Agustí Guilamón
La manifesta incapacitat del règim liberal de la Restauració per enfrontar-se a la nova problemàtica, plantejada pel sindicat únic d´indústria i l’acció directa de la CNT a Catalunya, van donar pas a l’organització d’una resposta adequada de la burgesia, que va ser liderada per la Federació Patronal catalana.
En gener de 1919 es va reorganitzar i va modernitzar el sometent, format per vuit mil voluntaris armats sota tutela militar, és a dir, a les ordres del capità general Milans del Bosch, finançat per la Federació Patronal i amb la intervenció directa de destacats industrials catalans. Per al control i eliminació, si s´escau, de destacats militants cenetistes es va crear el fitxer del capità Lasarte, a la primavera de 1919, que depenia directament del governador militar, general Severiano Martínez Anido i del Cap de Policia general Miguel Arlegui. L’aliança de classe, en defensa dels interessos dels empresaris industrials, no va trobar cap obstacle, ni contradicció, entre el catalanisme dels empresaris catalans i el rígid centralisme espanyolista del capità general de Catalunya Joaquín Milans del Bosch, perquè res uneix més a les diferents faccions capitalistes que la prioritària defensa de l’ordre burgès davant la “barbàrie proletària”. Tampoc existia cap antagonisme entre obrers immigrants i nadius, units pels mateixos interessos de classe i idèntica explotació i formes de vida.
El 5 de febrer de 1919 es va iniciar una vaga de solidaritat amb vuit acomiadats a la companyia elèctrica coneguda com “La Canadenca” , perquè el principal accionista era el Canadian Bank of Comerce de Toronto. El conflicte d’aquesta empresa, recolzat per la CNT, es va anar estenent-se a altres empreses i sectors industrials fins a esdevenir una vaga general que afectava a tota la ciutat de Barcelona. El 21 de febrer els obrers dels sindicats d’electricitat, aigua i gas van declarar la vaga a totes les empreses participades per La Canadenca, el que afectava també als Ferrocarrils de Sarrià. Barcelona va patir una apagada total, els diaris no es publicaven, els tramvies van deixar de circular i moltes fàbriques de Barcelona i rodalies van quedar paralitzades. El 5 de març el general Milans del Bosch va militaritzar a tots els treballadors del ram de l’electricitat, encara que el seu bàndol, a causa de la censura obrera, només va ser publicat en el Diari de Barcelona. Els cenetistes militaritzats es van negar a incorporar-se a files, pel que van ser empresonats al Castell de Montjuïc. Es va arribar a empresonar uns tres mil obrers.
El 17 de març, Lawton, per La Canadenca, va negociar amb el comitè de vaga a la seu de l’Institut de Reformes Socials, acceptant les condicions dels vaguistes. El 19 de març la CNT va convocar una assemblea a la plaça de toros de Les Arenes a la qual van assistir vint mil treballadors, que va aprovar els acords assolits, donant un termini de setanta-dues hores per alliberar tots els obrers empresonats. Salvador Seguí va tancar el míting en un clima de victòria. La vaga havia acabat aconseguint el cobrament de la meitat dels dies de vaga i la implantació de la jornada laboral de vuit hores.
“el 31 de març la Guàrdia Civil assassinava a la porta de casa seva a Miguel Burgos, secretari del sindicat de blanquers de la CNT”
Tanmateix encara quedaven cinc obrers presos. Per obtenir la seva llibertat es va iniciar el 23 de març una nova vaga, a la qual l’exèrcit va respondre ocupant la ciutat de Barcelona. Els obrers eren escorcollats al carrer, i els soldats destruïen els carnets de la CNT. El 27 de març els obrers estaven disposats a donar per acabada la fracassada vaga, quan el governador civil es va negar a intervenir en el conflicte. El capità general Milans del Bosch, recolzat per l’oligarquia catalana, es va negar a alliberar els trenta-quatre obrers presos, que estaven sota la seva jurisdicció. Les garanties constitucionals van quedar en suspens, perseguint-se als militants de la CNT. El 31 de març la Guàrdia Civil assassinava a la porta de casa seva a Miguel Burgos, secretari del sindicat de blanquers de la CNT.
En l’última setmana del mes de març, es va fundar la Federació Patronal Espanyola, el primer acord va consistir en que per dur a terme la readmissió d’un treballador, aquest havia de lliurar el carnet de la CNT i negociar un nou salari individualment. Aquesta mesura era inacceptable per als obrers, de tal manera que la vaga va continuar, tot i que el Comitè de vaga havia acordat que els diferents rams negociessin la tornada a la feina. Finalment la vaga va concloure el 12 d’abril, amb un fracàs obrer, ja que la vaga no s’havia estès més enllà de la ciutat de Barcelona. Des d’abril fins a juliol de 1919 es va acomiadar a setanta mil obrers i es va empresonar a quaranta-tres mil, dels quals quinze mil encara estaven presos a primers d’agost.
L´1 de desembre la patronal catalana va iniciar un tancament de la indústria que va afectar a més de cent cinquanta mil obrers, als quals s’exigia el lliurament dels carnets de la CNT. El comte de Salvatierra va acabar amb el locaut el 26 de gener de 1920, a petició de la patronal, sense que cap treballador lliurés el seu carnet.
*
Amb el reflux del moviment de vagues de la Canadenca, la burgesia espanyola, amb la seva fracció catalana al capdavant, va desenvolupar un atac despietat contra els militants de la CNT. Es van organitzar bandes de pistolers, pagades per la patronal i coordinades pel Capità General i Governador militar de la regió, que perseguien als sindicalistes i els assassinaven en el més pur estil mafiós. Es va arribar a assolir la xifra de 30 morts diaris. Paral·lelament, les detencions es multiplicaven, alhora que tant policia com Guàrdia Civil van restablir la bàrbara pràctica de la “corda de presos”: els sindicalistes detinguts eren conduïts a peu a centres de detenció ubicats en ocasions a centenars de quilòmetres. Molts morien en el camí, víctimes de l’esgotament i les pallisses infligides, o simplement se’ls aplicava la “llei de fugues”.
Amb el reflux del moviment de vagues de la Canadenca, la burgesia espanyola, amb la seva fracció catalana al capdavant, va desenvolupar un atac despietat contra els militants de la CNT. Es van organitzar bandes de pistolers, pagades per la patronal i coordinades pel Capità General i Governador militar de la regió, que perseguien als sindicalistes i els assassinaven en el més pur estil mafiós. Es va arribar a assolir la xifra de 30 morts diaris. Paral·lelament, les detencions es multiplicaven, alhora que tant policia com Guàrdia Civil van restablir la bàrbara pràctica de la “corda de presos”: els sindicalistes detinguts eren conduïts a peu a centres de detenció ubicats en ocasions a centenars de quilòmetres. Molts morien en el camí, víctimes de l’esgotament i les pallisses infligides, o simplement se’ls aplicava la “llei de fugues”.
Els organitzadors d’aquesta guerra d’extermini del sindicalista van ser els propis burgesos catalans, “moderns” i “democràtics”, que sempre havien retret a l’aristocràcia castellana la seva brutalitat. Però la burgesia catalana havia patit en carn pròpia l’amenaça revolucionària del proletariat i anhelava la venjança. Cambó va impulsar la plaga dels pistolers. El governador militar, Martínez Anido, vinculat a la rància aristocràcia castellana, i els “progressistes” burgesos catalans es reconciliaven definitivament en la persecució dels militants proletaris. El pacte era fruit de la nova situació: ja no existien fraccions liberals o reaccionàries dins de la classe burgesa, totes coincidien en la defensa brutal d’un ordre social caduc.
Atrapada en una espiral terrible, enmig d’una forta desmobilització de les masses obreres, la CNT va respondre als pistolers amb l’organització de cossos d’autodefensa, que tornaven cop per cop, i que van aconseguir abatre polítics, cardenals i patrons destacats. No obstant això, aquesta dinàmica va degenerar ràpidament en una cadena de morts sense fi, que van accelerar el cansament i la desmoralització dels treballadors. D’altra banda, col·locada en un terreny on era inevitablement la més feble, la CNT va patir una hemorràgia interminable de militants assassinats, empresonats, ferits, fugits … Però eren molts més els que es retiraven, completament desmoralitzats i perplexos. En l’última època, a més, els grups de defensa cenetistes es van veure infiltrats, molt al seu pesar, per tota classe d’elements tèrbols, ja fossin de la policia o mafiosos, sense més objectiu que el robatori i l’assassinat, que no feien sinó desprestigiar la CNT i aïllar-la políticament.
El 10 de març de 1923 van ser tirotejats, a la sortida del bar La Trona, a la cantonada del carrer Cadenes amb Sant Rafael, els destacats cenetistes Salvador Seguí, “el Noi del Sucre”, que va morir a l’instant, i Francisco Comes, el “Perones”, que moriria pocs dies després. Les matances als carrers de Barcelona van durar fins a setembre de 1923, quan es va instaurar la Dictadura del general Primo de Rivera, mitjançant un cop d’Estat consentit i recolzat pel Rei. La Dictadura va comptar amb el suport del PSOE-UGT. La CNT havia estat aniquilada de nou per una repressió salvatge i ignominiosa.
La CNT que va ressorgir de les seves cendres en els anys trenta era una altra CNT, totalment diferent.
Avui sabem que no és suficient el sindicat únic i l’acció directa. No n’hi ha prou amb la vaga general, si es redueix només a la ciutat de Barcelona, o només a Catalunya, o només a Espanya. No n’hi ha prou una victòria parcial, o una millora laboral. No n’hi ha prou amb aconseguir la jornada de vuit hores. No n’hi ha prou amb el reconeixement del sindicat únic. L’acció directa dels obrers no és suficient. Ara sabem que a la guerra de classes només ens val la victòria total. No en va han passat ja gairebé cent anys.
Però a l’octubre de 1919 l’alcalde de Terrassa havia redactat una nota, adjunta a un formulari ja obsolet, que no entenia què era el sindicat únic i l´acció directa.
