Recuperem el temps que ens han pres

Cap a la jornada laboral de 30 hores sense reducció salarial

Resultat d'imatges de dibujo reloj de arena


Ens estan robant el temps

Quantes hores al llarg del dia dediquem a treballar? Quantes hores dediquem a “viure”, a fer allò que ens agrada? Sota el sistema en el que vivim treballar és quelcom que fem per obligació, una esclavitud. Treballar és dedicar el teu temps a fer allò que una altra persona t’ordeni. És quelcom que ens veiem obligades a fer perquè unes poques persones acaparen la propietat dels mitjans de vida (la terra, les vivendes, les eines de producció…) i a la resta se’ns obliga a treballar per a mantenir-les. Nosaltres, la classe treballadora, destinem la major part de la nostra vida a produir tot allò que la classe explotadora consumeix. Ens roben el nostre temps, ens roben la nostra vida.

Conèixer el passat

Però no sempre ha estat així. Durant la major part de la història humana no hem treballat tantes hores com en els darrers dos segles. Des de la Revolució Industrial s’ha viscut una intensificació de l’horari laboral, arribant fins les 70 hores setmanals durant el segle XIX. És per això que una part fonamental de les reivindicacions de la classe treballadora han anat al voltant del dret a treballar menys hores. Com a exemple, la data de l’1 de maig commemora la Revolta de Haymarket, el 1886, on la classe treballadora exigia una jornada laboral de com a màxim vuit hores i que acabaria amb sis treballadors anarquistes executats. Per altra banda, aquest any es commemoren els 100 anys de la Vaga de la Canadenca, una vaga general indefinida liderada pel sindicat anarcosindicalista CNT, que va paralitzar tota l’economia fins que es va aconseguir la implantació de la jornada màxima de vuit hores.

Comprendre el present

Cent anys després sembla que no hem avançat, més aviat retrocedim. Drets laborals i socials mínims com la jornada màxima de 8h estan totalment en entredit. Durant les darreres dècades estem vivint una ofensiva neoliberal, intensificada durant la mal anomenada crisi que, reforma rere reforma, ha anat eliminant els drets assolits.

El desenvolupament tecnològic fa que per produir allò que necessitem siguin necessàries menys persones i temps de dedicació. Es podria pensar que això portaria a una reducció del temps que totes destinem a treballar, però no ha estat així. Per un costat una massa cada cop més gran de gent es veu abocada a l’atur (tant permanent com intermitent), mentre que per l’altra, la gent que treballa ho fa durant més hores. La paradoxa és que les persones que no tenen feina tenen temps, però no mitjans per subsistir dignament; i les que tenen feina poden sobreviure, però no tenen temps per gaudir. Ens trobem en un context de feines precàries, inestables i quasi sempre amb hores extres (mal remunerades en el millor del casos).

En el cas de les persones joves la situació és encara pitjor, gairebé el 100% dels contractes que ens fan (si és que ens els fan) són temporals; i la majoria són il·legals. Per no parlar de l’esclavitud que suposa treballar gratis en els contractes de pràctiques. La joventut vivim en una precarietat massificada, el nostre dia a dia laboral passa per treballs d’hostaleria, Empreses de Treball Temporal i llargues temporades d’atur. Davant d’aquesta situació moltes escullen marxar fora en un exili econòmic.

Resultat d'imatges de precariedad laboral

I no podem oblidar l’especial explotació que es viu en el cas de les dones, amb l’escletxa salarial que fa que cobrem menys pel simple fet de ser dones i els abusos que patim a la feina. Però la nostra jornada no s’acaba quan sortim de treballar, ja que quan arribem a casa a la majoria de nosaltres ens tocarà fer totes aquelles tasques de cures no remunerades que constitueixen la nostra doble jornada laboral.

També moltes de nosaltres vivim una opressió afegida, la de ser persones migrants o racialitzades. El racisme social i institucional ens condemna a una major explotació laboral, a condicions de treball més dures, amb menys seguretat i sous indignes.

Conquerir el futur

Davant de tot això la classe treballadora hem de respondre, no sols defensant els drets guanyats per les generacions anteriors, sinó exigint més. Com pot ser que amb la tecnologia actual haguem de defensar que es respecti la jornada laboral de 8h? Cal anar més enllà, s’ha de repartir el treball entre totes i treballar menys hores. Treballar no hauria de ser esclavitud. Hauria de ser quelcom integrat dins de la vida. Produir les coses que la societat necessita, cuidar de la resta, ajudar-nos, no hauria de ser concebut com una esclavitud, sinó com una part més de la vida. Aspirem a una societat on els mitjans de producció estiguin en mans de la classe treballadora, on tot sigui de tothom, on totes treballem menys i ho puguem fer d’una altra forma, abolint el treball assalariat i l’explotació, on els recursos es reparteixin segons les necessitats.

Però sabem que per arribar-hi el camí serà llarg. A curt termini ens hem d’organitzar amb les nostres companyes de feina i reforçar les estructures sindicals anarquistes i revolucionàries per tal d’enfrontar-nos a qui ens explota. Lluitem per reduir la jornada laboral sense reducció del salari, per millorar les condicions de feina, per aconseguir que es respecti la legalitat dels contractes laborals… Són lluites parcials, però necessàries per avançar. Paral·lelament, hem de teixir xarxes d’economia alternativa, que ens permetin crear una infraestructura que sostingui les nostres lluites i que desmercantilitzi les relacions socials.

Cal passar a l’ofensiva, que cada lloc de treball sigui una trinxera contra l’explotació. Lluitem per recuperar el nostre temps!

Batzac – Joventuts Llibertàries


Una resposta sindical flexible contra la precarietat

Els models d’organització i resposta sindicals actuals no funcionen per certs contextos i hem de ser capaces de donar-hi la volta.

Aquest matí en un curs jurídico-sindical amb companyes d’una petita federació, amb un potencial d’expansió molt elevat, ha sorgit un debat recurrent. Com ha de ser la resposta del sindicat davant contextos de precarietat personal en situacions d’aïllament o assalariades de petites empreses?

Doncs no és una qüestió senzilla de respondre, bàsicament perquè som segurament davant el punt feble del sindicalisme i això vol dir que en alguna cosa no estem arribant o directament estem fallant. Anem a pams.

Les Pymes representen el 70% dels i les assalariades de Catalunya i es caracteritzen per unes plantilles reduïdes, on el contacte amb l’empresari no és una entelèquia sinó que el tens al davant dels teus nassos. La relació d’interessos ja no és només de forma abstracta amb l‘empresa, sinó que s’hi afegeix una connotació personal i de poder directe. Amb poques persones i sempre sota la coacció i vigilància de l’amo, es fa difícil la resposta col·lectiva.

Barrejat, però també present en l’àmbit de la gran empresa, tenim el que es coneix com a condicions de treball precari que pel que fa referència a les relacions col·lectives es tradueix en contractes temporals, subcontractació i aïllament. Les persones no tenen temps de teixir lligams entre elles per les barreres existents entre grups, la fragmentació per subempreses i la temporalitat. Saltar entre períodes de feina i períodes d’atur s’acaba convertint en la norma per cada cop més persones.

Resultat d'imatges de trabajo precario

De forma general, la majoria de l’afiliació (és a dir de la classe treballadora organitzada) prové d’empreses amb plantilles extenses i habitualment amb una certa estabilitat. No és que aquestes persones tinguin un ADN diferent a la resta que els fa més proclius a sindicar-se, sinó que més aviat és el símptoma de que el model comú a tots els sindicats (articulat en el nucli de la secció sindical) és una bona resposta en el context on treballen. Perquè, amb totes les limitacions conegudes, funciona.

I tant que funciona, la secció sindical i els sindicats sectorials van ser la perfecta recepta a la dinàmica capitalista productiva del segle passat: concentració d’assalariats i processos productius en espaïs reduïts per a reduir costos i maximitzar beneficis. Al final els i les explotades es posaven d’acord en nuclis d’acció adaptats a la realitat existent, i contraatacaven. L’amo havia d’aguantar una paradoxa on la seva competitivitat estava determinada per la necessitat de concentrar mà d’obra però aquest fet alimentava, alhora, respostes potents d’aquesta. Estava atrapat en un mecanisme que ell mateix havia creat.

El problema és que ja portem uns quants decennis de canvi de paradigma. Els salts tecnològics permeten que la distribució de processos i comunicacions no facin necessària la integració en un lloc físic i homogeni, el que ha provocat una explosió d’aquest cap a fora i, per tant, una atomització dels col·lectius cada vegada en unitats més petites i aïllades.

Quan una companya ve al sindicat a explicar-nos les seves condicions d’explotació en una pyme o treball precari i li diem “El que has de fer és crear una secció sindical i organitzar-vos”, i la mirem amb cara de “aviam si t’enteres”, en realitat el que estem transmetent és “Ei, perquè no fas servir la recepta que utilitzem a la SEAT? Portem 100 anys així i segueix funcionant”. El més probable és que la companya no sàpiga ni per on començar per explicar que això és impossible, així que donarà les gràcies i marxarà amb la sensació de que no, el sindicat no funciona.

Per això la resposta no és senzilla, ni única, i segurament és així perquè no hem trobat encara una bona perspectiva d’acció per la majoria de la classe treballadora. Quan el sindicalisme funcioni en aquests contextos, moltes assalariades faran un pas endavant, sens dubte.

Resultat d'imatges de encrucijada

Algunes pistes tenim. Els sindicats de barri van i estan provant una aproximació basada en l’acció territorial: no importa el sector on treballis, empresa o condició de la teva feina, nosaltres som la teva secció sindical i tu en formes part. Potser els sindicats podríem combinar la recepta de la secció sindical d’empresa allà on és la millor resposta, però potenciar alhora una segona línia d’actuació basada en incrementar la creació de conflictes des d’una visió d’acció directa territorial per aquests casos. Com tot, les paraules no seran mai suficients, el que necessitem són èxits per a alimentar dinàmiques.

Benvingut el debat i benvingut trencar-se les banyes pensant alternatives, segur que no hi ha solucions màgiques però el fet cert és que els models d’organització i resposta sindicals actuals no funcionen per certs contextos i hem de ser capaces de donar-hi la volta. I per això cal provar coses noves i aprendre dels errors.

Óscar Murciano. Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya

Comunicat de la Secció Sindical de la CGT a SMATSA

Des de la secció sindical de la CGT a SMATSA volem comunicar el següent:

La convocatòria de vaga llençada pels sindicats CCOO i UGT ha estat convocada sense haver estat consultada prèviament amb la resta dels delegats del Comitè d’Empresa, de CGT i d’USOC, a més, a esquenes de la plantilla. Aclarir que, el Comitè de SMATSA, es composa de 13 delegats: 4 d’UGT, 4 de CCOO, 4 de CGT i 1 d’USOC.

Llegeix més

“El Pacient hauria de ser crític amb el tractament que li ofereixen”

Aquest mes, al Tinter, parlem amb Vanessa Bermejo, terapeuta manual i especialista en Medecina Tradicional Xinesa. TCAE i Tècnica Superior en Dietètica, la Vanessa aposta per una mirada crítica a tot allò que les pacients consumim en relació amb la nostra salut. Ens explica quines implicacions té i què comporta el sistema sanitari actual i quin pes té el lobby farmacèutic.

Bon dia Vanessa. Primer de tot, ens agradaria saber, quina és la teva feina?

Bon dia. La meva feina consisteix en atendre una consulta on faig assessorament dietètic, massatge esportiu i acupuntura.

Llegeix més

Reflexions sobre diversos acords del Congrés de la CGT de Catalunya

Sota el meu criteri, veig algunes incoherències resultat dels acords presos al darrer Congrés de la nostra CGT a Catalunya. Des del meu punt de vista, tot comença amb l’aprovació, amb un esglai d’alegria al plenari, d’un vot particular que ningú es va atrevir a qüestionar llavors. No es tracta de tot el punt sencer sinó d’un parell d’apartats que fan molt de mal, en concret del vot particular que diu:

Nuestra principal estrategia de lucha continuará siendo negociar con la presión y la  acción directa.  

Formación a nuestra afiliación y delegadas de cómo negociar con la presión y la acción directa.   

El verdadero grupo de apoyo o grupo de trabajo no es otro que el sindicato, la localidad, federación… ya sea en lo social o en lo sindical.

Proponemos reflexión contra la inmediatez, la calidad sobre la cantidad, las ponencias frente a los artículos de opinión. Debemos recuperar la capacidad de proponer, pensar y decidir de la afiliación.  

No ir de la mano con aquellas organizaciones que han formado parte de la represión a nuestra afiliación.  

CGT no puede ni debe apoyar la creación de ninguna estructura de Estado.

Subratllo i analitzo dos punts:

En primer lloc no vull deixar d’opinar, ara que tinc l’oportunitat de fer-ho, sobre:  “El verdadero grupo de apoyo o grupo de trabajo no es otro que el sindicato, la  localidad, federación… ya sea en lo social o en lo sindical”. Aquest gran brindis al sol és compartit pels que sempre hem pensat que el nostre sindicat, un sindicat anarcosindicalista, abraça molts més aspectes de la vida que no només el laboral. Però, malgrat aquest benvolgut desig, ens trobem que vivim en un món on sorgeixen diverses formes de lluita, algunes d’elles més o menys efímeres i d’altres perdurables en el temps, però són formes de lluitar que espontàniament es formen des d’un moviment assembleari i, no tots aquests moviments acaben tenint el mateix recorregut, com és lògic, fruit de la seva pròpia diversitat.

Algun dia, algú hauria de plantejar-se que alguna cosa està passant al nostre sindicat, perquè tenim molts militants de la CGT que hi participen d’aquests moviments però no  es donen les circumstàncies propícies per desenvolupar-los dins dels nostres locals.  Considero que no sóc jo qui ha de qualificar un moviment o altre de llibertari, però és evident que  els inicis d’aquests grups d’activitat social tenen un caire àmpliament assembleari i llibertari.

El que més em preocupa , però, és  la manca de sentit de l’expressió “la calidad sobre la cantidad”. Qui  escrigués  aquesta expressió hauria de fer també la difícil tasca de determinar  qui és la persona idònia per validar “la qualitat” i quins són els paràmetres per mesurar-la. Només cal fer un cop d’ull a la història i veurem  molts  exemples de col·lectius, com ara els nazis, que van voler determinar què i qui era millor, o el moviment de supremacia de la raça blanca, etc. amb això em pregunto, qui pot permetre’s el luxe de decidir sobre aquest aspecte?

Amb tot això vull dir-vos que, segons el meu parer, uns acords congressuals que determinen que la qualitat està per sobre de la quantitat és una barbaritat, especialment en un sindicat anarcosindicalista en el que es defensa a ultrança que tothom té els mateixos drets i les mateixes obligacions, sense distincions. Personalment, crec que se’m farà molt difícil dur a la pràctica aquesta decisió congressual i considero que  hauríem de rectificar-la en un proper congrés.

En segon llocla CGT no puede ni debe apoyar la creación de ninguna estructura de Estado”.

En aquest Congrés, tothom sabia que la proposta que es va aprovar, i que contenia aquesta frase, anava directament dirigida a aquells que prefereixen una independència per Catalunya, i com que una independència implica en si mateix construir un estat, i com que el manual de l’àcrata diu que hem que estar en contra de l’estat, ens trobem amb un problema.

La contradicció arriba quan en el punt d’estatuts es rebutja (per no arribar als dos terços de vots a favor) que es modifiqui l’article tercer, que actualment indica que  “La CGT de Catalunya té com a àmbit essencial d’actuació el territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya “, per aquest nou redactat on es diria que “ La CGT de Catalunya té com a àmbit essencial d’actuació el territori de Catalunya”.

Considero que el fet de mantenir als nostres estatuts  el redactat  “Comunitat Autònoma de Catalunya” implica mantenir una estructura estatal,  amb la qual cosa incomplim els nostres propis acords congressuals. Jo era partidari de la modificació d’aquest punt, precisament per evitar qualsevol lligam amb un estat, però també mostrant la més que afermada posició contrària a una Catalunya governada pels polítics que actualment reclamen la independència.  Crec que no es va avaluar d’una forma raonada el que es va proposar.

Tota aquesta valoració personal no pretén ser més que una reflexió sobre el que som capaços de fer, però recordant sempre, que tenim l’oportunitat de rectificar si compartiu les meves opinions.

Salut i bona reflexió, que sempre és contraria a una ràpida acció.

Quim Garreta. Afiliat al Sindicat de Banca de Barcelona.