2020: La CGT de Catalunya en dades

Óscar Murciano. Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya

Es superen les 3.000 noves afiliacions anuals. Quart any consecutiu de superació de màxims històrics

18350 persones afiliades. Nou any de màxim amb un increment net del 8% respecte un any enrere

Les noves afiliacions es reparteixen pràcticament al 50% entre dones i homes

Sens dubte aquest 2020 quedarà marcat per l’arribada de la pandèmia de COVID19 que ha trasbalsat tots els aspectes de les nostres vides. El sindicat ha hagut d’adaptar-se ràpidament als canvis bruscs per tal d’oferir respostes a l’emergència sanitària, caos en la distribució d’EPIs, lluites contra els ERTOs, anàlisis de les normatives, així com la forma de trobar noves formes de coordinació i lluita col·lectiva. Aquest shock ha estat aprofitat per empreses i governs per justificar nous retrocessos en matèria de drets i condicions laborals, enfront dels quals el sindicat ha estat un cop més mur de contenció i espai de lluita.

Hem continuat fent vagues, campanyes, concentracions o manifestacions malgrat els impediments i dificultats. Aturant ERTOs a serveis públics o purament privats, presentats amb l’únic interès de satisfer cobdícia empresarial.

Voldríem, en aquest moment de fi del període anual, fer una aturada i revisar quatre pinzellades de les dades referents a la situació del sindicat i la seva influència dins la classe treballadora a Catalunya.

Creixement de l’afiliació

Tot i un cert fre en els mesos de confinament degut al tancament de seus del sindicat o empreses, arribem per primer cop a les 3000 altes anuals, concretament 3031. És el quart any consecutiu de superació de registres anteriors. La mitja de les altes dels darrers 4 anys és un +71% més elevada que la mitja d’altes dels 4 anys anteriors.

Pel que fa al total net entre altes i baixes, arribem a les 18.350 afiliats i afiliades, un increment del 8% d’afiliació respecte de les persones sindicades a desembre de 2019.

Afiliació per gènere

El 2020 s’han organitzat als sindicats de la CGT de Catalunya pràcticament el mateix número de dones (49,8%) que d’homes (50,02%). Un petit increment respecte de l’any passat on les entrades de dones suposaven el 48% de les altes.

Aquesta tendència ja de fa temps està modificant clarament la composició del sindicat a nivell de gènere, que pel que fa a tota l’afiliació és el dia d’avui del 39,6% dones i 60,04% homes.


Afiliació per edat

Les noves altes del 2020 als sindicats de la CGT de Catalunya estan en línia amb l’edat mitjana per trams dels assalariats/ades segons IDESCAT. Tenim un lleuger increment en el tram de menors de 30 anys i de més de 60 anys respecte a les noves afiliacions de 2019.

Expansió a empreses i eleccions sindicals

El creixement que estem experimentant s’articula en la creació de noves seccions sindicals pel territori. Conèixer el seu increment total i distribució és força complicat doncs cada sindicat territorial té la seva pròpia gestió.

El que sí que podem fer és observar a quants processos electorals hem participat un determinat any respecte dels que es van fer 4 anys enrere. El valor no representa la totalitat de les nostres seccions, doncs no es mostren les que no es presenten a eleccions, però sí que marca una tendència prou propera.

Ara bé, aquest any i el següent no es podrà fer aquest estudi a causa de l’impacte de la pandèmia als centres de treball, el que desvirtua les dades per poder comparar. L’aturada dels processos d’eleccions durant gairebé 4 mesos i la represa d’aquests a baix nivell (molts comitès on som presents estan postergant la renovació a l’any vinent) fa que no podem tenir visions homogènies.

Amb dades del mes de novembre, s’han fet aproximadament 3279 eleccions sindicals a Catalunya aquest 2020, el que suposa només el 52% de les de 4 anys enrera.

De les ja realitzades, es constata forts increments de la CGT a noves empreses dels sectors sanitaris, neteja, sector social així com en l’àmbit territorial, especialment al Camp de Tarragona i Àrea Metropolitana de Barcelona.

Respecte a la representativitat de les eleccions de 2016, incrementem en uns 0,71 punts aquest 2020. Cal, de nou, tenir en compte que moltes empreses on estem presents han postergat els processos d’eleccions pel 2021, pel que caldrà esperar al any vinent per tenir una foto més exacta. El que sí que es pot constatar és que segueix el lògic increment de representació a conseqüència de l’organització de la nova afiliació en més seccions sindicals per tots els sectors productius.




Més enllà de la vaga, la pressió

Óscar Murciano. Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya
(@UnNouMon)

La primera vaga documentada té una data tan llunyana com el 1152 aC durant el regnat de Ramsés III a Egipte: seixanta artesans que es van negar a treballar perquè no se’ls proporcionava el menjar i vestits acordats. Es desconeix el resultat d’aquella protesta però ben segur que no va ser el primer cop que aquest mecanisme es produïa, segurament tan antic com l’establiment de les relacions de poder a les societats.

Una vegada darrere l’altre són les classes socials baixes les que llaurem la terra, construïm, fabriquem, generem els béns i serveis que proveeixen de recursos la societat sencera però, especialment, als estaments alts de qualsevol estructura moderna organitzada per classes. Almenys, no en conec cap en què no sigui així.

El mecanisme de la vaga, les no emmarcades en un context revolucionari, és molt simple i per això tan efectiu: sense disputar un objectiu immediat de ruptura general del sistema de poder existent, deixem de fer la nostra part interrompent el circuit sencer i creant afectacions no desitjades per qui, institucionalment, mana (de tipus econòmic, alteracions de la normalitat, conflictivitat, etcètera). La vaga és col·lectiva, mostra en petites espurnes el potencial de revolta organitzada que tenim les classes no dirigents, la nostra capacitat numèrica i els peus de fang que suporta tot l’injust muntatge social.

Com han de reaccionar les classes dominants i els seus col·laboradors davant d’aquests desafiaments és prou clar: repressió, tortura, assassinats, presó, escarni. Per diferents raons que no entraré al detall, entre elles que molts avantpassats/ades van confrontar la reacció pagant un preu molt alt, actualment el sistema permet en les anomenades ‘democràcies occidentals’ certes batusses locals. Això sí, actuant activament per a soscavar-les totes amb mètodes no tan evidents o directes.

“no podem creure que la vaga per si mateixa és la solució perquè no ho és”

Malgrat que la doctrina neoliberal fa molts esforços perquè interioritzem la inutilitat de les vagues, no se n’acaben de sortir. El cas paradigmàtic són les polítiques TINA, There Is Not Alternative, dels governs Thatcher i tan clarament implantades a l’estat espanyol durant el període de crisi financera del 2008: feu el que vulgueu, que no cedirem en res. La vaga es buidava així del seu caràcter funcional pel replegament estatal i patronal per suportar els nivells de lluita que calculaven que es produirien. Nivells de lluita resultants de dècades de pau social i submissió del sindicalisme majoritari.

El seu càlcul de conflictivitat va ser correcte, però alhora TINA és mentida. La no cessió a la lluita dels treballadors i treballadores no es deu a la voluntat indestructible del nostre enemic, sinó únicament al fet que no hem aplicat prou pressió per obligar-los.

No podem creure que la vaga per si mateixa és la solució perquè no ho és. De la mateixa forma que una espasa no fereix a ningú: ho fa la força amb què colpegem o pressionem en el cos del contrari. La vaga pot ser tan inofensiva com un ganivet empunyat per un nen de quatre anys o perillós si ho fa una persona adulta experimentada. No és ni menys ni més que una eina de canalització de pressió col·lectiva, la clau és, doncs, la pressió amb la qual fas servir una bona eina.

Després del quinquenni més dur de la crisi financera segurament moltes persones recordem les conseqüències sintetitzades en un dels eslògans fets servir llavors per padefos o esquirols ‘pota negra’, però no només per ells: les vagues no serveixen. Un cop superat aquest període vam començar a comptar petites o clares victòries i ‘Les vagues no serveixen’ va passar a ser el titular irònic d’un cert canvi de dinàmiques.

El prestigi de la lluita es va recuperar, funcionava, era útil de forma visible no únicament perquè cal resistir. Només en l’any 2019, per posar un exemple, 10 seccions de sindicats de la CGT de Catalunya, van guanyar completament els seus conflictes mitjançant la vaga i aquest boca-orella genera resultats en forma tant d’increments d’afiliació com d’acceptació dels mètodes de confrontació que defensem. Ara bé, és probable que el context de guanys empresarials també va facilitar que no hi hagués tants enrocaments davant les afectacions de les lluites.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és imagen-1.png

Cal superar les expectatives de dany que contempla la nostra empresa o govern. Per fer-ho, si apliquem un pla de lluita previsible difícilment els podrem situar fora de la zona de confort. A cada conflicte l’oponent té uns punts febles específics que cal concretar i on centrar els esforços per crear el màxim dany possible, socialitzar els conflictes seguint els nostres acords congressuals i no limitar-se amb el que l’altra part ja té previst. És necessari tenir present que les vagues desgasten molt a les seccions sindicals que estan en el conflicte i per això la solidaritat del sindicat és la resposta per crear i estendre altres focs secundaris que contribueixin a l’esforç central, ajudant a amplificar suports i recursos.

És molt important i necessari reflexionar-hi sobre com potenciar les vagues i conflictes, ara que estem entrant en el túnel d’una nova Crisi. Reflexions que calen no només per aquest trajecte, sinó especialment quan entrem a la següent fase del cicle econòmic per a sortir-ne reforçats com a classe.
Podem debatre d’aquestes i altres qüestions per donar resposta col·lectiva. Els propers 10 i 11 d’Octubre els sindicats de la CGT de Catalunya debatrem les propostes que qualsevol afiliat o afiliada presenti a debat davant la situació de crisi econòmica i sanitària existent.

Preparem la resposta.

Créixer bé és integrar bé

Óscar Murciano. Secretari d’acció sindical de la CGT de Catalunya
@UnNouMon

Fa unes setmanes es va fer públic el creixement en afiliació que estan experimentant els sindicats de la CGT de Catalunya, i podem dir que mai havia estat tan elevat. Amb gairebé 3.000 altes en un any es dupliquen les que teníem només dos anys enrere. Si es manté la tendència de 2018 i 2019, en algun moment dels propers dos anys el sindicat superarà les 20.000 persones afiliades. Una extensió que pot significar un canvi en la capacitat de la CGT per a mobilitzacions cada cop més rellevants.

Això és inevitable si seguim mantenint una referencialitat en les lluites (10 vagues guanyades completament per seccions de la CGT l’any passat), defensa activa dels drets socials i als centres de treball. No podem estar guanyant prestigi entre la classe treballadora, mostrant amb fets la utilitat del conflicte per guanyar, i alhora sorprendre’ns que cada cop més persones vegin en la CGT el model sindical que dóna respostes a la seva situació de precarietat i patiment. Simplement, és normal que estigui passant això.

No és preocupant, doncs, aquest canvi en el número d’incorporacions, ni hem de mirar com una situació preocupant que cada cop més persones vulguin organitzar-se amb nosaltres. El repte, per tant, no està en desconfiar dels fulls d’afiliació pendents de registrar, sinó trencar-nos el cap per redoblar la seva integració el més aviat possible en els valors i funcionament anarcosindicalista i la pròpia vida del sindicat. L’èxit o fracàs en aquesta integració té una única responsabilitat: la de tots nosaltres, la dels que ja hi som.

No m’agrada portar automàticament contextos socials del 36 al 2020 però, de tant en tant, va bé per comprovar que moltes reflexions i situacions actuals ja es donaven llavors, i se seguiran donant.

“La nostra resposta (…) ha de ser molt més activa en afavorir la participació concreta i tangible”

Rellegint el ‘Manual del militante de la CNT-FAI’, editat per l’oficina de propaganda el 1937, no deixa de sobtar-me com en la qüestió del proselitisme no s’estaven per romanços, descrivint mètodes d’actuació com trobades ‘casuals’ amb la persona a convèncer a bars, o converses sense ‘que éste no se dé cuenta de que pretendéis catequizarle’. L’objectiu era incorporar obrers de forma activa i integrar-los dins el funcionament de la CNT. Aquest paràgraf també és molt descriptiu:

Muchos idealistas, por no conocer bien la misión que les compete, como tales y militantes, sufren no pocas decepciones. Un vegetariano que machaca exclusivamente su tema ante personas enamoradas exclusivamente de la alimentación carnívora, fracasará estrepitosamente. Al anarquista puede ocurrirle otro tanto, si sus oyentes no están preparados para recibir los efluvios del ideal.”

La CNT al 36 no afiliava anarquistes, afiliava obrers en una organització anarcosindicalista. La CGT i la CNT al 2020 fan el mateix. I és des d’aquesta organització que es pot construir objectius i funcionaments comuns, davant la vida i front els nostres enemics de classe.

El repte que tenien els companys i companyes aleshores era, també, equivalent al nostre. Indiscutiblement el nivell de consciència obrera i d’influència del sindicat a barris i viles era infinitament més omnipresent que el nostre actualment, però el risc també hi era. Ningú neix anarcosindicalista sinó que és un procés d’aprenentatge i assimilació de les idees i mètodes anarquistes combinades amb la practicitat del conflicte quotidià capital-explotades. Aquest camí es recorre més ràpid com més a prop sigui el punt de partida previ de cadascú. Però més lluny o més a prop, tothom el pot fer. És feina nostra, de tots i totes, redoblar esforços i repensar estratègies territorials i sindicals per a que aquest procés sigui el més àgil possible.

Essent evident que la formació és clau, ho és també focalitzar la participació, creació i potenciament a nivell territorial d’espais de militància directa i socialització del sindicat. Sempre he observat que s’adquireix més consciència amb una setmana de lluita i conflicte assembleari que amb un any de teoria matxacona. Cal passar per la decisiva cadena d’errors i encerts personals i col·lectius per poder afavorir una militància autònoma i no infantilitzada ‘pels que saben molt’. Això no té recorregut i només aporta cotitzants dependents i militants cremats.  

El 2018 es van incorporar al sindicat 2.150 persones, l’any passat 2.918 més. La nostra resposta com a organització davant la inevitabilitat de forts creixements ha de ser molt més activa en afavorir la participació concreta i tangible, la socialització del sindicat i la imprescindible formació mitjançant diversos canals.

Seguirà plovent amb intensitat i el riu s’obrirà camí igualment, de nosaltres depèn el com. Pense-m’hi però, especialment, actuem amb iniciatives concretes sense esperar massa perquè el temps no s’atura.

Victòria de la vaga indefinida a Iberboard

Òscar Murciano, Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya

El passat 4 de novembre s’iniciava una vaga indefinida a l’empresa de transformació de paper i plàstics Iberboard, a Alcover. Els 146 treballadors i treballadores la van seguir des del primer moment al 100%, aturant completament la producció i el sistema de cogeneració elèctrica que hi ha instal·lat. Al quart dia de vaga es certifica la victòria de la plantilla amb un document signat a mediació de la Generalitat on s’acceptava el compliment de tot allò que es reivindicava. Aquesta és la història d’una lluita decidida i victoriosa.

La fàbrica d’Iberboard té presència a Alcover amb diferents noms des del 1925, protagonitzant un bon número de lluites obreres al territori des de llavors; avui s’hi suma una més, organitzades ara des de la CGT.

Iberboard ha tingut una etapa complicada, amb concurs de creditors inclòs, i una entrada de nous accionistes liderats pel grup Grífols. L’actitud d’aquesta nova direcció ha estat molt agressiva des de l’inici, degradant el clima laboral i acumulant processos col·lectius contra les seves mesures de retallades de condicions.

“He patit durant 15 anys i ha estat ara que he vist el que pot ser un sindicat”

L’empresa incomplia els increments de conveni, implanta a més un ERTO per ‘baixada de la producció’ mentre alhora s’acumulaven centenars d’hores extraordinàries mensualment. Vist que no hi havia forma d’alterar l’actitud prepotent i explotadora dels empresaris, la plantilla va decidir en assemblea convocar vaga indefinida amb la CGT. La reacció de direcció va ser acomiadar al delegat LOLS de la CGT, un membre del comitè d’empresa també de la CGT i tres treballadors més.

Aquest fet va inflamar a la plantilla i esclatar la indignació de tal forma que ja era evident que la vaga seria massiva. Finalment, a mediació de Treball l’empresa va fer marxa enrere readmetent a tothom qui volgués, mentre que per part del comitè de vaga es va donar uns dies de termini per a veure si es podia arribar a un acord.

La proposta de l’empresa enviada unes hores abans de l’inici va ser rebutjada per la plantilla, així que el dilluns 4 de novembre a les 5 del matí el piquet de treballadores es va autoconvocar per defensar la vaga indefinida. El seguiment va ser de la totalitat de les 146 treballadores excepte la persona encarregada de processar les nòmines de la plantilla que, un cop enviat els diners, es va sumar al piquet i vaga. Únicament els directius de l’empresa van mirar de creuar la línia del piquet sense èxit. Es comentava que la grua va haver d’endur-se un d’aquests luxosos cotxes per problemes amb les rodes del vehicle.

Els torns al piquet es mantenien les 24 hores del dia, comptant amb el suport de col·lectius del territori que feien arribar material de logística, menjar, beure i llenya per aguantar les nits fredes a la fàbrica. El matí del segon dia, Iberboard va anar a buscar una persona a casa seva perquè entrés a la planta, com si això pogués alterar la paralització completa de la producció. Actes il·lògics i absurds com aquests indicaven a la plantilla el grau de desesperació de la empresa davant la potència dels efectes de la vaga.

Durant els dies que faltaven fins mediació de dilluns es van enfortir les relacions dels i les treballadores, el sentiment de pertinença a una comunitat, a una classe social. Finalment, dijous l’empresa va cedir en tot per aturar la vaga:

-Finalització immediata de l’ERTO.

-Retorn del 80% de les pèrdues temporals salarials motivades pel temps que l’ERTO va estar actiu.

-Actualització del salari al que pertoca segons conveni.

-Pagament dels endarreriments per no haver-ho fet abans.

A l’assemblea de treballadors que van ratificar l’acord els plors i abraçades es barrejaven, de vegades una cosa i després l’altre, per tornar a començar. Al dia següent un dels vaguistes explicava com quan passeges pel poble veïns i veïnes s’abracen als vaguistes, estenent l’alegria per tot el territori. Les companyes estan demanant fulls per afiliar-se, mentre la caixa de resistència creada perquè aguantessin segueix recaptant milers d’euros provinents d’ens de la CGT, col·lectius del territori i persones solidàries.

Iberboard ens mostra que és la lluita la clau de la victòria i no la mentida i traïció dels pactes socials de la rendició. Cal tirar a terra els despatxos concebuts com a barricades de la lluita sindical i social. No només per raons de comportament, si no també pràctics: Mentre el conflicte és l’únic que obre la porta dels drets, el delegacionisme només perpetua la subsidiarietat i complicitat amb la patronal.

Finalment, cal destacar el gran paper que la Federació Intercomarcal de l’Alt Camp-Conca de Barberà ha dut en aquesta vaga, enganxats cada minut als vaguistes, assessorant i alhora mantenint l’espaï autònom de les seves decisions. Aquesta tasca no és només puntual si no una més de les que realitzen habitualment i que mostren que un anarcosindicalisme motivat, alegre i actiu és clau per incrementar l’organització obrera en un territori.

Un treballador afirmava: “He patit durant 15 anys i ha estat ara que he vist el que pot ser un sindicat. Traslladeu el nostre agraïment a tota la CGT, no sabem com podem agrair i retornar el que hem rebut”.

Dret de vaga sense dret de vaga

Òscar Murciano. Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya

Fa poc més d’un mes vam conèixer un posicionament del jutge Santiago Vidal declarant legal l’esquirolatge realitzat per Fira de Barcelona, denegant l’aplicació de mesures cautelars per garantir el dret de vaga. L’empresa va sotscontractar un altre proveïdor de muntatge d’escenaris per així rebentar la vaga del personal en lluita. El jutge va fer servir com excusa una jurisprudència encara en litigi per la qual una empresa client podia adjudicar el servei prestat per una empresa proveïdora en vaga a una altra. A banda d’això, Santiago Vidal va afegir de la seva collita que seria ‘desproporcionat’ que el dret de vaga passés per sobre de les afectacions a terceres persones que participarien a les activitats programades al festival Sònar.

Em pregunto quina vaga no afecta a tercers. Com es pot posar a la mateixa alçada aquest suposat dret per sobre de la capacitat de poder igualar les forces en una taula de negociació? Si el jutge hagués fet efectiu el dret fonamental recollit a la constitució per sobre dels poderosos interessos de la Fira, el conflicte s’hauria solventat en unes hores. Per contra, va deixar la vaga a l’alçada d’un acte folklòric sense conseqüències reals de pressió. No passem per alt que l’Ajuntament de Barcelona i Generalitat de Catalunya formen part del patronat de la Fira i no van moure un dit.

Un parell de setmanes després es va conèixer que el senyor jutge va demanar la seva jubilació voluntària i a viure, que són dos dies. En tot cas aquesta aberració que escup al dret de vaga de la classe treballadora es contextualitza dins d’una ofensiva general que ens ha de fer reflexionar al respecte.

El primer que cal comprendre és que el dret de vaga hauria de ser il·legal en qualsevol sistema capitalista. Som, objectivament, davant un sabotatge col·lectiu contra propietats alienes i que provoquen un dany econòmic als seus legítims propietaris. Amb aquesta coacció, es vol que l’altre part cedeixi en els seus plantejaments. Quina diferència hi ha amb la figura del xantatge penal? Cap, perquè ho és.

No hi ha cap altre acció sota aquests paràmetres que sigui tolerada pel sistema. Si no es reprimeix pel simple fet de fer-ne és única i exclusivament perquè es va arrencar per la força i el capitalisme va haver de cedir com a mal menor d’altres escenaris. Actualment no es pot eliminar sense més, doncs encara és valorat positivament com a signe de ‘democràcia’ pel conjunt de la població. Per tant la utopia neoliberal de l’oligarquia és rebaixar-ho a un dret formal més de la vitrina de les hipocresies del sistema, sense força real efectiva. Posar el dret de vaga just al costat de l’article 47 de la Constitució que diuen garanteix el dret a una vivenda digna a tot ciutadà/ana. Risas.

“normalitzar mecanismes de socialització, apertura dels conflictes laborals al territori, creació d’escenaris imprevisibles i una major confrontació del tipus que es decideixi i convingui en cada moment”

El dret de vaga no és només que algunes persones puguin fer-ne, sinó que la vaga sigui efectiva, que tingui el suficient poder de coacció com per fer modificar la voluntat d’empresaris o governs. Això implica la capacitat d’aturar els mitjans de producció i no permetre esquirolatge de cap tipus. Tot el que no sigui això la converteix en una farsa sota unes normes de domesticament cada vegada més estretes.

Sense estendre’ns gaire, la via cap a la irrellevància de les vagues segueix tres principals camins:

  • Uns serveis mínims brutals. Només al darrer mes, les convocatòries de vagues a RENFE de la CGT només les poden realitzar el 3% de la plantilla. La vaga de Ryan Air té serveis del 100% en els viatges a les illes (com si tota la comunicació amb aquestes depengués d’aquesta companyia). Ampliació dels serveis mínims a les vagues de Metro a Barcelona per “contaminació” (episodi que no va causar restriccions a la circulació de vehicles privats), i un llarguíssim etcètera que en ocasions demana més personal en servei mínim que el que hi ha sense vaga.
  • La criminalització de les vagues. Conscients que la població no estarà per l’eliminació d’aquestes, almenys de moment, els mitjans de comunicació en mans del poder econòmic o polític es centren en les afectacions. Creen el context adequat per facilitar les restriccions que realitzaran els governs o promocionant un ambient per ‘regular’ més encara les vagues al sector privat. “Jo no tinc cap culpa, Em sembla bé que hi hagi vagues però sempre paguem els mateixos”.

En aquesta criminalització a nivell polític hi participa gairebé tothom. Els que ho fan obertament o els hipòcrites que filtren salaris manipulats de treballadors de Metro per a llençar a la població contra ells, les que diuen que ‘no es pot negociar amb vaga convocada’ o les que parlen en xats privats que la CGT ‘és un càncer pel sector públic’ per les diferents lluites que realitzem.

  • Creació de nous precedents, les vagues de proveïdors. Aquest punt, encara en litigi, és molt preocupant. L’economia productiva avui dia es basa en les externalitzacions dels processos productius. A tota empresa important hi ha una galàxia de proveïdors. Quan un d’aquest fa vaga, la seva capacitat de pressió ve donada moltes vegades en el dany que exerceix al negoci del client, que habitualment afegeix pressió addicional al proveïdor perquè solventi el seu conflicte.

Amb la sentència del Suprem sobre el cas Altrad (encara en recurs) s’obre la porta a que tota empresa client pugui fer esquirolatge legal, derivant la prestació de servei de l’empresa en vaga a una altra. S’acaba d’aquesta forma amb la capacitat d’aturar de forma efectiva la producció del servei, deixant molt minvada de força la vaga: el proveïdor només ha de resistir la pèrdua temporal de plusvàlues del contracte, el client tenir plans de contingència.

Resultado de imagen de vaga sonar

Amb aquest panorama, que legalment anirà a pitjor, i que pot tenir el toc de gràcia tard o d’hora en la redacció d’una llei de vaga, tenim dues alternatives com a sindicat i sindicalisme en general. La primera és seguir adaptant-nos a les normes existents i assumir-les, acceptant una estratègia que posa punt i final a la capacitat efectiva de la majoria de les vagues. La segona és incrementar el conflicte i la resposta a les agressions per defensar i compensar la pèrdua de poder de la vaga legal.

Aquí cadascú ha d’explorar noves vies (vagues “il·legals”, diferent tipus d’accions complementàries, etc.), però sembla clar que moltes passen per afegir noves formes de pressió a la realització de les vagues. I això implica normalitzar mecanismes de socialització, apertura dels conflictes laborals al territori, creació d’escenaris imprevisibles i una major confrontació del tipus que es decideixi i convingui en cada moment. Hem d’anar deixant més de banda la mirada legal per unir i enfortir de forma més decidida la sindical i social. Ens juguem molt.