La lluita contra la Covid-19 a Itàlia

Marcelo Amendola. Militant de CUB (Confederazione Unitaria di Base). [Article traduït per Àngel Bosqued]

Beneficis per a les empreses, falta de seguretat per als treballadors i treballadores

L’emergència Covid va explotar a finals de febrer, resultant especialment afectades algunes zones del nord d’Itàlia. El govern va decretar la “zona vermella” en 10 pobles en el sudest de la regió de la Llombardia, una àrea de la “plana padana” de camps destinats a l’agricultura, séquies i aïllats dipòsits de logística. A causa de les pressions de les Patronals, no es va fer el mateix amb la zona industrial de Nembro i Alzano Llombard, un altre principal focus de contagis.

En pocs dies el virus es va difondre, aconseguint números impressionants: les persones contagiades a Itàlia han superat els 170.000; més de 22.000 les víctimes i el 50% estan a Llombardia.

Els italians han sortit als balcons i finestres per tocar música amb paelles i cassoles / EFE

El govern mai va decretar un veritable tancament de les activitats no essencials, deixant obertes moltes indústries; va atribuir a les empreses la possibilitat d’organitzar amb plena llibertat creativa protocols anticontagis; i el Ministeri de la Salut encara indica l’ús de les màscares com no obligatori, excepte situacions especials.

Van esclatar vagues en diverses fàbriques per la falta d’EPIs i de mesures de seguretat. Les tres centrals sindicals tradicionals, sol·licitades pel Govern i les Patronals, es van precipitar a signar acords que, encara que no van modificar significativament els problemes laborals, van aconseguir apaivagar les vagues. Tot això, mentre l’òrgan nacional que regula l’exercici de la vaga en els serveis públics essencials “convidava” els sindicats a no declarar vagues fins al 30 d’abril, sota pena de sancions.

Garantida la pau social, el Govern ha pogut emetre els decrets econòmicament centrals: el primer, destinant 25 milions en subvencions per a persones assalariades i autònomes el treball de les quals s’havia suspès. El segon, regalant 400 milions de liquiditat a les empreses, proporcionats pels bancs i garantits pels impostos dels contribuents.

És clar que qui pagarà la crisi seran els treballadors i treballadores: les persones suspeses, que podran perdre fins a la meitat de les seves retribucions normals; els “falsos autònoms”, que rebran una pobra prima de 600 €; les persones amb contractes temporals, moltes de les quals quedaran sense treball i sense cap ingrés.

“qui pagarà la crisi seran els treballadors i treballadores”

A més, les empreses podran demanar les subvencions pels seus assalariats suspesos sense cap acord amb els sindicats; això els permetrà organitzar futures reobertures parcials o totals, sense que hi hagi cap control a través de negociacions col·lectives.

Què és el que ha contribuït a una difusió tan forta i particular del Covid19? Segurament una mala gestió inicial dels focus d’infecció, prioritzant els interessos econòmics sobre la salut de les persones. Segurament la falta d’imposició de mesures rógides de seguretat a les empreses obertes i la manca de controls per part de les autoritats públiques.

Ha influït molt, també, la mala salut de la sanitat pública, martiritzada per: milions d’euros de retallades (37 en els últims 10 anys); subvencions més o menys ocultes a grups sanitaris privats; la introducció de fons sanitaris privats en els convenis col·lectius, amb la complicitat dels sindicats moderats. Sobretot, la sanitat de Llombardia s’havia transformat en el centre d’experimentació dels projectes de privatització, amb atribucions de serveis públics a grups de la dreta catòlica i continus escàndols de corrupció. La immediata saturació de les places als hospitals es va resoldre desplaçant a les persones contagiades a les Residències Sanitàries per a Persones Majors, que es van transformar en nous focus de contagis i defuncions. El govern ha ajornat les mesures de tancament i de limitació de les llibertats individuals i col·lectives fins al 3 de maig.

Quines són ara les tasques imminents per als sindicats de lluita? Serien moltes: la més important, pressionar perquè en les empreses es prenguin totes les mesures tècniques i organitzatives, necessàries i especifiques, perquè la salut de la població treballadora no sigui durant més temps sacrificada a la productivitat i al Covid19; així que es reobrin, o es continuï la producció, només en les empreses que garanteixin la plena i total seguretat dels seus empleats i empleades.