Agustí Guillamon
Augustin Souchy Bauer (1892-1984) va néixer el 28 d’agost de 1892 a Racibórz, a l’Alta Silèsia (Polònia) i va morir l’1 de gener de 1984, a Munic (Alemanya).
Es va fer anarquista llegint a Gustav Landauer. El 1914 es va declarar insubmís i es va refugiar a Suècia, on va ser detingut per difusió de pamflets antimilitaristes. A la presó va escriure un llibre sobre Landauer, que havia estat assassinat el 2 de maig de 1919. Va tornar a Alemanya a la fi d’aquest any i va entrar a la redacció del diari Der Syndicalist, òrgan del sindicat anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD), del qual va ser editor entre 1922 i 1933.
El 1920 va participar en el congrés de la Tercera Internacional a Rússia. Va contactar amb Kropotkin, quedant-se a viure a casa seva. En tornar va escriure un llibre molt crític sobre el règim soviètic.
Al Congrés fundacional de l’AIT, reunit a Berlín el 1922-1923 va ser un dels tres secretaris de la nova AIT, amb Rudolf Rocker i Alexandre Schapiro.
Al congrés de l’AIT, reunit a Berlín el 1930, va defensar, al costat d´Ángel Pestaña, un sindicalisme extremadament reformista. El Congrés va protestar àmpliament contra aquestes posicions reformistes i no anarcosindicalistes. Valeriano Orobón Fernández va denunciar que aquest reformisme, presentat per Souchy i Pestaña com a programa de la CNT, era una falsificació.
Quan Hitler va pujar a el poder, Souchy es va refugiar a França. Nombrosos militants el van acusar d’inacció i passivitat extrema davant la confiscació dels arxius de l’AIT per part dels nazis.
Al juliol de 1936 va marxar a Barcelona, on va ser nomenat responsable de relacions exteriors del Comitè Provincial de la FAI i conseller polític del Comitè Regional de Catalunya i del Comitè Nacional de la CNT. Consumat poliglot, dotat de qualitats diplomàtiques, un enorme prestigi i fama internacionals, així com d’una gran experiència militant, es va convertir en extremadament valuós per als comitès superiors cenetistes.
El 1936 i 1937 va actuar com a representant de la CNT en tots els països i davant les diferents seccions de l’AIT. En l’estiu de 1937, va operar com oficiós ambaixador de la CNT, amenaçant a les diferents seccions amb l’abandonament cenetista de l’AIT, i la fundació d’una nova Internacional, si no cessaven les crítiques internacionals a la tàctica col·laboracionista dels comitès superiors.
Es va enemistar amb Helmut Rüdiger, secretari de l’AIT delegat a Barcelona, perquè feia nosa a les seves funcions, sobretot en Premsa i Propaganda, ja que els estrangers acudien a Souchy com si ell fos l’autèntic delegat de l’AIT.
Al Congrés Extraordinari de l’AIT, reunit a París el desembre de 1937, va intentar defensar-se, en va, de les acusacions d’un informe de la delegació alemanya, que qualificava com difamatori, en el qual se li presentava com a culpable de l’enfrontament entre la CNT i l’AIT. Ni alemanys, ni francesos, ni polonesos van acceptar la seva presència al Congrés, ni tan sols com a traductor. Tot just dissentia de les posicions ministerialistes de la CNT, però s’oposava al descarat desistiment de principis d’Horaci Martínez Prieto i d’altres.
El 1939 es va refugiar a França. Va escapar d’un camp de treball i el 1942 va arribar a Mèxic, on va treballar com a periodista per als sindicats.
El 1950 va tornar a Alemanya. En 1960 va ser convidat a Cuba per les autoritats castristes. Va publicar un fullet, titulat Testimonis sobre la Revolució Cubana, extremadament crític amb el règim estalinista cubà.
Des de 1962 va recórrer el món com a prestigiós periodista i expert sindical o en educació, treballant per a agències laborals internacionals de caràcter burgès: Confederació Internacional de Sindicats Lliures i Organització Internacional del Treball. Filòleg i coneixedor d’onze idiomes va treballar un temps a les Escoles Berlitz.
Va publicar nombrosos llibres en llengua alemanya, fonamentalment d’història, sindicalisme i pedagogia. Destaca Nacht über Spanien/Noche sobre España.
En llengua espanyola cal constatar que el seu llibre Les sagnants jornades de maig és un dels pocs relats d’un testimoni presencial d’aquest episodi històric. De la mateixa manera, el seu llibre Entre pagesos d’Aragó, està dedicat a l’estudi de les col·lectivitzacions camperoles a Aragó durant la Guerra civil.
El 1983 es va reunir amb Clara Thalmann, per primera vegada des de 1937, tornant a Espanya per filmar el documental La llarga espera. Va morir de pneumònia als 91 anys. No hi va haver funeral ni sepultura, perquè el seu cos va ser donat a la ciència.
