Pandèmia en context de misèria obrera (2a part)

Juanjo Gallardo. CGT Ensenyament Barcelona

La Soli reproduïa un bàndol de l’ajuntament pel qual sabem que per alguns carrers havia de ser habitual circular amb cabres, que les escombraries dels habitatges esperaven al carrer durant dies, o que eren nombrosíssims els pisos on no existien lavabos o aigua corrent, i es donava un termini de 6 mesos perquè els propietaris d’habitatges construïssin “Watter” on no n’hi ha. Sona a ironia la crida final on s’aconsellava als ciutadans que una forma de combatre eficaçment l’expansió de la pandèmia era “que mengessin sa i abundant”, oblidant que un dels problemes més greus que patien les classes populars era precisament la fam, com va posar de manifest un editorial del 14 d’octubre. El títol “l’altra pandèmia” es referia precisament a la fam com un dels factors que contribuïen a la manca de defenses enfront de la infecció.

Es va denunciar també l’abús dels acaparadors que, emparant-se en les necessitats bàsiques de la població, apujaven els preus. Així s’informava des de Vigo: “Aprofitant-se de l’ocasió, els acaparadors han elevat escandalosament el preu de la llet i dels medicaments” Era la mateixa denúncia que es feia del servei de Pompes Fúnebre de Barcelona que havia apujat els preus i les autoritats no van fer res. Aquesta crítica anava afegida a les dades que deien que el dia 22 s’havien enterrat a Barcelona 354 cadàvers, però que era una situació que s’arrossegava des de dies anteriors, en els quals a Barcelona morien diàriament unes 300 persones.

En la mesura que avançava el mes d’octubre, la desesperació abatia a moltes persones, que acabaven suïcidant-se, com a Gavarda (València), on el secretari de l’ajuntament “atacat per l’epidèmia, va pujar a la segona planta de la casa que habita i es va llançar des del balcó al carrer quedant mort a l’acte”. Un cas semblant va passar a Bilbao el dia 19, com també a Almeria: “Un malalt de grip es penja al seu domicili quan la seva dona havia sortit a la recerca de metge” o, també a la mateixa ciutat, “Un malalt que es trobava a l’hospital d’epidèmies es va llançar per una finestra … A una alçada de 14 metres i va morir a l’acte”.

“més que a la grip, les víctimes calia atribuir-les a les condicions higièniques i a la misèria”

Als pobles de Lleó, la malaltia s’acarnissava en famílies senceres, sobretot “per la manca de medicaments i auxilis facultatius” fins al punt que faltaven braços per donar sepultura als cadàvers, “ja que els enterramorts han emmalaltit i els obrers es neguen a substituir-los”. Situació semblant a Didar (Granada), on “el cementiri va resultar insuficient, i no es tenen enterradors al poble”

Una sèrie d’editorials de la Soli, a finals de mes, exposava amb tota cruesa la situació de les classes treballadores en barris i fàbriques. La denúncia era clara, més que a la grip, les víctimes calia atribuir-les a les condicions higièniques i a la misèria. No hi havia res a esperar de l’Estat ni de la burgesia, era, per tant, funció dels mateixos treballadors abordar el problema: “No reconeixem a l’Estat capacitat ni voluntat de voler millorar les condicions higièniques si nosaltres, els treballadors, no ho obliguem. Hem de confiar en el nostre propi esforç”. L’Estat i la burgesia, es denunciava, han fet només el més bàsic amb la intenció que les malalties infeccioses que patien els treballadors “no arribessin als seus daurats habitatges. Han procurat aïllar-se, abandonant-nos que morim entre brutícia i immundícia”.

L’editorial insistia en els temes higiènics: “hem de reclamar també més higiene als solls que tenim per habitatges i en els presidis que ells anomenen fàbriques (…) El que ens semblaria una ineptitud imperdonable … Seria l’abandonament absolut de la qüestió higiènica … Això el lamentaríem tots, perquè si examinem les condicions en què tots vivim, però majorment els treballadors, si ens parem una mica a mirar les condicions d’higiene de les grans urbs, el contacte, l’amuntegament d’uns individus amb d’altres, la hacinación (sic en castellà) d’unes famílies en una habitació reduïdíssima, aquesta promiscuación (sic en castellà) de sexes i d’edats, de persones malaltes i sanes, d’atacats de malalties cròniques i infeccioses, en grau moltes vegades màxim … i s’ha de conviure amb les persones afectades, veuríem amb sorpresa que un nombre considerable d’aquestes últimes serien arrabassades a la parca i evitaríem aquesta mortaldat excessiva que ens delma a tots, emprant una higiene profilàctica, millorant els nostres habitatges i els tallers en què ens veiem obligats a guanyar-nos la vida”.

No, la 'gripe española' no fue española - Cultura - COPE

D’aquests escrits es dedueix que els treballadors operaven en locals gairebé sense espai, havien de menjar en el lloc de treball, no tenien menjador, ni lloc on escalfar el menjar o preparar-la: “com actualment (passa) que han de menjar els menjars freds, asseguts a terra, incòmodes i en pèssimes condicions” No es disposava de lavabos ni banys, ni un espai o sala on canviar-se de roba. L’atmosfera dels tallers era irrespirable en alguns sectors, sense ventiladors que poguessin eliminar “totes les miasmes que es desprenen de les matèries que s’elaboren i de l’aglomeració de moltes persones en un mateix local”. La denúncia es completava amb la reflexió sobre les malalties que es podrien evitar, com els problemes de visió a causa dels nombrosíssims locals en què es treballava, durant tot el dia, sense llum natural “condemnant a l’individu a romandre setmanes i setmanes sense veure la claror natural res més que al migdia a l’hora de dinar i els diumenges”, i es feien referències a les condicions en què havien d’operar les treballadores embarassades, amb jornades de 10 hores i respirant la pols que desprenia el cotó en el sector tèxtil.

Per als redactors de la Soli, les millores de les condicions de vida als barris, amb millora dels habitatges, amb polítiques de salut pública i col·lectiva, amb higienització de carrers i solars, així com la millora de les condicions d’higiene i salut en els tallers, seria el factor més important de fre a l’epidèmia de grip, però no només, sinó també d’aquelles que afectaven intensament a les classes populars, com el tifus, la verola, la tisi, etc.: “Totes, excepte la tuberculosi, serien menys virulentes, o es podrien erradicar, si s’observessin els principis higiènics”. I aquestes millores havien de ser reivindicades pels sindicats quan plantejaven conflicte o vaga a la patronal.