Militància en temps de covid

Mª Isabel Ramírez Gallardo. CGT Bellvitge Sanitat  Baix Llobregat.

Vivim una situació actual on la por al desconegut ha aconseguit paralitzar la nostra manera d’organitzar-nos, la nostra acció directa i el nostre temps de resposta. És un bon moment per a poder recollir tots els nostres encerts i errades intentant mantenir-los i/o canviar-los amb una postura crítica i constructiva des d’una visió i participació assembleària.

“L’assemblearisme, és el dia a dia, el que dóna força a una organització.”

Amb molts més mitjans que les nostres companyes fa dècades no hem estat capaces de mostrar una lluita unificada davant la vulneració de drets i llibertats, l’individualisme i el benestar propi ha ennuvolat un dels grans valors de la nostra organització, la solidaritat. 

Mentre moltes de nosaltres vivíem i continuem vivint situacions de des protecció social i laboral la resposta contundent organitzada esperada no ha arribat. 

 L’augment de pressió i repressió a la qual aquesta Pandèmia ens ha exposat ens ha de fer més fortes però alhora més humils i crítics. Ens ha de permetre visualitzar que des d’una posició de benestar respecte a una gran part de la societat, no hem estat preparats per al que podríem dir una barrera clara davant totes les injustícies que el sistema ens ha imposat i normalitzat, aprofitant-se d’un sofriment social i comunitari. 

 La imposició del teletreball, la jornada recuperable, la falta de proteccions a totes les companyes vulnerables, la protecció davant el període de gestació en benefici clar de les mútues, l’obligació del pagament d’impostos i rebuts davant la falta d’ingressos mitjançant prestacions que no arribaven, els desnonaments, la modificació de les pensions clarament desfavorable, precarizant una prestació pagada per nosaltres durant una vida laboral ja prou precària. Aquesta situació ens ha agredit a totes però si ho visualitzem des d’una perspectiva  feminista ha estat novament una doble o triple agressió, la precarietat i la responsabilitat patriarcal que la societat ens imposa ha intentat créixer-se davant el trencament de costums no igualitaris reivindicades per moltes companyes des de fa dècades.

I llavors ens preguntem perquè la afiliació no participa? o què li impedeix aquesta participació? Normalment es deu a dues situacions; la comoditat en tenir una representació majoritària o la falta d’aquesta. Ningú és culpable però totes som responsables, hem de partir de la base, escoltar-nos totes i tots. És molt important no oblidar-nos que som i qui som.

Hem de ser realistes davant la situació que  vivim, ningú és culpable però totes hem estat responsables de la falta de resposta o la falta d’organització que hem demostrat. 

La realitat per la qual passa l’organització a la qual pertanyem és la poca mobilització i participació de la afiliació en conflictes laborals i el més greu també a nivell de conflictes socials.

És més podríem arribar a preguntar si ens sentim còmodes amb la nostra manera de participar i organitzar-nos en segons quines mobilitzacions, com ens ha passat a moltes companyes on la nostra escola han estat la carrers,  quan hauríem de ser el reflex de la solidaritat aportant la força organitzativa que vam demostrar quan treballem enllaçant les nostres mans.

L’assemblearisme, és el dia a dia, el que dóna força a una organització, els conflictes i els seus debats des de l’empatia, el respecte, la falta de raó a través d’un consens., a través de continguts constructius i organitzatius.

Vaga general el 8M i 9M?

Maribel Ramírez. Secció sindical CGT Hospital de Bellvitge
@galiextrelana

Aquests dies parlant entre  companyes, teníem molt clar el nostre punt de vista: volíem fer  vaga laboral feminista el 8 de Març. Sempre que fos la consigna del moviment  feminista, i aquest així es pronunciés.

A moltes de les lluites que s’han dut a terme al llarg de la història, segurament, les companyes no pensàvem o no sentíem el mateix. Les lluites no són perfectes, sí necessàries. Algunes vegades es guanyen i d’altres es perden però l’única opció que tenim es provar-ho.

Tots els  8 de Març, a totes nosaltres, se’ns  omple el cap d’ aquelles dones que ens van obrir el camí, i van ser capces de deixar enrere les seves diferencies. No nomenaré noms concrets, crec que unes eren la cara visible però la lluita era de moltes. I és així com treballem les dones que volem canviar el món: deixem de banda les nostres diferències i lluitem per la igualtat de totes.

Aquest any, el dia internacional de la dona treballadora cau en diumenge. L’únic dia de descans que ens queda a moltes en tota la setmana. Però, descans per a qui? Dies que prenen valor amb l’escalf de la  família i els amics, i que comencen a ser utòpics. Penseu: quanta gent del vostre entorn treballa dissabtes o fins i tot els diumenges?

Aquesta  és la nostra realitat, qui ens portaria la cerveseta a una terrassa? Qui cuidaria de les nostres malaltes i de la nostra gent gran? El descans i l’oci d’una part de la societat, ens ha abocat a jornades laborals poc conciliadores d’un nombre molt elevat de companyes. Els dies en família per aquestes companyes són tresors anuals, ja que quan elles treballen els seus fills, parelles i amics descansen.

Voldria compartir un pensament que cada vegada em ronda més sovint pel cap. Els diumenges ja no són dies de descans, són dies de consum. El dia a dia ens deixa poc temps de lleure. La  societat ha transformat l’únic dia de descans, d’unes  jornades laborals maratonianes, en dies de consum, no us sembla? Som nosaltres qui creem aquestes necessitats, formem part d’aquesta societat i de la demanda que aquesta fa. Aquest és un dels motius més importants d’aquest any: la visibilitat d’aquelles companyes que,  per necessitat, només tenen l’opció de treballar quan tothom descansa.

Els motius esmentats haurien de fer enfocar la nostra força el diumenge. Entrar en un debat de si la vaga tindrà seguiment o no, per caure en diumenge, fa que les nostres forces es dispersin. Perquè no obrir el debat de quina seria la millor manera d’acompanyar a les nostres companyes un dia com aquest? Seria un repte més de la lluita de totes

“proposar un altre dia de vaga precipitadament pot fer que aquestes es sentin menyspreades”

Al sector de l’hostaleria, potser no facin vaga, potser no tinguin la força per lluitar contra l’empresari; però imagineu, per un moment, tots aquests negocis buits. Imagineu que a l’empresari li sortís més car romandre obert aquell dia, que fer vaga a les mateixes companyes que treballen en precari? Com diu una companya meva de feina; lo gozaríamos!!!

Aquest mateix pensament es podria compartir amb els sectors d’espectacles i de comunicació. Sectors on la conciliació només queda reflectida als convenis, als plans d’igualtat i protocols de les empreses, però no al dia a dia de les treballadores. Al sector sanitari seria encara més complex, els diumenges es treballa sota mínims. Podríem entrar en un conflicte on es vulnerés el dret de fer vaga?

Un dia tan internacional de lluita feminista on la consigna és tant clara, en un sector tan feminitzat on els diumenges entren dintre de la teva jornada laboral, les treballadores no tindrien l’opció d’adherir-se a una vaga. Tornaríem  una vegada més a demostrar que les llibertats no són un dret de totes, que el sistema capitalista i autoritari que ens pertoca sembla  com les religions: parlen molt i prohibeixen més.

Fem una ullada als nostres propis privilegis i utilitzem-los per fer visible aquelles companyes que cada dia de l’any, fins i tot el 8 de Març són silenciades pel patró i oblidades per les lluites. No totes podem cridar, sindicar-nos i porta la nostra lluita als carrers. Això només es pot aconseguir conscienciant a la gent de fer una gran vaga laboral, de consum i de cures, els tres grans eixos per portar a endavant qualsevol canvi a la societat.

Està tant normalitzada la poca conciliació familiar de les companyes, treballadores els caps de setmana, que no ens parem a rumiar que proposar un altre dia de vaga precipitadament pot fer que aquestes es sentin menyspreades.

Una gran majoria treballem de dilluns a divendres, i no som conscients del que suposen  jornades contràries a tothom. Crec que aquest any més que mai, i fent referència a la sororitat entre nosaltres, hauríem d’enfocar la nostra lluita a acompanyar aquelles treballadores que malgrat ser diumenge han d’anar als seus llocs de feina.

El 8 de Març no és un dia qualsevol, fa referència a totes aquelles dones que van ser represaliades  per un empresari. En uns moments laborals molt precaris de les seves vides van decidir organitzar-se i lluitar contra tota mena d’abusos als quals estaven sotmeses. Aquest any més que mai, la lluita s’ha d’enfocar en denunciar la precarietat de les treballadores més precàries. Per elles, per les que cuiden, les migrades, les que no tenen papers i per tant, no tenen drets en aquesta societat. Per una sororitat interseccional on totes tinguem un espai segur i un àmbit laboral digne.

La meva opinió del que produeix el moviment feminista la vull relacionar amb una dita molt castellana, dedicada a aquella part de la societat que intenta que les dones ens esfumem dels llocs de reunió i de crítica a la societat a tots els àmbits: “Quien se pica ajos come”

Sortim al carrer el 8 Març, però lluitem tots els dies a tots el àmbits per un món feminista.