Denúncies, renúncies i conflictes

Manuel Quesada. Afiliat al Sindicat d’Activitats Diverses de Sabadell

El passat 21 de març vaig rebre una notificació del jutjat penal de Sabadell. La jutgessa havia decidit arxivar la denúncia que SMATSA -empresa concessionària de la neteja de Sabadell- m’havia interposat per injúries, calúmnies i atac a l’honor. La denúncia no era pas una tonteria, una querella criminal en la qual se’m demanava no només que em retractés del que havia dit en un article d’opinió sinó, també, el pagament de 6.000€ en concepte de perjudicis. Aquesta va estar motivada per un article d’opinió que va sortir publicat a diversos mitjans de comunicació locals, en que expressava el meu punt de vista i el posicionament de la CGT de Sabadell entorn el conflicte que s’obria en aquell moment amb l’empresa de neteja de la ciutat.

Aquelles setmanes l’ajuntament de Sabadell havia fet pública la seva voluntat d’intervenir l’empresa degut a tota una sèrie d’irregularitats i d’incompliments en el contracte. En resum, era el primer pas per a la municipalització del servei. I això ho sabia l’ajuntament, ho sabia l’empresa i ho sabia la plantilla. La cosa està en que la CGT havíem estat l’únic sindicat que havíem defensat precisament això, que els serveis públics siguin públics. Aquest posicionament va ser criticat per la direcció de l’empresa, que va aprofitar la situació per crear una aliança amb CCOO i UGT per “eliminar” la CGT dins l’empresa. I ho poso entre cometes perquè realment van utilitzar aquesta paraula.

Resultado de imagen de smatsa cgt vaga

L’objectiu que tenia l’article que vaig publicar, quan encara era Secretari General de la CGT de Sabadell, tenia diversos objectius. El primer, denunciar les pràctiques mafioses i antiobreres que la direcció de l’empresa porta duent a terme durant anys i a les quals hem estat l’únic sindicat, la CGT, que les hem combatut. El segon objectiu, lligat al primer, era precisament evidenciar i denunciar la política d’enxufisme i amiguisme que CCOO i UGT practiquen a l’empresa. Finalment, també mostrar i explicitar la posició que la CGT havíem pres, que no era altra que apostar per la municipalització del servei, no sense recalcar que a qualsevol atac a les condicions laborals dels i les treballadores ens tindrien de cara, ja fos l’empresa, l’ajuntament o el Papa de Roma.

L’article doncs no va passar desapercebut i, pel que sembla, va ofendre bastant al senyor Eugenio, directiu de l’empresa i imputat al cas Mercuri i la trama Pokémon, dues trames de corrupció que actualment estan sent investigades. També va ofendre les direccions de CCOO i UGT del Vallès Occidental, que em van titllar de mentider, sense, clar, explicitar quines eren les “mentides” que deia. També van dedicar-se a amenaçar els companys de la secció sindical de CGT a SMATSA, amenaces que van anar acompanyades de “bulos”, rumors i mentides que es van dedicar a escampar per l’empresa, com per exemple que la CGT érem l’ajuntament i algunes tonteries per l’estil.

A la declaració davant la jutgessa, òbviament, no només no em vaig retractar si no que vaig refermar el que havia dit a l’article, aportant, a més, proves documentals del que deia. No m’ho vaig prendre com una qüestió personal, suposo que l’empresa el que pretenia era estendre la por no només a mi, sinó sobretot a la secció sindical de la CGT. És a dir, no tenia altra forma d’atacar l’acció sindical dels meus companys que a través de mi.

La gestió de la denúncia però, no va ser del tot fàcil. Vaig rebre el suport i la solidaritat de multitud de companys, els primers, els companys del sindicat de neteja, acompanyant-me en tot moment als jutjats, denunciant públicament aquest cas de persecució, etc. També d’altres ens sindicals d’arreu de Catalunya, i d’altres organitzacions de Sabadell. Però altres companys, més propers orgànicament, em van recriminar la meva actitud, en el sentit de que no podia anar dient el que em venia de gust, o que havia de mesurar les meves paraules perquè em podien portar problemes, com el que suposadament tenia amb la denúncia que m’havien posat. De fet, algunes recomanacions que vaig rebre van anar en la línia de retractar-me davant la jutgessa. Òbviament, no vaig fer cas, doncs no havia dit cap mentida. Es va plantejar fins i tot una “recol·lecta” per a poder pagar la multa que m’interposarien, al que em vaig negar rotundament. No només jo, sinó qualsevol ens de la CGT, pagaria un cèntim en concepte de multa a una empresa de lladres i que ens havien declarat la guerra a la CGT.

No hem d’oblidar mai que és només mitjançant el conflicte i la confrontació que avancem com a organització. I com a classe.

Per bé o per mal, la jutgessa va decidir arxivar la denúncia perquè no hi veia indicis de delicte. Segons el seu auto, m’empara el desenvolupament del càrrec sindical que ocupava, doncs tenia tot el dret a fer les consideracions i crítiques que estimés necessàries, més quan existia –i existeix– un conflicte laboral entre l’empresa i el nostre sindicat. I tampoc veia delicte d’injúries, aportant nombrosa jurisprudència en relació a la llibertat d’expressió, una victòria en els temps que corren, tot i que no s’ha volgut rentabilitzar per part del meu sindicat.

Tot i que l’auto encara no és ferm (l’empresa encara té marge per recórrer), penso que hem d’aprendre quelcom d’aquest procés. D’una banda, l’empresa, o la patronal, o en definitiva els nostres enemics, buscaran totes les formes possibles per intentar debilitar-nos, ja sigui assetjant els nostres delegats i afiliats o denunciant a qui aixeca la veu contra ells. D’altra banda, ens hem acostumat potser massa a estar dintre de la seva llei i a alguns fins i tot els hi espanta quan es transgredeixen aquestes lleis fetes a mida. No hem d’oblidar mai que és només mitjançant el conflicte i la confrontació que avancem com a organització. I com a classe.