Aquest article és la continuació del que es va publicar al Catalunya el mes de març i on es va es va presentar la 1a part.
PER QUÈ EL DIA VUIT?
Escriure sobre el 8 de març és fer memòria, molta memòria.
El cert és que els orígens del 8 de març són una clara concatenació de desitjos emancipadors de les dones obreres clarament enquadrats dins un context històric i revolucionari molt més ampli en que les dones, no només acompanyaven els homes, sinó que feien el seu propi camí, creaven el seu discurs i proclamaven les seves pròpies vagues generals i revolucions.
. … ELS DEBATS DE SEMPRE
Quin rastre podem seguir en el nostre cas sobre dones obreres que tinguessin la mirada del feminisme? Podem dir que a casa nostra no hi havia un seguiment d’aquest moviment de dones proletàries tant potent? Què passa amb el feminisme, més concretament, el feminisme de classe, el d’aquí, durant aquells temps?
Hem de ser conscients que per a explicar tot això ens caldria un dossier a part, però podem començar fent uns apunts en aquest espai. Aquí no va existir una corrent sufragista a imatge de la britànica o l’americana. Sí que hi havia dones com Concepción Arenal o Carme Karr i associacions femenines, que defensaven l’inexistent dret al vot de les dones, però no hi trobem dones encadenant-se a les portes dels parlaments o fent vagues de fam per a vindicar els drets civils.
La particularitat que trobem al nostre territori s’explica per diversos factors. Hi ha moltes diferències entre zones, tant a nivell català com a nivell de l’estat espanyol, o sigui, no vivien les mateixes circumstàncies les dones dels latifundis andalusos, que les de les petites comunitats agràries gallegues o les de la industrial Catalunya o els poblets pirinencs. Però el que crida més l’atenció són les discontinuïtats en les modernitzacions i evolucions, doncs hi ha molts passos endavant i enrere en poc espai de temps. A això s’hi sumà el fet que les modificacions legals de cara a la igualtat de les dones es feien des de la perspectiva de la necessitat de fer una revisió de les lleis vigents, no perquè es veiés la necessitat de plantejar la qüestió de la segregació de gènere en l’educació ni perquè hi hagués hagut una revolta o pressió social i feminista al respecte. Així, s’entén que les mentalitats no canviessin i que les millores legals encara tinguessin clàusules que insistissin, entre d’altres coses, en l’obediència al marit o al pare.
En un context de dictablandes i dictadures, on l’església catòlica tenia encara molt poder polític, econòmic, legal i social, no es podia donar el mateix context que, per exemple, a l’estat alemany. Però vol dir això que no hi havia un fort moviment de dones proletàries, anticapitalistes i feministes? Rotundament no.
És cert que, en els relats històrics generals, el primer amb el que ens topem és amb un feminisme de les dones de classes benestants que procura explicar a les dones de les classes treballadores que sortir al carrer a protagonitzar revoltes no és adequat per una noia. Provenien de les corrents tant regeneracionistes com catòliques, que apostaven, això sí, per acabar amb l’analfabetisme, sobretot el femení. El que passa és que de vegades no se sabia si es tractava de ser la perfecta esposa. Si bé hi havia un rebuig a l’educació d’adorn que rebien les joves de classe mitja i alta i a la nul·la que rebien les dones de classe obrera, no s’acceptava en la majoria dels cercles polítics que els dones poguessin ser agents actius dels canvis i revoltes socials. La força que estaven assolint la AIT i els sindicats fundats per dones anarquistes, sobretot a Barcelona, i el degoteig constant de dones afiliades, provocà que les dones que representaven el feminisme il·lustrat, com Dolors Monserdà, Francesca Bonnemaison, és a dir, les dones lligueres, apostessin per intentar adoctrinar les noies en la caritat i en l’ideal de dona catalana i catòlica mitjançant escoles femenines, obres de caritat, articles a la revista Feminal o fundant el seu propi sindicat conservador de l’agulla.
Per altra banda, les altres dones que protagonitzaren una dura batalla pel vot femení, les republicanes (Dolors Bargalló, Reis Bertral, Llibertat Picornell), estaven molt centrades en les dones de les classes mitjanes i d’aquests cercles sorgeixen iniciatives com el Club femení i d’Esports de Barcelona. De les corrents menys conservadores provenen Pardo Bazán, Concepción Arenal, Maria Cambrils o Berta Wilhemi.
Sabem que la majoria dels discursos i iniciatives es centraven en el vot i en l’educació, però en la nostra memòria de treballadores i feministes, tenim pioneres, tenim dones de fàbrica, oradores (Guillermina Rojas, Belén Sárraga, Teresa Claramunt, Suceso Portales, Lucía Sánchez Saornil Kyralina, Lola Iturbe, Teresa Mañé, Amalia Domingo Soler, Ángeles López de Ayala, Amparo Poch… i totes les que oblidem, totes les anònimes) que mereixen un tractament a part i més profund, que ja el farem. Elles, precursores del feminisme de classe i fundadores de sindicats de dones i de Mujeres Libres, dotaren el moviment obrer d’un discurs i una pràctica diferents, pioneres i avançades al seu temps. No sabem si som realment conscients del nivell discursiu i pràctic de les dues Tereses, del que Teresa Mañé i Teresa Claramunt van suposar per les dones i per l’anarquisme.
Si ens poguéssim allargar, podríem parlar de tots els moviments de dones antifeixistes durant els anys trenta, de totes les Loles Dinamiteras, de com la lluita pel vot no suposà una preferència perquè eren dones llibertàries i no creien en el sistema legal i civil nascut per i des de la burgesia, de com creien en l’autonomia de les organitzacions de dones, de com feien debats entre feminisme de la igualtat i de la diferència, etc.
Tornant enrere, com en el cas de les dones que van iniciar les celebracions del vuit de març, dibuixen la seva línia de revoltes i vagues protagonitzades i iniciades per dones ja des del segle XIX i que han quedat esborrades de la memòria; ara en recordem i enumerem només unes quantes:
Els esquadrons de dones barcelonines, armades amb piques, que el 1820 anaren a lluitar contra l’absolutisme.
El 1835, centenars de dones de Barcelona cremaren convents i assassinaren el representant de Madrid. Altres dones obreres cremaren la fàbrica El Vapor. Aquell mateix any, les autoritats publicaren un ban dient que les dones que participessin en protestes públiques serien titllades de dones públiques (putes). Però elles seguiren.
Durant el Bienni Progressista protagonitzaren protestes demanant pa i llibertat arreu. Els avalots i incendis que tingueren lloc a Castella foren per l’atur, l’augment dels preus dels aliments i la inflació.
L’any 1830, unes 3.000 cigarreres de Madrid abandonaren el seu lloc de treball i atacaren la fàbrica i el seu director, doncs les seves condicions de vida i de treball eren terribles.
Cap al 1870, ja hi havia 8.000 dones al Sindicat de Manufactures, 5.000 eren de la Federació Regional Española, que ja parlava de Revolució Social, anarquia i col·lectivisme. De la AIT ja hi havia llavors dos sectors de dones destacables a València i Palma i ja començava a tenir presència a Andalusia.
El 1891, les obreres de Barcelona ja s’organitzaven autònomament i per l’1 de maig feien assemblees massives amb representacions de tots els rams. Totes les oradores eren dones: camiseres, enquadernadores, sabateres, criades, sastres, obreres tèxtils… En assemblees prèvies, durant l’abril ja hi havia representats 47 grups diferents de treballadores, es parlava sobre anarquia i destacava Teresa Claramunt com a oradora coneguda. Amb una mostra de consciència feminista, s’organitzaren expressament només dones, per a evitar la incomoditat dels abusos i imposicions masculines. Seguint la influència de Claramunt, una de les més brillants anarquistes, entre 1905 i 1921, hi havia més dones vaguistes que homes.
El 1913, unes 13.000 obreres es declararen en vaga a Barcelona (vaga de la Constància) per demanar la jornada de nou hores, els torns de nit de vuit hores i augment de sou.
Durant la Primera Guerra Mundial traspassaren les demandes sindicals i obreres i obriren noves formes d’organització incloent a tota la comunitat: a Barcelona, Màlaga, Córdoba, Vigo, Madrid i Alacant passaren a l’acció directa i assaltaren centres de distribució d’aliments perquè escassejaven i eren molt cars. N’organitzaren la distribució a nivell local, al mateix temps que organitzaven la lluita sindical. I un llarg etcètera.
Esperant poder compartir moltes més informacions, relats i reflexions, i també posar en comú la història de les dones treballadores.
Els hi devem a elles, … i sobretot a les àvies i les rebesàvies de les nostres àvies…
Dones llibertàries i Dones de CGT Catalunya
