Com cada any tornem a sortir al carrer per reivindicar el 8M com un dia de lluita

Rosalia Molina
Dones Llibertàries CGT

Un any més, aquest 8 de març les feministes d’arreu del mon,  tornarem  a sortir al carrer per continuar reivindicant  i expressar la nostra ràbia i les nostres reivindicacions.

Omplirem els carrers i places de tots els barris, pobles i  localitats de Catalunya, de l’estat espanyol i de tot el món  cridant ben fort per fer escoltar les nostres veus, per dir PROU.

Llegeix més

Discursos d’odi i precarietat, la realitat del proletariat trans a l’Estat Espanyol

Àuria Soriano

És una realitat que en el context actual estem veient un augment de la precarització i de la violència cap al proletariat, fet que s’explica per la destrucció creixent de l’Estat del Benestar i de la capacitat de la burgesia per fer concessions. Davant la pèrdua de drets i l’empitjorament de les condicions de vida, al bloc que abans conformava còmodament la classe mitjana no li queda més remei que buscar culpables i, lluny de fer-ho assenyalant la burgesia, els busca en els sectors més vulnerables de la seva pròpia classe, ja sigui el proletariat migrant, LGTBIQ+, etc.

Llegeix més

El silenci no ens protegirà

Laura Muñoz. Sector Social Ensenyament -Barcelona

El que no té nom, no existeix. Ja ve de llarg.
La magnitud del silenci és immensa entorn del patiment psíquic.

En l’estudi de Dones i bogeria, Phyllis Chesler analitza el paper històric i el biaix de gènere/classe/origen entorn dels malestars psíquics.

Construeix el seu relat posant èmfasi en el fet de polititzar els malestars. Fa que aquests puguin tenir veu i puguin ser reconeguts i vistos més enllà del propi estigma o de l’ostracisme social condemnatori per a les persones que els pateixen.

La paraula ofereix la possibilitat de canvi en termes de comprensió.

Quan la societat no entén/no vol entendre unes certes malalties el primer que fa és negar que sigui real, impossibilitar la realització d’un exercici de significació, o bé rebutjar a qui l’evidencien a través de l’exclusió. La mera presència del malestar genera una sèrie de preguntes incòmodes. I la incomoditat pot generar fissures en aquesta falsa pau social que ens envolta.

És per això que els problemes es queden en la intimitat i els draps bruts es renten a casa, sembla que no ens esquitxin o interpel·lin.

Aquesta dessensibilització (a vegades existent com a mer mecanisme de supervivència social) li fa niu a la violència i la perpètua.

El castell de cartes entorn de les misèries humanes és fràgil. Tan fràgil com que amb una bufada, de vegades, es trenqui i quedi tot en evidència. Però tot segueix, fins que segueix.

I Fins que prenem la paraula. I aquesta, ens porta a l’acció.

Posar damunt de la taula és un acte polític urgent per a poder prendre les regnes i que aquest castell de cartes pugui desmuntar-se sense aixafar-nos.

L’herència d’un pensament patriarcal ens posa molt difícil poder entendre la vulnerabilitat com un atribut intrínsec a l’ésser humà i no llevar-li valor o menysprear-lo.

La vulnerabilitat es vincula amb la falta de productivitat necessària per a poder operar dins de la lògica capitalista, de pèrdua de caixet social, de rendiment, de falta de voluntat, etc.

Aquesta lògica es revesteix ara amb discursos tipus New age, on posen l’accent de la recuperació de la persona en la motivació o ganes pròpies des d’un lloc individualista i buit d’anàlisi polític on s’evidenciï la correlació amb la lògica i cultura capitalista.

L’auge de vendes de cursos de sanació, teràpies, coachings, etc. impregnades d’un discurs “positivista” tòxic fan que seguim sense atendre la resta de realitat social que ens envolta. Aquests discursos provoquen culpa, invisibilitzen arrels de les problemàtiques i tapen opressions, ja que segueixen tenint en compte els condicionants i desigualtats socials, la comunitat que acompanya a cadascun i la pròpia realitat social que configura el relat.

No qüestiono la possible efectivitat que puguin arribar a tenir com a eines concretes, però sí que qüestiono profundament el seu caràcter reaccionari si es desdibuixa del context.

“és necessari poder parlar de l’estrès, angoixa i augment de la precarietat per la situació d’inestabilitat econòmica i social”

L’impacte de les crisis econòmiques, problemàtiques ambientals o pandèmies no castiga a tothom per igual. No hem descobert la sopa d’alls. Sempre és amb major cruesa als pobres. I a això se li sumen altres opressions per motiu de gènere, classe, origen, normativitat física o psíquica, etc. El biaix sempre té un component interseccional, ja que des del lloc d’opressió en el qual es col·loca a cada individu radica també la capacitat de resistir d’una manera o un altre o en la mateixa duresa de l’impacte.

En termes de patiment psíquic i contextualitzant-ho en aquests temps de pandèmia, podem veure que hi han hagut factors que han estat condicionants d’això.

És necessari poder parlar de l’estrès, angoixa i augment de la precarietat per la situació d’inestabilitat econòmica i social. Aquí cal tenir en compte els índexs de feminització de la pobresa (bretxes salarials existents amb biaix de gènere, economia submergida, tasques de cures no reconegudes, etc.) i la falta de garanties de supervivència a les quals les condemna.

Un altre factor necessari de nomenar ha estat el pes afegit a les persones que es dediquen especialment al treball de cures (sanitaris, àmbit social), majoritàriament també feminitzat); així com el fet de l’absència de possibilitats de poder conciliar a nivell laboral les pròpies cures del treball domèstic o familiar.

Una altra qüestió rellevant ha estat el factor d’aïllament social obligat, factor tan determinant per a la nostra supervivència física i psíquica.

Massa masclisme - CCOO CAT

Aquest aïllament ha estat un fenomen portat a l’extrem i que evidentment ha tingut unes conseqüències immediates negatives a nivell psicològic.

Aquesta situació de restricció de mobilitat i interacció ha provocat limitacions a l’hora de buscar ajuda. I, per tant, un augment del risc.

Moltes dones no han pogut decidir lliurement conviure amb els seus agressors i menys en aquest escenari. Els condicionants externs i interns han tingut un pes important en aquesta presa de decisions. La llibertat d’agència està compromesa a aquests condicionants i greument afectada. I davant situacions vulnerables, aquesta capacitat s’agreuja.

En termes de violència, podem esmentar augments de crides de denúncia (durant el confinament total van augmentar un terç) i evidències d’indicis suficients sobre augment de violències de control, psicològiques, físiques i sexuals potenciades per la situació ( Segons Vicky Rosell, Delegada del Govern per a la Violència de gènere).

Una anàlisi en profunditat requereix tenir en compte tota la situació. Punt de partida previ, desenvolupament i perspectives de futur. Si realment parlem en clau col·lectiva i de prevenció.

Les conseqüències de la violència es tradueixen en símptomes i xifres indicatives cap a les dones i/o altres identitats dissidents.

Hipermedicalització de les dones, increments dels casos de depressió/ ansietat, adjudicació de patologies diverses relacionades amb vivències de violència masclista, aïllament social, etc.

Davant aquest panorama, la gestió política és clarament insuficient.

La precarietat dels recursos públics disponibles (tant cap a les condicions de treball de les pròpies professionals, com de les dones ateses) són alarmants.

Durant la pandèmia, diferents recursos han exercit denúncies públiques d’aquest maltractament i precarietat. Parlem de falta de recursos econòmics, de places públiques (només 42 treballadores per a l’índex de violències diàries existents) i d’acords específics que regulin i dignifiquin la situació de les treballadores.

Un d’aquests serveis, el SARA (Servei D’Atenció, Recuperació i Acollida de la Dona) va denunciar públicament al setembre aquesta situació arran de la negativa d’aquesta revisió en clau positiva per part de la Regidoria de Feminismes i LGTBI.

Altres recursos i entitats també estan al límit per la falta de suport per part de l’Administració. Per exemple, Tamaia (entitat amb més de 28 anys de trajectòria en treball d’abordatge de violències masclistes), que va tancar les seves portes a causa de la situació provocada per la pandèmia i l’absència de gestió.

La violencia machista "silenciada" por la pandemia

Un altre recurs actualment també en perill es tracta d’AADAS (per a l’atenció de dones víctimes ateses per violència sexual).

La magnitud de la problemàtica és profunda i ja s’estan llançant les primeres pedres per a trencar aquest profund de llarg.

Que ja ens ve de llarg tot això i precisament per això també tenim una trajectòria que ens ajuda a teixir camins de dissidència.

Perquè “La millor forma de resistència a la violència, no és enfrontar-la soles, és ajuntar-nos, crear formes de vida i reproducció més col·lectives, enfortir els nostres vincles i així veritablement crear una xarxa de resistència que posi fi a tota aquesta massacre”. F. Federicci.

Les dones som i serem a primera línia

Rosalia Molina. Dones Llibertàries de CGT

Som essencials, però som precàries. Per les dones de CGT cada dia és 8M. Per entendre i analitzar com ha estat aquest 8M enmig una pandèmia, cal partir de la situació que aquesta crisi sanitària ens està portant.

Aprofitant la pandèmia l’Estat ha creat unes mesures més repressives per a nosaltres. Mentre ens empresonen dins de les nostres cases, condemnant-nos a la sobrecàrrega que suposa assumir totes les cures i paralitzen les nostres vides, ens obliguen a mantenir actiu el sistema capitalista mitjançant el teletreball. Vulneren els nostres drets conquistats imposant Ertes, flexibilització total d’horaris… donant així, continuïtat a l’aspiració eterna de la patronal que a poc a poc va aconseguint el seu propòsit: treballadores disponibles en un breu espai de temps, sense drets i sense protestes.

Anomenar i visibilitzar les desigualtats que sofrim és imprescindible per a prendre consciència cap aquesta transformació per un món lliure i igual.

Una vegada més, les dones ens hem autoorganitzat per a cobrir totes aquestes mancances que la classe política no ha volgut reparar. Nosaltres mateixes hem creat xarxes de suport per ajudar a les persones vulnerables, a les dones que han estat tancades amb el seu maltractador i a tot aquest gran sector feminitzat que forma part de l’economia submergida, i són oblidades pels mitjans de comunicació i els estats.

La represa gradual de l’activitat en els serveis no essencials, l’estafa del permís retribuït recuperable, el teletreball reconegut com a mesura de conciliació i no com a mesura preventiva per a evitar l’exposició al contagi de la Covid-19, l’omissió de permisos retribuïts per a conciliar, les escasses mesures de protecció en els centres de treball i la pèrdua d’ocupació que ha derivat en molts casos en la pèrdua de l’habitatge, han colpejat amb major intensitat en els sectors feminitzats i en conseqüència sobre les dones i les famílies monoparentals femenines, sotmetent-nos a l’augment de totes les bretxes que sofrim pel fet de ser dona i classe treballadora. Si la doble càrrega ja era pesada abans de la pandèmia, ara s’està fent insuportable i insostenible.

Perquè l’actual pandèmia, a més de la crisi sanitària, està agreujant la crisi política, social, laboral i de drets civils. Ha intensificat una situació crítica i estructural de desigualtats i precarietats, expressades en el conjunt de les nostres vides i que afecta de manera desigual diferents col·lectius com les dones migrants i racialitzades, les dones joves i grans, les persones diverses de gènere dissidents, les dones amb diversitats funcionals i sensorials i les treballadores sexuals.

La pandèmia ha donat més visibilitat a la precarització de les dones, especialment les migrades, i ha donat lloc també a situacions de violència de gènere i una “falsa conciliació familiar i laboral sota el paraigua del teletreball”.

Per tot això, aquest any, malgrat la situació de pandèmia que estem vivint, que no ens va permetre visibilitzar-nos juntes i multitudinàries, vam decidir no renunciar a prendre els carrers, al nostre dret democràtic de manifestar-nos, d’ocupar els carrers perquè històricament se’ns havia llevat aquest dret a les dones, i sense por, les dones de tot Catalunya, com ho han fet les feministes d’arreu del món, hem ocupat espais, carrers i places a tots els territoris amb les nostres denúncies i reivindicacions per construir una societat digna fora del sistema capitalista, heteropatriarcal i colonial, i en contra la decisió de prohibir les manifestacions pel 8-M a Madrid, vam tenir clar que no van poder amb nosaltres. I com els últims anys pel 8 de març, ens hem pogut comptar per milions. I tot i les restriccions i les mesures, vam cridar ben fort a tots els carrers i places: Aquí estem. Som un moviment imparable.

La nova situació d’emergència sanitària ens va fer pensar i repensar, noves iniciatives, fent-nos encara molt més creatives. D’aquesta manera es van plantejar fer les accions de manera descentralitzada replicades a totes les poblacions, barris i territoris, proposant concentracions estàtiques, fent soroll als balcons per protestar contra les condicions de les treballadores essencials, i una proposta més pel dia anterior, el dia 7, que es van fer passejades feministes per reivindicar el dret de passejar tranquil·les, per poder viure sense pors ni violències en espais solitaris, i reivindicar espais de salut. Aquestes passejades van ser molt nombroses i van tenir molt èxit a tot arreu, tant a les ciutats recuperant els parcs i espais, com a poblacions compartint i gaudint dels espais naturals de l’entorn.

“precisament davant aquesta crisi de la Covid-19 es va tornar absolutament necessària una convocatòria de Vaga general feminista el 8M”

I precisament davant aquesta crisi de la Covid-19 es va tornar absolutament necessària una convocatòria de Vaga general feminista el 8M, ja que en aquests moments sembla impensable arribar a un 8 de març sense la convocatòria d’una vaga general feminista. Una convocatòria de vaga feminista, que des dels últims anys tota la societat té clar que ha suposat un desenvolupament polític del moviment feminista.

Per això La CGT, juntament amb la IAC, vam fer una crida a la vaga general feminista el 8 de març, amb el suport de Sindillar i el Sindicat de Periodistes.

Un dels motius per fer-la va ser la reivindicació dels drets laborals de les dones, moltes de les quals es troben en una situació de més vulnerabilitat com les transsexuals o les racialitzades immigrants.

“No volem ser invisibles. Som essencials, però som precàries. Per això vam decidir anar a la vaga. També per les que no en poden fer”. Vam cridar a la Vaga Feminista, de cures, de feina assalariada i de consum. I amb el lema Juntes, diverses i rebels som imparables! Sempre feministes!

Com a dones de CGT, i coordinades amb la secretaria de Gènere de Catalunya, es va treballar i participar en la comissió laboral Vaga 8M, així el dia 8M, conjuntament amb les companyes de la comissió laboral, es van organitzar piquets reivindicatius i informatius amb caire de denúncia a les empreses que acomiaden a les dones. Amb els# Imparables. I Juntes som més fortes. Lliures i combatives. Rabiosament actives, radicalment feministes. Per les dones de CGT cada dia és 8M. Lluitem juntes contra l’explotació i la discriminació laboral de les dones del món!

El recorregut que vam fer durant aquests piquets, sempre assenyalant les empreses o entitats que discriminen o exploten a les dones va ser:

SOC. A l’oficina de Treball. Contra l’explotació i la precarietat. Mútua Universal. La gestió nefasta de les mútues durant la pandèmia de la Covid-19. Les mútues han estat al costat del capítol i no de les dones treballadores. Institut Català de Salut: Per les reivindicacions de les treballadores de la sanitat, cap a la vaga del 10M. El Corte Inglés: prou acomiadaments, Aturem els acomiadaments ,volen acomiadar 3000 dones durant la pandèmia. Ajuntament de Barcelona: Ajuntament externalitza! I a les dones precaritza! No a l’assetjament sexual a les dones a Parcs i Jardins. Foment del Treball. Mort a la patronal. Derogació de les reformes laborals. CCOO: Per denunciar a Comissions i UGT sindicats del poder, que venen obreres.

Al mateix temps es van intentar feminitzar les ciutats canviar noms de carrers, amb noms de dones, proposant noms de dones significatives i oblidades o silenciades. Participant després en les concentracions que es van fer a cada ciutat i població.

Per nosaltres, dones de CGT, cada dia és 8M. Som anarcofeministes, volem un món nou, però no aquesta nova normalitat. Per un món en el qual la igualtat no sigui una utopia, sinó aquesta realitat que les dones lliures lluitem per construir.

L’assetjament psicològic a la feina

Pilar Frey Martínez, Dones Llibertàries    

Heinz Leymann, psiquiatre alemany 1932-1999, va definir l’assetjament psicològic a la feina, com la situació en què una persona o grup de persones actuen amb violència psicològica extrema vers a un altre, sistemàticament (almenys una vegada a la setmana) i durant un període prolongat de temps (mínim sis mesos) en el lloc de treball.

Llegeix més