Parlem amb el Miguel Ángel Campillay, membre de l’assemblea autoconvocada Chile Despertó Barcelona

Redacció Catalunya
Resultado de imagen de xile solidaritat

Hola Miguel,

Per començar, ens agradaria saber quina és la situació actual a Xile, i quins són els elements que s’han donat per a què hi hagi hagut un esclat social d’aquesta magnitud.

Des del 18 d’octubre hi ha protestes a les ciutats de tot el país, en les que hi hem vist a dones, homes, joves, nenes, nens; als pobles originaris; a estudiants i professionals; a persones grans; a sindicats de treballadores i treballadors; a organitzacions de professionals; és un moviment social ampli, heterogeni i transversal, proper a organitzacions de base i distanciat de partits polítics.

Com a resposta, tenim una repressió i violència policial espantosa. El primer que va fer el president Piñera va ser declarar la guerra al poble mobilitzat instaurant un estat d’emergència que va posar als militars a reprimir les protestes, fets que no passaven des de la dictadura de Pinochet. Això va ser l’inici de la violència i el descontrol de las forces de l’ordre. Human Rights Watch, Amnistia Internacional i la ONU han evidenciat que a Xile es reprimeix la protesta a través de la violació de drets humans. És molt fàcil trobar vídeos de pallisses, trets al cos o atropellaments, que mostren l’ús abusiu de la força per part de Carabineros de Xile. Hi ha també testimonis verificats de violència sexual. A les nenes, adolescents i dones se les despulla, se n’abusa o directament se les viola com a forma de repressió. També hi ha el cas d’un jove al que van violar penetrant-lo amb un bastó policial. D’aquí ve que el col·lectiu Las Tesis, en la performance que s’ha globalitzat, parla d’ ‘un violador en tu camino’, en referència al lema de Carabineros ‘un amigo en tu camino’. A més a més, tenim el rècord mundial de pèrdues oculars per trets per part de la policia, a més a més de dues persones que han perdut completament la visió. També, s’ha evidenciat la presència de químics corrosius a l’aigua que la policia fa servir per llençar des dels camions d’aigua. La policia xilena crema, tortura, viola i mata sota la justificació de restituir l’ordre.

A més a més el govern – amb només un 6% d’aprovació – ha intentat criminalitzar les mobilitzacions i instaurar lleis que restringeixen les llibertats de manifestants, legalitzant mecanismes propis d’una dictadura. També ha donat suport a la violència de Carabineros. La classe política s’ha mostrat incapaç de canalitzar les demandes dels manifestants i ha quedat completament deslegitimada.

També s’ha iniciat un procès constituent, que obri la possibilitat de trencar el jou de la constitució de Pinochet. Tan mateix, aquesta demanda s’ha desvirtuat amb acords que no consideren la participació directa del poble. Hem vist també que la dreta ha iniciat una campanya en contra del procès constituent, carregada d’arguments en una suposada defensa de la pàtria i dels xilens, quan en realitat el que defensen es un model econòmic i social que beneficia als privilegiats de sempre. Aquesta campanya ha encoratjat l’aparició de grups violents reaccionaris que han atacat llocs que commemoren a les víctimes de la dictadura, i que han amenaçat i agredit a activistes i dirigents socials. De tot això també és fàcil trobar evidències a les xarxes socials.

Despertem de tenir por a trencar la falsa imatge de tranquil·litat i benestar

Per últim, en el que crec és en la gran victòria de les mobilitzacions, tenim processos de recuperació del teixit social i de politització de la ciutadania. Assemblees territorials, cordons populars, discussió política com un fet quotidià, són coses amb les que la dictadura va arrasar, que el model xilè va aprofundir. Valors com l’emprenedoria, la individualitat o la competència van ser naturalitzats, i les i els xilens els han aconseguit subvertir en aquests mesos de mobilitzacions.

Sobre les causes, és molt aviat per saber-ho. L’èxit econòmic xilè és fals, la riquesa l’acumulen molt pocs, i hi ha una majoria que no té gairebé res. La justícia social, el dret a la salut, a l’habitatge o a l’educació són absents. Un model on el món polític està al servei dels poders econòmics col·ludits i evasors d’impostos, que fixen els preus o que contaminen i enverinen territoris, sense que en pateixin cap conseqüència. En aquest context, l’augment de 30 pesos xilens en la tarifa del metro de Santiago, que va generar protestes que van ser reprimides violentament en la setmana prèvia al 18 de octubre, va ser la gota que va fer vessar el got.

A les manifestacions són habituals frases com ‘no son 30 pesos, son 30 años’, o ‘nos quitaron tanto que nos quitaron el miedo’. A diferència de les mobilitzacions anteriors, amb demandes específiques, aquesta protesta està en contra de tot el sistema neoliberal promotor de desigualtats i abusos que fins ara s’havien normalitzat a Xile. D’aquí ve la idea de ‘Chile Despertó’: despertem d’una normalitat violenta, que afavoreix a molt pocs. Despertem d’un estat de queixa que ens conduïa a fer alguna cosa en contra del sistema. Despertem de tenir por a trencar la falsa imatge de tranquil·litat i benestar. Despertem de la idea que no existeix cap possibilitat de viure d’una altra manera.

Arran d’aquest esclat social sorgeix el vostre col·lectiu, com us esteu organitzant i quins són els vostres propòsits?

Com Assemblea Autoconvocada Chile Despertó Barcelona, hem treballat per donar visibilitat a les violacions de Drets Humans i els crims del Govern de Sebastián Piñera i de Carabineros davant de la comunitat internacional. També hem obert espais de participació política per a les xilenes i xilens que estan aquí, replicant els cabildos i la consulta ciutadana que van fer a Xile.

Aquests propòsits orienten la nostra organització en dos fronts. D’una banda, hem dut a terme diverses accions a Catalunya, principalment a Barcelona. Hem marxat pels carrers de la ciutat, ens hem manifestat davant del consolat xilè de la ciutat, hem fet intervencions a punts turístics rellevants. D’altra banda, estem coordinats amb altres assemblees a Xile i a altres països, amb les quals hem realitzat accions conjuntes per propiciar reunions amb organismes internacionals, representants polítics i actors rellevants.

Ara mateix estem en un procès de redefinició dels nostres objectius. La situació a Xile va canviant i ens exigeix convertir-nos en una assemblea amb propòsits que es puguin anar adaptant a les necessitats del moviment social xilè. Estem treballant en això.

Manteniu algun contacte amb col·lectius socials a Xile? I a nivell de l’Amèrica Llatina?

Sí, hem anat avançant cap a la vinculació amb col·lectius, assemblees i organitzacions de base al nord, al centre i al sud de Xile, que estan treballant per transformar el nostre país perquè esdevingui un lloc on, com diem, la dignitat es faci costum. Això ens ha permès estar molt al dia del que succeeix i seguirem treballant en aprofundir aquests vincles.

En l’àmbit dels nostres pobles germans, hem participat en assemblees amb companyes i companys provinents de diversos països, com Bolívia, Brasil, Colòmbia, Hondures, Equador, Uruguai. Un dels nostres objectius és la feina conjunta, ja que el que veiem darrere dels esclats socials en els territoris és, fonamentalment, el mateix que a Xile: desigualtat social, extractivisme, vexacions als pobles originaris. És l’ordre neoliberal i neocolonial que ubica als nostres països com un recurs explotable i, als seus habitants com a persones que, o són servils als poders econòmics, o se’ls esclafa a través de la violència i el terrorisme d’Estat. Jo mateix he vist la semblança en el relat: democràcies al servei dels poders econòmics, drets socials privatitzats i l’ordre per sobre de la vida humana.

Hem vist que us vau mobilitzar per la cimera de la COP25 d’aquest desembre passat, cimera que a priori s’hauria d’haver realitzat a Santiago però que es va traslladar a Madrid a causa de les mobilitzacions que s’estan produint a Xile. Quines accions vau realitzar a la cimera?

El que vam fer a la COP25 va ser una altra de les nostres accions organitzades amb assemblees de xilenes i xilens a Europa. Vam fer diverses coses, de les que destaco quatre activitats. Primer, la nostra participació a la marxa del 6 de desembre, on vam prendre els carrers de Madrid en el bloc llatinoamericà, juntament amb els pobles originaris i amb les companyes i companys de nacions germanes. Si bé la marxa tenia a veure amb el canvi climàtic, crec que vam poder fer visible el que passa a Xile, especialment si considerem que allà tenim el model neoliberal més ‘pur’, el que té devastadores conseqüències socials i mediambientals. Vam poder pujar a l’escenari amb un manifest escrit per xilenes i xilens de diverses ciutats. D’això hi ha diversos vídeos circulant. En segon lloc, vam ser part de la Cimera Social pel Clima, amb una activitat de debat i reflexió al voltant de la idea que la Justícia Social i la Justícia Climàtica van de la mà. A més a més, vam poder fer la primera assemblea de xilenes i xilens en territori estranger, que ens va permetre definir una agenda que estem desenvolupant. I, per últim, vam retre un homenatge a les persones assassinades per l’Estat xilè des del 18 d’octubre, en un sector de la UCM. Va ser bastant intens, molt positiu per a nosaltres, més enllà del paperot que va fer Xile, específicament la ministra Schmidt, en el rol de la presidència de la COP25. També vam denunciar el govern espanyol per donar suport al govern xilè tot i els crims que s’estan cometent a Xile. I bé, com a part de les nostres accions coordinades com a xarxa de xilens i xilenes residents a l’estat espanyol, ens reunim coordinadament a Barcelona, Madrid, Saragossa i Granada per expressar el nostre rebuig a l’anunci que el President de Xile, Sebastián Piñera, va fer sobre l’assessoria que rebran les forces policials del país per part de la UIP (Unitat d’Intervenció Policial espanyola), per millorar la capacitat operativa del seus mecanismes de control de l’ordre públic. És impresentable que amb els antecedents que té Piñera com a violador dels drets humans, l’estat espanyol en sigui còmplice.

Què podem fer des de Catalunya per donar suport a la lluita del poble xilè?

És una pregunta difícil perquè el poble català està en la seva pròpia disputa política. Idealment, més enllà del que està passant a Xile, seria important que en qualsevol territori europeu es faci una reflexió sobre els privilegis dels que gaudeixen en detriment del Sud Global. He estat en converses amb persones d’aquí i s’han sorprès quan comencem a explicar-los que allà estan el Santander, el BBVA o Endesa. O que empreses espanyoles són propietàries de l’aigua i de les carreteres. L’aposta per un sistema diferent passa en bona part per la consciència que poden desenvolupar aquells que estan en posició de privilegi.

Crec que és important que s’informin, participin i difonguin. Per fer això són importants les nostres xarxes socials. El nostre perfil a Facebook i a Instagram és @chiledespertobcn. A twitter, @chiledespertobc. Així difonem informació sobre el que passa a Xile, que vosaltres podeu conèixer i ajudar-nos a fer més visible per a les persones en territori català, espanyol o europeu. També són els canals de les nostres activitats futures, les que sempre definim com obertes per a qui vulgui sumar-s’hi. Crec que vosaltres sou fonamentals per superar el setge informatiu. Pensa que, a diferència de Veneçuela, el grau de cobertura que han donat a Xile ha estat mínim, gairebé inexistent a nivell de mitjans de comunicació tradicionals. Entenem que poden haver-hi interessos en això, ja que la inestabilitat a Xile genera inestabilitat als poders econòmics espanyols, com dèiem abans. Fer tot això més visible afavorirà que el govern xilè es vegi pressionat i que els manifestants es sentin recolzats per la comunitat internacional.