Catalunya 214 (gener 2020)

Catalunya 214 (gener 2020)

– EDITORIAL: Tornen els anys 20

– TEMA DEL MES: 2019: Salt endavant de la CGT a tots els fronts

– SINDICAL: CGT guanya el conflicte als Teatres Balañà

Els treballadors d’Unisono a la vaga

És possible una Vaga General a Catalunya sense Comissions Obreres i UGT?

Exigim la paralització de les oposicions de TEEI i la seva fixesa

Notícies sindicals

– OPINIÓ: Jordi F. Fernández Figueras (Afiliat al sindicat d’Activitat Diverses de Terrassa): Presos i presons

Carles Pérez (Afiliat al Sindicat d’Activitats Diverses de Sabadell): Militàncies sense nord (2ª Part)

L’ENTREVISTA: Entrevista a familiars PRESOS POLÍTICS 23S: “La sensació constant que se’ns està criminalitzant, se’ns castiga també a les famílies i al seu entorn”

– EL DOCUMENT: Acomiadament barat pels treballadors malalts?

SOCIAL: El riu i la vida es defensen! Denunciem el delicte sobre el medi ambient

Caravaneres cegeteres a la caravana Abriendo Fronteras (III)

– LES NOSTRES VEUS LLIBERTÀRIES I FEMINISTES: Cal fer una prevenció
de riscos laborals amb perspectiva de gènere?

INTERNACIONAL: NICARAGUA: La insurrecció popular i la reacció

DINAMITA DE CERVELL: La tendència pro bolxevic de la CNT al congrés de la Internacional Comunista i Sindical Roja

Feixisme i Antifeixisme

AL TINTER: Fredy Samuel Vásquez (Snif), raper i activista: “A El Salvador vivim una guerra de pobres contra pobres”

Descarregar en format PDF

Feixisme i antifeixisme

Agustí Guillamon. Diccionari militant

Els mitjans de comunicació són la veu del seu amo i del gran capital que els finança. Els desacreditats, falsaris i corruptes socialistes i populars del partit únic PP-PSOE necessiten desesperadament l’espantall feixista per a mantenir-se en l’escenari polític, i, a més, com si fossin opcions diferents.

Drets i llibertats democràtiques han entrat en contradicció amb la defensa dels interessos del capital per part de l’Estat. Aquesta contradicció condueix a la burgesia a renunciar a la seva pròpia ideologia democràtica i revela el caràcter repressiu de l’Estat, que ha de defensar els interessos del gran capital per TOTS ELS MITJANS, inclosos els que suposen l’abolició dels drets i llibertats democràtics.

Democràcia i feixisme no s’oposen, sinó que es complementen; ja sigui de manera alternativa o a l’uníson. Podemos i la seva proposta d’aliança antifeixista es complementa amb el feixisme de Vox: es tracta de sotmetre el proletariat a l’alternativa entre feixisme o antifeixisme, obstruint qualsevol via anticapitalista.

Podemos fa una crida a defensar la democràcia capitalista, atiant l’espantall feixista de Vox: Cura que ve el llop! Defensem aquest sistema corrupte i explotador, perquè pitjor seria el feixisme!

El desdoblament polític de la burgesia, davant la constant amenaça del proletariat, sota els seus dos aspectes de feixisme (l’ultradretà Vox, però també de PP i Ciutadans) i democràcia parlamentària (PSOE, Podemos i nacionalistes) convergeixen en una estratègia comuna de la burgesia, en defensa dels seus interessos històrics de classe.
La funció de la socialdemocràcia (PSOE i Podemos) és la de desviar les lluites del proletariat del seu objectiu històric d´emancipació classista i, per tant, anticapitalista, per a portar-lo cap a la defensa de la democràcia burgesa. És necessari preparar l’altar de la sagrada unitat antifeixista de totes les classes, per a procedir a efectuar tots els sacrificis econòmics “necessaris”, incloses les llibertats democràtiques i el nivell de vida dels treballadors.

Vox manca de programa, perquè als cent punts del seu pretès projecte polític només se li pot denominar via lliure al capitalisme salvatge i esclavització del proletariat: el franquisme com a solució. El feixisme no és un producte de les capes reaccionàries de la burgesia, ni producte d’una societat feudal, sinó per contra producte d’un capitalisme avançat que, davant la galopant crisi econòmica que s’aveïna, passa a l’ofensiva.
Hi ha una continuïtat essencial entre democràcia i feixisme, d’igual manera que en el segle 19 va existir una continuïtat bàsica entre liberalisme i democràcia. Els mètodes socialdemòcrata i feixista en lloc d’alternar-se en el govern tendeixen a fusionar-se. Podemos i Vox són dues veus diferents per a defensar els mateixos interessos: els del gran capital financer i de les multinacionals.

PSOE i Podemos, i d´altres, ens demanen que acceptem joiosament l’actual capitalisme salvatge, corrupte i caduc per a salvar-nos del feixisme.

Feixisme i democràcia eren només dues formes diferents de govern del capitalisme. Però, avui, el capitalisme és un sistema obsolet, que només pot oferir-nos misèria, horror i mort. Per primera vegada en la història es planteja la possibilitat de la desaparició en el planeta de l’espècie humana i de tota mena de vida, a causa de l’explotació incontrolada i excessiva dels recursos naturals per un capitalisme salvatge i suïcida. Tanmateix, com això afecta als beneficis immediats de les multinacionals, els governs no poden fer res davant una catàstrofe anunciada.

L’alternativa no és feixisme o antifeixisme, perquè tots dos defensen el sistema capitalista, mentre ens enganyen amb un fals enfrontament.

Fa vuitanta anys, feixisme i democràcia eren dues formes diferents de govern de l’Estat capitalista; fa quaranta, eren dues formes alternatives, que els Estats aplicaven en funció de la relació de forces existent; avui, s’han fusionat i a penes són diferents tarannàs del mateix mètode de govern, explotació salvatge de la natura i atac generalitzat a les condicions de vida del proletariat.

Resultado de imagen de clase proletaria"

La globalització canvia lleument les regles de joc. Sorgeix una nova classe corporativa (inferior a l’un per cent de la població), gestora de les multinacionals, de caràcter, àmbit, vida, hàbits i interessos internacionals, oposada i diferent a la classe empresarial de caràcter i àmbit nacionals. Aquest enfrontament provoca nous fenòmens, com el Brexit o l’independentisme català. Els Estats nacionals son incapaços de conciliar o representar els interessos d´una classe mitjana proletaritzada i unes burgesies nacionals en perill d´extinció. La democràcia parlamentària dona pas a un totalitarisme democràtic, buit de drets i llibertats reals.

Entre els proletaris s’incrementa fins al paroxisme l’atur, la indigència i la precarietat. Sorgeixen fenòmens nous i descarnats com el treballador pobre, amb sous de fam i misèria. Aquesta nova classe corporativa manca d’arrelament geogràfic i és totalment indiferent i aliena a la qüestions socials, ecològiques o laborals. Els governs democràtics es converteixen en ostatges d’aquesta nova classe corporativa, que no controlen de cap manera, com poden fer encara amb les empreses de caràcter nacional.

D’aquesta forma, l’aparença formal de les democràcies occidentals oculta la gestió tirànica de l’economia internacional per aquesta minoritària i elitista classe corporativa, independent dels febles Estats nacionals, que ho sotmet i subordina tot als beneficis i interessos de les grans signatures multinacionals, que ni paguen impostos, ni compleixen la legislació vigent, contaminen sense límits ni mesura, o amenacen amb anar-se a un altre lloc.

Aprofundim, depurem i afilem la teoria, perquè les batalles del demà són d’una magnitud gegantesca i ens juguem l’existència com a espècie humana.

En el capitalisme no hi ha futur.

La tendència pro bolxevic de la CNT al congrés de la Internacional Comunista i Sindical Roja

Ferran Aisa. El Far
Resultado de imagen de andreu nin"

Les crítiques adverses que tingué la Revolució Russa entre els intel·lectuals llibertaris no fou excusa perquè molts anarcosindicalistes fessin sovint elogis a la revolució agrària bolxevic i, alhora, saludessin amb entusiasme el règim soviètic per la decisió que havien tingut de posar-hi fi a la guerra. Joaquim Maurín, militant cenetista pro bolxevic, manifestava: “La consigna bolchevique “paz, pan y tierra” se la hicieron suya los anarcosindicalistas. El campo andaluz, en 1918-1919, se sentía tan bolchevique o más aún que los obreros catalanes. Con un faro, aunque lejano, y una firme esperanza, el anarcosindicalismo en 1918-1919, al calor de la revolución rusa hizo avances enormes y progresos arrolladores. El mito del “Soviet” (consejo de obreros) estaba muy cerca del sindicato, y el anarcosindicalismo se lo hizo suyo. La adhesión del anarcosindicalismo a la revolución rusa fue intuitiva y sentimental. Lenin cautivaba a los anarcosindicalistas por lo que en él descubrían de jacobino y bakuninista”.

La CNT es mantenia provisionalment dins la Internacional Comunista, sobretot amb l’arribada als comitès confederals dels principals cenetistes pro bolxevics, Andreu Nin s’havia convertit en el secretari general del Comitè Nacional, Joaquim Maurín en el del comitè regional de Catalunya i Víctor Colomer es mantenia davant de la Federació Provincial de Lleida. Altres militants de la tendència pro-soviètica com José Díaz, Jesús Ibáñez, Hilario Arlandis, esdevenien els secretaris de les regionals andalusa, asturiana i valenciana respectivament. L’abril de 1921 en el Ple Nacional de Lleida es va elegir una delegació per assistir a la reunió del III Congrés de la Internacional Comunista i el I de la Internacional Sindical Roja. Ni el Comitè Nacional, ni el Ple, tenien constància, encara, de l’informe d’Àngel Pestaña sobre la seva estada a Rússia, el qual era a la presó igual que altres destacats militants anarcosindicalistes com Salvador Seguí.

L’estiu de 1921 la Revolució Russa es trobava en un cul de sac, per una banda els bolxevics havien guanyat la guerra civil i, malgrat el boicot econòmic, organitzat per França, Anglaterra i Estats Units, de moment se’n sortien. Els camperols, a poc a poc, disconformes de les giravoltes que havia pres la revolució, es separaven del proletariat industrial i retornaven a posicions individualistes.

Resultado de imagen de congres internacional comunista"

Un altre punt calent d’agreujament social fou la insurrecció dels obrers i mariners de Kronstadt, a tot això cal sumar-hi, la repressió de l’exèrcit roig contra els militants anarquistes ucraïnesos, entre els quals es trobava el guerriller Néstor Makhno. El dia 22 de juny de 1921, al saló de Sant Jordi del Kremlin, va començar el III Congrés de la Internacional Comunista. Els delegats espanyols, que havien arribat a Moscou, després de passar situacions “rocambolesques” en el seu trajecte per Europa, foren instal·lats a l’Hotel Lux, en la Tverskaia, al centre de la ciutat. Els delegats aprofitaven el temps lliure, per debatre qüestions d’organització amb els revolucionaris presents al Congrés, com Víctor Serge i Alfred Rosmer o amb intel·lectuals de la talla d’Alexandre Berkman, Emma Goldman i l’anarcosindicalista rus Alexandre Shapiro. Joaquim Maurín, manifestà: “Los delegados de la CNT, al llegar a Moscú tuvimos que constatar que la CNT había pasado a ser un invitado de segunda fila. La primera plaza la ocupaba un hipotético Partido Comunista Español cuyo líder máximo era Merino Gracia”.

El III Congrés de la IC va girar a l’entorn de la nova política soviètica a nivell nacional i internacional, que seguia la directriu de Lenin de fer un pas enrere i dos endavant. En aquest Congrés prevalia molt més l’opinió dels nous partits comunistes que no pas els dels vells grups sindicals. El tres de juliol, s’inicià el Congrés de la Internacional Sindical Roja, a la Sala de las Columnes de la seu dels Sindicats de Moscou, l’antic Club de la noblesa moscovita. Conforme els congressos de la Tercera Internacional s’anaven desenvolupant quedava més clar la divisió entre els partits polítics i els grups sindicals. Per això, Lenin, va proposar separar-los, d’aquí la fundació de la ISR. A Moscou es van celebrar els dos congressos, el del Komintern (partits comunistes) i el de la Profitern (organitzacions sindicals).

El Congrés va ser presidit pel Politburó en ple del partit comunista que llavors el formaven, Lenin, Trotski, Bujarin, Zinoviev, Kamenev, Stalin i, el representant dels sindicats russos, Tomsky (el qual va ser substituït per Lozovsky). Del Congrés en sortiren dues tendències, la dels partidaris d’una relació orgànica entre les dues internacionals (IC i ISR) i els que n’eren contraris. Els cenetistes formaren pinya amb els primers defensant la relació estable de les dues internacionals. El Congrés de la Profitern no va tenir l’alçada esperada, i tota la “glòria” va ser pels delegats del Congrés del Komintern. L’assistència al Congrés al Kremlin fou tota una lliçó de teoria revolucionària, eren moments històrics, Maurín ho descriu: “La delegación sindicalista española, vio, escuchó o habló a Lenin, Trotski, Bujarin, Zinoviev, Kalinin, Rikov, Tomsky, Dzerzhinsky, Lunacharsky, Radek, Krupaskaia, Kollontai… A quien no vio nunca fue a Stalin, que no existía entonces en el dominio de la política internacional de los bolcheviques”. La CNT no va acceptar la proposta de Lenin a Pestaña de convertir-se en el Partit Comunista d’Espanya, tampoc el PSOE, però sí una escissió socialista va promoure la creació del PCE. La CNT va formar part de la Internacional Comunista i de la Internacional Sindical Roja fins a la Conferencia de Sindicats celebrada el 1922 a Saragossa. Aquell mateix any els anarcosindicalistes s’adherien a l’Associació Internacional de Treballador (AIT) reconstruïda a Berlín. En aquesta nova etapa confederal Joan Peiró va ser elegit secretari del Comitè Nacional, restablint l’anarcosindicalisme a la majoria de l’Organització Confederal. Andreu Nin va restar a Rússia i els seus companys pro-soviètics van celebrar una reunió a Bilbao on van constituir els Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR) com una tendència minoritària dins de la CNT-AIT.

NICARAGUA: La insurrecció popular i la reacció

Netzahualt. Autoconvocant nicaragüenc

El 18 d’abril de 2018 el poble de Nicaragua es va aixecar contra el govern de Daniel Ortega i Rosario Murillo, matrimoni i President i Vice-presidenta de la “república”, respectivament. En pocs dies les ciutats i carreteres del país es van cobrir de barricades. La ira popular va sorprendre a tothom.

Ortega, qui va ser president en els anys 80 durant la Revolució Popular Sandinista, entregà la revolució i es va entregar al liberalisme burgès en el 1990. Quinze anys més tard va aconseguir tornar al poder mitjançant un pacte mafiós amb un dels partits liberals, que era al poder en el moment del pacte, i després d’assegurar als poders fàctics que utilitzaria el poder per defensar els interessos de burgesos, cures i d’Estats Units, mentrestant li deixessin romandre en el govern.

Veneçuela va donar ajuda privada per valor de més de 3800 milions de dòlars en els últims 10 anys, part dels quals es van utilitzar per finançar programes socials clientelistes que pal·liaven els pitjors efectes de les mesures dictades pel FMI a les que Ortega es va sotmetre sense dir ni piu. A partir de finals de 2017 la caiguda del flux de dòlars veneçolans començà a afectar els programes clientelars.

(Per major informació sobre els antecedents del aixecament popular l’autor recomana llegir el següent enllaç: https://gargantas-libertarias.blogspot.com/2019/12/insurreccion-popular-en-nicaragua.html.)

El 18 d’abril de 2018 Ortega va publicar el decret 03-2018. En aquest decret es va incrementar la quota mensual d’empleats i ocupadors a l’assegurança social i es va aplicar una reducció del 5% en el concepte d’atenció mèdica a les pensions dels jubilats.

Grups de jubilats van sortir a manifestar la seva oposició al decret en diverses ciutats del país. Ortega va respondre com de costum. Va estomacar a la gent gran a través de grups de xoc formats per joves a sou i “matons” de les estructures professionals del FSLN. La policia anti-motins va ser mobilitzada amb la finalitat de dissoldre les manifestacions i protegir als sicaris del partit. Van colpejar amb tubs, pals i pedres a tota persona que es van trobar pel davant, Van robar a protestants i periodistes. Grups d’estudiants, enrabiats per les pellisses a la gent gran, van sortir al carrer a sumar-se a les protestes.

Davant la protesta organitzada per estudiants, Ortega va incrementar la repressió indiscriminada i cap al migdia va reunir als dirigents de les estructures territorials del partit i els va comunicar la seva decisió. Amb les seves pròpies paraules: “Vamos con todo” (contra qui protesti).

Al meu parer, Ortega va decidir que seria la primera d’una sèrie de situacions en les que hauria d’escanyar a la població, davant la falta de recursos externs,  i que li convindria reprimir fermament per tal d’establir un precedent i que condicionés futures protestes.

Resultado de imagen de disturbios en nicaragua 2019"

Aquell dia varies persones van resultar ferides per la repressió. Es van produir els 3 primers morts. Els estudiants no es van fer enrere i van ocupar les universitats tot demanat ajuda i suport a la resta de la població de tot el país. El poble va respondre i es van començar a construir les primeres barricades al voltant de les universitats, amb la finalitat d’obstaculitzar el desplaçament de les forces repressives i per donar protecció als estudiants.

En una acció que va sacsejar el país, en la ciutat de Masaya, el llegendari barri indígena de Monimbó, feu sandinista des de la insurrecció contra Somoza, i on va caure combatent el germà petit de Daniel Ortega en 1978, va aixecar barricades en suport als estudiants i contra Ortega. La joventut i els vells quadres sandinistes del barri van començar a enfrontar-se contra la policia i les forces de xoc del partit.

El decret que va modificar les normes del joc de la seguretat social provocà encara més protestes per varies ciutats del país, però la desmesurada i indiscriminada repressió va donar lloc a una veritable i amplia insurrecció popular en tot el territori nacional. La contestació de les forces repressores va fer vessar la sang. El capital transnacional va obligar a Ortega a negociar la resolució del conflicte.

Des de que el 18 d’abril de 2018 es va activar la resistència popular contra la dictadura orteguista les protestes no han parat. Hi hagut fluxos i refluxos, però s’han mantingut. Les primeres protestes buscaven la derogació del decret 03-2018, però la criminal repressió va comportar que el objectiu final de les protestes fos el derrocament del govern d’Ortega per a amplis sectors populars.

A dia d’avui la policia i els paramilitars han assassinat a més de 328 persones, han arrestat a més de 800 ciutadans (unes 170 encara segueixen empresonades), més de 70000 persones s’han vist forçades a marxar al exili. Es poden veure informes parcials de la repressió orteguista en aquests 2 documents d’organismes internacionals de drets humans:

Informe CCIDH: http://www.oas.org/es/cidh/informes/pdfs/Nicaragua2018-es.pdf

 Informe GIEI: http://www.oas.org/es/cidh/actividades/giei-nicaragua/GIEI_INFORME.pdf

Ortega va ser pres per sorpresa al igual que la resta del país. Li va costar dies de mentires força increïbles per convèncer a part de la comunitat internacional i a l’esquerra estalinista que encara el perceben com el guerriller dels 80 que va dirigir la Revolució Popular Sandinista. La mentida oficial va quedar així: la insurrecció popular va ser en realitat, diu Ortega, un “fallit cop d’Estat, finançat pel narcotràfic i els polítics anti-cubans de Florida i organitzada per la burgesia local i els partits polítics finançats pels americans”.

També li van costar diversos dies de mentides inacceptables trobar una presentació potable per als seus grups paramilitars amb armes antitancs, metralladores pesades i fusels de franctiradors, que assassinaven als caps visibles del moviment que van sorgir al calor de la lluita en les barricades. Primer va dir que eren narcotraficants, després que eren delinqüents sobre els que no tenia control, després la versió oficial va ser que eren policies de civil. Fins que al final van ser presentats com a “policies voluntaris”, i com a tals, perfectament legals.

La veritat evident per a tots els que vivim al país, es que un gegantí alçament popular, sense dirigents, sense organització central, amb el que la població va buscar protegit la vida de pares i fills. Un alçament popular que va ser reprimit de forma ferotge pels paramilitars i forces especials de la policia.

Resultado de imagen de disturbios en nicaragua 2019"

Ortega mai va pensar en dialogar i menys en cedir el poder, encara que fos parcialment. Va utilitzar el diàleg per guanyar temps i recompondre les seves forces per atacar al poble insurrecte. Va demanar al Cardenal Arquebisbe de l’Església Catòlica de Managua que organitzés un diàleg nacional, que a la seva vegada li havien ordenat des del capital transnacional, com a mediadora i garant de la convivència. L’Església va acceptar organitzar-ho i ser part mediadora però no garant. Els primers convocats en representació de l’oposició van ser els empresaris! Els mateixos que durant 12 anys van cogovernar amb Ortega i que a partir de la insurrecció van anunciar el seu divorci amb el tirà. Feministes, camperols i estudiants també van ser convidats. No havia marge de maniobra per no convidar-los, per haver-se oposat a Ortega des de 1998, 2012 i 2013, respectivament.

El diàleg es va dur a terme del 16 al 23 de maig, data en el que es va suspendre per falta d’acords substantius i per incompliment dels acords firmats. La repressió no va cessar en cap moment, ni abans, ni durant, ni després del diàleg.

En la segona quinzena de juny l’ambaixador d’EUA davant la OEA es va reunir amb Ortega i es possible que li hagi donat a conèixer que el seu govern ja no es considerat garantia de res pel govern d’EUA i que podria donar-se per acomiadat, pel bé de la estabilitat del sistema se li concedia la possibilitat de sortir pacíficament amb tots els seus bens i patrimoni. Ortega ha treballat assegurant els interessos dels EUA en Nicaragua des de que va assumir el poder en el 2007.

La proposta d’EUA, que va ser assumida immediatament pels empresaris “representants de l’oposició”, era la de reformar la llei electoral per assegurar “eleccions competitives” i avançar els comicis. Fins a dia d’avui Ortega no ha acceptat l’acomiadament.

La brutal repressió ha descapçat al moviment insurrecte amb assassinats, empresonaments i exilis forçats o la clandestinitat.

Les organitzacions empresarials que diuen representar l’oposició i que van ser sòcies durant 12 anys fins l’abril de 2018 (i que probablement diversos membres encara siguin socis en empreses de la família d’Ortega) no tenen gaire interès en la democràcia i menys en els drets de la majoria social.

Els EUA (i la Secretaria General de la OEA) busquen que el nou govern sigui complaent amb els interessos nord-americans com ho va ser el d’Ortega (i els dels 3 presidents anteriors).

La negativa d’Ortega a cedir ni un mil·límetre ha ajudat a radicalitzar a certs sectors de la societat civil i la llarga repressió ha esdevingut que apareguin propostes i plantejaments de ruptura amb els poders del status quo.

Ortega es un cadàver ambulant. El més probable es que del conflicte aparegui un altre sistema liberal burgès, però hi ha gent que vol molt més i lluitaran en millors condicions un cop sigui fora el tirà.

Managua, 14 de desembre de 2019

Netzahualt, autoconvocat nicaragüenc

Cal fer una prevenció de riscos laborals amb perspectiva de gènere?

Dones Llibertàries

La salut laboral té quelcom a veure amb ser dona o home? Els homes i les dones estan exposades a diferents riscos laborals? La prevenció dels riscos laborals en les dones s’ha de centrar, sobretot, en l’embaràs i la lactància?

Una de les preguntes que moltes vegades es plateja, dins de l’àmbit laboral, és si la vigilància i la promoció de la salut en les organitzacions i/o les empreses han de tenir una mirada i han de conduir a unes pràctiques diferencials en funció de si es tracta d’un treballador o una treballadora, i si els riscos laborals als quals s’enfronten les dones assalariades són diferents dels que es troben els homes assalariats. Sabem que formular aquestes preguntes i d’aquesta manera (en clau binària dona-home), invisibilitza les persones intersexuals, transgènere i queer. Ara bé, en aquest article ens centrarem en el subjecte polític “dones”, tot entenem que hi ha persones que subverteixen i revolucionen, de forma encarnada, el sistema heterocisnormatiu.

Davant les qüestions formulades amb anterioritat, una de les primeres respostes que ve a la ment és que sí, que s’ha de fer un tracte diferencial i especial durant l’embaràs i la lactància. Ara bé, són només aquestes circumstàncies (maternitat i lactància) les que s’han de considerar i que mereixen una tracte diferencial des d’un punt de vista de prevenció de riscos laborals quan ens centrem en les dones treballadores? No s’estarà caient (inconscientment) en perpetuar el mandat social imposat a les dones que diu que nosaltres només som “dones” si tenim descendència i que la nostra funció social és la reproducció, la cura, el manteniment i sosteniment de l’espècie?

Per una banda, l’evidència posa de manifest que, en el mercat laboral, hi ha una sèrie d’ocupacions remunerades que són fonamentalment desenvolupades per homes i que n’hi ha d’altres en què s’ocupen principalment dones, i que -a més- el homes solen ocupar posicions més rellevants i càrrecs de responsabilitat més alts en les organitzacions mentre  que les dones es dediquen a fer tasques més operatives. Aquest dos fenòmens es coneixen com segregació horitzontal i segregació vertical, respectivament. Per altra banda, les enquestes de l’ús del temps[1] posen de manifest que, hores d’ara, són les dones les que continuen/continuem assumint una major part dels treballs domèstic, reproductiu, sexual, emocional i de cura. Això és el que es coneix com a divisió sexual dels treballs. Aquesta segregació desigual en el treball (segregació horitzontal i vertical) i la divisió sexual dels treballs (“productiu”, domèstic, reproductiu, sexual, emocional i de cura) tenen res a veure amb la prevenció de riscos laborals?

Doncs sembla ser que sí!!

En les activitats desenvolupades predominantment per les dones… En els treballs ocupats majoritàriament per homes…
…els riscos més freqüents són els relacionats amb postures de treball inadequades, llargues jornades dempeus, treballs repetitius i exposició agents químics i biològics. …predominen els riscos relacionats amb la seguretat (accidents de treball que ocasionen lesions traumàtiques) i la manipulació de pes elevat.
Predominen els: Riscos ergonòmics, psicosocials i higiene Predominen els: Riscos de Seguretat i higiene

Així, doncs, les enquestes europees de condicions de treball[2] posen de manifest que les dones duen a terme en major proporció tasques monòtones, obtenen un salari inferior, tenen menor capacitat de participar en la planificació de la seva pròpia feina, tenen menys expectatives de promoció professional i pateixen assetjament psicològic i sexual en major grau que els homes. Aquests riscos es consideren de tipus psicosocial.

En totes les categories professionals, dels llocs de treball, des de l’organització dels espais, passant pels horaris, els equips i les eines, ha estat pensat, majoritàriament, seguint un model masculí de treballador (p. e. disseny de les eines manuals amb paràmetres anatòmics exclusivament masculí). Aquests horaris que no tenen en compte les responsabilitats o necessitats relacionades amb l’entorn familiar o els treballs domèstic, reproductiu, sexual, emocional i de cura, suposen una doble càrrega (física i mental) per a les dones.

La segregació desigual en el treball (segregació horitzontal y segregació vertical) i la divisió sexual dels treballs (“productiu”, domèstic, reproductiu, sexual, emocional i de cura) són els elements clau per explicar la distribució desigual de dones i homes en l’exposició als riscos laborals.

Allò que els registres oficials no deixen veure

Cal destacar, també, que en el cas de les malalties laborals i professionals patides majoritàriament per les dones hi ha una subdetecció i una infradeclaració en els registres oficials d’accidents de treball i malalties professionals, la qual cosa dificulta la seva prevenció. Atès que les dones pateixen menys accidents de treball que els homes, la relació dels seus problemes de treball queda manifestament oculta. Ara bé, sembla ser que hi ha una mortalitat entre 5 i 20 vegades superior per causa de malalties laborals que la deguda a accidents de treball.

A Catalunya la incidència de malalties professionals és superior entre les dones, i solen ser malalties produïdes per agents físics que es tradueix bàsicament en trastorns musculoesquelètics (mal d’esquena lumbar, dolor cervical), i malalties psicosomàtiques tipus estrès, depressió o ansietat que no estan reconeguts com a malalties professionals i, per tant, no queden recollits en els registres oficials. Els registres oficials no recullen, doncs, el mal d’esquena, dolor muscular, fatiga, estrès, mal de cap, irritabilitat, lesiones, problemes per dormir, ansietat o problemes visuals.

Les lesions per accident de treball es reconeixen més fàcilment per la serva relació immediata entre la causa i el dany consegüent (predominantment patides per homes), mentre que les malalties laborals solen aparèixer de manera lenta i progressiva (majoritàriament patides per dones).

Manca d’estudis sobre la incidència dels tòxics des de la perspectiva de gènere

Resulta evident que homes i dones difereixen en estructura òssia, distribució del greix corporal, funció endocrina o sistema immune, però en canvi hi ha molts pocs estudis sobre l’impacte d’aquestes diferències en la resposta a les exposicions a tòxics, a les exigències físiques o a l’estrès tèrmic.

La càrrega física

Pel que fa a la càrrega física s’evidencia que les millores tecnològiques en la indústria han tingut un impacte superior en homes, atès que aquestes s’han aplicat principalment en llocs de treball ocupats en grau més elevat per homes, i en el sector serveis –en el qual treballen en major nombre dones– no han tingut un impacte tan significatiu. Per tant, la càrrega física mitjana de les dones és superior. A més, els homes ascendeixen en major proporció a llocs de comandament que les dones, el que sovint comporta fer treballs associats a una menor càrrega física.

Les mesures de prevenció de riscos laborals adreçades a la protecció de l’embaràs i la lactància NO són suficients.


[1] L’Enquesta de l’ús del temps del 2010-2011, es pot consultar a: http://www.idescat.cat/pub/?id=eut (Darrera consulta: 2/12/2019).

[2] La 5th European Working Condicions Survey del 2012, es pot consultar a: http://www.eurofound.europa.eu/sites/default/files/ef_files/pubdocs/2011/82/en/1/EF1182EN.pdf (Darrera consulta: 2/12/2019).