Vagues a Trefilats Gabarró

Un mes de vaga indefinida tots els dimarts i dijous han estat suficients per aconseguir pràcticament el 90% del que exigia la plantilla.

Després de quatre jornades de vaga indefinida convocades els dimarts i els dijous a la planta de Trefilats Gabarró de la Pobla de Claramunt (Anoia), una protesta iniciada el passat 4 d’abril, amb una plantilla de 78 treballadors. Al voltant de 50 vaguistes, tot i tractar-se de treballadors històricament aliens a les mobilitzacions degut a la inactivitat sindical per part de les seccions sindicals de CCOO i UGT, afronten el conflicte amb actitud i serenitat.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és imagen-2-1024x768.png

Des del principi, la imatge que ofereix la direcció de Gabarró és absolutament irresponsable i incoherent acomiadant a dos treballadors en el decurs d’una mediació independentment de la decisió que poguessin hagut prendre els treballadors davant l’última proposta.

Irresponsabilitat i negació al conflicte, davant la intenció d’absorbir el 30% d’un plus voluntari a una part de la plantilla. A Això, se li ha de sumar la desigualtat salarial denominada paga de qualitat de 120 euros al mes, que alguns cobren i altres no. Verónica Pérez, delegada de la secció sindical de la CGT a Trefilats Gabarró, argumenta que tot i ser una empresa de plantilla reduïda, no superant els 78 treballadors, té una facturació de l’ordre de 45 milions d’euros anuals. Aquesta empresa manté, també, una segona planta a la localitat alemanya de Brandeburg, centre on els mateixos treballadors de la plantilla de la Pobla de Claramunt estan exposats a la mobilitat geogràfica, destinant-los temporalment al centre alemany gairebé sense remuneració i amb dietes irrisòries.

Un mes de vaga indefinida tots els dimarts i dijous han estat suficients per aconseguir pràcticament el 90% del que exigia la plantilla. Independentment de les causes econòmiques que varen motivar aquesta vaga, volem deixar constància que les exigències del Comitè de Vaga i dels treballadors i treballadores en el seu conjunt han passat en tot moment per equilibrar les diferències salarials que existien entre uns i altres. En aquest sentit, la secció sindical de CGT a Trefilats Gabarró es mostra satisfeta en haver mantingut en tot moment la plantilla unida i, sobretot, solidària per aconseguir un dels objectius fonamentals, l’anomenada “paga de qualitat”.

La Direcció es compromet a abonar les quantitats absorbides entre gener i abril d’enguany, i no podrà absorbir-les durant els cinc anys vigents de l’acord. Destaquem també una paga complementària vinculada a la competitivitat en tres trams pel valor de 480, 600 i 720 euros anuals.

Pel que fa als dos companys de contracte d’obra i servei acomiadats just en la mediació abans de l’inici de la vaga, dir que, tot i no quedar reflectit al document de l’acord, la Direcció de Gabarró va deixar constància davant els assessors de les diferents seccions sindicals presents que seran contractats de nou, un cop es reactivi l’activitat laboral.

Des del Sindicat del Metall de la Federació Comarcal de l’Anoia valorem positivament l’acord ratificat a l’Assemblea de Treballadors, i felicitem a aquesta per l’entrega i la lluita en aquest conflicte finalitzat el dia d’avui.

Sindicat del Metall de la CGT Anoia.

La salut, aquest gran negoci per a CEPSA

La Secció Sindical Estatal de CGT a CEDIPSA (Grup CEPSA) neix al març de 2018 davant la necessitat de donar empara els treballadors d’un sector, aquell de les estacions de servei, fins aleshores molt mal defensat pels sindicats majoritaris que son mes aviat una prolongació dels departaments de Recursos Inhumans de les grans petrolieres. Era doncs d’una importància vital l’aparició d´un grup de treballadors, dintre de CEDIPSA, aliens al Règim, disposats a parlar amb l’empresa cara a cara, sense acotar el cap però alhora estenent la ma.

No gaire temps desprès ja tenim dos conflictes amb l’empresa, molt greus i que certament  estem afrontant en solitari. I ambdós problemes relacionats amb la salut, aquest gran negoci per a les empreses i, és clar, també per a CEPSA.Deu fer un sis anys, apareix el primer dels problemes. Els sindicats de l’empresa van assegurar que no trobaven  res il·legal en tot plegat. Parlem dels CODOS/COFOS (Company Owned Dealer Operated), un sistema de gestió d’estacions de servei que, lluny d’anar per la seva extinció, va en augment. Una manera ideal de negoci per a la companyia i d’autoexplotació per als treballadors. La precarietat del futur. Quant CEPSA crea un COFO la empresa obliga als treballadors en actiu a signar baixes voluntàries o excedències per així poder fer-se càrrec del negoci: el gestor o cofista que es fa càrrec de l’estació de servei contracta al seu propi personal o be treballa en solitari, així la plantilla de CEDIPSA s’ha de traslladar a altres centres de treball obligatòriament. Com a conseqüència aquest centres es sobredimensionen i es produeix un excés de personal donant peu així als acomiadaments. El cofista actua com a “fals autònom” ja que depèn exclusivament de la petroliera: aquesta li ven els seus productes, fixa els preus del combustible i dels articles de la botiga i també l’imposa els horaris. Amb tot plegat el resultat es que trobem un treballador per compte d’altri però dins el règim d’autònoms: és un treballador mes però que en esdevenir cofista ha patit una considerable pèrdua de drets perquè  donada  la seva situació d’autònom, no te sou, vacances, llicencies i permisos, etc…. Naturalment els comptes no surten pel cofista. Parlem de persones que treballen fins a 16 hores diàriament i que molt cops es veuen en la necessitat de dormir en el propi centre de treball degut a la manca de temps entre el final de la seva jornada laboral i l’inici de la següent, doncs tenen que portar a terme una gran quantitat de tasques. Tot això implica un deteriorament en les seves relacions familiars i en la salut de les persones que s’hi veuen en aquesta situació:  persones que no poden veure els seus fills, persones que sols es poden relacionar amb les seves parelles durant el canvi de torn i que pateixen una gran quantitat d’estrès davant les exigències empresarials…. Per a CEPSA es el negoci del segle: ven els productes que vol, amb els preus que vol, durant els horaris que vol i a més s’estalvia la seguretat social dels seus empleats, la contractació de persones per cobrir possibles baixes per ILT, per maternitat, per les vacances, etc.

Imagen relacionada

L’altre gran conflicte es l’assetjament, tant laboral com a sexual, a les estacions de servei.  En pocs mesos ens hem assabentat de tres casos i evidentment, no hem pogut romandre aliens a ells:

  • Una expenedora, es una presumpta víctima d’assetjament tant laboral com sexual per part del cap d’Estació (primer superior jeràrquic). Malgrat l’existència d’una gravació del CCTV (Circuito Cerrado de TeleVisión) on es pot veure i apreciar clarament com l’encarregat fa un tocament sense cap vergonya a la treballadora (li toca el cul), l’empresa no és capaç de reconèixer acreditat l’assetjament. Després de la campanya de CGT contra CEDIPSA, transcorreguts uns mesos sorprenentment el presumpte assetjador declarat “no culpable”, és traslladat a un altre estació de servei per allunyar-lo de la víctima.
  • Quatre expenedores, presumptes víctimes d’assetjament laboral degut a múltiples tractes vexatoris per part de la cap de Estació i la seu ajudant. Per a CEDIPSA no ha existit cap assetjament. Un cop més les víctimes  s’enfronten amb uns Comandaments de l’empresa. I el que és encara més greu, les persones acusades d’assetjament, per revenja, decideixen denunciar al nostre Secretari General per amenaces durant les seves visites sindicals a l’estació. Aquesta denuncia s’ha resolt amb la seva absolució en un tribunal de justícia.
  • Una expenedora contra un company de treball per presumpte assetjament sexual. Aquest va ser denunciat davant el Cossos i forces de Seguretat de l’Estat i de Inspecció de Treball, encara esta pendent de resolució. Intuïm, i hi ha força probabilitats, que la resolució sigui la mateixa malgrat que el presumpte acusat és un company de la mateixa categoria que la víctima que va patir, aquest cop, insinuacions sexuals, greus insults i inclús amenaces de danys materials contra propietats de la víctima mitjançant “amenaces subtils”.

En els dos primers casos, l’empresa va posar en marxa el seu Protocol d’Assetjament intern i, després d’un cert període de temps, en ambdós casos va concloure que els fets denunciats no s’havien acreditat suficientment. El Protocol d’Assetjament de CEDIPSA és un “copia i enganxa” dels continguts obligat per la legislació vigent per a les empreses. Aquest protocol “elaborat” per la  mateixa empresa, s’incompleix de manera flagrant i sistemàtica fins i tot en aspectes tan irrisoris com el dels terminis establerts. Aquest protocols son per cobrir l’expedient i es només un “paripé”. Al cap i a la fi desacrediten a les persones que son assetjades i fan els ulls grossos amb els assetjadors, que com ja hem fet notar, acostumen a ser llocs de confiança de l’empresa. CEPSA empara l’assetjament a CEDIPSA a les seves estacions de servei. Es limita a l’acompliment del mínim exigit per la llei i roman a l’espera que siguin els tribunals de Justícia o la Inspecció de treball els que donin solució dels processos engegats, vista la poca formació en la matèria de les persones que sempre actuen com a instructors d’aquest processos.

En qüestions tant diferents com és un determinat model de  negoci i seriosos problemes d’assetjament dins del mon laboral, veiem un mateix efecte: la salut de les persones treballadores es minvada, d’una manera alarmant, tant física com psicològicament. Al cap i a la fi sempre prevalen els beneficis econòmics per damunt de tot.

En aquest enllaç podeu veure un dels vídeos on denunciem l’assetjament sexual i laboral: https://www.youtube.com/watch?v=JYerY8OM0b0

Secció sindical de CGT a CEDIPSA

“la CGT té molt recorregut per endavant si sabem llegir els temps que corren”

Entrevista amb Ermengol Gassiot. Secretari General de la CGT de Catalunya

Entrem al Departament de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ens hem d’esperar perquè està atenent un alumne. A la porta, juntament amb cartells sobre arqueologia hi trobem també cartells que criden a la vaga, cartells antirepressius i retalls de diari. L’Ermengol Gassiot ens fa passar al seu despatx compartit, ple de papers, llibres i eines. Treballador i membre de la secció sindical de la CGT a la UAB, Secretari General de la CGT de Catalunya, “l’Ermen” és qui ens fa la primera pregunta a nosaltres, preocupant-se per com va el Catalunya.

  • Professor de prehistòria a la universitat, pare i militant. Com a arqueòleg, quines evidències de treball comunitari i cooperatiu has trobat i fins quan es remunten? Trobes alguna relació amb el model social que voldríem anar assolint?

A través de l’arqueologia veiem com el treball comunitari i cooperatiu és constant al llarg de la història. El que no és tant habitual, són les evidències de l’existència d’explotació i d’opressió política. De fet, l’existència de l’Estat i de les desigualtats de classe són molt recents en la història de la humanitat. El que ara veiem com inherent a la nostra naturalesa és, de fet, una anècdota en els prop de 2 milions d’anys que té la humanitat. A ningú se’ns escapa que el futur no serà una tornada enrere en el temps: com a humans hem innovat, hem aprés coses, per bé i per mal. Però això no treu que no puguem aspirar a construir un futur en llibertat i sense explotació. De fet, durant la majoria de la nostra existència les i els humanes hem viscut així.

  • Et vas formar com a militant al moviment okupa de Terrassa, en uns moments, a més, en que el moviment d’okupació era pràcticament l’únic moviment social que plantejava una confrontació directa contra el capital. Quines creus que són les lliçons, mancances i límits d’aquesta formació?

Això donaria per a tota una entrevista i encara ens faltaria temps. Així, molt ràpidament, crec que el moviment okupa de finals dels 1990’s va tenir tres grans encerts. El primer, identificar que el valor d’ús de les coses, el poder-les fer servir per allò que es van fer, està per sobre del seu valor de canvi en el mercat capitalista. És a dir, prioritzar donar una utilitat a un edifici que el dret del seu propietari a fer-lo servir per a especular i pel seu lucre privat. El segon, evidenciar que la (falsa)”democràcia” sorgida de la Transició era una fal·làcia, que no ens creiem ni la seva cultura del consens, ni seus procediments institucionals ni les seves lleis. Okupàvem, ho fèiem sabent que era il·legal i ho reivindicàvem amb orgull, perquè per davant de la propietat privada i les lleis hi havia el dret a construir usos col·lectius dels edificis. El tercer, teníem molt clar que sota la fal·làcia de la “democràcia” hi havia un conflicte, entre rics i pobres, entre explotadors i explotades, etc. Aquest conflicte el posàvem sobre la taula quan okupàvem i ens hi posicionàvem de la mateixa forma que ho feien els polítics, jutges, immobiliàries i policies quan ens desallotjaven. Assumíem que en un conflicte, quan t’agredeixen, respons. D’aquí allò de “desalojos son disturbios”. I ho defensàvem amb el cap ben alt. De mancances i limitacions també n’hi va haver. La repressió sovint ens va acabar marcant l’agenda i va dificultar els intents que vam fer d’arribar a sectors socials més amplis. Molt poques vegades vam aconseguir trencar aquest cercle.

  • Canviem de terç. Vas ser escollit Secretari General per segon cop al Congrés d’Igualada de l’octubre de 2018, com a part d’un Secretariat Permanent que renovà les energies. Com veus l’organització després d’aquest congrés i el seu potencial de catalitzador pel canvi social a Catalunya?

Més enllà de congressos, i fins i tot de la CGT, el sindicalisme actualment ens trobem en una disjuntiva. Col·lectivament hem de triar entre el manteniment de les organitzacions tal com són, sense renunciar a les seves essències, i l’enfortir les organitzacions com a eines de lluita. Així enunciada, és fàcil estar d’acord amb les dues opcions d’aquesta dicotomia. La CGT som una organització anarcosindicalista. Això vol dir que som de classe, autònoms als poders i organitzacions polítiques, que defensem l’acció directa per incidir en el conflicte amb el capital i l’estat, que som assemblearis, etc. Ara bé, en un context en que les relacions laborals canvien, és inevitable veure que si realment volem ser això que diem que som, ens hem de replantejar aspectes organitzatius que es van dissenyar en un context molt diferent. Ara, la majoria de la gent jove (i una part de la no tant jove) te feines precàries, amb una nul·la expectativa de jubilar-se al lloc on treballen actualment. En conseqüència, formes d’organització que es van definir en una època en que era habitual que un treballador/a estigués 20 o 30 anys a la mateixa empresa ara són molt poc útils com a eina de lluita per qui viu en aquesta precarietat laboral. O quan parts importants de les treballadores i treballadors d’un centre productiu estan externalitzades en diferents empreses i convenis. El debat sobre aquesta problemàtica, si no es planteja explícitament i sense pors, pot acabar portant a una confrontació entre qui com a aspiració central té el garantir la continuïtat de l’organització tal i com és avui en dia i qui considera que és imprescindible llegir bé el present i, sense tabús, actualitzar les formes de lluita i d’organitzar-nos. Crec que tot i que hi era implícit, en el Congrés d’Igualada de 2018 no vam ser capaces d’afrontar obertament aquesta reflexió. Hem criticat molt que el “Procés” ha col·lapsat molts espais de debat social i, en certa mesura, en aquell congrés va servir d’excusa per no abordar altres discussions més centrals pel sindicalisme, com la que acabo de plantejar.

  • I com veus actualment el panorama sindical català? Que té a aportar la CGT de Catalunya a aquesta situació?

El panorama sindical català va canviant, amb ritmes diferents segons el sector. Després de la vaga del 3-O del 2017 el sobiranisme va començar a mirar cap el món del treball. Fins aleshores havia prescindit de les organitzacions de treballadors. Com a plantejament interclassista no els interessaven gens. No obstant, recentment han vist el potencial que té poder controlar aquest espai de mobilització. I això s’ha traduït en aposta de l’ANC, TV3, etc. per promoure el “sindicalisme republicà” de la Intersindical CSC. Es tracta d’una opció transversal que ha entrat amb força en determinats sectors de l’administració pública però que ho tindrà més complicat per estendre’s a molts àmbits del sector privat. Aquí el predomini “electoral” de CCOO i UGT continua sent fort i potser nosaltres experimentem un cert fre al creixement dels darrers anys que en algun moment ens portarà a reflexionar sobre si hi ha un topall per a nosaltres a les eleccions sindicals. Però bé, més enllà d’això, la CGT té molt recorregut per endavant si sabem llegir els temps que corren. Per una banda, segurament som el sindicat més present en els conflictes laborals a Catalunya. Gairebé podem dir que, a diferència de l’àmbit electoral, som “majoritaris” en l’acció i la lluita. Per l’altra, a molts llocs estem tenint una capacitat considerable d’obrir-nos als sectors socials més precaritzats i a defugir del sindicalisme només de comitès i sectors, territorialitzant la nostra activitat. En definitiva, en l’àmbit institucional del “sindicalisme” hi ha una irrupció del sobiranisme en alguns espais mentre, en paral·lel, nosaltres consolidem la nostra presència en els conflictes i comencem a experimentar noves formes d’acció sindical, on la relació recíproca i de suport mutu amb moviments socials és un aspecte clau.

Resultado de imagen de ermengol gassiot radio klara
  • Així doncs, està el món llibertari preparat per adaptar-se i fer front a les noves situacions de precarietat laboral i repressió?

El món llibertari és molt divers. Em consta que els debats més o menys explícits que hi ha dins de la CGT també hi són, amb les seves particularitats, a altres sindicats com ara la CNT. Això indica que dins de l’anarcosindicalisme hi ha una preocupació sincera per créixer i fer-ho fora de l’àmbit institucional de les relacions laboral, així com també de ser més útils del que ara som de cara a la lluita de la classe treballadora. Per l’altre costat, diversos espais llibertaris i anarquistes veuen els àmbits laborals com un espai de confrontació al poder i de lluita. Poc a poc cal anar teixint complicitats entre les diferents organitzacions, espais i tradicions anarquistes i llibertàries en aquest àmbit. El 3 d’octubre del 2017 ja ho vam intentar i s’ha vist clarament en la manifestació del 1r de maig a la tarda a Barcelona, on ens hi vam trobar unes 5.000 persones. Crec que cal seguir tirant per aquí, poc a poc però sense deixar de fer-ho. Caldrà assumir la nostra diversitat i que ningú té la recepta màgica de com fer-ho. De fet, aquest procés de construir espais de trobada va en paral·lel al debat necessari que hem de fer nosaltres, la CGT, per revisar i si cal adaptar al món actual la nostra forma de fer. 

  • 27 i més. Com valores aquest procés judicial? Quina perspectiva teniu els i les represaliades?

Crec que de la sorpresa inicial per l’envergadura de l’envestida repressiva, amb peticions penals d’entre 11 i 14 anys per persona, ara hem passat a normalitzar-ho dins de les nostres vides, tant a nivell individual com en els llocs on militem. Però això no ens ha de fer perdre de vista que és el pitjor cas de repressió de presó en molts anys contra una lluita estudiantil i sindical en defensa de la universitat pública. Ni tampoc que haguem d’oblidar d’on venen les denúncies que ens han portat fins aquí: de suposats companys/es de treball a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), gent molt propera a l’antiga sociovergència i, una d’elles, fins i tot afiliada a CCOO. Poc a poc, el procediment va avançant i la previsió és que en breu es tanqui la instrucció i ho passin tot al jutjat penal. En diverses ocasions jo ja he argumentat la meva resistència personal a ser part d’aquesta farsa i a fer front políticament a la repressió, aquest cas inclòs. Crec que una bona part de les encausades, sinó totes, pensem de manera similar.

  • Què podem fer nosaltres com a sindicat?

Entre d’altres coses aquest episodi repressiu és un atac directe a l’acció sindical, honesta i valenta de la CGT, en aquest cas a la UAB. La millor manera que podem respondre com a organització és seguir promovent aquest sindicalisme en clau de conflicte, buscant punts de trobada amb els diferents actors i que no centri la base de la seva activitat en els comitès d’empresa. Aquesta és la millor resposta antirrepressiva: si hem vingut a fer sindicalisme de lluita, fem sindicalisme de lluita. Hem d’evitar que la repressió ens marqui el pas, tot i que és obvi que la gent represaliada necessitem la solidaritat del sindicat.

  • Ets historiador, t’hem de preguntar. Perquè és important la història i la memòria col·lectiva?

La memòria col·lectiva és el reconeixement que nosaltres fem de la nostra pròpia història. És un patrimoni immaterial que tenim com a classe, de la mateixa manera que la burgesia té la seva pròpia memòria (i ens la intenten imposar, com a “història objectiva” a tothom). La necessitem per reconèixer-nos a nosaltres mateixes, construir-nos com a subjecte col·lectiu i actuar en conseqüència. Ara bé, reivindicar la història i la memòria no vol dir, en absolut, que en fem un fetitxe. En coneixement de la nostra història ha de servir-nos per analitzar la realitat present i decidir com hi intervenim.

  • La teva professió d’arqueòleg t’ha portat també a polititzar l’arqueologia. Has estat el responsable de diverses excavacions de foses comunes de la Guerra Civil, reivindicant, a més, la seva obertura i la implicació popular en aquests processos. Explica’ns perquè veus important aquestes accions.

L’exhumació de fosses comunes, i de la manera en que s’ha fet durant molt temps, al marge de les institucions, ha permès una reapropiació col·lectiva d’una història que encara se’ns nega. La memòria de la Guerra Civil, el Franquisme i la Transició va ser construïda de forma molt acurada i premeditat després de la mort del dictador, com una pota més del Règim del 78. Obrir fosses i fer-ho col·lectivament està ajudant a trencar aquest monopoli de la memòria, a evidenciar el caràcter criminal i la naturalesa repressiva del franquisme, a entendre com va funcionar aquesta repressió, i desemmascarar la impunitat (re)construïda durant la Transició. Una impunitat que va comptar amb la complicitat, en aquell moment, d’ERC, PSOE i PCE. D’altra banda, també ajuda a trencar el mite que el 18 de juliol del 1936 només hi va haver un alçament militar contra un govern “legítim”. També hi va haver altres conflictes, com el derivat d’una Revolució Social que naixia per canviar, d’arrel, el món. Però d’això en podem parlar un altre dia.