L’assetjament sexual laboral és un de tants abusos de poder que es perpetren en l’àmbit de les relacions laborals i les empreses, però el que el fa especialment pertorbador és que tot i el nivell d’impacte que té i la seva normalització no està tant encarat com voldríem. L’ASL (Assetjament Sexual Laboral) està més que definit: és tota conducta verbal, no verbal o física de naturalesa sexual que es desenvolupa al treball i que s’exerceix amb ànim intimidatori. Està qualificat com una amenaça a la igualtat laboral i un atemptat a la dignitat ja que crea de manera intencionada un ambient hostil, humiliant, degradant i ofensiu. És obvi que produeixi tal impacte ja que amb aquest assetjament es sobrepassen tots els límits físics, íntims, corporals i sexuals de la víctima, per tant l’impacte psicològic i emocional és enorme. El punt que el fa encara més pervers és que sovint es dóna en moments d’intimitat entre agressor i víctima i pot ser que tinguem dificultats per trobar testimonis o proves quan decidim denunciar. Dic quan decidim perquè el segon punt de perversió de l’ASL és que es dóna just en un espai on hi hem d’anar cada dia a treballar per poder sobreviure, per tant la sensació de bloqueig o indefensió pot ser enorme. Encara més si no trobem suport i ajuda entre la plantilla.
Habitualment es distingeixen dos grans tipus d’assetjament depenent de qui l’exerceix: xantatge sexual si ho fa un superior (directiu, representant legal, treballador de major rang…) i assetjament sexual (exercit no només per superiors, també per companys de plantilla). Així tant la demanda de favors sexuals a canvi de condicions laborals concretes, com els tocaments, bromes, intimidacions entre d’altres hi són i cal acabar amb tots. Per a fer-ho cal que siguem conscients, primer de tot, de que la majoria de les víctimes d’ASL són dones, dones amb criatures, mares solteres, separades, vídues, dones molt precàries, que acaben d’entrar en el que s’anomena ‘mercat laboral’, en fi, dones de classe treballadora i precaritzades que són vistes i tractades com mà d’obra doblement abusable i explotable per ser dones i pobres. És doncs una violència masclista i classista. Essent conscients d’aquesta realitat, del contingut claríssim de classe que hi trobem, de l’impacte negatiu tant en la víctima com en totes les treballadores en quant a salut laboral, emocional i mental, en quant a invasió física i de la intimitat, en quant a seguretat a la feina, ens toca treballar per a eradicar aquesta realitat amb la que ens trobem o ens hem trobat moltes dones treballadores. Ens hem de preguntar com a sindicat si sabem identificar els casos, donar suport i cobertura a les víctimes (sense jutjar-les ni sobrepassar-les) i si estem posant fil a l’agulla en quan a prevenció, sensibilització i autodefensa. Tenim eines diverses per a actuar i per a prevenir, des de l’elaboració de protocols útils i material informatiu amb cara i ulls fins la denúncia penal, pública o a Inspecció, passant per examinar i exigir una definició d’ASL a Convenis o vigilar i denunciar tots i cada un dels casos tancats en fals en Comissions d’Igualtat en les que es desplega tot el corporativisme i sindicalisme complaent que puguem imaginar i al que sens dubte hem de plantar cara i saber donar una alternativa a les treballadores. Però hi ha una eina que acompanya l’acció més normativa i/o judicial, que és l’Acció Col·lectiva. Aquesta manera d’enfocar i complementar l’Acció Sindical permetria crear un ambient laboral més segur i confiable on les víctimes es puguin expressar sense por a ser jutjades, engegaria la roda de la denúncia pública basada en la autoorganització i en tallar d’arrel aquests comportaments fastigosos i humiliants, crearia aquest ambient de combat constant contra aquests abusos i trauria de l’ombra aquesta realitat de flagrants agressions. La qüestió a plantejar-nos és si volem fer de la nostra lluita anarcosindicalita un front de lluita directa en tots i cada un dels nostres llocs de treball contra cada agressió sense deixar-nos tutelar per ningú, sense deixar cap companya sumida en el patiment, si volem practicar una autodefensa constant basada en el suport i l’acció directa que no només respongui a cada agressió si no que sigui també una eina d’informació i formació que ens faci avançar cap a la nostra emancipació. Traguem els abusos del silenci i cridem ben fort que si toquen a una ens toquen a totes, també a la feina: cridem, difonguem, informem, encarem, boicotegem i plantem-los cara totes juntes. Que la por canviï de bàndol!!
