Anar al jutjat o anar a fer classe? La repressió i nosaltres

Ermengol Gassiot. Secretari General de la CGT de Catalunya

Ahir havia d’anar a recollir un document a un jutjat penal. A la mateixa hora tenia classe. Una classe presencial en un curs on de classes presencials en podem fer molt poques. A més, estem a finals de semestre. Un semestre on tots/es hem fet el que hem pogut, professores i estudiants, per intentar mantenir l’essència del que haurien de ser els estudis universitaris: un espai per formar-nos, per compartir, per generar una visió del món reflexiva i autònoma, etc.

Ahir havia de decidir. O anava al jutjat i deixava inconclús el que havíem previst amb els i les estudiants fer aquest semestre o anava a classe, amb el que això comporta de desatendre el requeriment d’un jutjat. En un pla una mica més abstracte, la decisió basculava entre fer el que dictaminava un procediment repressiu o seguir sent el que un és. En el meu cas, i en aquest àmbit, un treballador de l’educació amb els compromisos que aquesta feina, al meu entendre molt bonica, comporta. Finalment, vaig optar per seguir sent jo mateix i vaig anar a classe, assumint les implicacions d’aquesta decisió.

Ho vaig fer convençut. Ja fa molt de temps que he patit episodis repressius. Alguns en pell pròpia i molts d’altres a través de companyes i companys. Citacions, multes, judicis, identificacions, agressions, etc. Potser ara se’n parla, d’una part de la repressió. Però sempre n’hi ha hagut i en segueix existint una que no ocupa cap espai als altaveus mediàtics. De l’experiència molts/es de nosaltres hem vist com la repressió, que sovint dura molts anys, juga amb les persones, buscant anul·lar-les com si fóssim hàmster fent rodar la roda que sempre ens manté allà on qui posa la roda a la gàbia, el poder, ens vol.

“mentre la repressió busca normalitzar el fer-nos girar la roda, nosaltres ens reafirmem sent i fent allò que som”

Per vèncer la repressió, cal neutralitzar el seu objectiu que és anul·lar-nos. De formes repressives n’hi ha moltes, tant en el grau de la seva intensitat com en la seva qualitat. Això implica que de respostes a la repressió també n’hi ha d’haver moltes, quant a la forma com a mínim. Però l’objectiu d’aquestes respostes és sempre el mateix: intentar deixar sense efecte la repressió o revertir el cop i tornar-lo cap a dalt. La desobediència conscient de la repressió és una manera de fer-ho. Mentre ella busca normalitzar el fer-nos girar la roda, nosaltres ens reafirmem sent i fent allò que som. En el meu cas, per exemple, una manera de confrontar una acció repressiva per lluitar per un servei públic és seguir dedicant el meu temps a construir una educació crítica i radicalment pública.

Això també val per aquelles repressions quotidianes, que existeixen, però que sovint ens costa de reconèixer-les. Per exemple, quan en una empresa o en un barri ens organitzem col·lectivament com a treballadors/es o com a veïns/es, ho fem al marge i malgrat les institucions del món del treball i de l’àmbit local. Unes institucions que, a banda, veiem com a còmplices o com a part del problema contra el qual ens organitzem: precarietat i explotació laboral, especulació i privatització del dret a l’habitatge i l’espai públic, etc.

Hem viscut molts cops com aquestes institucions castren la nostra capacitat d’acció i d’organització col·lectiva. En l’àmbit sindical, per exemple, una forma molt efectiva de neutralitzar una lluita de treballadors/es és reconduir-la a reunions de comissions i de meses de vés a saber què. Quan hi entrem, ens situem en un terreny que qui té el poder ha dissenyat. On pot preveure tots els nostres moviments i anticipar-s’hi. On nosaltres perdem la iniciativa i la capacitat de sorprendre’l. En definitiva, un terreny que ens frena, ens imposa un marc de referència i ens erosiona la capacitat d’acció.

Podem anomenar com sigui aquests mecanismes, però són també una forma de (micro) repressió. Desobeir-los o, com a mínim, tenint clar que no són un camí obligatori és la via per deixar-la sense efecte i continuar sent nosaltres mateixos.