Salvador Seguí Rubinat, “el Noi del Sucre”

Fundació Salvador Seguí

Recordant la figura del Noi del sucre i la seva empremta en el moviment anarcosindicalista i la CNT cal ressaltar la capacitat organitzativa i de lideratge d’aquell home que va dedicar tota la seva vida a l’emancipació de la classe obrera.

Seguí, nascut el 14 d’abril de 1886 a Tornabous (Lleida) va passar la seva infantessa al barri xino (ara el Raval), bastió de la classe treballadora, que vivia en unes condicions miserables, de ben jove ja va implicar-se en la lluita dels treballadors i va mostrar els seus dots d’orador i polemista.

Encara que va anar poc temps a l’escola era un gran lector i acudia amb freqüència a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i a la Biblioteca Arús on va entrar en contacte amb el pensament anarquista. El Noi del Sucre fou autodidacta com tants d’altres líders sindicals, com el pensament àcrata responia al seu propi temperament, va acceptar de bon grat els postulats anarquistes.

L’any 1908, Seguí ja s’havia incorporat als grups anarquistes que actuaven dintre de Solidaritat Obrera participant en totes les accions importants de l’organització. El 3 de juliol de 1909 va intervenir en la constitució de l’Ateneu Sindicalista de Barcelona, la finalitat d’aquest Ateneu era la formació de quadres dirigents del sindicalisme, cal tenir present que en aquell moment l’anarco-sindicalisme era encara un moviment minoritari, frenat per les discussions doctrinals i una rèmora d’individus contraris a qualsevol classe d’organització i molt influenciats per l’anarquisme individualista.

Els anys 1910 i 1911 és quan Salvador Seguí, que ja ha passat de la vintena d’anys s’incorpora de ple en les tasques directives del moviment obrer català. Aquests dos anys van ser decisius pel proletariat; els dirigents obrers seguint el ritme que s’havien marcat amb la Solidaritat Obrera i després de l’amarga experiència de la Setmana Tràgica i el procés de Montjuïc van constituir primer la Confederació Regional del Treball el 1910 i a l’any següent, la Confederació Nacional del Treball.

“l’anarquisme és l’esperit, i el sindicalisme la matèria”

Aquests joves formen part de la generació que eren infants a finals del segle XIX i que s’han incorporat a la lluita proletària amb un nou impuls i amb un nou sentiment. El seu propòsit era crear noves tàctiques de lluita i d’organització. Un dels capdavanters d’aquesta nova generació va ser el Noi del Sucre, allò que havia de canviar la trajectòria del proletariat fou la transformació de la Solidaritat Obrera en la Confederació Nacional del Treball, en un moment en què la burgesia catalana s’estava transformant a causa, principalment, de la guerra europea de 1914-1918. Els obrers catalans troben una nova eina de lluita, d’acció i de projecció amb el seu nou sindicalisme en un moment en què era possible pressionar a la burgesia que vivia una eufòria econòmica i una urgent necessitat de producció. La burgesia catalana davant de la possibilitat de guanys immediats va atendre algunes demandes reivindicatives del proletariat, fet que va donar força i prestigi al nou sindicat.

Amb la constitució de la CNT l’anarquisme va deixar de ser només una actitud únicament personal o una acció de tipus individual per esdevenir una força orgànica i trobava el camí per esdevenir una gran organització al servei de la classe obrera. Del 30 d’octubre a l’1 de novembre de 1910 se celebrà el Congrés constitutiu de la CRT de Catalunya, al qual hi havia representades 96 unions sindicals i 43 adhesions d’altres societats. S’hi va decidir, que donat el cas la vaga general hauria de ser revolucionària i fou elegit secretari general Josep Negre. En aquest Congrés es van posar les bases del sindicalisme revolucionari considerat com el mitjà per poder assolir el comunisme llibertari.

A COPS: SALVADOR SEGUÍ, BREU BIOGRAFIA I LES CIRCUMSTÀNCIES DEL SEU  ASSASSINAT

L’any 1918, durant els dies 28 de juny a l’1 de juliol, va tenir lloc a l’Ateneu racionalista del carrer Vallespir, a Sants, el Congrés de la CNT que havia de donar un empenta definitiu a l’organització sindical. Es van tractar diversos temes com l’acció directa, l’apoliticisme de l’anarcosindicalisme o l’educació dels obrers, però l’acord més important que es va prendre i que va originar més debat va ser la creació del Sindicat Únic o d’indústria. La proposta de Seguí, va ser la implantació del sindicat únic com a mitjà més eficaç per a poder respondre al moment històric actual i fer prevaler la personalitat del proletariat davant la burgesia, en acabar la guerra.

Pocs mesos després la prova de foc del nou sistema organitzatiu es faria realitat amb la vaga de La Canadenca (Riegos y Fuerzas del Ebro), que tindria el seu origen en un conflicte menor entre 8 empleats d’oficines de la companyia als que l’empresa havia decidit reduir el sou amb l’excusa del fet que deixaven de ser temporals i passaven a fixos. El dia 5 de febrer, els empleats es declararen en vaga i plantejaren a la direcció el seu dret a sindicar-se. El conflicte es va estendre fins a arribar a esdevenir una vaga general que paralitzà Barcelona i moltes poblacions del voltant, ja que la indústria, mancada d’energia, va deixar de funcionar. Després de quaranta-quatre dies de vaga es va arribar a un acord que va ser ratificat per més de 20.000 obrers que assistiren al míting de Les Arenes on s’havia d’aprovar en assemblea de treballadors l’acord al qual s’havia arribat amb les autoritats i amb l’empresa.

Per a Seguí, anarquisme i sindicalisme són dos elements complementaris, el sindicalisme és l’orientació econòmica i la plasmació real dels principis anarquistes, l’un és l’esperit i l’altre la matèria. No s’entén l’un sense l’altre i es necessiten mútuament. L’anarquisme sense el sindicalisme és pura especulació filosòfica i el sindicalisme sense anarquisme és només organització sense ànima, vida sense objectius.

Als temps actuals en què el capitalisme mostra la seva faceta més salvatge, hem de reprendre el pensament de Seguí, que no ha perdut la seva vigència, i tenir clar que l’objectiu de l’acció sindical i social ha de ser l’emancipació de classe treballadora i l’enderroc de l’estructura capitalista.