NICARAGUA: La insurrecció popular i la reacció

Netzahualt. Autoconvocant nicaragüenc

El 18 d’abril de 2018 el poble de Nicaragua es va aixecar contra el govern de Daniel Ortega i Rosario Murillo, matrimoni i President i Vice-presidenta de la “república”, respectivament. En pocs dies les ciutats i carreteres del país es van cobrir de barricades. La ira popular va sorprendre a tothom.

Ortega, qui va ser president en els anys 80 durant la Revolució Popular Sandinista, entregà la revolució i es va entregar al liberalisme burgès en el 1990. Quinze anys més tard va aconseguir tornar al poder mitjançant un pacte mafiós amb un dels partits liberals, que era al poder en el moment del pacte, i després d’assegurar als poders fàctics que utilitzaria el poder per defensar els interessos de burgesos, cures i d’Estats Units, mentrestant li deixessin romandre en el govern.

Veneçuela va donar ajuda privada per valor de més de 3800 milions de dòlars en els últims 10 anys, part dels quals es van utilitzar per finançar programes socials clientelistes que pal·liaven els pitjors efectes de les mesures dictades pel FMI a les que Ortega es va sotmetre sense dir ni piu. A partir de finals de 2017 la caiguda del flux de dòlars veneçolans començà a afectar els programes clientelars.

(Per major informació sobre els antecedents del aixecament popular l’autor recomana llegir el següent enllaç: https://gargantas-libertarias.blogspot.com/2019/12/insurreccion-popular-en-nicaragua.html.)

El 18 d’abril de 2018 Ortega va publicar el decret 03-2018. En aquest decret es va incrementar la quota mensual d’empleats i ocupadors a l’assegurança social i es va aplicar una reducció del 5% en el concepte d’atenció mèdica a les pensions dels jubilats.

Grups de jubilats van sortir a manifestar la seva oposició al decret en diverses ciutats del país. Ortega va respondre com de costum. Va estomacar a la gent gran a través de grups de xoc formats per joves a sou i “matons” de les estructures professionals del FSLN. La policia anti-motins va ser mobilitzada amb la finalitat de dissoldre les manifestacions i protegir als sicaris del partit. Van colpejar amb tubs, pals i pedres a tota persona que es van trobar pel davant, Van robar a protestants i periodistes. Grups d’estudiants, enrabiats per les pellisses a la gent gran, van sortir al carrer a sumar-se a les protestes.

Davant la protesta organitzada per estudiants, Ortega va incrementar la repressió indiscriminada i cap al migdia va reunir als dirigents de les estructures territorials del partit i els va comunicar la seva decisió. Amb les seves pròpies paraules: “Vamos con todo” (contra qui protesti).

Al meu parer, Ortega va decidir que seria la primera d’una sèrie de situacions en les que hauria d’escanyar a la població, davant la falta de recursos externs,  i que li convindria reprimir fermament per tal d’establir un precedent i que condicionés futures protestes.

Resultado de imagen de disturbios en nicaragua 2019"

Aquell dia varies persones van resultar ferides per la repressió. Es van produir els 3 primers morts. Els estudiants no es van fer enrere i van ocupar les universitats tot demanat ajuda i suport a la resta de la població de tot el país. El poble va respondre i es van començar a construir les primeres barricades al voltant de les universitats, amb la finalitat d’obstaculitzar el desplaçament de les forces repressives i per donar protecció als estudiants.

En una acció que va sacsejar el país, en la ciutat de Masaya, el llegendari barri indígena de Monimbó, feu sandinista des de la insurrecció contra Somoza, i on va caure combatent el germà petit de Daniel Ortega en 1978, va aixecar barricades en suport als estudiants i contra Ortega. La joventut i els vells quadres sandinistes del barri van començar a enfrontar-se contra la policia i les forces de xoc del partit.

El decret que va modificar les normes del joc de la seguretat social provocà encara més protestes per varies ciutats del país, però la desmesurada i indiscriminada repressió va donar lloc a una veritable i amplia insurrecció popular en tot el territori nacional. La contestació de les forces repressores va fer vessar la sang. El capital transnacional va obligar a Ortega a negociar la resolució del conflicte.

Des de que el 18 d’abril de 2018 es va activar la resistència popular contra la dictadura orteguista les protestes no han parat. Hi hagut fluxos i refluxos, però s’han mantingut. Les primeres protestes buscaven la derogació del decret 03-2018, però la criminal repressió va comportar que el objectiu final de les protestes fos el derrocament del govern d’Ortega per a amplis sectors populars.

A dia d’avui la policia i els paramilitars han assassinat a més de 328 persones, han arrestat a més de 800 ciutadans (unes 170 encara segueixen empresonades), més de 70000 persones s’han vist forçades a marxar al exili. Es poden veure informes parcials de la repressió orteguista en aquests 2 documents d’organismes internacionals de drets humans:

Informe CCIDH: http://www.oas.org/es/cidh/informes/pdfs/Nicaragua2018-es.pdf

 Informe GIEI: http://www.oas.org/es/cidh/actividades/giei-nicaragua/GIEI_INFORME.pdf

Ortega va ser pres per sorpresa al igual que la resta del país. Li va costar dies de mentires força increïbles per convèncer a part de la comunitat internacional i a l’esquerra estalinista que encara el perceben com el guerriller dels 80 que va dirigir la Revolució Popular Sandinista. La mentida oficial va quedar així: la insurrecció popular va ser en realitat, diu Ortega, un “fallit cop d’Estat, finançat pel narcotràfic i els polítics anti-cubans de Florida i organitzada per la burgesia local i els partits polítics finançats pels americans”.

També li van costar diversos dies de mentides inacceptables trobar una presentació potable per als seus grups paramilitars amb armes antitancs, metralladores pesades i fusels de franctiradors, que assassinaven als caps visibles del moviment que van sorgir al calor de la lluita en les barricades. Primer va dir que eren narcotraficants, després que eren delinqüents sobre els que no tenia control, després la versió oficial va ser que eren policies de civil. Fins que al final van ser presentats com a “policies voluntaris”, i com a tals, perfectament legals.

La veritat evident per a tots els que vivim al país, es que un gegantí alçament popular, sense dirigents, sense organització central, amb el que la població va buscar protegit la vida de pares i fills. Un alçament popular que va ser reprimit de forma ferotge pels paramilitars i forces especials de la policia.

Resultado de imagen de disturbios en nicaragua 2019"

Ortega mai va pensar en dialogar i menys en cedir el poder, encara que fos parcialment. Va utilitzar el diàleg per guanyar temps i recompondre les seves forces per atacar al poble insurrecte. Va demanar al Cardenal Arquebisbe de l’Església Catòlica de Managua que organitzés un diàleg nacional, que a la seva vegada li havien ordenat des del capital transnacional, com a mediadora i garant de la convivència. L’Església va acceptar organitzar-ho i ser part mediadora però no garant. Els primers convocats en representació de l’oposició van ser els empresaris! Els mateixos que durant 12 anys van cogovernar amb Ortega i que a partir de la insurrecció van anunciar el seu divorci amb el tirà. Feministes, camperols i estudiants també van ser convidats. No havia marge de maniobra per no convidar-los, per haver-se oposat a Ortega des de 1998, 2012 i 2013, respectivament.

El diàleg es va dur a terme del 16 al 23 de maig, data en el que es va suspendre per falta d’acords substantius i per incompliment dels acords firmats. La repressió no va cessar en cap moment, ni abans, ni durant, ni després del diàleg.

En la segona quinzena de juny l’ambaixador d’EUA davant la OEA es va reunir amb Ortega i es possible que li hagi donat a conèixer que el seu govern ja no es considerat garantia de res pel govern d’EUA i que podria donar-se per acomiadat, pel bé de la estabilitat del sistema se li concedia la possibilitat de sortir pacíficament amb tots els seus bens i patrimoni. Ortega ha treballat assegurant els interessos dels EUA en Nicaragua des de que va assumir el poder en el 2007.

La proposta d’EUA, que va ser assumida immediatament pels empresaris “representants de l’oposició”, era la de reformar la llei electoral per assegurar “eleccions competitives” i avançar els comicis. Fins a dia d’avui Ortega no ha acceptat l’acomiadament.

La brutal repressió ha descapçat al moviment insurrecte amb assassinats, empresonaments i exilis forçats o la clandestinitat.

Les organitzacions empresarials que diuen representar l’oposició i que van ser sòcies durant 12 anys fins l’abril de 2018 (i que probablement diversos membres encara siguin socis en empreses de la família d’Ortega) no tenen gaire interès en la democràcia i menys en els drets de la majoria social.

Els EUA (i la Secretaria General de la OEA) busquen que el nou govern sigui complaent amb els interessos nord-americans com ho va ser el d’Ortega (i els dels 3 presidents anteriors).

La negativa d’Ortega a cedir ni un mil·límetre ha ajudat a radicalitzar a certs sectors de la societat civil i la llarga repressió ha esdevingut que apareguin propostes i plantejaments de ruptura amb els poders del status quo.

Ortega es un cadàver ambulant. El més probable es que del conflicte aparegui un altre sistema liberal burgès, però hi ha gent que vol molt més i lluitaran en millors condicions un cop sigui fora el tirà.

Managua, 14 de desembre de 2019

Netzahualt, autoconvocat nicaragüenc