l’estil: «ets molt jove, oi?», «quan fa que has acabat la carrera?» s’escolten massa sovint si ets dona, no els he escoltat a companys molt més joves que jo, però sí que he escoltat companys més joves que jo tractar-me amb sobrada seguretat i menyspreu perquè la meva cara no mostra prou amenaça i agressivitat. Agressivitat. La paraula màgica en molts judicis.

Si el dret s’ha d’exercir amb agressivitat, tret que històricament ha caracteritzat molt més a homes que a dones, aquesta no és la meva professió. M’hi nego. Puc fer les coses amb força, ganes i empenta, però enlloc hi ha cabuda per l’agressivitat que mostren molts companys per tal d’exercir la professió.

Aquest caràcter que acompanya tan els homes: seguretat, agressivitat, menystenir l’altre. Massa encara ara es respira al món dels jutjats. I el més trist és que algunes, no poques, companyes l’han assumit com a propi per poder viure en aquest món històricament d’homes. I si fem un gir? Potser els Col·legis d’advocats deixaran de ser institucions patriarcals amb mers interessos econòmics, potser el col·lectiu deixarà de ser sobradament individualista, perquè realment, jo encara no he viscut una vaga d’advocats des que exerceixo i potser ja aniria sent hora perquè de motius no en falten.

Sovint sembla que en aquest món mai puguem semblar persones. No és fàcil ser advocada perquè, entre d’altres coses, el món de l’advocacia continua sent un món individualista, antipàtic, agressiu, però menys encara ho és ser una dona advocada.

Mireia Bazaga Laporta. Afiliada al Sindicat Únic de CGT Girona